Llistat de punts

Mai no hauríem de contemplar aquests anys ocults de Jesús, com qualsevol altre esdeveniment de la seva vida, sense sentir-nos-en afectats, sense reconèixer-los com allò que són: crides que ens fa el Senyor perquè sortim del nostre egoisme, de la nostra comoditat. El Senyor coneix les nostres limitacions, el nostre personalisme i la nostra ambició: la nostra dificultat per oblidar-nos de nosaltres mateixos i donar-nos als altres. Sap què és no trobar amor, i veure que aquells mateixos que diuen que el segueixen, només ho fan a mitges. Recordeu les escenes tremendes que ens descriuen els Evangelistes, en què veiem els Apòstols plens encara d’aspiracions temporals i de projectes solament humans. Però Jesús els ha elegit, els reté amb Ell, i els encomana la missió que havia rebut del Pare.

També ens crida a nosaltres, i ens pregunta, com a Jaume i a Joan: Potestis bibere calicem, quem ego bibiturus sum?:⁹ ¿esteu disposats a beure el calze ―aquest calze del lliurament complet a l’acompliment de la voluntat del Pare― que jo em disposo a beure? Possumus!;¹⁰ sí, hi estem!, és la resposta de Joan i de Jaume. Vosaltres i jo, ¿esteu seriosament disposats a complir, en tot, la voluntat del nostre Pare Déu? ¿Hem donat al Senyor el nostre cor sencer, o bé continuem aferrats a nosaltres mateixos, als nostres interessos, a la nostra comoditat, al nostre amor propi? ¿Hi ha res que no respon a la nostra condició de cristians i que fa que no vulguem purificar-nos? Avui se’ns presenta l’ocasió de rectificar.

Ens hem de convèncer, per començar, que Jesús ens fa personalment aquestes preguntes. És Ell qui ens les fa, no jo. Jo no gosaria ni a plantejar-me-les a mi mateix. Ara segueixo la meva oració en veu alta, i vosaltres, cada un de nosaltres, per dins, està confessant al Senyor: Senyor, que poc que valc, que covard que he estat tantes vegades! Quants d’errors!: en aquesta ocasió i en tal altra, i aquí i allà. I podem exclamar encara: Sort n’hi ha hagut Senyor, que em sostinguéssiu amb la vostra mà, perquè em veig capaç de totes les infàmies. No em deixeu, no m’abandoneu, tracteu-me sempre com un infant. Que sigui fort, valent, sincer. Però ajudeu-me com a una criatura inexperta; agafeu-me la mà, Senyor, i feu que la vostra Mare s’estigui també al meu costat i em protegeixi. I així, possumus!, podrem, serem capaços de tenir-vos a Vós per model.

No és cap presumpció afirmar possumus! Jesucrist ens ensenya aquest camí diví i ens demana que l’emprenguem, perquè Ell l’ha fet humà i assequible a la nostra flaquesa. És per això, que s’ha abaixat tant. Aquest és el motiu pel qual es va abatre, tot prenent la forma d’esclau aquell Senyor que com a Déu era igual al Pare; però es va abatre en la majestat i la potència, no en la bondat ni en la misericòrdia.¹¹

La bondat de Déu ens vos fer fàcil el camí. No rebutgem la invitació de Jesús, no li diguem que no, no fem el sord a la seva crida: perquè no hi ha excuses que valguin, no tenim motiu per continuar pensant que no podem. Ell ens ha ensenyat amb l’exemple. Us ho demano i encareixo, doncs, germans meus, que no permeteu que se us hagi mostrat debades un model tan preuat, sinó que us Hi conformeu i us renoveu en l’esperit de la vostra ànima.¹²

Hem llegit, a la Santa Missa, un text de l’Evangeli segons Sant Joan: l’escena de la guarició miraculosa del cec de naixement. Jo penso que tots ens hem commogut una altra vegada davant el poder i la misericòrdia de Déu, que no mira indiferent la desgràcia humana. Però jo voldria fixar-me ara en uns altres trets: concretament, perquè vegem que quan hi ha amor de Déu, el cristià tampoc no se sent indiferent davant la sort dels altres homes, i també sap tractar tothom amb respecte; i que quan aquest amor decau, hi ha el perill d’una invasió, fanàtica i despietada, en la consciència dels altres.

Tot passant ―diu el Sant Evangeli― Jesús veié un home cec de naixement.¹ Jesús que passa! Jo m’he meravellat sovint davant aquesta forma senzilla de relatar la clemència divina. Jesús passa i de seguida s’adona del dolor. Considereu, en canvi, com eren de diferents aleshores els pensaments dels deixebles. Li demanen: Mestre, ¿quins pecats han fet que aquest home nasqués cec: els d’ell o els dels seus pares?²

Els falsos judicis

No ens hem d’estranyar que molta gent, i fins i tot gent que es tenen per cristians, es comportin d’una forma semblant: s’imaginen, abans que res, el mal. Sense cap prova, el pressuposen; i no solament ho pensen, sinó que s’atreveixen a expressar-ho en un judici aventurat davant la multitud.

La conducta dels deixebles podria, benèvolament, ésser qualificada de desaprensiva. En aquella societat ―com avui: que en això, no ha canviat gaire― n’hi havia d’altres, els fariseus, que d’aquesta actitud en feien una norma. Recordeu de quina forma els denuncia Jesucrist: vingué Joan, que no menja ni beu i diuen: té el dimoni al cos. Ha vingut el Fill de l’home, que menja i beu, i murmuren: vet aquí un home golut i bevedor de vi, amic de publicans i de pecadors.³

Atacs sistemàtics a la fama, denigració de la conducta irreprotxable: és aquesta crítica mordaç i punyent que va patir Jesucrist, i no és estrany que hi hagi qui reserva el mateix sistema a aquells qui, conscients de les seves lògiques i naturals misèries i errors personals, petits i inevitables ―podria afegir-hi coneixent la humana feblesa―, desitgen seguir el Mestre. Però la comprovació d’aquestes realitats no ens ha de menar a justificar tals pecats i delictes ―enraonies, se’n diu, amb una comprensió sospitosa contra el bon nom de ningú. Jesús anuncia que si el pare de família ha estat motejat de Belzebub, no cal esperar que es portin millor amb els de casa;⁴ però també aclareix que qui digui estúpid al seu germà serà sotmès a la gehenna del foc.⁵

¿D’on neix aquesta apreciació injusta amb els altres? Sembla com si alguns tinguessin posades contínuament unes ulleres que els alteren la visió. Per principi ja no entenen que sigui possible la rectitud o, si més no, la lluita constant per portar-se bé. Ho reben tot, com diu l’antic adagi filosòfic, segons el recipient: en la seva deformació prèvia. Per ells, fins allò que és més dret, reflecteix ―malgrat tot― una postura torçada que, hipòcritament, adopta una aparença de bondat. Quan descobreixen clarament el bé, escriu sant Gregori, escodrinyen per examinar si hi ha, a més, cap mal ocult.⁶

Col·liri als ulls

El pecat dels fariseus no consistia a no veure Déu en Crist, sinó en un tancament voluntari en ells mateixos; a no tolerar que Jesús, que és la llum, els obrís els ulls.¹⁶ Aquest entossudiment té resultats immediats en la vida de relació amb els nostres semblants. El fariseu que creu que es llum, no deixa que Déu li obri els ulls, és el mateix que tractarà el proïsme amb supèrbia i injustícia: us dono grades perquè no sóc com els altres homes, rapaços, injustos, adúlters, ni tampoc com aquest publica,¹⁷ resa. I ofenen el cec de naixement que persisteix a explicar la veritat del guariment miraculós: tot tu vas néixer cobert de pecats, i ens dónes lliçons? I el van fer fora.¹⁸

Entre els qui no coneixen Crist hi ha molts homes honrats que, per un elemental mirament, saben comportar-se delicadament: són sincers, cordials, educats. Si tant ells com nosaltres no impedim que Crist guareixi la ceguesa que encara ens resta als ulls, si permetem que el Senyor ens apliqui aquest fang que en les seves mans es converteix en el col·liri més eficaç, percebrem les realitats terrenals i albirarem les eternes amb una llum nova, com la llum de la fe: haurem obtingut una mirada neta.

Aquesta és la vocació del cristià: la plenitud d’aquesta caritat que és pacient, és bondadosa, no té enveja, no actua temeràriament, no s’ensuperbeix; no és ambiciosa, ni interessada, no s’irrita, no malpensa, no té en compte el mal, no s’alegra de la injustícia, sinó que es complau amb la veritat; tot ho sofreix, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.¹⁹

La caritat de Crist no es tan sols un bon sentiment pel que fa al proïsme; no s’atura en el gust per la filantropia. La caritat, infosa per Déu en l’ànima, transforma des de dins la intel·ligència i la voluntat: fonamenta sobrenaturalment l’amistat i l’alegria d’obrar el bé.

Contempleu l’escena del guariment del coix, que ens conten els Fets dels Apòstols. Pujaren Pere i Joan cap al temple i, tot passant, troben un home assegut a la porta; era coix de naixement. Tot recorda aquell altre guariment del cec. Però ara els deixebles no pensen que la desgràcia sigui deguda als pecats personals del malalt o a les faltes dels seus pares. I li diuen: en nom de Jesucrist de Natzaret, aixeca’t i camina!²⁰ Abans, vessaven incomprensió, ara misericòrdia; abans, judicaven temeràriament, ara guareixen miraculosament en el nom del Senyor. Sempre Crist, que passa! Crist, que continua passant pels carrers i places del món, a través dels seus deixebles, els cristians: jo li demano fervorosament que passi per l’ànima d’algun dels qui m’escolten en aquests moments.

Mare de Crist, Mare dels cristians

D’aquell 1933 ençà, en nombroses i habituals visites a Santuaris de Nostra Senyora, he tingut l’ocasió de reflexionar i de meditar sobre aquesta realitat de l’afecte de tants de cristians a la Mare de Jesús. I sempre he pensat que aquest afecte és una correspondència d’amor, una mostra d’agraïment filial. Perquè Maria està molt unida a aquesta manifestació màxima de l’amor de Déu: l’Encarnació del Verb, que es féu home com nosaltres i va carregar al seu damunt les nostres misèries i pecats. Maria, fidel a la missió divina per a la qual fou creada, s’ha prodigat i es prodiga contínuament en servei dels homes, tots cridats a ésser germans del seu Fill Jesús. I la Mare de Déu és també realment, ara, la Mare dels homes.

És així, perquè així ho va voler el Senyor. I l’Esperit Sant va disposar que restés escrit, per tal que constés per a totes les generacions: Estaven prop de la creu de Jesús la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. En veure Jesús la mare i, al seu costar, el deixeble que estimava, diu a la mare: Dona, aquí teniu el vostre fill. Després diu al deixeble: Aquí tens la teva mare. I des d’aleshores, el deixeble la tingué com a mare.⁵

Joan, el deixeble amat de Jesús, rep Maria, la introdueix a casa seva, en la seva vida. Els autors espirituals han vist en aquestes paraules, que relata el Sant Evangeli, una invitació adreçada a tots els cristians perquè posem també Maria en les nostres vides. En un cert sentit, aquest aclariment esdevé gairebé superflu. Maria vol certament que la invoquem, que ens hi acostem amb confiança, que apel·lem a la seva maternitat, demanant-li que es manifesti com a Mare nostra.⁶

Però és una mare que no es fa pregar, que fins i tot s’avança a les nostres supliques perquè coneix les nostres necessitats i ve prompta al nostre ajut, demostrant amb obres que es recorda constantment dels seus fills. Cada un de nosaltres, en evocar la seva pròpia vida i veure com s’hi manifesta la misericòrdia de Déu, pot descobrir mil motius per sentir-se fill de Maria d’una manera molt especial.

Els textos de les Sagrades Escriptures que ens parlen de Nostra Senyora, justament fan veure com la Mare de Jesús acompanya el seu Fill pas a pas, associant-se a la seva missió redemptora, alegrant-se i patint amb Ell, estimant els qui Jesús estima, tot ocupant-se amb una sol·licitud maternal de tothom qui està al seu costat.

Pensem, per exemple, en el relat de les noces de Canà. Entre tants de convidats d’una d’aquestes sorolloses noces camperoles, a les quals hi van persones de diversos pobles, Maria s’adona que manca el vi.⁷ Només Ella ho veu, i de seguida. Que familiars se’ns fan les escenes de la vida de Crist! Perquè la grandesa de Déu, conviu amb les coses ordinàries, amb allò que és corrent. És propi d’una dona, i d’una mestressa de casa atenta, advertir un descuit, estar per aquests petits detalls que fan agradable l’existència humana: i així va actuar Maria.

Fixeu-vos també que és Joan qui ens conta l’escena de Canà: és l’únic evangelista que ha collit aquest tret de sol·licitud maternal. Sant Joan ens vol recordar que Maria ha estat present al començament de la vida pública del Senyor. Això ens demostra que ha sabut aprofundir la importància d’aquesta presència de la Senyora. Jesús sabia a qui confiava la seva Mare: a un deixeble que l’havia estimada, que havia aprés d’estimar-la com la seva pròpia mare i era capaç d’entendre-la.

Pensem ara en aquells dies que van seguir l’Ascensió, en espera de la Pentecosta. Els deixebles plens de fe pel triomf de Crist ressuscitat i anhelosos davant la promesa de l’Esperit Sant, volen sentir-se units, i els trobem cum Maria matre lesu, amb Maria, la Mare de Jesús.⁸ L’oració dels deixebles acompanya l’oració de Maria: era l’oració d’una família unida.

Aquesta vegada, qui ens transmet el fet és sant Lluc, l’evangelista que ha explicat la infantesa de Jesús amb més detalls. Sembla com si ens volgués donar a entendre que, així com Maria tingué un paper de primer pla en l’Encarnació del Verb, de manera semblant també era present en els orígens de l’Església, que és el Cos de Crist.

Des del primer moment de la vida de l’Església, tots els cristians que han buscat l’amor de Déu, aquest amor que se’ns revela i es fa carn en Jesucrist, s’han trobat amb la Verge, i n’han experimentat de maneres molt diverses la sol·licitud maternal. La Verge Santíssima es pot dir de veritat mare de tots els cristians. Sant Agustí ho deia amb paraules clares: cooperà amb la seva caritat perquè nasquessin en l’Església els fidels, membres d’aquell cap, del qual és efectivament mare segons el cos.⁹

Així no és estrany que un dels testimoniatges més antics de la devoció a Maria sigui justament una oració plena de confiança. Em refereixo a aquesta antífona composta fa segles, que repetim encara avui: Ens acollim sota la vostra protecció, Santa Mare de Déu: no menyspreeu les súpliques que us dirigim en la nostra necessitat, sinó salveu-nos sempre de tots els perills, Verge gloriosa i beneïda.¹⁰