Llistat de punts

La sal de la mortificació

Al cristià corrent ―que no és un religiós, que no s’aparta del món, perquè el món és el lloc del seu encontre amb Crist― per a santificar-se no li cal hàbit extern, ni signes distintius. Els seus signes són interns: la presència de Déu constant i l’esperit de mortificació. De fet, una sola cosa, perquè la mortificació no és més que l’oració dels sentits.

La vocació cristiana és vocació de sacrifici, de penitència, d’expiació. Hem de fer reparació pels nostres pecats ―en quantes d’ocasions no haurem girat la cara, per no veure Déu!― i per tots els pecats dels homes. Hem de seguir de prop les petjades de Crist: sempre duem en el nostre cos la mortificació, l’abnegació de Crist, el seu abatiment en la Creu, a fi que també la vida de Jesús es manifesti en els nostres cossos.⁴⁴ El nostre camí és d’immolació i, en aquesta renúncia, hi trobarem el gaudium cum pace, l’alegria i la pau.

No mirem el món amb posat trist. Potser, involuntàriament, han fet un pobre servei a la catequesi aquells biògrafs de sants que volien trobar a tota costa coses extraordinàries en els servents de Déu, fins i tot en llurs primers vagits. I conten, d’alguns d’ells, que en la infantesa no ploraven, que per mortificació no mamaven els divendres... Tu i jo vam néixer plorant com Déu mana; i ens agafàvem al pit de la mare sense preocupar-nos de Quaresmes ni de Témpores...

Ara, amb l’auxili de Déu, hem après a descobrir, tot al llarg de la jornada en aparença sempre igual, spatium verae poenitentiae, temps de veritable penitència; i en aquells instants fem propòsits de emendatio vitae, de millorar la nostra vida. Aquest és el camí per disposar-nos a la gràcia i a les inspiracions de l’Esperit Sant en l’ànima. I amb aquesta gràcia ―ho torno a dir― ve el gaudium cum pace, l’alegria, la pau i la perseverança en el camí.⁴⁵

La mortificació és la sal de la nostra vida. I la millor mortificació és la que combat ―en petits detalls, durant tot el dia―, la concupiscència de la carn, la concupiscència dels ulls i la supèrbia de la vida. Mortificacions que no mortifiquin els altres, que ens facin ser més delicats, més comprensius, més oberts a tothom. Si ets susceptible, no tens esperit de mortificació; si estàs només pendent dels teus egoismes; si trepitges els altres, si no saps privar-te d’allò que és superflu, i a vegades, del necessari; si t’entristeixes quan les coses no et surten tal com les havies previstes. En canvi, et mortifiques, si saps donar-te tot per a tots, per guanyar-los tots.⁴⁶

Hem entrat en el temps de Quaresma: temps de penitència, de purificació, de conversió. No és pas una feina fàcil. El cristianisme no és un camí còmode: no n’hi ha prou d’estar a l’Església i deixar que passin els anys. En la vida nostra, en la vida dels cristians, la conversió primera ―aquest moment únic, que cadascú recorda i en el qual hom veu clarament allò que el Senyor ens demana― és important; però encara són més importants, i més difícils, les successives conversions. per tal de facilitar el treball de la gràcia divina amb aquestes conversions successives, cal mantenir l’ànima jove, invocar el Senyor, saber escoltar, haver descobert allò que va malament, demanar perdó.

Invocabit me et ego exaudiam eum, llegim en la litúrgia d’aquest diumenge:¹ si veniu a mi, jo us escoltaré, diu el Senyor. Considereu aquesta meravella dels miraments que Déu té envers nosaltres, sempre disposat a escoltar-nos, pendent en cada moment de la paraula de l’home. En tot moment ―però especialment ara, ja que el nostre cor està ben disposat, decidit a purificar-se―, Ell ens sent, i no desatendrà allò que demana un cor penedit i humiliat.²

El Senyor ens escolta per intervenir, per ficar-se en la nostra vida, per deslliurar-nos del mal i omplir-nos de bé: eripiam eum et glorificabo eum,³ el deslliuraré i el glorificaré, diu de l’home. Esperança de glòria, per tant: ja tenim aquí, com altres vegades, el començament d’aquest moviment íntim, que es la vida espiritual. L’esperança d’aquesta glorificació accentua la nostra fe i estimula la nostra caritat. Es així, doncs, que les tres virtuts teologals, virtuts divines, que ens fan assemblar al nostre Pare Déu, s’han posat en moviment. Quina manera millor de començar la Quaresma? Renovem la fe, l’esperança, la caritat. Aquesta és la font de l’esperit de penitència, del desig de purificació. La Quaresma no és tan sols una ocasió d’intensificar les pràctiques externes de mortificació: si ens penséssim que només és això, se’ns n’escaparia el sentit profund en la vida cristiana, perquè aquests actes externs, són ―ho torno a dir― fruit de la fe, de l’esperança i de l’amor.

Els Sagraments de la gràcia de Déu

Qui desitja lluitar hi posa els mitjans. I els mitjans no han canviat en aquests vint segles de cristianisme: oració, mortificació i freqüència de Sagraments. Com que la mortificació també és oració ―pregària dels sentits―, podem descriure aquests mitjans només amb dos mots: oració i Sagraments.

Voldria que ara consideréssim aquesta deu de gràcia divina dels Sagraments, meravellosa manifestació de la misericòrdia de Déu. Meditem a poc a poc la definició que dóna el Catecisme de Sant Pius V: uns certs senyals sensibles que causen la gràcia, i ensems la declaren, com posant-la davant els ulls.¹² Déu Nostre Senyor, és infinit, el seu amor és inexhaurible, la seva clemència i la seva pietat amb nosaltres no admeten límits. I, per bé que ens concedeix la seva gràcia de moltes altres maneres, ha instituït expressament i lliurement ―només Ell podia fer-ho― aquests set signes eficaços, per tal que d’una forma estable, senzilla i assequible a tothom, els homes puguin fer-se partícips dels mèrits de la Redempció.

Si s’abandonen els Sagraments, desapareix la veritable vida cristiana. Tot i així, no se’ns oculta que particularment en aquesta època nostra no falta qui sembla que oblida, i que fins i tot arriba a menysprear, aquest corrent redemptor de la gràcia de Crist. És dolorós parlar d’aquesta plaga de la societat que es diu cristiana, però cal fer-ho, perquè en les nostres ànimes s’afermi el desig d’acudir amb més amor i gratitud a aquestes fonts de santificació.

Decideixen, sense el més petit escrúpol, retardar el baptisme dels acabats de néixer, privant-los ―greu atemptat contra la justícia i la caritat― de la gràcia de la fe, del tresor incalculable de la inhabitació de la Trinitat Santíssima en l’ànima, que ve al món tacada pel pecat original. Pretenen també desvirtuar la naturalesa pròpia del Sagrament de la Confirmació, en el qual la Tradició, unànimement, sempre ha vist un enrobustiment de la vida espiritual, una efusió callada i fecunda de l’Esperit Sant, perquè, enfortida sobrenaturalment, l’ànima pugui lluitar ―miles Christi, com un soldat de Crist― en aquesta batalla interior contra l’egoisme i la concupiscència.

Si es perd la sensibilitat per les coses de Déu, difícilment s’entendrà el Sagrament de la Penitència. La confessió sagramental no és un diàleg humà, sinó un col·loqui diví; és un tribunal, de justícia segura i divina i, sobretot, de misericòrdia, amb un jutge amorós que no desitja la mort del pecador, sinó que es converteixi i visqui.¹³

És de debò infinita la tendresa de Nostre Senyor. Mireu amb quina delicadesa tracta els seus fills. Ha fet del Matrimoni un vincle sant, imatge de la unió de Crist amb la seva Església,¹⁴ un gran sagrament en el qual es fonamenta la família cristiana, que ha d’ésser, amb la gràcia de Déu, un ambient de pau i de concòrdia, una escola de santedat. Els pares són cooperadors de Déu. D’aquí arrenca el deure amable de veneració, que correspon als fills. Amb raó, el quart manament pot dir-se ―fa tants anys que ho vaig escriure― dolcíssim precepte del decàleg. Si hom viu el matrimoni com Déu vol, sagrament, la llar serà un racó de pau, lluminós i alegre.

El pa i la sega: comunió amb tots els homes

Jesús, us deia al començament, és el sembrador. I per mitjà dels cristians, prossegueix la seva sembra divina. Crist prem el blat amb les seves mans ferides i el xopa amb la seva sang, el neteja, el purifica i el llança dins el solc, que és el món. Tira els grans d’un en un, perquè cada cristià, en el seu propi ambient, doni testimoni de la fecunditat de la Mort i de la Resurrecció del Senyor.

Si estem en les mans de Crist, ens hem d’amarar amb la seva sang redemptora, deixar-nos llançar a eixam, acceptar la nostra vida tal com Déu la vol. I convèncer-nos que, per a fructificar, la llavor s’ha d’enterrar i morir.¹⁷ Després creix la tija i sorgeix l’espiga. De l’espiga, el pa que serà convertit per Déu en el Cos de Crist. I així ens tornem a reunir en Jesús, que fou el nostre sembrador. Ja que el pa és un, nosaltres, tot i que som molts, formem un sol cos; ja que tots participem en aquest únic pa.¹⁸

No hem de perdre mai de vista que no hi ha fruit si abans no hi ha sembra: per això cal, doncs, escampar generosament la Paraula de Déu, fer que els homes coneguin Crist i que, coneixent-lo, en tinguin fam. Aquesta festa del Corpus Christi ―Cos de Crist, Pa de vida― és una bona ocasió per a meditar sobre totes les menes de fam que hom veu en el poble: de veritat, de justícia, d’unitat i de pau. Davant la fam de pau, hem de repetir amb Sant Pau: Crist és la nostra pau, pax nostra.¹⁹ Els desigs de veritat ens han de recordar que Jesús és el camí, la veritat i la vida.²⁰ Als qui aspiren a la unitat hem de posar-los davant de Crist que prega perquè estiguem consummati in unum, consumats en la unitat.²¹ La fam de justícia ens ha de dur a la font originaria de la concòrdia entre els homes: ésser i saber-se fills del Pare, germans.

Pau, veritat, unitat, justícia. Que difícil que sembla, a vegades, la tasca de sobrepassar les barreres, que impedeixen la convivència humana! I, així i tot, els cristians som cridats a realitzar aquest gran miracle de la fraternitat: aconseguir, amb la gràcia de Déu, que els homes es tractin cristianament, portant els uns les càrregues dels altres,²² vivint el manament de l’Amor, que és vincle de la perfecció i resum de la llei.²³

No se’ns pot ocultar que encara hi ha molt a fer. En una certa ocasió, contemplant potser el moviment suau de les espigues ja granades, Jesús digué als seus deixebles: les messes són abundants, però els treballadors són pocs; pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que enviï treballadors a les seves messes.²⁴ Com aleshores, ara manquen peons que vulguin portar el pes de la jornada i de la calor.²⁵ I si els qui hi treballem no som fidels, passarà allò que escriu el profeta Joel: destruïda la collita, la terra està de dol, perquè malmès el blat és sec, el vi s’ha perdut, s’ha estroncat l’oli. Llauradors estigueu confosos, planyeu-vos vinaters pel blat i l’ordi: s’ha perdut la collita!²⁶

No hi ha collita quan un no està disposat a acceptar generosament un treball constant, que pot resultar llarg i cansat: llaurar la terra, sembrar la llavor, portar les terres, segar i batre... En la història, en el temps, s’edifica el Regne de Déu. El Senyor ens ha confiat a tots aquesta feina i ningú no pot sentir-se’n eximit. Avui, en adorar i mirar Crist en l’Eucaristia, pensem que encara no ha arribat l’hora del repòs, que la jornada continua.

S’ha escrit en el llibre dels Proverbis: qui treballa la seva terra anirà sadoll de pa.²⁷ Mirem d’aplicar-nos espiritualment aquest passatge: qui no llaura la terra de Déu, qui no és fidel a la missió divina de donar-se als altres, ajudant-los a conèixer Crist, difícilment aconseguirà d’entendre què és el Pa eucarístic. Ningú no estima allò que no li ha costat cap esforç. Per a avaluar amar la Sagrada Eucaristia, cal recórrer el camí de Jesús, ésser blat, morir per a nosaltres mateixos, ressorgir plens de vida i donar fruit abundós: el cent per u!²⁸

Aquest camí es resumeix en un mot únic: estimar. Estimar és tenir el cor gran, sentir les preocupacions dels qui ens volten, saber perdonar i comprendre: sacrificar-se, amb Jesucrist, per totes les ànimes. Si estimem amb el cor de Crist aprendrem a servir, i defensarem la veritat clarament i amb amor. Per a estimar així, cal que cada un extirpi de la seva pròpia vida tot allò que destorba la Vida de Crist en nosaltres: l’afecció a la nostra comoditat, la temptació de l’egoisme, la tendència al lluïment propi. Només reproduint en nosaltres aquesta Vida de Crist, podrem transmetre-la als altres; només experimentant la mort del gra de blat, podrem treballar en les entranyes de la terra, transformar-la des de dins, fer-la fecunda.