Llistat de punts

El temps oportú

Exhortamur ne in vacuum gratiam Dei recipiatis,¹¹ us exhortem a no rebre en va la gràcia de Déu. Perquè la gràcia divina podrà omplir les nostres ànimes en aquesta Quaresma, sempre que no tanquem les portes del cor. Hem de tenir aquestes bones disposicions, el desig de transformar-nos de debò, de no jugar amb la gràcia del Senyor.

No m’agrada parlar de temor, perquè allò que mou el cristià és la Caritat de Déu, que se’ns ha manifestat en Crist i que ens ensenya d’estimar tots els homes i la creació entera; però sí que hem de parlar de responsabilitat, de serietat. No us enganyeu: de Déu, ningú no se’n burla¹² ens adverteix el mateix Apòstol.

Cal decidir-se. No és lícit de viure mantenint encesos aquells dos ciris que, segons la dita popular, tothom mira de tenir: l’un a sant Miquel, l’altre al diable. Cal apagar el ciri del diable. Hem de consumir la nostra vida cremant-la tota sencera al servei del Senyor. Si el nostre afany de santedat és sincer, si tenim la docilitat de posar-nos en mans de Déu, tot anirà bé. Perquè Ell sempre està disposat a donar-nos la seva gràcia i, especialment en aquest temps, la gràcia per a una nova conversió, per a una millora de la nostra vida de cristians.

No podem considerar aquesta Quaresma com una època més, una repetició cíclica del temps litúrgic. Aquest moment és únic; és una ajuda divina que cal acollir. Jesús ens passa pel costat i espera de nosaltres ―avui, ara― una gran mudança.

Ecce nunc tempus acceptabile, ecce nunc dies salutis:¹³ és aquest el temps oportú, que pot ser el dia de la salvació. Un altre cop tornem a sentir els xiulets del bon Pastor, amb aquesta crida amorosa: ego vocavi te nomine tuo.¹⁴ Ens crida a cadascú pel seu nom, amb l’apel·latiu familiar amb què ens criden les persones que ens estimen. La tendresa de Jesús per nosaltres, no cap en les paraules.

Considereu amb mi aquesta meravella de l’amor de Déu: el Senyor que surt a l’encontre, que espera, que es posa a la vora del camí, perquè no tinguem altre remei que veure’l. I ens crida personalment, i ens parla de les nostres coses, que també són les seves, movent la nostra consciència a la compunció, obrint-la a la generositat, imprimint en les nostres ànimes la il·lusió d’ésser fidels, de poder-nos anomenar deixebles seus. N’hi ha prou de percebre aquestes íntimes paraules de la gràcia, que són com un retret tants cops afectuós, perquè ens adonem que no ens ha oblidat durant tot el temps en el qual, per culpa nostra, no l’hem vist. Crist ens estima amb l’afecció inexhaurible que cap en el seu Cor de Déu.

Mireu com hi insisteix: En el temps favorable t’he escoltat, i el dia de salvació t’he ajudat.¹⁵ Ja que Ell et promet la glòria, el seu amor, i t’ho dóna oportunament, i et crida, què li donaràs, tu, al Senyor? ¿com respondràs, com respondré jo també, a aquest amor de Jesús que passa?

Ecce nunc dies salutis, aquí el tenim davant nostre, aquest dia de salvació. La crida del bon Pastor arriba fins a nosaltres: ego vocavi te nomine tuo, t’he cridat, a tu, pel ten nom. Cal respondre ―l’amor amb l’amor es paga― dient: ecce ego quia vocasti me,¹⁶ m’heu cridat i aquí em teniu. Estic decidit perquè no passi aquest temps de Quaresma com passa l’aigua per damunt les pedres, sense que en quedi rastre. Em deixaré amarar, transformar; em convertiré, m’adreçaré de nou al Senyor, estimant-lo com Ell desitja d’ésser estimat.

Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, i amb tota l’ànima i amb tota la ment.¹⁷¿Què en resta, del teu cor, comenta Sant Agustí, perquè puguis estimar-te a tu mateix? ¿què en resta, de la teva ànima, i què de la teva ment? «Ex toto», diu. «Totum exigit te, qui fecit te»;¹⁸ el qui et va fer ho exigeix tot de tu.

El blat i el jull

Us he traçat, amb la doctrina de Crist, i no amb les meves idees, un camí ideal de cristià. Que és alt, sublim i atraient, hi conveniu. Però potser hi ha algú que es pregunti: és possible de viure així en la societat d’avui?

Certament, el Senyor ens ha cridat en moments en què hom parla molt de pau i no n’hi ha enlloc: ni en les ànimes, ni en les institucions, ni en la vida social, ni entre els pobles. Hom parla contínuament d’igualtat i de democràcia, i abunden les castes: tancades, impenetrables. Ens ha cridat en un temps en què tothom clama la comprensió, i la comprensió brilla per l’absència, fins i tot entre persones que obren de bona fe i volen practicar la caritat, perquè ―no ho oblideu― la caritat, més que donar, és comprendre.

Travessem una època en què els fanàtics i els intransigents ―incapaços d’admetre les raons d’altres― es curen en salut, titllant de violents i agressius els qui són llurs víctimes. Ens ha cridat, a la fi, quan es parloteja tant d’unitat, i potser costa de concebre que pugui tolerar-se una major desunió entre els catòlics mateixos, i, no cal dir-ho, entre els homes en general.

Jo no faig mai consideracions polítiques, perquè no és el meu ofici. Per descriure sacerdotalment la situació del món actual, en tinc prou amb pensar novament en una paràbola del Senyor: la del blat i el jull. El Regne del cel, s’assembla a un home que va sembrar bona llavor al seu camp. Però mentre tothom dormia, vingué el seu enemic i va sembrar jull enmig del blat i se’n va anar.³⁹ La cosa és clara: el camp és fèrtil i la llavor és bona: el Senyor del camp ha llançat la llavor a eixam en el moment propici i amb art consumada; a més, ha organitzat una vigilància per protegir el sembrat recent. Si després hi surt el jull, és perquè no hi ha hagut correspondència, perquè els homes ―els cristians especialment― s’han adormit i han permès que l’enemic s’hi acostés.

Quan els servidors irresponsables pregunten al Senyor per què ha crescut el jull en el seu camp, l’explicació salta als ulls: inimicus homo hoc fecit,⁴⁰ ha estat l’enemic! Nosaltres, els cristians que havíem d’estar a l’aguait, per tal que les coses bones posades al món pel Creador es desenvolupessin al servei de la veritat i del bé, ens hem adormit ―quina trista peresa, aquesta son!―, mentre l’enemic i tots els qui el serveixen es movien sense parar. Ja veieu com ha crescut el jull: quina sembra tan abundosa i pertot arreu!

No tinc vocació de profeta de desgràcies. No desitjo, amb els meus mots, presentar-vos un panorama desolador, sense esperança. No pretenc queixar-me d’aquests temps en els quals vivim per providència del Senyor. Estimem aquesta època nostra, ja que és l’àmbit on hem d’assolir la nostra santificació personal. No admetem nostàlgies ingènues i estèrils: el món no ha estat mai millor. Sempre, des del bressol de l’Església, quan encara hom escoltava la predicació dels primers dotze, ja van sorgir amb violència les persecucions, van començar les heretgies, es va escampar la mentida i es va desencadenar l’odi.

Però tampoc no és lògic negar que sembla que el mal ha prosperat. En tot aquest camp de Déu, que és la terra, que és heretat de Crist, ha brotat el jull: no solament jull, sinó abundor de jull! No ens podem deixar enganyar pel mite del progrés perenne i irreversible. El progrés és bo quan és rectament ordenat, i Déu el vol, però hom pondera encara més el fals progrés, que encega tanta gent, perquè sovint no percep que la humanitat, en alguns dels seus passos, recula i perd allò que abans havia conquerit.

El Senyor ―ho repeteixo― ens ha donat el món per heretat. I hem de tenir l’ànima i la intel·ligència despertes; hem de ser realistes, sense derrotismes. Només una consciència cauteritzada, només la insensibilitat produïda per la rutina, només l’eixelebrament frívol poden permetre que es contempli el món sense veure’n el mal, l’ofensa a Déu, el dany en ocasions irreparable per a les ànimes. Hem d’ésser optimistes, però amb un optimisme que neix de la fe en el poder de Déu ―Déu no perd batalles―, amb un optimisme que no prové de la satisfacció humana, d’una complaença nècia i presumptuosa.