Llistat de punts

Correspondència humana

L’existència del cristià es desenvolupa en aquest clima de la misericòrdia de Déu. Aquest és l’àmbit del seu esforç per tal com es comporta com a fill del Pare. I, quins són els mitjans principals per aconseguir que la vocació s’afermi? Avui, te n’assenyalaré dos, que són com eixos vius de la conducta cristiana: la vida interior i la formació doctrinal, el coneixement profund de la nostra fe.

Vida interior, primer de tot. Que pocs n’hi ha que entenguin això, encara! En sentir parlar de vida interior pensen en la fosca del temple, si és que no pensen en els ambients resclosits d’algunes sagristies. Ja fa més d’un quart de segle que dic que no és això. Descric la vida interior de cristians corrents, que solen trobar-se en ple carrer, a l’aire lliure; i que al carrer, a la feina, amb la família i en les estones de diversió estan pendents de Jesús tot el dia. I què és això sinó vida d’oració contínua? ¿Oi que has vist la necessitat de ser una ànima d’oració amb un tracte amb Déu que et deïfica? Aquesta és la fe cristiana i així ho han entès sempre les ànimes d’oració; aquell home es fa Déu, escriu Climent d’Alexandria, perquè vol el mateix que vol Déu.⁴¹

Al començament costa: cal esforç per adreçar-se al Senyor, per agrair la seva pietat paternal i concreta envers nosaltres. A poc a poc l’amor de Déu es palpa ―bé que no és cosa de sentiments―, com una urpada a l’ànima. És Crist, que ens persegueix amorosament: Mira, sóc a la porta i truco.⁴² Com et va la vida d’oració? ¿No sents, de vegades, durant el dia, desigs d’enraonar amb Ell més a poc a poc? ¿No li dius: en acabat us ho explicaré, en acabat en parlaré amb Vós?

En les estones dedicades expressament a aquest col·loqui amb el Senyor, el cor s’esplaia, la voluntat s’enforteix, la intel·ligència ―ajudada per la gràcia― impregna de realitats sobrenaturals, les realitats humanes. Com a fruit, sempre sortiran uns propòsits clars, pràctics, de millorar la teva conducta, de tractar finament amb caritat tots els homes, d’esmerçar-te amb el delit dels bons esportistes, en aquesta lluita cristiana d’amor i de pau.

L’oració esdevé contínua, com els batecs del cor, com el pols. Sense aquesta presència de Déu, no hi ha vida contemplativa; i sense vida contemplativa de poc serveix treballar per Crist, perquè s’esforcen debades els qui construeixen, si Déu no sosté la casa.⁴³

Jesucrist, perfecte Déu i perfecte home

El Fill de Déu es féu carn i és perfectus Deus, perfectus homo,² perfecte Déu i perfecte home. En aquest misteri hi ha quelcom que hauria de commoure els cristians. Jo estava i estic commogut encara: m’agradaria de tornar a Loreto. Me n’hi vaig amb el desig, per reviure els anys de la infantesa de Jesús, en repetir i considerar aquest Hic Verbum caro factum est.

lesus Christus, Deus Homo, Jesucrist Déu-Home. Una de les magnalia Dei,³ de les meravelles de Déu, que hem de meditar i que hem d’agrair a aquest Senyor que ha vingut a portar la Pau a la Terra als homes de bona voluntat.⁴ A tots els homes que vulguin unir la seva voluntat a la Voluntat bona de Déu no solament als rics, ni solament als pobres!, sinó a tots els homes, a tots els germans! Que tots som germans en Jesús, fills de Déu, germans de Crist: la seva Mare és la nostra Mare.

No hi ha més que una raça a la terra: la raça dels fills de Déu. Tots hem de parlar la mateixa llengua, la que ens ensenya el nostre Pare que està en el cel: la llengua del diàleg de Jesús amb el seu Pare, la llengua que hom parla amb el cor i amb el cap, la que ara feu servir vosaltres en la vostra oració. La llengua de les ànimes contemplatives, la dels homes que són espirituals, perquè s’han adonat de llur filiació divina. Una llengua que es manifesta en mil mocions de la voluntat, en llums clares de l’enteniment, en afectes del cor, en decisions de vida recta, de bé, de joia, de pau.

Cal mirar el Nen, Amor nostre, en el bressol. Hem de mirar-lo sabent que ens trobem davant un misteri. Ens cal acceptar el misteri per la fe i, també per la fe, aprofundir-ne el contingut. Per això, ens fan falta les disposicions humils de l’ànima cristiana: no voler reduir la grandesa de Déu als nostres pobres conceptes, a les nostres explicacions humanes, sinó comprendre que aquest misteri, en la seva obscuritat, és una claror que guia la vida dels homes.

Veiem ―diu Sant Joan Crisòstom― que Jesús ha sortit de nosaltres i de la nostra substància humana, i que ha nascut de Mare verge: però no entenem com es pot haver fet aquest prodigi. No ens cansem mirant de descobrir-lo: acceptem més aviat amb humilitat allò que Déu ens ha revelat, sense escodrinyar amb curiositat el que Déu ens té amagat.⁵ Així, en aquest acatament, sabrem comprendre i estimar; i el misteri serà per a nosaltres una ensenyança esplèndida, més convincent que qualsevol raonament humà.

Tracte amb Jesucrist en el Pa i en la Paraula

Si sabem contemplar el misteri de Crist, si ens esforcem a veure’l amb els ulls nets, ens adonarem que també ara és possible d’apropar-nos íntimament a Jesús, en cos i ànima. Crist ens ha marcat clarament el camí: pel Pa i per la Paraula, alimentant-nos amb l’Eucaristia i coneixent i complint allò que vingué a ensenyar-nos, alhora que conversem amb Ell en l’oració. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo en ell.⁶ Qui coneix els meus manaments i els guarda, aquest és el qui m’estima. I el qui m’estima serà estimat pel meu Pare, i jo l’estimaré, i me li manifestaré.⁷

No són tan sols promeses. Són l’entranya, la realitat d’una vida autèntica: la vida de la gràcia, que ens empeny a tractar Déu personalment i directa. Si guardeu els meus manaments, perseverareu en el meu amor, tal com jo he guardat els manaments del meu Pare i persevero en el seu amor.⁸ Aquesta afirmació de Jesús, en el discurs de l’última Cena, és el millor preàmbul per al dia de l’Ascensió. Crist sabia que calia que Ell se n’anés; perquè, d’una manera misteriosa que no arribem a entendre, després de l’Ascensió havia d’arribar ―en una nova efusió de l’Amor diví― la tercera Persona de la Trinitat Beatíssima: us dic la veritat: us convé que me’n vagi; perquè, si no me’n vaig, no us vindrà el Paràclit; mentre que, si marxo, us l’enviaré.⁹

Se n’ha anat i ens envia l’Esperit Sant, que regeix i santifica la nostra ànima. En actuar el Paràclit en nosaltres, confirma allò que Crist ens anunciava: que som fills de Déu; que no hem rebut pas l’esperit d’esclavitud per continuar encara obrant per temor, sinó l’esperit d’adopció de fills pel qual clamem: Abbà, Pare!¹⁰

Ho veieu? És l’actuació trinitària en les nostres ànimes. Tot cristià té accés a aquesta inhabitació de Déu en el més íntim del seu ésser si correspon a la gràcia que ens mena a unir-nos amb Crist en el Pa i en la Paraula, en la Sagrada Hòstia i en l’oració. L’Església presenta a la nostra consideració cada dia la realitat del Pa viu, i li dedica dues de les grans festes de l’any litúrgic: la del Dijous Sant i la de Corpus Christi. En aquest dia de l’Ascensió, deturem-nos en el tracte amb Jesús, escoltant atentament la seva Paraula.

Viure en el Cor de Jesús. unir-s’hi estretament és, doncs, com convertir-nos en estatge de Déu. Qui m’estima, serà estimat del meu Pare,³⁸ ens anuncia el Senyor. I Crist i el Pare, en l’Esperit Sant, vénen a l’ànima i hi fan la seva estada.³⁹

Quan ―ni que sigui només una mica― entenem aquests fonaments, la nostra manera de ser canvia. Tenim fam de Déu, i fem nostres les paraules del Salm: Déu meu, jo us cerco sol·lícit, la meva ànima té set de vós, el meu cor us desitja com terra eixuta, sense aigua.⁴⁰ I Jesús, que ha fomentat les nostres ànsies, surt al nostre encontre i ens diu: si algú té set, que vingui a mi i que begui.⁴¹ Ens ofereix el seu Cor perquè hi trobem el nostre repòs i la nostra fortalesa. Si acceptem la seva crida, comprovarem que les seves paraules són veritables: i augmentarà la nostra fam i la nostra set, fins a desitjar que Déu estableixi en el nostre cor el lloc del seu repòs, i que no aparti de nosaltres el seu escalf i la seva llum.

Ignem veni mittere in terram, et quid volo nisi ut accendatur?, foc he vingut a portar a la terra, i què vull sinó que s’abrandi?⁴² Ens hem abocat una mica al foc de l’Amor de Déu; deixem que el seu impuls mogui les nostres vides, que sentim la il·lusió de calar el foc diví d’un cap a l’altre del món, de fer-lo conèixer a aquells que ens volten; per tal que ells també coneguin la pau de Crist i que amb ella trobin la felicitat. Un cristià que visqui unit al Cor de Jesús no pot tenir cap altre objectiu: la pau en la societat, la pau en l’Església, la pau en la pròpia ànima, la pau de Déu que es consumarà quan el seu regne vingui a nosaltres.

Maria, Regina pacis, reina de la pau, perquè tinguéreu fe i creguéreu que s’acompliria l’anunci de l’Àngel, ajudeu-nos a creure en la fe, a ésser ferms en l’esperança, a aprofundir en l’Amor. Perquè això és el que vol de nosaltres el vostre fill, en mostrar-nos el seu Sacratíssim Cor.

L’escola de l’oració

El Senyor us haurà concedit de descobrir tants d’altres trets de la correspondència fidel de la Verge Santíssima que per si mateixos es presenten invitant-nos a prendre’ls com a model: la seva puresa, la seva humilitat, la seva fermesa, la seva generositat, la seva fidelitat... Jo voldria parlar-vos-en d’un que els enclou tots, ja que és el clima del progrés espiritual: la vida d’oració.

Per aprofitar la gràcia que la Nostra Mare ens porta en el dia d’avui, i per tal de secundar en qualsevol moment les inspiracions de l’Esperit Sant, pastor de les nostres ànimes, hem d’estar compromesos seriosament en una activitat de tracte amb Déu. No podem amagar-nos en l’anonimat; la vida interior, si no és un encontre personal amb Déu, no existirà. La superficialitat no és cristiana. Admetre la rutina, en la nostra conducta ascètica, equival a signar la partida de defunció de l’ànima contemplativa. Déu ens busca d’un a un; i hem de respondre-li d’un a un: Sóc aquí, Senyor, perquè m’heu cridat.¹⁶

Oració, tots ho sabem, és parlar amb Déu; potser, però, hi haurà algú que pregunti: parlar, de què? ¿De què, doncs, sinó de les coses de Déu i de les que omplen la nostra jornada? Del naixement de Jesús, del seu pas per aquest món, de la seva ocultació i de la seva predicació, dels seus miracles, de la seva Passió Redemptora i de la seva Creu i de la seva Resurrecció. I en la presència del Déu Tri i U, posant per mitjancera santa Maria i per advocat sant Josep, el Nostre Pare i Senyor ―que jo estimo i venero tant―, parlarem de la nostra feina de cada dia, de la família, de les relacions d’amistat i dels grans projectes i de les petites mesquineses.

El tema de la meva oració és el tema de la meva vida. Jo ho faig així. I a la vista d’aquesta situació meva, sorgeix natural el propòsit, determinat i ferm, de canviar, de millorar, d’ésser més dòcil a l’amor de Déu. Un propòsit sincer, concret. I no hi pot faltar la petició urgent, però confiada: que l’Esperit Sant no ens abandoni, perquè Vós sou, Senyor, la meva força.¹⁷

Som cristians corrents; treballem en professions molt diverses; la nostra activitat entera transcorre pels carrils ordinaris; tot es desenvolupa amb un ritme previsible. Els dies semblen tots iguals, fins i tot monòtons... doncs, bé: aquest pla, aparentment tan comú, té un valor diví; és quelcom que interessa Déu, perquè Crist vol encarnar-se en la nostra feina, animar des de dins fins les accions més humils.

Aquest pensament és una realitat sobrenatural, neta, inequívoca; no és una consideració per a consol, que conforti els qui no aconseguirem d’inscriure els nostres noms en el llibre d’or de la història. Crist s’interessa per aquesta feina que hem de fer ―una i mil vegades― a l’oficina, a la fàbrica, al taller, a l’escola, al camp, en l’exercici de la professió manual o intel·lectual: l’interessa també el sacrifici ocult que suposa el fet de no vessar, en els altres, el fel del propi mal humor.

Repasseu aquests arguments en l’oració, preneu ocasió justament d’aquí per dir a Jesús que l’adoreu, i aleshores sereu de fet contemplatius enmig del món, en el brogit del carrer: a tot arreu. Aquesta és la primera lliçó a l’escola del tracte amb Jesucrist. D’aquesta escola, Maria n’és la millor mestra, perquè la Mare de Déu mantingué sempre aquesta actitud de fe, de visió sobrenatural, davant tot allò que s’esdevenia al seu voltant: conservava totes aquelles coses en el seu cor, ponderant-les.¹⁸

Supliquem avui a Santa Maria que ens faci contemplatius, que ens ensenyi de comprendre les crides contínues que el Senyor dirigeix a la porta del nostre cor. Preguem-li: Mare nostra, Vós heu dut Jesús al món, i ell ens revela l’amor del nostre Pare Déu; ajudeu-nos a reconèixer-lo, enmig dels afanys de cada dia; removeu la nostra intel·ligència i la nostra voluntat per tal que sapiguem escoltar la veu de Déu, l’impuls de la gràcia.