Llistat de punts

Monsenyor, desitjaríem que ens digués quins són, al seu judici, els fins essencials de la Universitat; i en quins termes situa l’ensenyament de la religió dins els estudis universitaris.

La Universitat —ho sabeu perquè ho esteu vivint o desitgeu de viure-ho— ha de contribuir, des d’una posició de primera importància, al progrés humà. Com que els problemes que la vida dels homes té plantejats són molts i complexos —espirituals, culturals, socials, econòmics, etcètera—, la formació que ha d’impartir la Universitat ha d’abraçar tots aquests aspectes.

No basta voler treballar pel bé comú; el camí, per tal que aquest desig sigui eficaç, és formar homes i dones capaços d’aconseguir una bona preparació i de donar als altres el fruit d’aquesta plenitud que han assolit.

La religió és la més gran rebel·lió de l’home que no vol viure com una bèstia, que no es conforma —que no s’aquieta— si no tracta i coneix el Creador: l’estudi de la religió és una necessitat fonamental. Un home que estigui mancat de formació religiosa no està format del tot. Per això la religió ha de ser present en la Universitat; i ha d’ensenyar-se a un nivell superior, científic, de bona teologia. Una universitat de la qual la religió és absent és una Universitat incompleta: perquè ignora una dimensió fonamental de la persona humana, que no exclou, sinó que exigeix, les altres dimensions.

D’altra banda, ningú no pot violar la llibertat de les consciències: l’ensenyança de la religió ha d’ésser lliure, encara que el cristià sap prou bé que, si vol ser coherent amb la seva fe, té obligació greu de formar-se bé en aquest camp, que ha de posseir, doncs, una cultura religiosa: doctrina per a poder-ne viure i per a poder ser testimoni de Crist amb l’exemple i amb la paraula.

Finalment, ¿ens podria dir alguna cosa a nosaltres, els qui treballem en la premsa universitària?

És una gran cosa el periodisme, i també el periodisme universitari. Podeu contribuir molt a promoure entre els vostres companys l’amor als ideals nobles, l’afany de superació de l’egoisme personal, la sensibilitat davant els quefers col·lectius, la fraternitat. I ara, una vegada més, no puc deixar d’invitar-vos a amar la veritat.

No us amago que em repugna el sensacionalisme d’alguns periodistes, que diuen la veritat a mitges. Informar no és quedar-se a mig camí entre la veritat i la mentida. D’això, ni se’n pot dir informació, ni és moral, i tampoc no poden dir-se periodistes aquells que barregen, amb poques veritats a mitges, no pocs errors i àdhuc calúmnies premeditades: no se’n poden dir periodistes, perquè no són altra cosa que l’engranatge —més o menys untat— de qualsevol organització propagadora de falsedats, que sap que seran repetides a més no poder, sense mala fe, per la ignorància i l’estupidesa de no pocs. Us he de confessar, pel que fa a mi mateix, que aquests falsos periodistes hi surten guanyant: perquè no hi ha dia que jo no pregui afectuosament per ells, demanant al Senyor que els aclareixi la consciència.

Jo us prego, doncs, que difongueu l’amor envers el bon periodisme, que és el que no s’acontenta amb els rumors infundats, amb els hom diu inventats per imaginacions febroses. Informeu amb fets, amb resultats, sense jutjar les intencions, mantenint la legítima diversitat d’opinions en un pla equànime sense descendir a l’atac personal. És difícil que hi hagi una veritable convivència on manca informació veritable; i la informació veritable és aquella que no té por de la veritat i que no es deixa endur per motius de millora, de fals prestigi, o d’avantatges econòmics.