Llistat de punts

Si no ets mortificat no seràs mai ànima d’oració.

Aquella paraula encertada; l’acudit que no et va sortir de la boca; el somriure amable a qui et molesta; aquell silenci davant l’acusació injusta; la teva conversa bondadosa amb els carregosos i els inoportuns; el fet de passar per alt cada dia, a les persones que conviuen amb tu, un detall i un altre malagradosos i impertinents... Això, amb perseverança, sí que és sòlida mortificació interior.

No diguis: aquesta persona em carrega. —Pensa: aquesta persona em santifica.

Cap ideal no es fa realitat sense sacrifici. —Nega’t. ¡És tan bonic ser víctima!

¡Quantes vegades et proposes de servir Déu en alguna cosa... i t’has d’acontentar, tan miserable com ets, amb oferir-li l’enrabiada, el sentiment de no haver sabut acomplir aquell propòsit tan fàcil!

No desaprofitis l’ocasió de rendir el propi judici. —Costa..., però ¡que agradable que és als ulls de Déu!

Quan vegis una pobra Creu de fusta, sola, menyspreable i sense valor... i sense Crucifix, no oblidis que aquella Creu és la teva Creu: la de cada dia, l’amagada, sense lluïssor i sense consol... que està esperant el Crucifix que li falta: i aquest Crucifix has de ser tu.

Busca mortificacions que no mortifiquin els altres.

Allà on no hi ha mortificació, no hi ha virtut.

Mortificació interior. —No crec en la teva mortificació interior si veig que menysprees, que no practiques, la mortificació dels sentits.

Beguem fins a la darrera gota del calze del dolor en la pobra vida present. —¿Què importa patir deu anys, vint, cinquanta..., si després és el cel per sempre, per sempre... per sempre?

—I, sobretot —més que la raó esmentada, propter retributionem—, ¿què importa patir si es pateix per consolar, per fer content Déu nostre Senyor, amb esperit de reparació, unit a Ell en la seva Creu, en una paraula: si es pateix per Amor?...

¡Els ulls! Pels ulls entren dins l’ànima moltes iniquitats. —¡Quantes experiències com la de David!... —Si guardeu la vista haureu assegurat la guarda del vostre cor.

¿Que et vols imposar voluntàriament un càstig per la teva feblesa i poca generositat? —Bé: però que sigui una penitència discreta, com si la imposessis a un enemic que, alhora, fos un germà.

L’alegria dels pobrets homes, encara que tingui un motiu sobrenatural, deixa sempre un regust d’amargor. —¿Què et pensaves? Aquí baix, el dolor és la sal de la nostra vida.

¡Quants n’hi ha que es deixarien clavar en una creu, davant la mirada atònita de milers d’espectadors, i no saben patir cristianament les petites fiblades de cada dia! —Pensa, doncs, què és més heroic.

Llegíem —tu i jo— la vida heroicament vulgar d’aquell home de Déu. —I el vam veure lluitar, durant mesos i anys (¡quina «comptabilitat», la del seu examen particular!) a l’hora d’esmorzar: avui vencia, l’endemà era vençut... Anotava: «No he pres mantega»..., «¡He pres mantega!».

Tant de bo que també visquem —tu i jo— la nostra..., «tragèdia» de la mantega.

El minut heroic. —És l’hora, en punt, d’alçar-te. Sense cap vacil·lació: un pensament sobrenatural i... ¡amunt! —El minut heroic: aquí tens una mortificació que t’enforteix la voluntat i no et debilita la naturalesa.

Agraeix, com una mercè molt especial, aquesta santa avorrició que sents de tu mateix.

Si perds el sentit sobrenatural de la vida, la teva caritat serà filantropia; la teva puresa, decència; la teva mortificació, curtesa; la teva deixuplina, fuet, i totes les teves obres, estèrils.