Llistat de punts

Permeteu-me de tornar un altre cop a la ingenuïtat, a la senzillesa de la vida de Jesús, que ja us he fet considerar tantes vegades. Aquests anys ocults del Senyor, no són pas res sense significat, ni tampoc una simple preparació dels anys que havien de venir després: els de la seva vida pública. Des de 1928 vaig comprendre clarament que Déu desitja que els cristians prenguin exemple de tota la vida del Senyor. Vaig entendre especialment la seva vida oculta, la seva vida de treball ordinari enmig dels homes: el Senyor vol que moltes ànimes trobin llur camí en els anys de vida callada i sense brillantor. Obeir la voluntat de Déu és sempre, doncs, sortir del nostre egoisme; però no necessàriament implica reduir això a allunyar-se de les circumstàncies ordinàries de la vida dels homes, igual que nosaltres pel seu estat, per la seva professió, per la seva situació en la societat.

Somio ―i el somni s’ha fet realitat― multituds de fills de Déu, santificant-se en la vida de ciutadans corrents, compartint afanys, il·lusions i esforços amb les altres criatures. Necessito dir-los a crits aquesta veritat divina: si resteu enmig del món, no és perquè Déu s’hagi oblidat de vosaltres, no és perquè el Senyor no us hagi cridat. Us ha invitat a continuar amb les activitats i amb les ansietats de la terra, perquè us ha fet saber que la vostra vocació humana, la vostra professió, les vostres qualitats, no són gens alienes als seus designis divins, sinó que Ell les ha santificades com una ofrena gratíssima al Pare.

Ja hem parlat molt d’aquest tema en d’altres ocasions, però permeteu-me d’insistir novament en la naturalitat i en la senzillesa de la vida de sant Josep, que no es distanciava dels seus conveïns ni posava entremig tanques innecessàries.

Per això, encara que potser convingui en alguns moments o en algunes situacions, d’ordinari no m’agrada parlar d’obrers catòlics, d’enginyers catòlics, de metges catòlics, etc., com si es tractés d’una espècie dins un gènere, com si els catòlics forméssiu un grupet separat dels altres, talment que fa l’efecte que hi ha un fossat entre els cristians i la resta de la Humanitat. Respecto l’opinió oposada, però penso que és molt més propi parlar d’obrers que son catòlics, o de catòlics que són obrers; d’enginyers que són catòlics o de catòlics que són enginyers. Perquè l’home que té fe i exerceix una professió intel·lectual, tècnica o manual, és i se sent unit als altres, igual que els altres amb els mateixos drets i obligacions, amb el mateix desig de millorar, amb el mateix afany d’enfrontar-se amb els problemes comuns i de trobar-hi solució.

El catòlic, assumint tot això, sabrà fer de la seva vida diària un testimoni de fe, d’esperança i de caritat; testimoni senzill, normal, sense necessitat de manifestacions aparatoses, posant en relleu ―amb la coherència de la seva vida― la presencia constant de l’Església en el món, ja que tots els catòlics són ells mateixos Església, per tal com són membres, amb ple dret, de l’únic Poble de Déu.

Potser hi ha algú que es demani com, de quina manera pot donar aquest coneixement a la gent. I jo us responc: amb naturalitat, amb senzillesa, vivint com viviu enmig del món, lliurats al vostre treball professional i a la cura de la vostra família, participant en els afanys nobles dels homes, tot respectant la legítima llibertat de cadascú.

Fa gairebé trenta anys que Déu m’ha posat al cor l’ànsia de fer entendre a persones de qualsevol estat, de qualsevol condició o ofici, aquesta doctrina: que la vida ordinària pot ésser santa i plena de Déu, que el Senyor ens crida a santificar la feina corrent, perquè en això també està la perfecció cristiana. Considerem-ho una altra vegada, contemplant la vida de Maria.

No oblidem que la quasi totalitat dels dies que Nostra Senyora va passar a la terra transcorregueren d’una manera molt semblant a les jornades d’altres milions de dones, lliurades a la cura de la seva família, a pujar els fills, a tirar endavant les feines de la llar. Maria santifica les menudències, allò que molts consideren equivocadament com intranscendent i sense vàlua: el treball de cada dia, els detalls d’atenció envers les persones estimades, les converses i les visites amb motiu de parentiu o d’amistat. Beneïda normalitat, que pot ser plena de tant d’amor de Déu!

Perquè això és el que explica la vida de Maria: el seu amor. Un amor portat fins a l’extrem, fins a l’oblit complet de si mateixa, contenta de trobar-se allà, on Déu la vol, i complint amb cura la voluntat divina. És això el que fa que el gest seu més petit no sigui mai banal, sinó que es manifesti ple de contingut. Maria, la Nostra Mare, és per a nosaltres exemple i camí. Hem de procurar ésser com Ella, en les circumstàncies concretes en què Déu ha volgut que visquem.

Actuant així, donarem als qui ens volten el testimoniatge d’una vida senzilla i normal, amb les limitacions i els defectes propis de la nostra condició humana, però coherent. I en veure’ns iguals a ells en totes les coses, els altres se sentiran invitats a preguntar-nos: com s’explica la vostra alegria?, ¿d’on traieu les forces per vèncer l’egoisme i la comoditat?, ¿qui us ensenya a viure la comprensió, la neta convivència i la donació, el servei als altres?

Aleshores és el moment de descobrir-los el secret diví de l’existència cristiana: de parlar-los de Déu, de Crist, de l’Esperit Sant, de Maria. El moment de procurar transmetre, a través de les nostres pobres paraules, aquesta bogeria de l’amor de Déu que la gràcia ha vessat en els nostres cors.

Imitar Maria

La Nostra Mare és model de correspondència a la gràcia i, en contemplar la seva vida, el Senyor ens il·luminarà perquè sapiguem divinitzar les festes marianes, i en bastants moments de les jornades corrents, els cristians pensem molts cops en la Mare de Déu. Si aprofitem aquests instants, afigurant-nos com es captindria la Nostra Mare en aquelles feines que nosaltres hem de fer, anirem aprenent a poc a poc: i acabarem assemblant-nos-hi, talment els fills s’assemblen a la mare.

Imitació, primer de tot, del seu amor. La caritat no s’atura en els sentiments: ha d’estar en les paraules, però sobretot en les obres. La Verge no solament digué fiat, sinó que va complir en tot moment aquesta decisió ferma i irrevocable. També nosaltres: quan ens agulloni l’amor de Déu i coneguem allò que Ell vol, ens hem de comprometre a ésser fidels, lleials, i a ésser-ho efectivament. Perquè, no tothom qui diu Senyor, Senyor, entrarà al regne del cel, sinó el què fa la voluntat del meu Pare del cel.¹²

Hem d’imitar la seva elegància natural i sobrenatural. Ella és una criatura privilegiada de la historia de la salvació: en Maria, el Verb es féu carn i habità entre nosaltres.¹³ Fou un testimoni delicat, que passa ocult; no li va agradar de rebre lloances, perquè no ambicionà la seva pròpia glòria. Maria assisteix als misteris de la infantesa del seu Fill, misteris normals, si és que es pot parlar així. A l’hora dels grans miracles i de les aclamacions de les masses, desapareix. A Jerusalem, quan Crist ―cavalcant en un ruquet― és victorejat com a Rei, Maria no hi és. Però reapareix al costat de la Creu, quan tothom fuig. Aquesta manera de comportar-se té el regust, sense buscar-lo, de la grandesa, de la profunditat, de la santedat de la seva ànima.

Mirem d’aprendre, seguint el seu exemple en l’obediència a Déu, en aquesta delicada combinació d’esclavitud i de senyoria. En Maria, no hi ha res d’aquella actitud de les verges nècies, que obeeixen, però esbojarradament. Nostra Senyora escolta amb atenció allò que Déu vol, pondera el que no entén, pregunta el que no sap. Després, es dóna tota al compliment de la voluntat divina: Heus aquí l’esclava del Senyor; que es faci en mi segons la vostra paraula.¹⁴ Heu vist la meravella? Santa Maria, mestra de tota la nostra conducta, ens ensenya ara que l’obediència a Déu no és servilisme, no subjuga la consciència: ens mou íntimament a descobrir la llibertat dels fills de Déu.¹⁵