Llistat de punts

Entre els dons de l’Esperit Sant, jo diria que n’hi ha un de què tenim necessitat especial tots els cristians: el do de la saviesa que, en fer-nos conèixer Déu i gustar-lo, ens deixa en condicions de poder judicar amb veritat sobre les situacions i les coses d’aquesta vida. Si fóssim conseqüents amb la nostra fe, en mirar al voltant nostre i contemplar l’espectacle de la història i del món, no podríem sinó sentir que s’eleven en el nostre cor els mateixos sentiments que van animar el de Jesucrist: en veure aquells multituds, se n’apiadà, perquè estaven cansades i abatudes com ovelles sense pastor.²¹

No és que el cristià no s’adoni de tot allò que hi ha de bo en la humanitat, que no apreciï les alegries netes, que no participa en els afanys i ideals terrenals. Al contrari, sent tot això des dels racons més recòndits de l’ànima, i ho comparteix i ho viu amb una profunditat especial, ja que coneix millor que cap home les profunditats de l’esperit humà.

La fe cristiana no enxiqueix l’ànim, ni retalla els impulsos nobles de l’ànima, ans els engrandeix en revelar-ne el seu veritable i més autèntic sentit: no estem destinats a una felicitat qualsevol, perquè hem estat cridats a penetrar en la intimitat divina, a conèixer i amar Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant i, en la Trinitat i en la Unitat de Déu, tots els àngels i tots els homes.

Aquesta és la gran gosadia de la fe cristiana: proclamar el valor i la dignitat de la naturalesa humana i afirmar que, mitjançant la gràcia que ens eleva a l’ordre sobrenatural, hem estat creats per assolir la dignitat de fills de Déu. Una gosadia certament increïble, si no estigués basada en el decret salvador de Déu Pare, i no hagués estat confirmada per la sang de Crist i refermada i feta possible per l’acció constant de l’Esperit Sant.

Hem de viure de fe, de créixer en la fe, fins que es pugui dir de cadascun de nosaltres, de cada cristià, allò que escrivia fa segles un dels grans Doctors de l’Església oriental: de la mateixa manera que els cossos transparents i nítids es tornen resplendents i irradien brillantor, en rebre els raigs de llum, les ànimes que són portades i il·lustrades per l’Esperit Sant, es tornen també espirituals i porten a les altres la llum de la gràcia. És de l’Esperit Sant que prové el coneixement de les coses futures, la intel·ligència dels misteris, la comprensió de les veritats ocultes, la distribució dels dons, la ciutadania celestial, la conversació amb els àngels. D’Ell, l’alegria que mai no s’acaba, la perseverança en Déu, la semblança amb Déu i la cosa més sublim que un hom pugui pensar: fer-se Déu.²²

La consciència de la magnitud de la dignitat humana ―d’una forma eminent, inefable, en ésser constituïts per la gràcia en fills de Déu― juntament amb la humilitat, forma en el cristià una sola cosa, ja que no són les nostres forces les que ens salven i ens donen la vida, sinó el favor diví. Aquesta és una veritat que no es pot oblidar mai perquè, si no, la deïficació es pervertiria en presumpció, en supèrbia, i tard o d’hora, en un esfondrament espiritual davant l’experiència de la pròpia feblesa i misèria.

Gosaré dir: sóc sant? ―es preguntava Sant Agustí-. Si digués sant quant a santificador i no necessitar de ningú que em santifiqui, seria superbiós i mentider, però si entenem per sant el santificar, segons el que podem llegir en el Levític: sigueu sants, perquè jo, Déu, sóc sant; aleshores també el cos de Crist, fins a l’últim home situat en els confins de la terra i, amb el seu Cap i sota el seu Cap, digui audaçment: sóc sant.²³

Estimeu la Tercera Persona de la Trinitat Beatíssima: escolteu en la intimitat del vostre ser les mocions divines ―aquests encoratjaments, aquests retrets―, camineu per la terra dins la llum reflectida en la vostra ànima: i el Déu de l’esperança ens omplirà amb tota mena de pau, per tal que aquesta esperança creixi en nosaltres sempre més i més, per la virtut de l’Esperit Sant.²⁴

Crist al cim de les activitats humanes

Això és realitzable, no és cap somni inútil. Si els homes ens decidíssim a albergar en els nostres cors l’amor de Déu! Crist, Senyor Nostre, fou crucificat i, de la Creu redimí el món i restablí la pau entre Déu i els homes. Jesucrist recorda a tothom: et ego, si exaltatus fuero a terra, omnia traham ad meipsum,³⁸ si vosaltres em poseu al cim de totes les activitats de la terra, complint el deure de cada moment, i sou el meu testimoni tant en les coses que semblen grans com en les que semblen petites, omnia traham ad meipsum, tot ho atrauré cap a mi. El meu regne entre vosaltres serà una realitat!

Crist, Nostre Senyor, continua obstinat en aquesta sembra de salvació dels homes i de la creació entera, d’aquest món nostre, que és bo, perquè va sortir bo de les mans de Déu. Fou l’ofensa d’Adam, el pecat de la supèrbia humana, que va trencar l’harmonia divina d’allò que era creat.

Però Déu Pare, en arribar la plenitud dels temps, envià el seu Fill Unigènit, el qual ―per obra de l’Esperit Sant― s’encarnà de Maria sempre Verge per restablir la pau, per tal que, redimint l’home del pecat, adoptionem filiorum reciperemus,³⁹ fóssim constituïts fills de Déu, capaços de participar en la intimitat divina perquè així fos concedit a aquest home nou, a aquesta nova branca dels fills de Déu,⁴⁰ d’alliberar l’univers enter del desordre, restaurant totes les coses en Crist,⁴¹ que les ha reconciliades amb Déu.⁴²

És a això que els cristians hem estat cridats, aquesta és la nostra tasca apostòlica i l’afany que ens ha de rosegar l’ànima: aconseguir que el regne de Crist sigui una realitat, que no hi hagi més odis ni més crueltats, que estenguem a la terra el bàlsam fort i pacífic de l’amor. Demanem avui al nostre Rei que ens faci col·laborar humilment i fervorosament en el propòsit diví d’unir allò que és trencat, de salvar allò que és perdut, d’ordenar allò que l’home ha desordenat, de menar vers el seu fi allò que s’esgarria, de reconstruir la concòrdia de totes les coses creades.

Abraçar la fe cristiana és comprometre’s a continuar entre les criatures la missió de Jesús. Hem de ser, cada un de nosaltres, alter Christus, ipse Christus, un altre Crist, el mateix Crist. Solament així podrem escometre aquesta empresa gran, immensa, interminable: santificar des de dins totes les estructures temporals, tot portant-hi el llevat de la Redempció. No parlo mai de política. No penso en la comesa dels cristians a la terra com la brotada d’un corrent político-religiós ―fóra una bogeria―, ni que tingués el bon propòsit d’infondre l’esperit de Crist en totes les activitats dels homes. El que cal ficar en Déu és el cor de cada u, sigui qui sigui. Procurem parlar per a cada cristià, per tal que allà on sigui ―en circumstàncies que no solament depenen de la seva posició en l’Església o en la vida civil, sinó del resultat de les situacions històriques canviants― sàpiga donar testimoni, amb l’exemple i amb la paraula de la fe que professa.

El cristià viu en el món amb ple dret, perquè és home. Si accepta que Crist habiti en el seu cor, que hi regni Crist, en tot el seu quefer humà trobarà ―i ben forta― l’eficàcia salvadora del Senyor. No hi fa res que aquesta ocupació sigui, com se sol dir, alta o baixa; perquè un cimal humà pot ser, als ulls de Déu, una enfonsada; i allò que considerem baix o modest pot ser un cim cristià, de santedat i de servei.