Llistat de punts

Santificar el treball, santificar-se en el treball, santificar amb el treball

Descrivint l’esperit de la institució a la qual he dedicat la vida, l’Opus Dei, he dit que es recolza, com si fos el seu eix, en el treball ordinari, en el treball professional exercit enmig del món. La vocació divina ens dóna una missió, ens invita a participar en la tasca única de l'Església, per ésser així testimoni de Crist davant els nostres iguals els honres i menar totes les coses cap a Déu.

La vocació encén una llum que ens fa reconèixer el sentit de la nostra existència. És el fet de convèncer-se, amb la resplendor de la fe, del perquè de la nostra realitat terrenal. La nostra vida, la present, la passada i la que vindrà, pren un nou relleu, una profunditat que abans no sospitàvem. Tots els fets i esdeveniments ocupen ara el seu veritable lloc: entenem on vol conduir-nos el Senyor, i ens sentim com emportats per aquest encàrrec que se’ns confia.

Déu ens treu de les tenebres de la nostra ignorància, del nostre camí incert entre les incidències de la història, i ens crida amb veu forta, com un dia ho féu amb Pere i Andreu: Venite post me, et faciam vos fieri piscatores hominum,¹¹ seguiu-me i us faré pescadors d’homes, sigui quin sigui el lloc que ocupeu en el món.

Qui viu de fe, pot trobar la dificultat i la lluita, el dolor i fins i tot l’amargura, però mai no trobarà el desànim ni l’angoixa perquè sap que la seva vida serveix, sap per què ha vingut a aquesta terra. Ego sum lux mundi ―exclamà Crist―; qui sequitur me non ambulat in tenebris, sed habebit lumen vitae.¹² Jo sóc la llum del món; qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida.

Per merèixer aquesta llum de Déu cal estimar, tenir la humilitat de reconèixer la nostra necessitat d’ésser salvats, i de dir amb Pere: Senyor, a qui recorrerem? Vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que Vós sou Crist, el Fill de Déu.¹³ Si de veritat actuem així, si deixem entrar en el nostre cor la crida de Déu, podrem repetir també amb veritat que no caminem a les fosques, puix que per damunt de les nostres misèries i dels nostres defectes personals resplendeix la llum de Déu, talment com el sol resplendeix sobre la tempesta.

No hi ha res que pugui ésser estrany a l’afany de Crist. Parlant amb profunditat teològica, és a dir, si no ens limitem a una classificació funcional; parlant amb rigor, no podem dir que hi hagi realitats ―bones, nobles i fins i tot indiferents― que siguin exclusivament profanes, un cop el Verb de Déu ha fixat la seva estança entre els fills dels homes, ha tingut fam i set, ha treballat amb les seves mans, ha conegut l’amistat i l’obediència, ha experimentat el dolor i la mort. Perquè en Crist va plaure al Pare de posar la plenitud de tot ésser, i de reconciliar per mitjà seu totes les coses amb ell restablint la pau entre el cel i la terra, per la sang de la sang que vessà en la Creu.³¹

Hem d’estimar el món, el treball, les realitats humanes. Perquè el món és bo; fou el pecat d’Adam allò que va trencar la divina harmonia de la creació, però Déu Pare ha enviat el seu Fill unigènit per restablir aquella pau. Per tal que nosaltres, fets fills d’adopció, poguéssim alliberar la creació del desordre, reconciliar totes les coses amb Déu.

Cada situació humana és irrepetible, fruit d’una vocació única que cal viure amb intensitat, tot realitzant-hi l’esperit de Crist. Així, vivint cristianament entre els nostres iguals, de forma ordinària, però coherent amb la nostra fe, serem Crist present entre els homes.

En considerar la dignitat de la missió a la qual Déu ens crida, pot sorgir, tal vegada, la presumpció, la supèrbia, en l’ànima humana. És una falsa consciència de la vocació cristiana, la que encega, la que ens fa oblidar que som fets de fang, que som pols i misèria. Que no solament hi ha mal en el món, al voltant nostre, sinó que el mal és dins de nosaltres, que nia en el nostre cor, fent-nos capaços de vileses i d’egoismes. Solament la gràcia de Déu és roca forta: nosaltres som sorra, i sorra movedissa.

Si recorrem amb la mirada la història dels homes o la situació actual del món, causa dolor de contemplar que, després de vint segles, n’hi ha tan pocs que es diguin cristians, i que els que s’adornen amb aquest nom, son tantes vegades infidels a la seva vocació. Fa anys, una persona que no tenia mal cor, però que no tenia fe, mentre assenyalava un mapamundi, em va comentar: Heus aquí el fracàs de Crist. Tants de segles procurant ficar en l’ànima dels homes la seva doctrina, i vegeu-ne els resultats: no hi ha cristians.

Avui no manquen els qui encara pensen així. Però Crist no ha fracassat: la seva paraula i la seva vida fecunden contínuament el món. L’obra de Crist, la tasca que el seu Pare li encomanà encara no ha arribat a terme, la seva força travessa la història portant la veritable vida i quan ja totes les coses li hauran estat sotmeses, llavors el mateix Fill se sotmetrà en tant que home al qui li ha sotmès totes les coses, per tal que Déu sigui tot en totes les coses. ³²

En aquesta feina que va fent en el món, Déu ha volgut que siguem cooperadors seus, ha volgut córrer el risc de la nostra llibertat. M’arriba al fons de l’ànima contemplar Jesús acabat de néixer a Betlem: un nen indefens, inerme, incapaç d’oferir resistència. Déu es lliurà en mans dels homes, se’ns acosta i s’abaixa fins a nosaltres.

Jesucrist, essent de condició divina, no tingué per usurpació la seva igualtat amb Déu, i amb tot s’anorreà, prenent la condició d’esclau.³³ Déu condescendeix amb la nostra llibertat, amb la nostra imperfecció, amb les nostres misèries. Consenteix que els tresors divins siguin duts en vasos de terrissa, que els fem conèixer mesclant les nostres deficiències humanes amb la seva força divina.

Apòstol d’apòstols

Omplir de llum el món, ésser sal i llum:²² així ha descrit el Senyor la missió dels seus deixebles. Portar fins als últims confins de la terra la bona nova de l’amor de Déu. A això hem de dedicar les nostres vides, d’una manera o d’una altra, tots els cristians.

Encara us diré més. Hem de sentir la il·lusió de no estar sols, d’animar els altres a contribuir a aquesta missió divina de dur el goig i la pau als cors del homes. En la mesura que progresseu, atraieu els altres fins a vosaltres, escriu Sant Gregori el Gran; desitgeu tenir companys pel camí cap al Senyor.²³

Però tingueu present que, cum dormirent homines, mentre dormien els homes, vingué el sembrador del jull, diu el Senyor en una paràbola.²⁴ Els homes estem exposats a deixar-nos agafar per la son de l’egoisme, de la superficialitat, escampant el cor en mil experiències passatgeres, evitant d’aprofundir en el veritable sentit de les realitats terrenals. Mala cosa, aquesta son, que sufoca la dignitat de l’home i el fa esclau de la tristesa!

Hi ha un cas que ens ha de doldre extraordinàriament: el d’aquells cristians que podrien donar més i no s’hi decideixen; que podrien donar-se del tot i viure totes les conseqüències de la seva vocació de fills de Déu, però que es resisteixen a ser generosos. Ens ha de doldre perquè la gràcia de la fe no ens ha estat donada perquè resti amagada, sinó perquè brilli davant els homes;²⁵ perquè, a més a més, hi ha en joc la felicitat temporal i l’eterna dels qui obren així. La vida cristiana és una meravella divina, amb promeses immediates de satisfacció i de serenitat, bé que a condició que sapiguem apreciar el do de Déu,²⁶ i siguem generosos sense mesura.

Cal despertar els qui hagin pogut caure en aquest mal son: recordar-los que la vida no és cap joguina, sinó un tresor diví que s’ha de fer fructificar. Cal, així mateix, ensenyar el camí als qui tenen bona voluntat i bons desigs, però que no saben com dur-los a la pràctica. Crist ens apressa. Cada un de vosaltres ha d’ésser no solament apòstol, sinó apòstol d’apòstols, que arrossegui els altres, que els mogui per tal que també ells facin conèixer Jesucrist.

Potser hi ha algú que es demani com, de quina manera pot donar aquest coneixement a la gent. I jo us responc: amb naturalitat, amb senzillesa, vivint com viviu enmig del món, lliurats al vostre treball professional i a la cura de la vostra família, participant en els afanys nobles dels homes, tot respectant la legítima llibertat de cadascú.

Fa gairebé trenta anys que Déu m’ha posat al cor l’ànsia de fer entendre a persones de qualsevol estat, de qualsevol condició o ofici, aquesta doctrina: que la vida ordinària pot ésser santa i plena de Déu, que el Senyor ens crida a santificar la feina corrent, perquè en això també està la perfecció cristiana. Considerem-ho una altra vegada, contemplant la vida de Maria.

No oblidem que la quasi totalitat dels dies que Nostra Senyora va passar a la terra transcorregueren d’una manera molt semblant a les jornades d’altres milions de dones, lliurades a la cura de la seva família, a pujar els fills, a tirar endavant les feines de la llar. Maria santifica les menudències, allò que molts consideren equivocadament com intranscendent i sense vàlua: el treball de cada dia, els detalls d’atenció envers les persones estimades, les converses i les visites amb motiu de parentiu o d’amistat. Beneïda normalitat, que pot ser plena de tant d’amor de Déu!

Perquè això és el que explica la vida de Maria: el seu amor. Un amor portat fins a l’extrem, fins a l’oblit complet de si mateixa, contenta de trobar-se allà, on Déu la vol, i complint amb cura la voluntat divina. És això el que fa que el gest seu més petit no sigui mai banal, sinó que es manifesti ple de contingut. Maria, la Nostra Mare, és per a nosaltres exemple i camí. Hem de procurar ésser com Ella, en les circumstàncies concretes en què Déu ha volgut que visquem.

Actuant així, donarem als qui ens volten el testimoniatge d’una vida senzilla i normal, amb les limitacions i els defectes propis de la nostra condició humana, però coherent. I en veure’ns iguals a ells en totes les coses, els altres se sentiran invitats a preguntar-nos: com s’explica la vostra alegria?, ¿d’on traieu les forces per vèncer l’egoisme i la comoditat?, ¿qui us ensenya a viure la comprensió, la neta convivència i la donació, el servei als altres?

Aleshores és el moment de descobrir-los el secret diví de l’existència cristiana: de parlar-los de Déu, de Crist, de l’Esperit Sant, de Maria. El moment de procurar transmetre, a través de les nostres pobres paraules, aquesta bogeria de l’amor de Déu que la gràcia ha vessat en els nostres cors.