Llistat de punts

La sal de la mortificació

Al cristià corrent ―que no és un religiós, que no s’aparta del món, perquè el món és el lloc del seu encontre amb Crist― per a santificar-se no li cal hàbit extern, ni signes distintius. Els seus signes són interns: la presència de Déu constant i l’esperit de mortificació. De fet, una sola cosa, perquè la mortificació no és més que l’oració dels sentits.

La vocació cristiana és vocació de sacrifici, de penitència, d’expiació. Hem de fer reparació pels nostres pecats ―en quantes d’ocasions no haurem girat la cara, per no veure Déu!― i per tots els pecats dels homes. Hem de seguir de prop les petjades de Crist: sempre duem en el nostre cos la mortificació, l’abnegació de Crist, el seu abatiment en la Creu, a fi que també la vida de Jesús es manifesti en els nostres cossos.⁴⁴ El nostre camí és d’immolació i, en aquesta renúncia, hi trobarem el gaudium cum pace, l’alegria i la pau.

No mirem el món amb posat trist. Potser, involuntàriament, han fet un pobre servei a la catequesi aquells biògrafs de sants que volien trobar a tota costa coses extraordinàries en els servents de Déu, fins i tot en llurs primers vagits. I conten, d’alguns d’ells, que en la infantesa no ploraven, que per mortificació no mamaven els divendres... Tu i jo vam néixer plorant com Déu mana; i ens agafàvem al pit de la mare sense preocupar-nos de Quaresmes ni de Témpores...

Ara, amb l’auxili de Déu, hem après a descobrir, tot al llarg de la jornada en aparença sempre igual, spatium verae poenitentiae, temps de veritable penitència; i en aquells instants fem propòsits de emendatio vitae, de millorar la nostra vida. Aquest és el camí per disposar-nos a la gràcia i a les inspiracions de l’Esperit Sant en l’ànima. I amb aquesta gràcia ―ho torno a dir― ve el gaudium cum pace, l’alegria, la pau i la perseverança en el camí.⁴⁵

La mortificació és la sal de la nostra vida. I la millor mortificació és la que combat ―en petits detalls, durant tot el dia―, la concupiscència de la carn, la concupiscència dels ulls i la supèrbia de la vida. Mortificacions que no mortifiquin els altres, que ens facin ser més delicats, més comprensius, més oberts a tothom. Si ets susceptible, no tens esperit de mortificació; si estàs només pendent dels teus egoismes; si trepitges els altres, si no saps privar-te d’allò que és superflu, i a vegades, del necessari; si t’entristeixes quan les coses no et surten tal com les havies previstes. En canvi, et mortifiques, si saps donar-te tot per a tots, per guanyar-los tots.⁴⁶

Jesús és el Camí, el Mitjancer; en Ell, tot; fora d’Ell, res. En Crist, ensenyats per Ell, gosem anomenar Pare Nostre el Totpoderós: qui féu el cel i la terra és aquest Pare entranyable que espera que tornem a Ell contínuament, cada un com un nou i constant fill pròdig.

Ecce Agnus Dei... Domine, non sum dignus... Ara rebrem el Senyor. Per a acollir en la terra persones constituïdes en dignitat hi ha llums, música, vestits de gala. Per allotjar Crist en la nostra ànima, com ens hem de preparar? ¿Hem pensat mai com ens portaríem, si només poguéssim combregar un cop a la vida?

Quan jo era petit, encara no era estesa la pràctica de la comunió freqüent. Recordo com es disposava la gent per combregar: hi havia mirament a arranjar bé l’ànima i el cos. El millor vestit, els cabells ben pentinats, el cos net també físicament, i fins i tot potser amb una mica de perfum... Eren delicadeses pròpies d’enamorats, d’ànimes fines i fermes, que saben pagar l’Amor amb amor.

Amb Crist a l’ànima, s’acaba la Santa Missa: la benedicció del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant ens acompanya tota la jornada, en la nostra tasca senzilla i normal de santificar totes les nobles activitats humanes.

Assistint a la Santa Missa, aprendreu de tractar cadascuna de les Persones divines: el Pare, que engendra el Fill; el Fill, que és engendrat pel Pare; l’Esperit Sant, que procedeix de tots dos. Tractant una de les tres Persones, tractem un sol Déu; i tractant-les totes tres, la Trinitat, tractem igualment un sol Déu únic i vertader. Estimeu la Missa, fills meus, estimeu la Missa. I combregueu amb fam, encara que estigueu gelats, encara que l’emotivitat no respongui: combregueu amb fe, amb esperança, amb caritat ben encesa.

Aplicació a la nostra vida ordinària

Hem recorregut algunes pàgines dels Sants Evangelis per contemplar Jesús en el seu tracte amb els homes, i aprendre de portar Crist als nostres germans, els homes, essent Crist nosaltres mateixos. Apliquem aquesta lliçó a la nostra vida corrent, a la pròpia vida. Perquè la vida corrent i ordinària, la que vivim entre els altres conciutadans, els nostres semblants, no és quelcom d’aplanat i sense cap relleu. És, justament en aquestes circumstàncies, on el Senyor vol que la immensa majoria dels seus fills se santifiqui.

Cal tornar a dir una vegada i una altra que Jesús no s’adreçà a cap grup de privilegiats, sinó que vingué a revelar-nos l’amor universal de Déu. Tots els homes són estimats de Déu, de tots n’espera amor. De tots, siguin quines siguin llurs condicions personals, llur posició social, llur professió o ofici. La vida corrent i ordinària no és cosa de poca vàlua; tots els camins de la terra poden ésser ocasió d’un encontre amb Crist, que ens crida a identificar-nos amb Ell, per acomplir ―al lloc on estem― la seva missió divina.

Déu ens crida a través de les incidències de la vida de cada dia, en el sofriment i en l’alegria de les persones amb les quals convivim, en els afanys humans dels nostres companys, en les petiteses de la vida de família. Déu també ens crida a través dels grans problemes, conflictes i tasques que defineixen cada època històrica, atraient esforços i il·lusions d’una gran part de la humanitat.

Cal, doncs, que la nostra fe sigui viva, que ens dugui realment a creure en Déu i a mantenir-hi un diàleg constant. La vida cristiana ha d’ésser vida d’oració constant, procurant d’estar en la presència del Senyor del matí a la nit i de la nit al matí. El cristià no és mai un home solitari, ja que viu en un tracte continu amb Déu, que és al nostre costat i en el cel.

Sine intermissione orate, mana l’Apòstol, pregueu sense intermissió³⁷. I, recordant aquest precepte apostòlic, escriu Sant Climent d’Alexandria: som manats d’alabar i honorar el Verb, a qui coneixem com a salvador i rei; i per Ell el Pare, no pas en dies escollits, com fan d’altres, sinó constantment al llarg de tota la vida, i de totes les maneres possibles.³⁸

Enmig de les ocupacions de la jornada, en el moment de vèncer la tendència a l’egoisme, en sentir l’alegria de l’amistat amb els altres homes, en tots aquests instants el cristià ha de retrobar Déu. Per Crist i en l’Esperit Sant, el cristià té accés a la intimitat de Déu Pare, i recorre el seu camí cercant aquest regne, que no és d’aquest món, si bé és en aquest món on s’incoa i prepara. S’ha de tractar Crist, en la Paraula i en el Pa, en l’Eucaristia i en l’Oració. I tractar-lo com es tracta un amic, un ésser real i viu com ho és Crist, perquè ha ressuscitat. Crist, llegim en l’Epístola als Hebreus, com que subsisteix per sempre, té eternament el sacerdoci. D’on se segueix que també pot salvar perpètuament aquells qui per mitjà d’Ell s’acosten a Déu, ja que és sempre viu per intercedir per nosaltres.³⁹

Crist, Crist ressuscitat, és el company, l’Amic. Un company que es deixa veure només entre ombres, però la realitat del qual omple tota la nostra vida, i fa que en desitgem la companyia definitiva. L’esperit i l’esposa diuen: vine. El qui ho escolta, que digui també: vine. I el qui tingui set, que vingui; el qui vulgui, que prengui de franc l’aigua de vida... I el qui testifica aquestes coses diu: sí, vinc corrents. Així sigui. Veniu, Senyor Jesús.⁴⁰

L’escola de l’oració

El Senyor us haurà concedit de descobrir tants d’altres trets de la correspondència fidel de la Verge Santíssima que per si mateixos es presenten invitant-nos a prendre’ls com a model: la seva puresa, la seva humilitat, la seva fermesa, la seva generositat, la seva fidelitat... Jo voldria parlar-vos-en d’un que els enclou tots, ja que és el clima del progrés espiritual: la vida d’oració.

Per aprofitar la gràcia que la Nostra Mare ens porta en el dia d’avui, i per tal de secundar en qualsevol moment les inspiracions de l’Esperit Sant, pastor de les nostres ànimes, hem d’estar compromesos seriosament en una activitat de tracte amb Déu. No podem amagar-nos en l’anonimat; la vida interior, si no és un encontre personal amb Déu, no existirà. La superficialitat no és cristiana. Admetre la rutina, en la nostra conducta ascètica, equival a signar la partida de defunció de l’ànima contemplativa. Déu ens busca d’un a un; i hem de respondre-li d’un a un: Sóc aquí, Senyor, perquè m’heu cridat.¹⁶

Oració, tots ho sabem, és parlar amb Déu; potser, però, hi haurà algú que pregunti: parlar, de què? ¿De què, doncs, sinó de les coses de Déu i de les que omplen la nostra jornada? Del naixement de Jesús, del seu pas per aquest món, de la seva ocultació i de la seva predicació, dels seus miracles, de la seva Passió Redemptora i de la seva Creu i de la seva Resurrecció. I en la presència del Déu Tri i U, posant per mitjancera santa Maria i per advocat sant Josep, el Nostre Pare i Senyor ―que jo estimo i venero tant―, parlarem de la nostra feina de cada dia, de la família, de les relacions d’amistat i dels grans projectes i de les petites mesquineses.

El tema de la meva oració és el tema de la meva vida. Jo ho faig així. I a la vista d’aquesta situació meva, sorgeix natural el propòsit, determinat i ferm, de canviar, de millorar, d’ésser més dòcil a l’amor de Déu. Un propòsit sincer, concret. I no hi pot faltar la petició urgent, però confiada: que l’Esperit Sant no ens abandoni, perquè Vós sou, Senyor, la meva força.¹⁷

Som cristians corrents; treballem en professions molt diverses; la nostra activitat entera transcorre pels carrils ordinaris; tot es desenvolupa amb un ritme previsible. Els dies semblen tots iguals, fins i tot monòtons... doncs, bé: aquest pla, aparentment tan comú, té un valor diví; és quelcom que interessa Déu, perquè Crist vol encarnar-se en la nostra feina, animar des de dins fins les accions més humils.

Aquest pensament és una realitat sobrenatural, neta, inequívoca; no és una consideració per a consol, que conforti els qui no aconseguirem d’inscriure els nostres noms en el llibre d’or de la història. Crist s’interessa per aquesta feina que hem de fer ―una i mil vegades― a l’oficina, a la fàbrica, al taller, a l’escola, al camp, en l’exercici de la professió manual o intel·lectual: l’interessa també el sacrifici ocult que suposa el fet de no vessar, en els altres, el fel del propi mal humor.

Repasseu aquests arguments en l’oració, preneu ocasió justament d’aquí per dir a Jesús que l’adoreu, i aleshores sereu de fet contemplatius enmig del món, en el brogit del carrer: a tot arreu. Aquesta és la primera lliçó a l’escola del tracte amb Jesucrist. D’aquesta escola, Maria n’és la millor mestra, perquè la Mare de Déu mantingué sempre aquesta actitud de fe, de visió sobrenatural, davant tot allò que s’esdevenia al seu voltant: conservava totes aquelles coses en el seu cor, ponderant-les.¹⁸

Supliquem avui a Santa Maria que ens faci contemplatius, que ens ensenyi de comprendre les crides contínues que el Senyor dirigeix a la porta del nostre cor. Preguem-li: Mare nostra, Vós heu dut Jesús al món, i ell ens revela l’amor del nostre Pare Déu; ajudeu-nos a reconèixer-lo, enmig dels afanys de cada dia; removeu la nostra intel·ligència i la nostra voluntat per tal que sapiguem escoltar la veu de Déu, l’impuls de la gràcia.