Llistat de punts

Algunes persones han parlat a vegades de l’Opus Dei com d’una organització d’aristocràcia intel·lectual, que desitja penetrar els ambients polítics, econòmics i culturals de major relleu, per tal de controlar-los des de dins, si bé amb fins bons. És cert?

Gairebé totes les institucions que han dut un missatge nou, o que s’han esforçat a servir seriosament la humanitat vivint plenament el Cristianisme, han sofert la incomprensió, sobretot al començament. És això el que explica que al principi alguns no hagin entès la doctrina sobre l’apostolat dels laics que vivia i proclamava l’Opus Dei.

He de dir també —encara que no m’agrada de parlar d’aquestes coses— que en el nostre cas no va mancar, a més, una campanya organitzada i perseverant de calúmnies. Hi va haver qui va dir que treballàvem secretament —això potser ho feien ells—, que volíem ocupar càrrecs enlairats, etc. Puc dir-li, concretament, que aquesta campanya la va iniciar, fa cosa de trenta anys, un religiós espanyol que més tard va deixar el seu orde i l’Església, va contreure matrimoni civil, i ara és pastor protestant.

La calúmnia, un cop llançada, continua vivint per inèrcia durant un cert temps: perquè hi ha qui escriu sense informar-se, i perquè no tothom és com els periodistes competents, que no es creuen infal·libles, i tenen la noblesa de rectificar quan comproven la veritat. I això és tot el que ha passat, encara que aquestes calúmnies ja estan desmentides per una realitat que tot el món ha pogut constatar, deixant de banda que ja a primer cop d’ull apareixen increïbles. Prou n’hi ha dient que les enraonies a les quals vostè s’ha referit abans, solament tenen relació amb Espanya. I, no cal dir-ho, el fet de pensar que una institució internacional com l’Opus Dei gira entorn dels problemes d’un sol país, demostra petitesa de mires, provincialisme.

D’altra banda, la majoria dels socis de l’Opus Dei —a Espanya i als altres països— són dones de casa, obrers, petits comerciants, oficinistes, gent de camp, etc.; o sigui persones amb ocupacions que no tenen un pes polític o social particular. Que hi hagi un gran nombre d’obrers que siguin membres de l’Opus Dei, no atreu l’atenció; que hi hagi algun polític, sí. De fet, per mi és tan important la vocació a l’Opus Dei d’un mosso d’estació com la d’un dirigent d’empresa. La vocació la dóna Déu, i en les obres de Déu no hi caben discriminacions, i menys encara si són demagògiques.

Aquells qui en veure els membres de l’Opus Dei treballant en els camps més diversos de l’activitat humana, no pensen sinó en suposades influències i controls, demostren tenir una concepció pobra de la vida cristiana. L’Opus Dei no domina ni fa per dominar cap activitat temporal; només vol difondre un missatge evangèlic: Déu que demana que tots els homes, que viuen en el món, l’amin i el serveixin prenent ocasió, precisament, de les seves activitats terrenals. En conseqüència, els socis de l’Obra, que són cristians corrents, treballen on i com els sembla oportú: l’Obra solament s’ocupa a ajudar-los espiritualment, per tal que actuïn sempre amb consciència cristiana.

En ocasions, tanmateix, la dona no està segura de trobar-se en el lloc que li pertoca i al qual és cridada. Moltes vegades, quan fa un treball fora de casa, pesa al seu damunt el reclam de la llar; i quan roman de ple dedicada a la família, se sent limitada en les seves possibilitats. ¿Què els diria, vostè, a les dones que experimenten aquestes contradiccions?

Aquest sentiment que és molt real prové amb freqüència, més que de limitacions efectives —que tots en tenim perquè som humans—, de la manca d’ideals ben determinats, capaços d’orientar tota una vida, o també d’una supèrbia inconscient: a vegades voldríem ésser els millors en qualsevol aspecte i en qualsevol nivell. I com que no és possible, s’origina un estat de desorientació i d’ansietat, o fins i tot de descoratjament i de tedi: no es pot estar per tot, no se sap què atendre i no s’atén eficaçment res. En aquesta situació, l’ànima resta exposada a l’enveja, és fàcil que la imaginació es desfermi i cerqui un refugi en la fantasia, la qual, bo i allunyant de la realitat, acaba adormint la voluntat. És allò que moltes vegades he anomenat la mística del tant de bo, feta de somnis vans i de falsos idealismes: tant de bo que no m’hagués casat! tant de bo que no tingués aquest ofici, tant de bo que tingués més salut, o més anys, o més temps!

El remei —costós com totes les coses que valen— està a cercar el veritable centre de la vida humana, allò que pot donar una jerarquia, un ordre i un sentit a tot: el tracte amb Déu, mitjançant una vida interior autèntica. Si vivint en Crist, tenim en Ell el nostre centre, descobrim el sentit de la missió que ens ha estat confiada, tenim un ideal humà que es fa diví, s’obren nous horitzons d’esperança a la nostra vida i pervenim a sacrificar de gust no tal o tal aspecte de la nostra activitat, sinó la vida sencera, i li donem així, paradoxalment, el seu acompliment més pregon.

El problema que em planteges en la dona no és extraordinari: amb unes altres peculiaritats, a molts homes els passa alguna vegada quelcom semblant. La rel sol ser la mateixa: manca d’un ideal pregon, que només es descobreix a la llum de Déu.

En tot cas, també cal posar en pràctica remeis petits, que semblen banals, però que no ho són: quan hi ha moltes coses per fer, cal establir un ordre: cal organitzar-se. Moltes dificultats provenen de la falta d’ordre, de l’absència d’aquest hàbit. Hi ha dones que fan mil coses, i totes bé, perquè s’han organitzat, perquè han imposat amb fortalesa un ordre a l’abundosa feina. Han sabut estar en cada moment per allò que havien de fer, sense atabalar-se, pensant què venia després, o què haurien pogut fer abans. D’altres, en canvi, una feinada les sobta, i sobtades així no fan res.

Certament, hi haurà sempre moltes dones que no tindran cap altra ocupació que fer anar endavant la llar. Jo us dic que aquesta és una gran ocupació, que val la pena. A través d’aquesta professió —perquè ho és, veritable i noble— influeixen positivament no sols sobre la família, sinó sobre gran nombre d’amics i de coneguts, sobre les persones amb qui es relacionen d’una manera o altra, complint una tasca molt més extensa a vegades que la d’altres professionals. I no diguem quan posen aquesta experiència i aquesta ciència al servei de cents de persones, en centres destinats a la formació de la dona, com els que dirigeixen les meves filles de l’Opus Dei, en tots els països del món. Llavors es converteixen en professores de la llar, amb més eficàcia educadora, diria jo, que molts catedràtics d’universitat.

Continuem, si m’ho permet, amb la joventut. Per mitjà de la secció «Gente joven» de la nostra revista, ens arriben molts dels seus problemes. Un de molt freqüent és la imposició que a vegades exerceixen els pares en el moment de determinar l’orientació dels seus fills. Això succeeix tant en l’orientació de carrera o de treball, com en l’elecció d’un promès o, molt més encara, si pretén seguir la crida de Déu per consagrar-se al servei de les ànimes. ¿Pot haver-hi alguna justificació d’aquesta actitud dels pares? ¿No és una violació de la llibertat que és imprescindible per arribar a la maduresa personal?

En últim terme, és clar que les decisions que determinen el rumb d’una vida ha de prendre-les cadascú personalment, amb llibertat, sense coacció ni pressió de cap mena.

Això no vol pas dir que no calgui, d’ordinari, la intervenció d’altres persones. Justament, perquè són passos decisius, que afecten tota la vida i perquè la felicitat depèn en gran part de com es facin, és lògic que requereixin serenitat, que calgui evitar tota precipitació, que exigeixin responsabilitat i prudència. I una part de la prudència consisteix precisament a demanar consell: fóra presumpció —que sol pagar-se cara— de creure que podem decidir sense la gràcia de Déu i sense l’escalf i la llum d’altres persones, especialment dels pares.

Els pares han de prestar als seus fills un ajut preciós, descobrint-los nous horitzons, comunicant-los la seva experiència, fent-los reflexionar perquè no es deixin arrossegar per estats emocionals passatgers, oferint-los una avaluació realista de les coses. Algunes vegades els ajudaran amb el seu consell; d’altres, animaran els seus fills a acudir a d’altres persones competents: a un amic lleial i sincer, a un sacerdot docte i pietós, a un expert en orientació professional.

Però el consell no elimina la llibertat, sinó que dóna elements de judici, i això amplia les possibilitats d’elecció, i fa que la decisió no sigui determinada per factors irracionals. Després d’escoltar els parers d’altres persones i de ponderar tot bé, arriba un moment en què cal triar: i aleshores ningú no té dret a violentar la llibertat. Els pares han de guardar-se de la temptació de voler projectar-se indegudament en els fills —de construir-los segons les pròpies preferències—, han de respectar les inclinacions i les aptituds que Déu dóna a cadascú. Si hi ha un veritable amor, això resulta d’ordinari una cosa senzilla. Àdhuc en el cas extrem, quan el fill pren una decisió que els pares tenen bons motius per considerar errada, i fins i tot per preveure-la com a origen d’infelicitat, la solució no rau en la violència, sinó a comprendre i —més d’un cop— a saber romandre al seu costat per ajudar-lo a superar les dificultats i, si cal, a treure tot el bé possible d’aquell mal.

Els pares que estimen de debò, que busquen sincerament el bé dels fills, després dels consells i de les consideracions oportunes, han de retirar-se amb delicadesa perquè res no perjudiqui el gran bé de la llibertat, que fa l’home capaç d’amar i servir Déu. Han de recordar que Déu mateix ha volgut que se l’estimi i se’l serveixi en llibertat, i que sempre respecta les nostres decisions personals: Déu deixà l’home —ens diu l’Escriptura— en mans del seu albir (Ecl. 15, 14).

Unes paraules més, per referir-me expressament a l’últim dels casos concrets plantejats: la decisió de lliurar-se al servei de l’Església i de les ànimes. Quan uns pares catòlics no entenen aquesta vocació, penso que han fracassat en llur missió de formar una família cristiana, que ni tan sols són conscients de la dignitat que el Cristianisme confereix a la seva pròpia vocació matrimonial. Fora d’això, l’experiència que tinc en l’Opus Dei és molt positiva. Jo acostumo de dir als socis de l’Obra, que el noranta per cent de la seva vocació el deuen als seus pares: perquè els han sabut educar i els han ensenyat a ser generosos. Puc assegurar que en la immensa majoria dels casos —pràcticament en la totalitat— els pares no solament respecten sinó que amen aquesta decisió dels seus fills, i que veuen de seguida l’Obra com una ampliació de la pròpia família. És una de les meves grans alegries, i una comprovació més que, per a ser molt divins, cal ésser també molt humans.

Deixant de banda les dificultats que hi pugui haver entre pares i fills, també són corrents les renyines entre marit i muller, que a vegades arriben a comprometre seriosament la pau familiar. ¿Quins consells donaria vostè als matrimonis?

Que s’estimin. I que sàpiguen que tota la vida hi haurà renyines i dificultats que si es resolen amb naturalitat, faran que la tendresa sigui fins i tot més pregona.

Cadascun de nosaltres té el seu caràcter, els seus gustos personals, el seu geni —el seu mal geni, a vegades— i els seus defectes. Cadascú també té coses agradables en la seva personalitat, i per això i per moltes més raons, se’l pot estimar. La convivència és possible quan tothom fa per corregir les pròpies deficiències i procura passar per alt les faltes d'altri: és a dir, quan hi ha amor, que anul·la i supera tot allò que falsament podria ser causa de separació o de divergència. En canvi, si es dramatitzen els petits contrastos i mútuament es retreuen els defectes i les equivocacions, aleshores s’acaba la pau i es corre el risc de matar l’afecte.

Els matrimonis tenen gràcia d’estat —la gràcia del sagrament— per a viure totes les virtuts humanes i cristianes de la convivència: la comprensió, el bon humor, la paciència, el perdó, la delicadesa en el tracte mutu. L’important és que no s’abandonin, que no deixin que la nerviositat, l’orgull o les manies personals els dominin. Per això, el marit i la muller han de créixer en vida interior i aprendre de la Sagrada Família a viure amb finor —per un motiu humà i sobrenatural alhora— les virtuts de la llar cristiana. Ho torno a dir: la gràcia de Déu no els manca.

Si hi ha algú que diu que no pot aguantar això o allò, que li resulta impossible de callar, és que està exagerant per a justificar-se. Cal demanar a Déu la força de saber dominar el propi caprici; la gràcia, per saber tenir el domini de si mateix. Perquè els perills d’un enuig són aquí: que hom perdi el control i que les paraules puguin omplir-se d’amargor, i que arribin a ofendre i per bé que tal vegada no es desitjava, a ferir i fer mal.

Cal aprendre a callar, a esperar i a dir les coses d’una manera positiva, optimista. Quan és ell qui s’enfada és el moment que ella sigui especialment pacient, fins que torni a venir la serenitat; o al revés. Si hi ha afecte sincer i preocupació d’augmentar-lo, és molt difícil que ambdós es deixin dominar pel mal humor a la mateixa hora…

Una altra cosa molt important: ens hem d’avesar a pensar que mai no tenim tota la raó. Àdhuc es pot dir que en assumptes d’ordinari opinables, mentre més segur s’està de tenir tota la raó, tant més indubtable és que no la tenim. En discórrer així, és més senzill de rectificar després i, si fa falta, demanar perdó, que és la millor manera d’acabar un enuig; així s’arriba a la pau i a l’afecte. No us animo a la baralla, però és raonable que ens barallem alguna vegada amb aquells qui més estimem, que són els qui habitualment viuen amb nosaltres. No ens barallem pas amb el rei de l’Índia. Així, doncs, aquestes petites renyines entre els esposos, si no són freqüents —i cal procurar que no ho siguin— no denoten falta d’amor, i poden ajudar, fins i tot, a augmentar-lo.

Un últim consell: que no tinguin mai renyines davant els fills: per aconseguir-ho, bastarà que es posin d’acord amb una paraula determinada, amb una mirada, un gest. Ja tindran raons després, amb més serenitat, si no són capaços d’evitar-ho. La pau conjugal ha de ser l’ambient de la família, perquè és la condició necessària per a una educació profunda i eficaç. Que els nens vegin en els seus pares un exemple de donació de si mateixos, d’amor sincer, d’ajuda mútua, de comprensió; i que les petiteses de la vida diària no els ocultin la realitat d’un afecte, que és capaç de superar qualsevol cosa.

Hi ha vegades que ens creiem massa importants. Tots ens enutgem de tant en tant; uns cops perquè cal, i d’altres, perquè ens manca esperit de mortificació. L’important és demostrar que aquests enuigs no trenquen l’afecte, i recomençar després la intimitat familiar amb un somriure. En un mot, que marit i muller visquin estimant-se l’un a l’altre, i estimant els fills, perquè així estimen Déu.