Llistat de punts

La mort de Crist ens crida a una vida cristiana plena

Acabem de reviure el drama del Calvari, cosa que gosaria anomenar la Missa primera i primordial, celebrada per Jesucrist. Déu Pare lliura el seu Fill a la mort. Jesús, el Fill Unigènit, s’abraça a la fusta en què l’havien d’ajusticiar, i el seu sacrifici és acceptat pel Pare: com a fruit de la Creu, es vessa l’Esperit Sant sobre la Humanitat.⁶

A la tragèdia de la Passió es consuma la nostra pròpia vida i la història humana entera. La Setmana Santa no es pot reduir a un simple record, ja que és la consideració del misteri de Jesucrist, que es prolonga en les nostres ànimes; el cristià està obligat a ser alter Christus, ipse Christus. Un altre Crist, Crist mateix. Tots, pel Baptisme, hem estat constituïts sacerdots de la nostra pròpia existència, a fi d’oferir sacrificis espirituals, agradables a Déu, per Jesucrist,⁷ per dur a terme cadascuna de les nostres accions en esperit d’obediència a la voluntat de Déu, perpetuant així la missió del Déu-Home.

Per contrast, aquesta realitat ens duu a aturar-nos en les nostres desventures, en els nostres errors personals. Aquesta consideració no ens ha de desanimar, ni ens ha de col·locar en l’actitud escèptica de qui ha renunciat a les il·lusions grans. Perquè el Senyor ens reclama tal com som, per tal que participem de la seva vida, per tal que lluitem per ésser sants. La santedat: quantes vegades pronuncien aquest mot com si fos un so buit! Per a molts és fins i tot un ideal inassequible, un tòpic de l’ascètica, però no un fi concret, una realitat viva. No pensaven pas així els primers cristians, que usaven del nom de sants per anomenar-se entre ells, amb tota naturalitat i amb gran freqüència: us saluden tots els sants,⁸ salut a tot sant en Crist Jesús.⁹

Ara, posats en aquest moment del Calvari, quan Jesús ja és mort i no s’ha manifestat encara la glòria del seu triomf, és una bona ocasió per examinar els nostres desigs de vida cristiana, de santedat; per reaccionar amb un acte de fe davant les nostres febleses, i confiant en el poder de Déu, fer el propòsit de posar amor en les coses de la nostra jornada. L’experiència del pecat ens ha de conduir al dolor, a una decisió més madura i més fonda d’ésser fidels, d’identificar-nos de debò amb Crist, de perseverar, costi el que costi, en aquesta missió sacerdotal que Ell ha encomanat a tots els seus deixebles, sense excepció, que ens empeny a ésser sal i llum del món.¹⁰

Tracte amb Jesucrist en el Pa i en la Paraula

Si sabem contemplar el misteri de Crist, si ens esforcem a veure’l amb els ulls nets, ens adonarem que també ara és possible d’apropar-nos íntimament a Jesús, en cos i ànima. Crist ens ha marcat clarament el camí: pel Pa i per la Paraula, alimentant-nos amb l’Eucaristia i coneixent i complint allò que vingué a ensenyar-nos, alhora que conversem amb Ell en l’oració. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo en ell.⁶ Qui coneix els meus manaments i els guarda, aquest és el qui m’estima. I el qui m’estima serà estimat pel meu Pare, i jo l’estimaré, i me li manifestaré.⁷

No són tan sols promeses. Són l’entranya, la realitat d’una vida autèntica: la vida de la gràcia, que ens empeny a tractar Déu personalment i directa. Si guardeu els meus manaments, perseverareu en el meu amor, tal com jo he guardat els manaments del meu Pare i persevero en el seu amor.⁸ Aquesta afirmació de Jesús, en el discurs de l’última Cena, és el millor preàmbul per al dia de l’Ascensió. Crist sabia que calia que Ell se n’anés; perquè, d’una manera misteriosa que no arribem a entendre, després de l’Ascensió havia d’arribar ―en una nova efusió de l’Amor diví― la tercera Persona de la Trinitat Beatíssima: us dic la veritat: us convé que me’n vagi; perquè, si no me’n vaig, no us vindrà el Paràclit; mentre que, si marxo, us l’enviaré.⁹

Se n’ha anat i ens envia l’Esperit Sant, que regeix i santifica la nostra ànima. En actuar el Paràclit en nosaltres, confirma allò que Crist ens anunciava: que som fills de Déu; que no hem rebut pas l’esperit d’esclavitud per continuar encara obrant per temor, sinó l’esperit d’adopció de fills pel qual clamem: Abbà, Pare!¹⁰

Ho veieu? És l’actuació trinitària en les nostres ànimes. Tot cristià té accés a aquesta inhabitació de Déu en el més íntim del seu ésser si correspon a la gràcia que ens mena a unir-nos amb Crist en el Pa i en la Paraula, en la Sagrada Hòstia i en l’oració. L’Església presenta a la nostra consideració cada dia la realitat del Pa viu, i li dedica dues de les grans festes de l’any litúrgic: la del Dijous Sant i la de Corpus Christi. En aquest dia de l’Ascensió, deturem-nos en el tracte amb Jesús, escoltant atentament la seva Paraula.

Els Fets dels Apòstols, quan narren els esdeveniments d’aquell dia de Pentecosta en què l’Esperit Sant davallà en forma de llengües de foc sobre els deixebles de Nostre Senyor, ens fan assistir a la gran manifestació del poder de Déu, amb el qual l’Església començà el seu camí entre les nacions. La victòria que Crist ―amb la seva obediència, amb la seva immolació a la Creu i amb la seva Resurrecció― havia obtingut sobre la mort i sobre el pecat, es revelà aleshores en tota la seva divina claredat.

Els deixebles, que ja eren testimonis de la glòria del Ressuscitat, van experimentar en si mateixos la força de l’Esperit Sant: les seves intel·ligències i els seus cors s’obriren a una llum nova. Havien seguit Crist i havien acollit amb fe les seves ensenyances, però no sempre encertaven a penetrar-ne del tot el sentit i calia que arribes l’Esperit de veritat, que els fes comprendre totes les coses.¹ Sabien que solament en Jesús podien trobar paraules de vida eterna, i estaven disposats a seguir-lo i a donar la vida per Ell, però eren febles, i quan arribà l’hora de la prova. fugiren i el deixaren tot sol. El dia de la Pentecosta, tot això ja ha passat: l’Esperit Sant, que és esperit de fortalesa, els ha fet forts, segurs, audaços. La paraula dels Apòstols ressona ferma i vibrant pels carrers i places de Jerusalem.

Els homes i les dones que, arribats de les regions més diverses, poblen aquells dies la ciutat, escolten meravellats. Parts, medes i elamites, els qui habiten la Mesopotàmia, la Judea i la Capadòcia, el Pont i l’Àsia, la Frígia i la Pamfília, l’Egipte i les contrades de la Líbia de prop de Cirena, í els vinguts de Roma, tant jueus com prosèlits, cretencs i àrabs, els sentim proclamar en les nostres llengües les grandeses de Déu.² Aquests prodigis que tenien efecte davant els seus ulls, els menen a prestar atenció a la predicació apostòlica. El mateix Esperit Sant, que obrava en els deixebles del Senyor, també els va tocar els cors i els van dur cap a la fe.

Ens explica sant Lluc que un cop sant Pere hagué parlat proclamant la Resurrecció de Crist, molts dels qui el voltaven se’ls acostaven i demanaven: què hem de fer, germans? L’Apòstol els respongué: Penediu vos i que es faci batejar cada un de vosaltres en el nom de Jesucrist, per a remissió dels vostres pecats, i rebreu el do de l’Esperit Sant. Aquell dia es van incorporar a l’Església, acaba dient-nos el text sagrat, prop de tres mil persones.³

La vinguda solemne de l’Esperit el dia de la Pentecosta no fou un esdeveniment aïllat. Amb prou feines hi ha una pàgina dels Fets dels Apòstols que no ens parli d’Ell i de l’acció per la qual guia, dirigeix i anima la vida i les obres de la primitiva comunitat cristiana: Ell és qui inspira la predicació de sant Pere,⁴ qui confirma en llur fe els deixebles,⁵ qui segella amb la seva presència la crida adreçada als gentils,⁶ qui envia Saule i Bernabé cap a terres llunyanes per obrir nous camins a l’ensenyança de Jesús.⁷ En un mot, la seva presència i la seva actuació ho dominen tot.

Actualitat de la Pentecosta

Aquesta realitat profunda que ens dóna a conèixer el text de l’Escriptura Santa, no és un record del passat, una edat d’or de l’Església que hagués quedat endarrerida en la història. És, per damunt de les misèries i dels pecats de cadascun de nosaltres, la realitat també de l’Església d’avui i de l’Església de tots els temps. Jo pregaré al Pare ―anuncia el Senyor als seus deixebles― i us donarà un altre Consolador perquè resti amb vosaltres eternament.⁸ Jesús ha mantingut les seves promeses: ha ressuscitat, se n’ha pujat al Cel i, en unió amb el Pare Etern, ens envia l’Esperit Sant perquè ens santifiqui i ens doni la vida.

La força i el poder de Déu il·luminen la faç de la terra. L’Esperit Sant continua assistint l’Església de Crist, per tal que sigui ―sempre i en tot― un signe aixecat davant les nacions, que anuncia a la humanitat la benvolença i l’amor de Déu.⁹ Per grans que siguin les nostres limitacions, els homes podem mirar al Cel amb confiança i sentir-nos plens d’alegria: Déu ens estima i ens deslliura dels nostres pecats. La presència i l’acció de l’Esperit Sant en l’Església són la penyora i l’anticipació de la felicitat eterna, d’aquesta alegria i d’aquesta pau que Déu ens depara.

També nosaltres, com aquells primers que s’acostaren a sant Pere el dia de la Pentecosta, hem estat batejats. En el Baptisme, el Nostre Pare Déu ha pres possessió de les nostres vides, ens ha incorporat a la de Crist i ens ha enviat l’Esperit Sant. El Senyor, ens diu l’Escriptura Santa, ens ha salvat per mitjà del bany de regeneració i de renovellament de l’Esperit Sant, que Ell vessà abundosament en nosaltres per Jesucrist, Salvador nostre, a fi que, justificats per la seva gràcia, esdevinguem hereus de la vida eterna segons l’esperança que tenim.¹⁰

L’experiència de la nostra debilitat i de les nostres fallades, la desedificació que pot causar l’espectacle dolorós de la petitesa o fins i tot de la mesquinesa d’alguns que s’anomenen cristians, el fracàs aparent o la desorientació d’algunes empreses apostòliques, tot això ―el fet de comprovar la realitat del pecat i de les limitacions humanes― pot constituir tanmateix una prova per a la nostra fe, i fer que s’insinuïn la temptació i el dubte: ¿on són la força i el poder de Déu? És el moment de reaccionar, de practicar d’una manera més pura i més sòlida la nostra esperança i, per tant, de procurar que sigui més ferma la nostra fidelitat.

Enmig de les limitacions inseparables de la nostra situació present, ja que el pecat encara habita en certa manera en nosaltres, el cristià percep amb una claredat nova tota la riquesa de la seva filiació divina, quan es reconeix plenament lliure perquè treballa en les coses del seu Pare, quan la seva alegria es fa constant perquè no hi ha res que sigui capaç de destruir la seva esperança.

És en aquesta hora, a més a més i al mateix temps, quan és capaç d’admirar tots els encisos i meravelles de la terra, d’apreciar-ne tota la riquesa i tota la bondat, d’estimar amb tota l’enteresa i tota la puresa per a les quals és fet el cor humà. És quan el dolor davant el pecat no degenera mai en un gest amarg, desesperat o altiu, perquè la compunció i el coneixement de la feblesa humana l’encaminen a identificar-se novament amb les ànsies redemptores de Crist, i a sentir més profundament la solidaritat amb tots els homes.

Quan, finalment, el cristià experimenta en ell mateix, amb seguretat, la força de l’Esperit Sant, talment que les caigudes pròpies no l’abaten: perquè són una invitació a recomençar, i a continuar essent un testimoni fidel de Crist a totes les cruïlles de la terra, malgrat les misèries personals, que en aquests casos solen ser faltes lleus que a penes enterboleixen l’ànima; i encara que fossin greus, acudint al Sagrament de la Penitència amb compunció, es torna a la pau de Déu i a ésser altre cop un bon testimoni de les seves misericòrdies.

Així és, en un breu resum, que amb prou feines aconsegueix traduir en uns pobres mots humans, la riquesa de la fe, la vida del cristià, si es deixa guiar per l’Esperit Sant. Per això, no puc acabar d’una altra manera sinó fent meva la petició que figura en un dels cants litúrgics de la festa de la Pentecosta, que és com un eco de l’oració incessant de tota l’Església: Veniu, Esperit Creador, visiteu les intel·ligències dels vostres, ompliu de gràcia celestial els cors que heu creat. En la vostra escola feu que sapiguem del Pare, feu-nos conèixer també el Fill, feu, en fi, que creguem eternament en Vós, Esperit que procediu de l’un i de l’altre.³⁸