Llistat de punts

Quan hom parla del laïcat, no és pas poc freqüent que s’oblidi el fet de la presència de la dona, amb la qual cosa el seu paper dins l’Església queda desdibuixat. Igualment, en tractar de la «promoció social de la dona» se sol entendre simplement com presència de la dona en la vida pública. ¿Com entén la missió de la dona en l’Església i en el món?

No cal dir que no veig cap motiu pel qual en parlar del laïcat —de la seva tasca apostòlica, drets i deures, etc.— s’hagi de fer cap mena de distinció o discriminació pel que fa a la dona. Tothom qui ha estat batejat —homes i dones— participa igualment de la comuna dignitat, llibertat, responsabilitat dels fills de Déu. En l’Església existeix aquesta radical unitat fonamental, que sant Pau ja ensenyava als primers cristians: «Quicumque enim in Christo baptizati estis, Christum induistis. Non est Iudaeus, neque Graecus: non est servus, neque liber; non est masculus, neque femina» (Gal. 3, 27-28); ja no hi ha cap distinció entre un jueu i un grec; entre un esclau i un lliure; ni tampoc entre home i dona.

Si hom exceptua la capacitat jurídica de rebre els ordes sagrats —distinció que per moltes raons, també de dret diví positiu, considero que cal retenir—, jo crec que, a la dona, se li han de reconèixer plenament dins l’Església —en la seva legislació, en la seva vida interna i en la seva acció apostòlica— els mateixos drets i deures que als homes: dret a l’apostolat, a fundar i dirigir associacions, a manifestar responsablement la seva opinió en tot allò que afecta el bé comú de l’Església, etc. Ja sé que tot això —que teòricament no és difícil d’admetre si hom considera les clares raons teològiques que hi ajuden— toparà de fet amb la resistència d’algunes mentalitats. Encara recordo l’estupefacció i fins i tot la crítica —ara en canvi, com en tantes altres coses, tendeixen a imitar— amb què determinades persones van comentar el fet que l’Opus Dei procurava que les dones que pertanyen a la secció femenina de la nostra Associació també adquirissin graus acadèmics en ciències sagrades.

Malgrat tot, jo crec que aquestes resistències i reticències cediran de mica en mica. Aquesta qüestió, en el fons, no és res més que un problema de comprensió eclesiològica: adonar-se que l’Església no la formen tan sols els clergues i religiosos, sinó que els laics —dones i homes— també són Poble de Déu i tenen, per dret diví, una missió i una responsabilitat pròpies.

Però m’agradaria afegir que, tal com jo ho veig, la igualtat essencial entre l’home i la dona exigeix precisament que hom sàpiga copsar alhora el paper complementari de l’un i de l’altra en l’edificació de l’Església i en el progrés de la societat civil: perquè no és pas debades que Déu els va crear home i dona. Aquesta diversitat s’ha de comprendre no en un sentit patriarcal, sinó en tota la seva profunditat, tan rica de matisos i conseqüències, que allibera l’home de la temptació de masculinitzar l’Església i la societat; i la dona, d’entendre la seva missió, en el Poble de Déu i en el món, com una simple reivindicació de treballs fins ara privatius tan sols de l’home, però que ella pot exercir igualment de bé. Em sembla, doncs, que tant l’home com la dona s’han de sentir justament protagonistes de la història de la salvació, per bé que cada un d’ells d’una forma complementària.

Segons això, ¿de quina manera creu vostè que s’insereix la realitat eclesial de l’Opus Dei en l’acció pastoral de tota l’Església?

Em sembla bo de fer un aclariment previ: l’Opus Dei no és ni pot considerar-se com una realitat que vagi lligada al procés evolutiu de l’estat de perfecció en l’Església, no és una forma moderna o aggiornata d’aquest estat. En efecte, ni la concepció teològica de l'status perfectionis —que Sant Tomàs, Suárez i d’altres autors han plasmat decisivament en la doctrina— ni les diverses concrecions jurídiques que s’han donat o puguin donar-se a aquest concepte teològic, no tenen res a veure amb l’espiritualitat i el fi apostòlic que Déu ha volgut per a la nostra Associació. N’hi ha prou amb el fet de considerar —perquè una exposició doctrinal completa fóra llarga— que a l’Opus Dei no li interessen ni vots, ni promeses, ni cap forma de consagració per als seus socis, diferent de la consagració que tots van rebre ja amb el Baptisme. La nostra Associació no pretén de cap manera que els socis canviïn d’estat, que deixin d’ésser simples fidels com els altres, per adquirir el peculiar status perfectionis. Al contrari, allò que desitja i procura és que cadascun d’ells faci apostolat i se santifiqui en el seu propi estat, en el mateix lloc i condició que té en l’Església i en la societat civil. No traiem ningú del seu lloc ni allunyem ningú del seu treball o dels seus afanys i nobles compromisos d’ordre temporal.

La realitat social, l’espiritualitat i l’acció de l’Opus Dei s’insereixen, doncs, en una deu molt diferent de la vida de l’Església: concretament, en el procés teològic i vital que duu el laïcat cap a la plena assumpció de les seves responsabilitats eclesials, i a la seva pròpia manera de participar en la missió de Crist i de la seva Església. Aquesta ha estat i és, aquests quasi quaranta anys d’existència de l’Obra, la inquietud constant —serena, però forta— amb la qual Déu ha volgut endegar, en la meva ànima i en la dels meus fills, el desig de servir-lo.

Quines són les aportacions de l’Opus Dei a aquest procés? Tal volta no és pas aquest el moment històric més adient per a fer una valoració global d’aquesta mena. Per bé que es tracti de problemes dels quals el Concili Vaticà II —amb quant de goig per a la meva ànima!— ja s’ha ocupat molt, i malgrat que no pocs conceptes i situacions relacionats amb la vida i la missió del laïcat ja hagin rebut prou confirmació i llum del Magisteri, encara hi ha, amb tot, un nucli considerable de qüestions que continuen constituint, per a la generalitat de la doctrina, veritables problemes límit de la teologia. A nosaltres, dins l’esperit que Déu ha donat a l’Opus Dei i que, tot i les nostres imperfeccions personals, procurem de viure amb fidelitat, la major part d’aquests problemes discutits ja ens semblen divinament resolts, però no pretenem pas de presentar aquestes solucions com les úniques possibles.

Hi ha alhora uns altres aspectes del mateix procés de desenvolupament eclesiològic, que representen adquisicions doctrinals estupendes —a les quals, sens dubte, Déu ha volgut que hi contribuís, en part tal vegada no petita, el testimoni de l’esperit i la vida de l’Opus Dei, juntament amb altres valuoses aportacions d’iniciatives i associacions apostòliques no pas menys benemèrites—, però són adquisicions doctrinals que abans que arribin a encarnar-se realment en la vida total del Poble de Déu, potser passarà bastant de temps. Vostè mateix ha recordat, en les seves preguntes anteriors, alguns d’aquests aspectes: el desenvolupament d’una autèntica espiritualitat laïcal; la comprensió de la peculiar tasca eclesial —no eclesiàstica o oficial— pròpia del laic; la distinció dels drets i deures que el laic té com a tal; les relacions Jerarquia-laïcat; la igualtat de dignitat i la complementarietat de labors de l’home i de la dona dins l’Església; la necessitat d’assolir una opinió pública ordenada en el Poble de Déu; etc.

És evident que tot això constitueix una realitat molt fluïda, i a vegades no pas mancada de paradoxes. Una mateixa cosa que dita fa quaranta anys escandalitzava tothom o quasi tothom, avui no sorprèn gairebé ningú, però encara són molt pocs, en canvi, els qui la comprenen fins al fons i la viuen ordenadament.

M’explicaré millor amb un exemple. El 1932, comentant als meus fills de l’Opus Dei alguns dels aspectes i conseqüències de la particular dignitat i responsabilitat que el Baptisme confereix a les persones, els vaig escriure en un document: «Cal rebutjar el prejudici que els fidels corrents no poden fer res més que limitar-se a ajudar el clericat, en apostolats eclesiàstics. L’apostolat dels seglars no té per què ser sempre una simple participació en l’apostolat jeràrquic: a ells ja els competeix el deure de fer apostolat. I això no pas perquè rebin una missió canònica, sinó perquè són part de l’Església; aquesta missió… la compleixen a través de la seva professió, del seu ofici, de la seva família, dels seus col·legues, dels seus amics».

Avui, després de les solemnes ensenyances del Vaticà II, ningú a l’Església potser no gosarà dubtar de l’ortodòxia d’aquesta doctrina. Però ¿quants han abandonat realment llur concepció única de l’apostolat dels laics com una labor pastoral organitzada de dalt a baix? ¿Quants són els qui superant l’anterior concepció monolítica de l’apostolat dels laics comprenen que n’hi pugui haver i àdhuc que també n’hi hagi d’haver, sense necessitat de rígides estructures centralitzades, missions canòniques i mandats jeràrquics? ¿Quants n’hi ha que qualificant el laïcat de longa manus Ecclesiae, no s’estan fent una confusió al mateix temps amb el concepte Església-Poble de Déu i el concepte més limitat de Jerarquia? O bé encara ¿quants laics entenen degudament que, si no és en una delicada comunió amb la Jerarquia, no tenen dret a reivindicar llur àmbit legítim d’autonomia apostòlica?

Hom podria fer consideracions semblants sobre altres problemes, ja que encara és molt, però molt, el que resta aconseguir, tant pel que fa a la necessària exposició doctrinal, com a l’educació de les consciències i a la mateixa reforma de la legislació eclesiàstica. Jo prego molt al Senyor —l’oració sempre ha estat la meva gran arma— que l’Esperit Sant assisteixi el seu Poble, i especialment la Jerarquia, en la realització d’aquestes tasques. I el prego també que continuï servint-se de l’Opus Dei perquè puguem contribuir i ajudar tant com estigui a la nostra mà, en aquest difícil però estupend procés de desenvolupament i de creixement de l’Església.

¿Voldria explicar vostè la missió central i els objectius de l’Opus Dei? ¿Sobre quins precedents va basar les seves idees respecte a l’Associació? O bé, ¿és l’Opus Dei quelcom únic, nou del tot dins l’Església i la Cristiandat? ¿Se’l pot comparar amb els ordes religiosos i amb els instituts seculars o amb associacions catòliques del tipus, posem per cas, de la «Holy Name Society», els «Cavallers de Colom», el «Christopher Movement», etc.?

L’Opus Dei es proposa de promoure entre persones de totes les classes de la societat el desig de la perfecció cristiana enmig del món. És a dir, l’Opus Dei pretén d’ajudar les persones que viuen en el món —l’home corrent, l’home del carrer—, a dur una vida plenament cristiana, sense modificar la seva manera de viure normal, ni el seu treball ordinari ni les seves il·lusions i afanys.

Per això, tal com ja vaig escriure fa una pila d’anys, hom pot dir que l’Opus Dei és vell com l’Evangeli i, com l’Evangeli, també nou. És recordar als cristians les paraules meravelloses que hom llegeix en el Gènesi: que Déu va crear l’home perquè treballés. Ens hem fixat en l’exemple de Crist, que va esmerçar la quasi totalitat de la seva vida terrenal a treballar com un artesà en un llogarret. El treball no és solament un dels valors humans més alts i un mitjà amb el qual els homes han de contribuir al progrés de la societat: és també camí de santificació.

Amb quines altres organitzacions el podríem comparar? No és fàcil de trobar una resposta, ja que en intentar de comparar entre si organitzacions amb fins espirituals hom corre el risc de quedar-se en aspectes externs o en denominacions jurídiques, oblidant allò que és més important: l’esperit que dóna vida i raó d’ésser a tota la labor.

Em limitaré a dir-li que, pel que fa a aquelles que ha esmentat, està molt lluny dels ordes religiosos i dels instituts seculars, i més a prop d’institucions com la Holy Name Society.

L’Opus Dei és una organització internacional de laics, a la qual també pertanyen sacerdots seculars (una exigua minoria en comparació amb el total de socis). Els seus membres són persones que viuen en el món, en el qual exerceixen la seva professió o ofici. En venir a l’Opus Dei, no ho fan per abandonar aquest treball, sinó al contrari, cercant una ajuda espiritual per tal de santificar el seu treball ordinari, convertint-lo també en un mitjà de santificar-se, o bé encara per ajudar tots els altres a santificar-se. No muden d’estat —continuen essent solters, casats, vidus o sacerdots—, sinó que procuren servir Déu i tots els altres homes dins el propi estat. A l’Opus Dei no li interessen ni vots ni promeses. Allò que demana als seus socis és que, enmig de les deficiències i dels errors propis de tota vida humana, s’esforcin a practicar les virtuts humanes i cristianes, sabent-se fills de Déu.

Si es vol buscar alguna comparació, la manera més fàcil d’entendre l’Opus Dei és pensar en la vida dels primers cristians. Vivien profundament llur vocació cristiana; buscaven seriosament la perfecció a la qual estaven cridats pel fet, senzill i sublim, del Baptisme. No es distingien exteriorment dels altres ciutadans. Els socis de l’Opus Dei són persones corrents; fan un treball corrent; viuen enmig del món com el que són: ciutadans cristians que volen respondre complidament a les exigències de la seva fe.

Vaig tenir l’ocasió, Monsenyor, d’escoltar les seves respostes a les preguntes que li feia un públic de més de 2.000 persones, reunides fa un any i mig a Pamplona. Aleshores vostè insistia en la necessitat que els catòlics es comportin com ciutadans responsables i lliures, i que «no visquin de ser catòlics». ¿Quina importància i quina projecció atorga vostè a aquesta idea?

Mai no ha deixat de molestar-me l’actitud d’aquell qui de dir-se catòlic en fa una professió, com la d’aquells qui volen negar el principi de la responsabilitat personal, sobre la qual es basa tota la moral cristiana. L’esperit de l’Obra i el dels seus socis és servir l’Església i totes les criatures, sense servir-se de l’Església. M’agrada que el catòlic dugui Crist no en el nom, sinó en la conducta, donant testimoniatge real de vida cristiana. Em repugna el clericalisme i comprenc que —juntament amb un anticlericalisme dolent— també hi ha un anticlericalisme bo, que prové de l’amor al sacerdoci, i que s’oposa al fet que el simple fidel o el sacerdot faci ús d’una missió sagrada per a fins terrenals.

Ara no es cregui que amb això jo em declaro contra ningú. No hi ha a la nostra Obra cap afany exclusivista, sinó el desig de col·laborar amb tothom qui treballa per Crist i amb tothom qui, cristià o no, fa de la seva vida una esplèndida realitat de servei.

Fora d’això, el que importa no és pas solament la projecció que he donat a aquestes idees, especialment des de 1928, sinó la que li dóna el Magisteri de l’Església. I no fa gaire —amb una emoció, per a aquest pobre sacerdot, que és difícil d’explicar— el Concili ha recordat a tots els cristians, en la Constitució dogmàtica De Ecclesia, que han de sentir-se plenament ciutadans de la ciutat terrenal, treballant en totes les activitats humanes, amb competència professional i amb amor envers tots els homes, cercant la perfecció cristiana, a la qual són cridats pel sol fet d’haver rebut el Baptisme.

L’Opus Dei juga un paper de primer terme en el procés modern de l’evolució del laïcat; nosaltres voldríem preguntar-li, per això i abans que res, quines són, en la seva opinió, les característiques més remarcables d’aquest procés.

Sempre he pensat que la característica fonamental del procés d’evolució del laïcat és el fet de prendre consciència de la dignitat de la vocació cristiana. La crida de Déu, el caràcter baptismal i la gràcia fan que cada cristià pugui i hagi d’encarnar plenament la fe. Cada cristià ha d’ésser alter Christus, ipse Christus, present entre els homes. El Sant Pare ho ha dit d’una manera inequívoca: «Cal tornar a donar tota la seva importància al fet d’haver rebut el sant Baptisme, és a dir, d’haver estat empeltat, mitjançant aquest sagrament, al cos místic de Crist, que és l’Església… Ser cristià, haver rebut el Baptisme, no ha d’ésser considerat com a cosa indiferent o sense valor, sinó que ha de marcar pregonament i feliçment la consciència de tot aquell qui és batejat». (Encíclica Ecclesiam suam, 1. Part).

En l’homilia que vostè va dir a Pamplona el proppassat octubre, durant la missa que va celebrar a l’ocasió de l’Assemblea dels Amics de la Universitat de Navarra, va parlar de l’amor humà amb paraules que ens han commogut. Moltes lectores ens han escrit comentant l’impacte que els va fer sentir-lo parlar així. ¿Ens podria dir quins són els valors més importants del matrimoni cristià?

Parlaré d’una cosa que conec bé, i que és experiència sacerdotal meva, ja de molts anys i en molts països. La major part dels socis de l’Opus Dei viuen en l’estat matrimonial i, per ells, l’amor humà i els deures conjugals són part de la vocació divina. Del matrimoni, l’Opus Dei n’ha fet un camí diví, una vocació, i això comporta moltes conseqüències que afecten la santificació personal i l’apostolat. Fa quasi quaranta anys que predico el sentit vocacional del matrimoni. Quins ulls més plens de llum que he vist més d’una vegada, quan —creient, ells i elles, incompatibles en la seva vida la donació d’un mateix a Déu i un amor humà noble i net— em sentien dir que el matrimoni és un camí diví aquí a la terra!

El matrimoni s’ha fet perquè els qui el contrauen s’hi santifiquin, i que santifiquin a través d’ell: per això els cònjuges tenen una gràcia especial, que confereix el sagrament instituït per Jesucrist. Aquell qui és cridat a l’estat matrimonial, hi troba —amb la gràcia de Déu— tot el que cal per a ser sant, per a identificar-se cada dia més amb Jesucrist, i per a dur envers el Senyor les persones amb les quals conviu.

Per això jo penso sempre amb esperança i amb afecte en les llars cristianes, en totes les famílies que han sorgit del sagrament del Matrimoni, que són testimonis lluminosos d’aquest gran misteri diví —sacramentum magnum!— (Ef 5, 32), sagrament gran, de la unió i de l’amor entre Crist i la seva Església. Hem de treballar per tal que aquestes cèl·lules cristianes de la societat neixin i es vagin fent amb afany de santedat, amb la consciència que el sagrament inicial —el Baptisme— ja confereix a tots els cristians una missió divina, que cadascú ha de complir en el seu propi camí.

Els esposos cristians han de ser conscients que són cridats a santificar-se tot santificant, que són cridats a ser apòstols, i que el seu primer apostolat és a la llar. Han de comprendre l’obra sobrenatural que implica la fundació d’una família, l’educació dels fills, la irradiació cristiana en la societat. D’aquesta consciència de la pròpia missió depenen en gran part l’eficàcia i l’èxit de la seva vida: la seva felicitat.

Però que no oblidin que el secret de la felicitat conjugal s’esdevé en les coses quotidianes, no en somnis. Està a trobar l’alegria amagada que dóna l’arribada a la llar; en el tracte tendre amb els fills; en el treball de cada dia, en el qual col·labora la família entera; en el bon humor davant les dificultats, que cal afrontar amb esportivitat; en l’aprofitament també de tots els avançaments que ens proporciona la civilització, per fer la casa agradable, la vida més planera, la formació més eficaç.

Jo dic constantment a aquells qui han estat cridats per Déu a formar una llar, que s’estimin sempre, que s’estimin amb l’amor il·lusionat que es tenien quan eren promesos. Té un pobre concepte del matrimoni —que és un sagrament, un ideal i una vocació—, aquell qui pensa que l’amor s’acaba quan comencen les penes i els contratemps, que la vida porta sempre amb si mateixa. És llavors quan l’afecte es referma. Les torrentades de les penes i de les contrarietats no són capaces d’ofegar el veritable amor: uneix més el sacrifici generosament compartit. Com diu l’Escriptura, aquae multae —les moltes dificultats, físiques i morals— non potuerunt extinguere caritatem (Cant 8, 7), no podran apagar l’afecte.