Llistat de punts

I, amb els Reis Mags, també oferim mirra, el sacrifici que no ha de mancar en la vida cristiana. La mirra ens duu el record de la Passió del Senyor: a la Creu, per beure, li donen mirra mesclada amb vi,³² i amb mirra ungiren el seu cos per a la sepultura.³³ Però no us penseu que reflexionar sobre la necessitat del sacrifici i de la mortificació, signifiqui afegir una nota de tristor a aquesta festa alegre que avui celebrem.

Mortificació no és pessimisme, ni esperit agre. La mortificació no val res sense la caritat: per això hem de buscar mortificacions que, tot fent-nos passar amb senyoria per damunt les coses de la terra, no mortifiquin els qui viuen amb nosaltres. El cristià no pot ser ni un botxí ni un miserable; és un home que sap estimar amb obres, que prova el seu amor amb la pedra de toc del dolor.

Però haig de dir altra vegada, que aquesta mortificació no comportarà correntment grans renúncies, que tampoc no són freqüents. Estarà composta de petits venciments: somriure a qui ens importuna, negar al cos capricis de béns superflus, acostumar-nos a escoltar els altres, fer rendir el temps que Déu posa a la nostra disposició... I tants detalls més, insignificants en aparença, que sorgeixen sense que els cerquem ―contrarietats, dificultats, penes―, al llarg de cada dia.

Les obres de l'Amor sempre són grans, encara que en aparença es tracti de coses petites. Déu s’ha acostat als homes, pobres criatures, i ens ha dit que ens estima: Deliciae meae esse cum filiis hominum,¹⁰ les meves delícies són amb els fills dels homes. El Senyor ens dóna a conèixer que tot té importància: les accions que, amb els ulls humans, considerem extraordinàries; aquelles altres que, en canvi, qualifiquem de poca categoria. Res no es perd. Cap home no és menyspreat per Déu. Tothom, seguint cadascú la pròpia vocació ―a la llar, en la professió o ofici, en el compliment de les obligacions del propi estat, en els deures de ciutadà, en l’exercici dels drets―, és cridat a participar del regne dels cels.

Això ens ensenya la vida de sant Josep: senzilla, normal i ordinària, feta d’anys de treball sempre igual, de dies humanament monòtons que se succeeixen els uns als altres. Ho he pensat molts cops en meditar sobre la figura de sant Josep, i aquesta és una de les raons que fa que senti per ell una devoció especial.

Quan en el seu discurs de clausura de la primera sessió del Concili Vaticà II, el passat 8 de desembre, el Sant Pare Joan XXIII va anunciar que en el cànon de la missa s’esmentaria el nom de sant Josep, una altíssima personalitat eclesiàstica em va trucar de seguida per telèfon per dir-me: Rallegramenti! Felicitats!: en sentir aquest anunci he pensat de seguida en vostè, en l’alegria que li haurà fet. I era així: perquè en l’assemblea conciliar, que representa l’Església entera reunida en l'Esperit Sant, hom proclama l’immens valor sobrenatural de la vida de sant Josep, el valor d’una vida senzilla de treball amb vista a Déu, en total acompliment de la divina voluntat.

Però ens sotja un enemic potent, que s’oposa al nostre desig d’encarnar acabadament la doctrina de Crist: la supèrbia, que creix quan no intentem descobrir, després dels fracassos i de les derrotes, la mà benefactora i misericordiosa del Senyor. Llavors, l’ànima s’omple de penombres ―una trista obscuritat l’envaeix― i es creu perduda. La imaginació inventa obstacles que no són reals, que desapareixerien si miréssim només amb una miqueta d’humilitat. Amb la supèrbia i la imaginació, l’ànima s’endinsa a vegades en calvaris tortuosos; però en aquests calvaris Crist no hi és, perquè allà on hi ha el Senyor es frueix de pau i d’alegria, encara que l’ànima es trobi en carn viva i voltada de tenebres.

Un altre enemic hipòcrita de la nostra santificació: el fet de pensar que aquesta batalla interior s’ha de dirigir contra obstacles extraordinaris, contra dracs que respiren foc. És una altra manifestació d’orgull. Volem lluitar, però estrepitosament, amb clamors de trompetes i tremolor d’estendards.

Hem de convèncer-nos que el major enemic de la roca no es el pic o la destral, ni el cop de qualsevol altra eina, per contundent que sigui: és l’aigua menuda que es va ficant de gota en gota, entre les escletxes de la penya, fins a malmetre’n l’estructura. El perill més fort per al cristià és menysprear la lluita en aquestes escaramusses, que van calant a poc a poc en l’ànima, fins a estovar-la, fer-la trencadissa i indiferent, insensible a les veus de Déu.

Escoltem el Senyor que ens diu: qui és fidel en el poc, també és fidel en el molt, i qui és injust en el poc, també ho és en el molt.¹¹ Que és com si ens recordés: lluita cada instant en aquests detalls petits en aparença, però grans als meus ulls; viu amb puntualitat el compliment del deure; somriu a qui ho necessiti mal que tinguis l’ànima adolorida; dedica, sense regatejar, el temps que calgui a l’oració; vés a ajudar el qui et cerca; practica la justícia, tot engrandint-la amb la gràcia de la caritat.

Aquestes i altres de semblants són les mocions que sentirem cada dia dintre nostre, com un avís silenciós que ens emmena a entrenar-nos en aquest esport sobrenatural de vèncer el propi jo. Que la llum de Déu ens il·lumini perquè en puguem percebre les advertències; que ens ajudi a lluitar, que estigui de la part nostra en la victòria; que no ens abandoni a l’hora de la caiguda, perquè així ens trobarem sempre en condicions d’aixecar-nos i de continuar combatent.

No ens poden aturar. El Senyor ens demana que batallem com més va més de pressa, cada cop més profundament, cada vegada més àmpliament. Estem obligats a superar-nos, ja que en aquesta competició, l’única meta és l’arribada a la glòria del cel. I si no hi arribéssim, res no hauria pagat la pena.

Potser hi ha algú que es demani com, de quina manera pot donar aquest coneixement a la gent. I jo us responc: amb naturalitat, amb senzillesa, vivint com viviu enmig del món, lliurats al vostre treball professional i a la cura de la vostra família, participant en els afanys nobles dels homes, tot respectant la legítima llibertat de cadascú.

Fa gairebé trenta anys que Déu m’ha posat al cor l’ànsia de fer entendre a persones de qualsevol estat, de qualsevol condició o ofici, aquesta doctrina: que la vida ordinària pot ésser santa i plena de Déu, que el Senyor ens crida a santificar la feina corrent, perquè en això també està la perfecció cristiana. Considerem-ho una altra vegada, contemplant la vida de Maria.

No oblidem que la quasi totalitat dels dies que Nostra Senyora va passar a la terra transcorregueren d’una manera molt semblant a les jornades d’altres milions de dones, lliurades a la cura de la seva família, a pujar els fills, a tirar endavant les feines de la llar. Maria santifica les menudències, allò que molts consideren equivocadament com intranscendent i sense vàlua: el treball de cada dia, els detalls d’atenció envers les persones estimades, les converses i les visites amb motiu de parentiu o d’amistat. Beneïda normalitat, que pot ser plena de tant d’amor de Déu!

Perquè això és el que explica la vida de Maria: el seu amor. Un amor portat fins a l’extrem, fins a l’oblit complet de si mateixa, contenta de trobar-se allà, on Déu la vol, i complint amb cura la voluntat divina. És això el que fa que el gest seu més petit no sigui mai banal, sinó que es manifesti ple de contingut. Maria, la Nostra Mare, és per a nosaltres exemple i camí. Hem de procurar ésser com Ella, en les circumstàncies concretes en què Déu ha volgut que visquem.

Actuant així, donarem als qui ens volten el testimoniatge d’una vida senzilla i normal, amb les limitacions i els defectes propis de la nostra condició humana, però coherent. I en veure’ns iguals a ells en totes les coses, els altres se sentiran invitats a preguntar-nos: com s’explica la vostra alegria?, ¿d’on traieu les forces per vèncer l’egoisme i la comoditat?, ¿qui us ensenya a viure la comprensió, la neta convivència i la donació, el servei als altres?

Aleshores és el moment de descobrir-los el secret diví de l’existència cristiana: de parlar-los de Déu, de Crist, de l’Esperit Sant, de Maria. El moment de procurar transmetre, a través de les nostres pobres paraules, aquesta bogeria de l’amor de Déu que la gràcia ha vessat en els nostres cors.