Llistat de punts

Jesucrist, perfecte Déu i perfecte home

El Fill de Déu es féu carn i és perfectus Deus, perfectus homo,² perfecte Déu i perfecte home. En aquest misteri hi ha quelcom que hauria de commoure els cristians. Jo estava i estic commogut encara: m’agradaria de tornar a Loreto. Me n’hi vaig amb el desig, per reviure els anys de la infantesa de Jesús, en repetir i considerar aquest Hic Verbum caro factum est.

lesus Christus, Deus Homo, Jesucrist Déu-Home. Una de les magnalia Dei,³ de les meravelles de Déu, que hem de meditar i que hem d’agrair a aquest Senyor que ha vingut a portar la Pau a la Terra als homes de bona voluntat.⁴ A tots els homes que vulguin unir la seva voluntat a la Voluntat bona de Déu no solament als rics, ni solament als pobres!, sinó a tots els homes, a tots els germans! Que tots som germans en Jesús, fills de Déu, germans de Crist: la seva Mare és la nostra Mare.

No hi ha més que una raça a la terra: la raça dels fills de Déu. Tots hem de parlar la mateixa llengua, la que ens ensenya el nostre Pare que està en el cel: la llengua del diàleg de Jesús amb el seu Pare, la llengua que hom parla amb el cor i amb el cap, la que ara feu servir vosaltres en la vostra oració. La llengua de les ànimes contemplatives, la dels homes que són espirituals, perquè s’han adonat de llur filiació divina. Una llengua que es manifesta en mil mocions de la voluntat, en llums clares de l’enteniment, en afectes del cor, en decisions de vida recta, de bé, de joia, de pau.

Cal mirar el Nen, Amor nostre, en el bressol. Hem de mirar-lo sabent que ens trobem davant un misteri. Ens cal acceptar el misteri per la fe i, també per la fe, aprofundir-ne el contingut. Per això, ens fan falta les disposicions humils de l’ànima cristiana: no voler reduir la grandesa de Déu als nostres pobres conceptes, a les nostres explicacions humanes, sinó comprendre que aquest misteri, en la seva obscuritat, és una claror que guia la vida dels homes.

Veiem ―diu Sant Joan Crisòstom― que Jesús ha sortit de nosaltres i de la nostra substància humana, i que ha nascut de Mare verge: però no entenem com es pot haver fet aquest prodigi. No ens cansem mirant de descobrir-lo: acceptem més aviat amb humilitat allò que Déu ens ha revelat, sense escodrinyar amb curiositat el que Déu ens té amagat.⁵ Així, en aquest acatament, sabrem comprendre i estimar; i el misteri serà per a nosaltres una ensenyança esplèndida, més convincent que qualsevol raonament humà.

Pensar en la mort de Crist es tradueix en una invitació a situar-nos amb absoluta sinceritat davant el nostre quefer ordinari, a prendre seriosament la fe que professem. La Setmana Santa, doncs, no pot ésser un parèntesi sagrat en el context d’una vida moguda solament per interessos humans: ha d’ésser una ocasió d’aprofundir en la pregonera de l’Amor de Déu, per poder, així, amb la paraula i amb les obres, mostrar-lo als homes.

Però el Senyor determina condicions. Hi ha una declaració seva, que ens conserva Sant Lluc, de la qual no es pot prescindir: Si algú dels qui em segueixen no avorreix el seu pare i la sena mare i la muller i els fills i els germans i germanes i, fins i tot, la pròpia vida, no pot ésser deixeble meu.¹¹ Són termes durs. Certament, ni l’odiar o l’avorrir nostres no expressen bé el pensament original de Jesús. Sigui com sigui, les paraules del Senyor van ser fortes, ja que tampoc no es redueix a estimar menys, tal com a vegades algú ho interpreta temperadament, per assuaujar la frase. És tremenda aquesta expressió tan incisiva, no perquè impliqui una actitud negativa o despietada, ja que el Jesús que parla ara és el mateix que mana estimar els altres com l’ànima pròpia, i que dóna la vida pels homes: aquesta locució indica, simplement, que davant Déu no valen mitges tintes. Es podrien traduir les paraules de Crist per estimar més, estimar millor, més bé, per no estimar amb un amor de poc abast: hem d’estimar amb l’Amor de Déu.

D’això es tracta. Fixem-nos en l’ultima de les exigències de Jesús: etanimam suam. La vida, l’ànima mateixa, és el que demana el Senyor. Si som vanitosos, si només ens preocupem de la nostra comoditat personal, si centrem l’existència dels altres i fins i tot la del món en nosaltres mateixos, no tenim dret a dir-nos cristians, a considerar-nos deixebles de Crist. Fa falta la donació d’un mateix amb obres i amb veritat, no tan sols amb la boca.¹² L’amor a Déu ens invita a dur la creu a pols, a sentir també damunt nostre el pes de la humanitat sencera, i a complir, en les circumstàncies pròpies de l’estat i del treball de cadascú, els designis, clars i amorosos alhora, de la voluntat del Pare. En el passatge que comentem, Jesús continua: Qui no porta la seva creu i no segueix al meu darrere, no pot ser deixeble meu.¹³

Acceptem sense por la voluntat de Déu, fem sense vacil·lacions el propòsit d’edificar tota la nostra vida d’acord amb allò que ens ensenya i exigeix la nostra fe. Estiguem segurs que trobarem lluita, sofriment i dolor, però si de debò posseïm la fe, no ens considerarem mai desgraciats: també amb penes i fins i tot amb calumnies, serem feliços amb una felicitat que ens impulsarà a estimar els altres per fer-los participar de la nostra alegria sobrenatural.

Sant Joan conserva en el seu Evangeli una frase meravellosa de la Mare de Déu, en una escena que ja hem considerat abans: la de les noces de Canà. Ens conta l’evangelista que, adreçant-se als servents, Maria els digué: Feu tot allò que Ell us digui.²⁷ D’això es tracta; de dur les ànimes a situar-se davant Jesús i demanar-hi: Domine, quid me vis facere? Senyor, què voleu que faci?²⁸

L’apostolat cristià ―i em refereixo ara en concret al d’un cristià corrent, al de l’home o la dona que viu com una persona de tantes entre els seus iguals― és una gran catequesi, en la qual per mitjà del tracte personal, d’una amistat lleial i autèntica, es desperta en els altres la fam de Déu per ajudar-los a descobrir horitzons nous: amb naturalitat, amb senzillesa he dit, amb l’exemple d’una fe ben viscuda, amb la paraula amable però plena de la força de la veritat divina.

Sigueu audaços. Compteu amb l’ajuda de María Regina apostolorum. Que Nostra Senyora, sense deixar de captenir-se com una Mare, sap col·locar els seus fills davant llurs responsabilitats precises. Maria, a aquells qui s’hi acosten i en contemplen la vida, els fa sempre el favor immens de portar-los a la Creu, de posar-los cara a cara davant l’exemple del Fill de Déu. I en aquest enfrontament, on es decideix la vida cristiana, Maria intercedeix perquè la nostra conducta culmini amb una reconciliació del germà petit ―tu i jo― amb el Fill primogènit del Pare.

Moltes conversions, moltes decisions de donació pròpia al servei de Déu han estat precedides d’una trobada amb Maria. Nostra Senyora ha fomentat els desigs de recerca, ha activat maternalment les inquietuds de l’ànima, ha fet aspirar a un canvi, a una vida nova. I així el feu tot allò que Ell us digui s’ha convertit en realitats d’un amorós lliurament, en una vocació cristiana que il·lumina des de llavors tota la nostra vida personal.

Aquesta estona de conversa davant el Senyor, en la qual hem meditat sobre la devoció i l’afecte envers la Mare seva i nostra, doncs, pot acabar revifant la nostra fe. Hem començat el mes de maig. El Senyor vol de nosaltres que no desaprofitem aquesta ocasió de créixer en el seu Amor a través del tracte amb la seva Mare. Que cada dia sapiguem tenir amb Ella aquests detalls de fills ―coses petites, atencions delicades―, que esdevenen grans realitats de santedat personal i d’apostolat, és a dir, d’una fal·lera constant per contribuir a la salvació que Crist ha vingut a dur al món.

Sancta Maria, spes nostra, ancilla Domini, sedes sapientiae, ora pro nobis! Santa Maria, esperança postra, esclava del Senyor, seu de la Saviesa, pregueu per nosaltres!

La pau de Crist

Però us haig de proposar encara una altra consideració: que hem de lluitar sense desmaiar per obrar el bé, justament perquè sabem que és difícil que els homes ens decidim seriosament a exercitar la justícia, i manca molt perquè la convivència terrenal sigui inspirada per l’amor, i no per l’odi o la indiferència. Tampoc no desconeixem que encara que aconseguíssim una distribució raonable dels béns i una organització harmoniosa de la societat, no desapareixerà el dolor de la malaltia, el de la incomprensió o el de la soledat, el de la mort de les persones que estimem, el de l’experiència de la pròpia limitació.

Davant d’aquestes penes, el cristià només té una resposta autèntica, una resposta que és definitiva: Crist a la Creu, Déu que pateix i mor, Déu que ens lliura el seu Cor, que una llança obrí per amor a tots. Nostre Senyor abomina les injustícies i condemna el qui les comet, però com que respecta la llibertat de cada individu, permet que n’hi hagi. Déu Nostre Senyor no causa el dolor de les criatures, però el tolera perquè després del pecat original, forma part de la condició humana. Tot i així, el seu Cor ple d’Amor pels homes, li féu carregar damunt seu, juntament amb la Creu, totes aquestes tortures: el nostre sofriment, la nostra tristesa, la nostra angoixa, la nostra fam i set de justícia.

L’ensenyança cristiana sobre el dolor no és un programa de consols fàcils. És, en primer terme, una doctrina d’acceptació d’aquest patiment, que de fet és inseparable de tota vida humana. No us puc ocultar ―amb alegria, perquè sempre he predicat i he mirat de viure que on hi ha la Creu, hi ha Crist, l’Amor― que el dolor ha aparegut sovint a la meva vida; i més d’un cop he tingut ganes de plorar. En d’altres ocasions, he sentit que el meu desencís creixia davant la injustícia i el mal. I he hagut d’assaborir el disgust de veure que no hi podia fer res, que malgrat els meus bons desigs i els meus esforços, no aconseguia millorar aquelles iniqües situacions.

Quan us parlo de dolor, no us parlo tan sols de teories. Ni em limito tampoc a recollir una experiència d’altre, en confirmar-vos que, si ―davant la realitat del sofriment― algun cop sentiu que la vostra ànima vacil·la, el remei és mirar Crist. L’escena del Calvari proclama a tothom que les afliccions han d’ésser santificades, si vivim units a la Creu.

Perquè les tribulacions nostres, cristianament viscudes, es converteixen en reparació, en desgreuge, en participació en el destí i en la vida de Jesús que voluntàriament va experimentar, per Amor als homes, tota la gamma del dolor, tota mena de turments. Nasqué, visqué i morí pobre; fou atacat, insultat, difamat, calumniat i condemnat injustament; conegué la traïció i l’abandó dels deixebles; experimentà la soledat i les amargors del càstig de la mort. Ara mateix Crist continua patint en els seus membres, en la humanitat entera que pobla la terra i de la qual Ell és Cap, i Primogènit, i Redemptor.

El dolor entra en els plans de Déu. Aquesta és la realitat encara que ens costi d’entendre. Així mateix, com a Home, a Jesucrist li costà de suportar-la: Pare, si ho voleu, allunyeu de mi aquest calze, però que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra.³⁶ Amb aquesta tensió de suplici i d’acceptació de la voluntat del Pare, Jesús va a la mort serenament, tot perdonant els qui el crucifiquen.

Justament, aquesta admissió sobrenatural del dolor suposa, al mateix temps, la major conquesta. Jesús, morint a la Creu, ha vençut la mort; de la mort, Déu en treu vida. L’actitud d’un fill de Déu no és la d’un que es resigna a la seva tràgica desventura; és la satisfacció de qui ja assaboreix amb anticipació la victòria. En nom d’aquest amor victoriós de Crist, els cristians hem de llançar-nos per tots els camins de la terra, per ésser sembradors de pau i d’alegria amb la nostra paraula i amb les nostres obres. Hem de lluitar ―lluita de pau― contra el mal, contra la injustícia, contra el pecat, per proclamar així que l’actual condició humana no és la definitiva; que l’amor de Déu, manifestat en el Cor de Crist, assolirà el gloriós triomf espiritual dels homes.

El misteri del sacrifici silenciós

Però fixeu-vos: si Déu ha volgut exaltar la seva Mare, és igualment cert que durant la seva vida terrenal no foren escatimats a Maria ni l’experiència del dolor, ni el cansament del treball, ni el clarobscur de la fe. A aquella dona del poble, que un dia prorrompé en lloances a Jesús exclamant: sortós el ventre que us va dur i els pits que us van alimentar, el Senyor respon: sortosos més aviat els qui escolten la paraula de Déu i la posen en pràctica.⁷ Era l’elogi de la seva Mare, del seu fíat,⁸ del faci’s sincer, lliurat, acomplert fins a les últimes conseqüències, que no es va manifestar en accions aparatoses, sinó en el sacrifici ocult i silenciós de cada jornada.

En meditar aquestes veritats, entenem una mica més la lògica de Déu; ens adonem que el valor sobrenatural de la nostra vida no depèn del fet que siguin realitat les grans gestes que a vegades forgem amb la imaginació, sinó de l’acceptació fidel de la voluntat divina, de la disposició generosa en el menut sacrifici diari.

Per a ésser divins, per a deïficar-nos, hem de començar essent molt humans, vivint de cara a Déu la nostra condició d’homes corrents, tot santificant aquesta aparent petitesa. Així visqué Maria. La plena de gràcia, la que és l’objecte de les complaences de Déu, la que està per damunt dels àngels i dels sants, va menar una existència normal. Maria és una criatura com nosaltres, amb un cor com el nostre, capaç de goigs i d’alegries, de sofriments i de llàgrimes. Abans que Gabriel li faci saber el voler de Déu, Nostra Senyora ignora que havia estat escollida des de tota l’eternitat perquè fos Mare del Messies. Es considera ella mateixa una petitesa;⁹ per això reconeix després, amb una profunda humilitat, que en Ella ha fet grans coses aquell que és Totpoderós.¹⁰

La puresa, la humilitat i la generositat de Maria contrasten amb la nostra misèria, amb el nostre egoisme. És raonable que després de veure això, ens sentim moguts a imitar-la; som criatures de Déu, com Ella, i n’hi ha prou que ens esforcem a ser fidels, perquè el Senyor obri coses grans també en nosaltres. La nostra petitesa no serà obstacle: perquè Déu escull allò que val poc, i així llueixi més bé la potència del seu amor.¹¹

Imitar Maria

La Nostra Mare és model de correspondència a la gràcia i, en contemplar la seva vida, el Senyor ens il·luminarà perquè sapiguem divinitzar les festes marianes, i en bastants moments de les jornades corrents, els cristians pensem molts cops en la Mare de Déu. Si aprofitem aquests instants, afigurant-nos com es captindria la Nostra Mare en aquelles feines que nosaltres hem de fer, anirem aprenent a poc a poc: i acabarem assemblant-nos-hi, talment els fills s’assemblen a la mare.

Imitació, primer de tot, del seu amor. La caritat no s’atura en els sentiments: ha d’estar en les paraules, però sobretot en les obres. La Verge no solament digué fiat, sinó que va complir en tot moment aquesta decisió ferma i irrevocable. També nosaltres: quan ens agulloni l’amor de Déu i coneguem allò que Ell vol, ens hem de comprometre a ésser fidels, lleials, i a ésser-ho efectivament. Perquè, no tothom qui diu Senyor, Senyor, entrarà al regne del cel, sinó el què fa la voluntat del meu Pare del cel.¹²

Hem d’imitar la seva elegància natural i sobrenatural. Ella és una criatura privilegiada de la historia de la salvació: en Maria, el Verb es féu carn i habità entre nosaltres.¹³ Fou un testimoni delicat, que passa ocult; no li va agradar de rebre lloances, perquè no ambicionà la seva pròpia glòria. Maria assisteix als misteris de la infantesa del seu Fill, misteris normals, si és que es pot parlar així. A l’hora dels grans miracles i de les aclamacions de les masses, desapareix. A Jerusalem, quan Crist ―cavalcant en un ruquet― és victorejat com a Rei, Maria no hi és. Però reapareix al costat de la Creu, quan tothom fuig. Aquesta manera de comportar-se té el regust, sense buscar-lo, de la grandesa, de la profunditat, de la santedat de la seva ànima.

Mirem d’aprendre, seguint el seu exemple en l’obediència a Déu, en aquesta delicada combinació d’esclavitud i de senyoria. En Maria, no hi ha res d’aquella actitud de les verges nècies, que obeeixen, però esbojarradament. Nostra Senyora escolta amb atenció allò que Déu vol, pondera el que no entén, pregunta el que no sap. Després, es dóna tota al compliment de la voluntat divina: Heus aquí l’esclava del Senyor; que es faci en mi segons la vostra paraula.¹⁴ Heu vist la meravella? Santa Maria, mestra de tota la nostra conducta, ens ensenya ara que l’obediència a Déu no és servilisme, no subjuga la consciència: ens mou íntimament a descobrir la llibertat dels fills de Déu.¹⁵