Llistat de punts

La fe i la intel·ligència

La vida d’oració i de penitència, i la consideració de la nostra filiació divina, ens transformen en cristians profundament pietosos, com nens petits davant de Déu. La pietat és la virtut dels fills, i per tal que el fill pugui confiar-se en els braços del seu pare, ha de ser i s’ha de sentir petit, necessitós. Sovint he meditat aquesta vida d’infantesa espiritual, que no està renyida amb la fortalesa, perquè exigeix una voluntat ferma, una maduresa temperada, un caràcter fort i obert.

Pietosos, doncs, com infants: però no ignorants, perquè cada u ha d’esforçar-se, en la mesura de les seves possibilitats, en l’estudi seriós, científic, de la fe; i tot això és la teologia. Pietat de nens, doncs, i doctrina segura de teòlegs.

L’afany d’adquirir aquesta ciència teològica ―la bona i ferma doctrina cristiana― ve mogut, en primer lloc, pel desig de conèixer i estimar Déu. També és, al mateix temps, conseqüència de la preocupació general de l’ànima fidel per abastar la més profunda significació d’aquest món, el qual és un afaiçonament del Creador. Amb una monotonia periòdica, n’hi ha que tracten de ressuscitar una suposada incompatibilitat entre la fe i la ciència, entre la intel·ligència humana i la Revelació divina. Tal incompatibilitat només pot aparèixer, i encara aparentment, quan no s’entenen els termes reals del problema.

Si el món ha sortit de les mans de Déu, si és Ell qui ha creat l’home a imatge i semblança seva⁴⁷ i li ha donat una espurna de la seva llum, el treball de la intel·ligència, per més que li costi, ha d’esbrinar el sentit diví que ja naturalment tenen totes les coses; i a la claror de la fe, en percebem també el sentit sobrenatural, aquell que resulta de la nostra elevació a l’ordre de la gràcia. No podem admetre la por a la ciència, perquè qualsevol labor, si és veritablement científica, tendeix a la veritat. I Crist digué: Ego sum veritas.⁴⁸ Jo sóc la veritat.

El cristià ha de tenir fam de saber. Des del conreu dels coneixements més abstractes fins a les habilitats artesanes, tot pot, ha de conduir a Déu, i així cal fer-ho. Perquè no hi ha tasca humana que no sigui santificable: un motiu per a la pròpia santificació i una ocasió per col·laborar amb Déu en la santificació dels qui ens rodegen. La llum dels seguidors de Jesucrist no s’ha de trobar al fons de la vall, sinó al cim de la muntanya, perquè vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare que és al cel.⁴⁹

Treballar així és oració. Estudiar així és oració. Investigar així és oració. Sempre estem en la mateixa: tot és oració, tot pot conduir-nos a Déu i cal arribar-hi, tot ha d’alimentar aquest tracte continu amb Ell, del matí a la nit. Tot treball honrat pot ser oració; i tot treball, que és oració, és apostolat. D’aquesta manera l’ànima s’envigoreix en una unitat de vida senzilla i ferma.

Llars lluminoses i alegres

No es pot parlar del matrimoni sense pensar alhora en la família, que és el fruit i la continuació d’allò que amb el matrimoni es comença. Una família es compon no solament del marit i de la muller, sinó també dels fills i, en un grau o en un altre, dels avis, dels altres parents i dels qui hi treballen. A tots ha d’arribar l’escalf entranyable, del qual depèn l’ambient familiar.

Certament, hi ha matrimonis als quals el Senyor no concedeix fills: és senyal que els demana que vagin estimant-se amb el mateix afecte, i que dediquin les energies ―si poden― a serveis i tasques en benefici d’altres ànimes. El que és normal, però, és que un matrimoni tingui descendència. Per a aquests esposos, la primera preocupació ha d’ésser els propis fills. La paternitat i la maternitat no s’acaben amb el naixement: aquesta participació en el poder de Déu, que és la facultat d’engendrar, s’ha de prolongar en la cooperació amb l’Esperit Sant perquè culmini formant autèntics homes cristians i autèntiques dones cristianes.

Els pares són els principals educadors dels fills, tant en allò que és humà com en el que és sobrenatural, i han de sentir la responsabilitat d’aquesta missió que els exigeix comprensió, prudència, saber ensenyar, i per damunt de tot, saber estimar; i tenir el delit de donar bon exemple. No és un camí encertat, per a l’educació, la imposició autoritària i violenta. L’ideal dels pares es concreta més aviat a ésser amics dels fills: amics als quals es confien les inquietuds, amb qui es consulten els problemes, i dels quals hom espera un ajut eficaç i amable.

Cal que els pares trobin temps per estar amb els fills i parlar-hi. Els fills són el més important: més important que els negocis, que la feina, que el descans. En aquestes converses convé d’escoltar-los amb atenció, d’esforçar-se a comprendre’ls, de saber reconèixer la part de veritat ―o tota la veritat― que hi pugui haver en algunes de les seves rebel·lies. I, ensems, ajudar-los a encarrilar bé els seus afanys i il·lusions, ensenyar-los de considerar les coses i de raonar; no imposar-los una conducta, sinó mostrar-los els motius, sobrenaturals i humans, que l’aconsellen. En un mot, respectar la seva llibertat, ja que no hi ha una veritable educació sense responsabilitat personal, ni responsabilitat sense llibertat.

Tractar Jesús en la Paraula i en el Pa

Jesús s’amaga en el Santíssim Sagrament de l’altar, perquè ens vegem amb cor de tractar-lo, per tal que sigui el nostre manteniment, a fi que esdevinguem una sola cosa amb Ell. Quan va dir sense mi no podeu fer res¹¹ no va condemnar el cristià a la ineficàcia, ni tampoc no el va obligar a una recerca àrdua i difícil de la seva Persona. S’ha quedat entre nosaltres amb una disponibilitat total.

Quan ens reunim davant l’altar mentre se celebra el Sant Sacrifici de la Missa, quan contemplem la Sagrada Hòstia exposada en la custòdia o l’adorem amagada en el Sagrari, ens cal revifar la fe, pensar en aquesta existència nova, que ve a nosaltres, i commoure’ns davant l’afecte i la tendresa de Déu.

Perseveraven tots en l’ensenyament dels Apòstols, en la comunicació de la fracció del pa i en les pregàries.¹² Així ens descriuen les Escriptures el comportament dels primers cristians: congregats per la fe dels Apòstols en perfecta unitat, junts en participar de l’Eucaristia, unànimes en l’oració. Fe, Pa, Paraula.

Jesús, en l’Eucaristia, és una penyora segura de la seva presència en les nostres ànimes; del seu poder, que sosté el món; de les seves promeses de salvació, que ajudaran la família humana, per tal que quan arribi la fi dels temps, habiti perpètuament a la casa del Cel, al voltant de Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant: Trinitat Beatíssima, Déu Únic. És tota la nostra fe que es posa en acció quan creiem en Jesús, en la seva presència real sota els accidents del pa i del vi.