Llistat de punts

La Santa Missa en la vida del cristià

La Santa Missa ens situa així davant els misteris primordials de la fe, perquè és la donació mateixa de la Trinitat a l’Església. Així s’entén que la Missa sigui el centre i l’arrel de la vida espiritual del cristià. És el fi de tots els sagraments.¹⁸ En la Missa s’encamina cap a la seva plenitud la vida de la gràcia, que fou dipositada en nosaltres pel Baptisme, i que creix, enfortida per la Confirmació. Quan participen de l’Eucaristia, escriu sant Ciril de Jerusalem, experimentem l’espiritualització deïficant de l’Esperit Sant, que no sols ens configura amb Crist, com s’esdevé en el Baptisme, sinó que ens cristifica enterament, i ens associa a la plenitud de Crist Jesús.¹⁹

L’efusió de l’Esperit Sant, en cristificar-nos, ens mena al propi reconeixement de fills de Déu. El Paràclit, que és caritat, ens ensenya de fondre tota la nostra vida amb aquesta virtut; i consummati in unum,²⁰ fets una sola cosa amb Crist, podem ésser entre els homes allò que sant Agustí afirma de l’Eucaristia: signe d’unitat, vincle de l’Amor.²¹

No descobreixo res de nou si dic que alguns cristians tenen una visió molt pobra de la Santa Missa, que per altres és un simple ritu exterior, si no és un convencionalisme social. I és que els nostres cors, mesquins, són capaços de viure rutinàriament la major donació de Déu als homes. En la Missa, en aquesta Missa que ara celebrem, hi intervé d’una manera especial, ho repeteixo, la Trinitat Santíssima. Això de correspondre a tant d’amor exigeix de nosaltres un lliurament total, de cor i d’ànima: escoltem el Bon Déu, li parlem, el veiem, l’assaborim. I quan no n’hi ha prou amb les paraules, cantem, animant la nostra llengua ―Pange lingua!― que proclami, en presència de tota la humanitat, les grandeses del Senyor.

Actualitat de la Pentecosta

Aquesta realitat profunda que ens dóna a conèixer el text de l’Escriptura Santa, no és un record del passat, una edat d’or de l’Església que hagués quedat endarrerida en la història. És, per damunt de les misèries i dels pecats de cadascun de nosaltres, la realitat també de l’Església d’avui i de l’Església de tots els temps. Jo pregaré al Pare ―anuncia el Senyor als seus deixebles― i us donarà un altre Consolador perquè resti amb vosaltres eternament.⁸ Jesús ha mantingut les seves promeses: ha ressuscitat, se n’ha pujat al Cel i, en unió amb el Pare Etern, ens envia l’Esperit Sant perquè ens santifiqui i ens doni la vida.

La força i el poder de Déu il·luminen la faç de la terra. L’Esperit Sant continua assistint l’Església de Crist, per tal que sigui ―sempre i en tot― un signe aixecat davant les nacions, que anuncia a la humanitat la benvolença i l’amor de Déu.⁹ Per grans que siguin les nostres limitacions, els homes podem mirar al Cel amb confiança i sentir-nos plens d’alegria: Déu ens estima i ens deslliura dels nostres pecats. La presència i l’acció de l’Esperit Sant en l’Església són la penyora i l’anticipació de la felicitat eterna, d’aquesta alegria i d’aquesta pau que Déu ens depara.

També nosaltres, com aquells primers que s’acostaren a sant Pere el dia de la Pentecosta, hem estat batejats. En el Baptisme, el Nostre Pare Déu ha pres possessió de les nostres vides, ens ha incorporat a la de Crist i ens ha enviat l’Esperit Sant. El Senyor, ens diu l’Escriptura Santa, ens ha salvat per mitjà del bany de regeneració i de renovellament de l’Esperit Sant, que Ell vessà abundosament en nosaltres per Jesucrist, Salvador nostre, a fi que, justificats per la seva gràcia, esdevinguem hereus de la vida eterna segons l’esperança que tenim.¹⁰

L’experiència de la nostra debilitat i de les nostres fallades, la desedificació que pot causar l’espectacle dolorós de la petitesa o fins i tot de la mesquinesa d’alguns que s’anomenen cristians, el fracàs aparent o la desorientació d’algunes empreses apostòliques, tot això ―el fet de comprovar la realitat del pecat i de les limitacions humanes― pot constituir tanmateix una prova per a la nostra fe, i fer que s’insinuïn la temptació i el dubte: ¿on són la força i el poder de Déu? És el moment de reaccionar, de practicar d’una manera més pura i més sòlida la nostra esperança i, per tant, de procurar que sigui més ferma la nostra fidelitat.

Entre els dons de l’Esperit Sant, jo diria que n’hi ha un de què tenim necessitat especial tots els cristians: el do de la saviesa que, en fer-nos conèixer Déu i gustar-lo, ens deixa en condicions de poder judicar amb veritat sobre les situacions i les coses d’aquesta vida. Si fóssim conseqüents amb la nostra fe, en mirar al voltant nostre i contemplar l’espectacle de la història i del món, no podríem sinó sentir que s’eleven en el nostre cor els mateixos sentiments que van animar el de Jesucrist: en veure aquells multituds, se n’apiadà, perquè estaven cansades i abatudes com ovelles sense pastor.²¹

No és que el cristià no s’adoni de tot allò que hi ha de bo en la humanitat, que no apreciï les alegries netes, que no participa en els afanys i ideals terrenals. Al contrari, sent tot això des dels racons més recòndits de l’ànima, i ho comparteix i ho viu amb una profunditat especial, ja que coneix millor que cap home les profunditats de l’esperit humà.

La fe cristiana no enxiqueix l’ànim, ni retalla els impulsos nobles de l’ànima, ans els engrandeix en revelar-ne el seu veritable i més autèntic sentit: no estem destinats a una felicitat qualsevol, perquè hem estat cridats a penetrar en la intimitat divina, a conèixer i amar Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant i, en la Trinitat i en la Unitat de Déu, tots els àngels i tots els homes.

Aquesta és la gran gosadia de la fe cristiana: proclamar el valor i la dignitat de la naturalesa humana i afirmar que, mitjançant la gràcia que ens eleva a l’ordre sobrenatural, hem estat creats per assolir la dignitat de fills de Déu. Una gosadia certament increïble, si no estigués basada en el decret salvador de Déu Pare, i no hagués estat confirmada per la sang de Crist i refermada i feta possible per l’acció constant de l’Esperit Sant.

Hem de viure de fe, de créixer en la fe, fins que es pugui dir de cadascun de nosaltres, de cada cristià, allò que escrivia fa segles un dels grans Doctors de l’Església oriental: de la mateixa manera que els cossos transparents i nítids es tornen resplendents i irradien brillantor, en rebre els raigs de llum, les ànimes que són portades i il·lustrades per l’Esperit Sant, es tornen també espirituals i porten a les altres la llum de la gràcia. És de l’Esperit Sant que prové el coneixement de les coses futures, la intel·ligència dels misteris, la comprensió de les veritats ocultes, la distribució dels dons, la ciutadania celestial, la conversació amb els àngels. D’Ell, l’alegria que mai no s’acaba, la perseverança en Déu, la semblança amb Déu i la cosa més sublim que un hom pugui pensar: fer-se Déu.²²

La consciència de la magnitud de la dignitat humana ―d’una forma eminent, inefable, en ésser constituïts per la gràcia en fills de Déu― juntament amb la humilitat, forma en el cristià una sola cosa, ja que no són les nostres forces les que ens salven i ens donen la vida, sinó el favor diví. Aquesta és una veritat que no es pot oblidar mai perquè, si no, la deïficació es pervertiria en presumpció, en supèrbia, i tard o d’hora, en un esfondrament espiritual davant l’experiència de la pròpia feblesa i misèria.

Gosaré dir: sóc sant? ―es preguntava Sant Agustí-. Si digués sant quant a santificador i no necessitar de ningú que em santifiqui, seria superbiós i mentider, però si entenem per sant el santificar, segons el que podem llegir en el Levític: sigueu sants, perquè jo, Déu, sóc sant; aleshores també el cos de Crist, fins a l’últim home situat en els confins de la terra i, amb el seu Cap i sota el seu Cap, digui audaçment: sóc sant.²³

Estimeu la Tercera Persona de la Trinitat Beatíssima: escolteu en la intimitat del vostre ser les mocions divines ―aquests encoratjaments, aquests retrets―, camineu per la terra dins la llum reflectida en la vostra ànima: i el Déu de l’esperança ens omplirà amb tota mena de pau, per tal que aquesta esperança creixi en nosaltres sempre més i més, per la virtut de l’Esperit Sant.²⁴

Tracte amb l’Esperit Sant

Viure segons l’Esperit Sant és viure de fe, d’esperança, de caritat; deixar que Déu prengui possessió de nosaltres i canviï els nostres cors de soca-rel, per fer-los a la seva mida. Una vida cristiana madura, profunda i ferma, és cosa que un hom no improvisa, perquè és el fruit del creixement de la gràcia de Déu en nosaltres. Els Fets dels Apòstols, descriuen la situació de la primitiva comunitat cristiana amb una frase breu, però plena de sentit: tots perseveraven en les instruccions dels Apòstols, en la comunicació de la fracció del pa i en la pregària.²⁵

Fou així com van viure aquells primers, i com hem de viure nosaltres: la meditació de la doctrina de la fe fins a fer-la pròpia, la trobada amb Crist en l’Eucaristia, el diàleg personal ―l’oració sense anonimat― cara a cara amb Déu, han de constituir com la substància última de la nostra conducta. Si això falta, hi haurà tal vegada una reflexió erudita, una activitat més o menys intensa, devocions i pràctiques. Però no hi haurà una existència cristiana autèntica, perquè mancarà la compenetració amb Crist, la participació real i viscuda en l’obra divina de la salvació.

És una doctrina que s’aplica a qualsevol cristià perquè tots som cridats igualment a la santedat. No hi ha cristians de segona categoria, obligats a posar en pràctica només una versió rebaixada de l’Evangeli: tots hem rebut el mateix Baptisme i, per bé que existeix una amplia diversitat de carismes i de situacions humanes, l’Esperit que distribueix els dons divins, és el mateix, la fe és la mateixa, l’esperança és la mateixa, la caritat és la mateixa.²⁶

Podem prendre, doncs, com si fos dirigida a nosaltres la pregunta que formula l’Apòstol: ¿No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit Sant habita en vosaltres?,²⁷ i rebre-la com una invitació a un tracte més personal i directe amb Déu. Per desgràcia el Paraclet és, per alguns cristians, el Gran Desconegut: un nom que hom pronuncia, però que no és Algú ―una de les tres Persones del Déu únic―, amb qui l’home parla i del qual l’home viu.

Però cal ―en canvi― que el tractem amb una senzillesa assídua i amb confiança, tal com l’Església ens ho ensenya de fer a través de la litúrgia. Aleshores coneixerem més Nostre Senyor i, ensems, ens adonarem més plenament del do immens que suposa el fet de dir-nos cristians: veurem tota la grandesa i tota la veritat d’aquest fer-se Déu, d’aquesta participació en la vida divina, a la qual ja m’he referit abans.

Perquè l’Esperit Sant no és un artista que dibuixa en nosaltres la divina substancia, com si Ell en fos aliè, no és d’aquesta manera que ens condueix a la semblança divina; sinó que Ell mateix, que és Déu i procedeix de Déu, s’estampa en els cors que el reben com el segell sobre la cera i, així, per la comunicació de si mateix i la semblança, restableix la naturalesa segons la bellesa del model diví i restitueix a l’home la imatge de Déu.²⁸