Llistat de punts

Acomplí la voluntat del seu Pare Déu

No m’aparto de la veritat més rigorosa si us dic que Jesús continua cercant posada ara, en el nostre cor. Hem de demanar-li perdó per la nostra ceguera personal, per la nostra ingratitud. Hem de demanar-li la gràcia de no tancar-li mai més la porta de les nostres ànimes.

El Senyor no ens oculta que aquesta obediència rendida a la voluntat de Déu exigeix renúncia i donació d’un mateix, perquè l’Amor no demana drets: vol servir. Ell ha recorregut primer el camí. Jesús, ¿i tu, com obeïes? Usque ad mortem, mortem autem crucis,²⁰ fins a la mort i mort de creu. Cal sortir d’un mateix, complicar-se la vida, perdre-la per amor de Déu i de les ànimes. Heus aquí que volies viure, i no volies que et passés res; però Déu volgué una altra cosa. Hi ha dues voluntats: la teva ha d’ésser esmenada, per a identificar-se amb la voluntat de Déu; en lloc de tomar la de Déu perquè s’acomodi a la teva.²¹

Jo he vist amb goig moltes ànimes que s’han jugat la vida ―com Vós, Senyor, usque ad mortem―, en acomplir allò que la voluntat de Déu els demanava: han dedicat els seus afanys i la seva feina professional al servei de l’Església, per al bé de tots els homes.

Aprenguem a obeir, aprenguem a servir: No hi ha millor senyoria que voler donar-se voluntàriament per ser útils als altres. Quan sentim l’orgull que barboteja dintre nostre, la supèrbia que ens fa pensar que som uns superhomes, és el moment de dir que no, de dir que el nostre únic triomf ha de ser el de la humilitat. Així ens identificarem amb Crist a la Creu, no sentint-nos molests o inquiets o amb mala gràcia, sinó alegres: perquè aquesta alegria es l’oblit d’un mateix es la millor prova d’amor.

Pensar en la mort de Crist es tradueix en una invitació a situar-nos amb absoluta sinceritat davant el nostre quefer ordinari, a prendre seriosament la fe que professem. La Setmana Santa, doncs, no pot ésser un parèntesi sagrat en el context d’una vida moguda solament per interessos humans: ha d’ésser una ocasió d’aprofundir en la pregonera de l’Amor de Déu, per poder, així, amb la paraula i amb les obres, mostrar-lo als homes.

Però el Senyor determina condicions. Hi ha una declaració seva, que ens conserva Sant Lluc, de la qual no es pot prescindir: Si algú dels qui em segueixen no avorreix el seu pare i la sena mare i la muller i els fills i els germans i germanes i, fins i tot, la pròpia vida, no pot ésser deixeble meu.¹¹ Són termes durs. Certament, ni l’odiar o l’avorrir nostres no expressen bé el pensament original de Jesús. Sigui com sigui, les paraules del Senyor van ser fortes, ja que tampoc no es redueix a estimar menys, tal com a vegades algú ho interpreta temperadament, per assuaujar la frase. És tremenda aquesta expressió tan incisiva, no perquè impliqui una actitud negativa o despietada, ja que el Jesús que parla ara és el mateix que mana estimar els altres com l’ànima pròpia, i que dóna la vida pels homes: aquesta locució indica, simplement, que davant Déu no valen mitges tintes. Es podrien traduir les paraules de Crist per estimar més, estimar millor, més bé, per no estimar amb un amor de poc abast: hem d’estimar amb l’Amor de Déu.

D’això es tracta. Fixem-nos en l’ultima de les exigències de Jesús: etanimam suam. La vida, l’ànima mateixa, és el que demana el Senyor. Si som vanitosos, si només ens preocupem de la nostra comoditat personal, si centrem l’existència dels altres i fins i tot la del món en nosaltres mateixos, no tenim dret a dir-nos cristians, a considerar-nos deixebles de Crist. Fa falta la donació d’un mateix amb obres i amb veritat, no tan sols amb la boca.¹² L’amor a Déu ens invita a dur la creu a pols, a sentir també damunt nostre el pes de la humanitat sencera, i a complir, en les circumstàncies pròpies de l’estat i del treball de cadascú, els designis, clars i amorosos alhora, de la voluntat del Pare. En el passatge que comentem, Jesús continua: Qui no porta la seva creu i no segueix al meu darrere, no pot ser deixeble meu.¹³

Acceptem sense por la voluntat de Déu, fem sense vacil·lacions el propòsit d’edificar tota la nostra vida d’acord amb allò que ens ensenya i exigeix la nostra fe. Estiguem segurs que trobarem lluita, sofriment i dolor, però si de debò posseïm la fe, no ens considerarem mai desgraciats: també amb penes i fins i tot amb calumnies, serem feliços amb una felicitat que ens impulsarà a estimar els altres per fer-los participar de la nostra alegria sobrenatural.

L’experiència del pecat, doncs, no ens ha de fer dubtar de la nostra missió. Certament, els nostres pecats poden fer difícil de reconèixer Crist. Per tant, ens hem d’enfrontar amb les nostres pròpies misèries personals, cercar la purificació, però sabent que Déu no ens ha promès la victòria absoluta sobre el mal durant aquesta vida, sinó que ens demana lluita. Sufficit tibi gratia mea,³⁴ en tens prou amb la meva gràcia, respongué Déu a Pau, que demanava d’ésser alliberat de l’agulló que l’humiliava.

El poder de Déu es manifesta en la nostra feblesa, i ens impulsa a lluitar, a combatre contra els nostres defectes, tot i saber que mai no obtindrem del tot la victòria durant el camí terrenal. La vida cristiana és començar i recomençar constant, renovar-se cada dia.

Crist ressuscita en nosaltres, si ens fem coparticipants de la seva Creu i de la seva Mort. Hem d’amar la creu, la pròpia donació, la mortificació. L’optimisme cristià no és un optimisme esdolceït, ni tampoc una confiança humana per la qual tot sortirà bé. És un optimisme que enfonsa les seves arrels en la consciència de la llibertat i en la fe de la gràcia; és un optimisme que porta a exigir-nos a nosaltres mateixos, a esforçar-nos per correspondre a la crida de Déu.

Així, no malgrat la nostra misèria, sinó en certa manera a través de la nostra misèria, de la nostra vida d’homes fets de carn i de fang, es manifesta Crist: en l’esforç per ésser millors, per realitzar un amor que aspira a ser pur, per dominar l’egoisme, per donar-nos plenament als altres, fent de la nostra existència un servei constant.

Unió amb la Creu, finalment, perquè en la vida de Crist el Calvari va precedir la Resurrecció i la Pentecosta, i aquest mateix procés s’ha de repetir en la vida de cada cristià: som ―ens diu sant Pau― cohereus amb Jesucrist, ja que, si sofrim amb Ell, és per ser també glorificats amb Ell.³⁴ L’Esperit Sant és fruit de la creu, de la donació total a Déu, de buscar exclusivament la seva glòria i de renunciar del tot a nosaltres mateixos.

Solament quan l’home, essent fidel a la gràcia, es decideix a col·locar la Creu en el centre de la seva ànima, mentre es nega a si mateix per amor a Déu, realment desprès de l’egoisme i de tota falsa seguretat humana, és a dir, quan viu veritablement de fe, és llavors i només llavors quan rep amb plenitud el gran foc, la gran resplendor, la gran consolació de l’Esperit Sant.

És aleshores també que ens arriben a l’ànima aquesta pau i aquesta llibertat que Crist ens ha guanyat,³⁵ que se’ns comuniquen amb la gràcia de l’Esperit Sant. Els fruits de l’Esperit són caritat, joia, pau, paciència, benignitat, bondat, longanimitat, mansuetud, fe, modèstia, continència, castedat:³⁶ i on hi ha l’Esperit del Senyor, hi ha la llibertat.³⁷

Una recepta única: santedat personal

El camí millor per no perdre mai l’audàcia apostòlica, els delers eficaços de servir tots els homes, no és altre que la plenitud de la vida de fe, d’esperança i d’amor; en un mot, la santedat. No trobo cap altra recepta fora d’aquesta: la santedat personal.

Avui, en unió amb tota l’Església, celebrem el triomf de la Mare, Filla i Esposa de Déu. I tal com fruïem en el temps de la Pasqua de la Resurrecció del Senyor tres dies després de la seva mort, ara ens sentim alegres perquè Maria, després d’acompanyar Jesús de Betlem a la Creu, ja és al seu costat en cos i ànima, gaudint de la glòria per tota l’eternitat. Aquesta és la misteriosa economia divina: Nostra Senyora, feta de ple partícip de l’obra de la nostra salvació, havia de seguir de prop els passos del seu Fill: la pobresa de Betlem, la vida oculta de treball ordinari a Natzaret, la manifestació de la divinitat a Canà de Galilea, els afronts de la Passió i el Sacrifici diví de la Creu, la benaurança eterna del Paradís.

Tot això ens afecta directament, perquè aquest itinerari sobrenatural també ha de ser el nostre camí. Maria ens ensenya que aquest camí es pot fer, que és segur. Ella ens ha precedit per la via de la imitació de Crist, i la glorificació de la Nostra Mare és la ferma esperança de la nostra pròpia salvació; per això li diem spes nostra i causa nostrae laetitiae, esperança nostra i causa de la nostra felicitat.

No podem abandonar mai la confiança d’arribar a ser sants, d’acceptar les invitacions de Déu, de ser perseverants fins a la fi. Déu. que ha iniciat en nosaltres l’obra de la santificació, la durà a terme.²³ Perquè si el Senyor està per nosaltres, ¿qui estarà contra nosaltres? El qui no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el lliurà a la mort per tots nosaltres, ¿com després d’haver-nos donat el Fill, deixarà de donar-nos-ho tot amb Ell?²⁴

En aquesta festa tot convida a l’alegria. La ferma esperança en la nostra santificació personal és un do de Déu; però l’home no pot romandre passiu. Recordeu les paraules de Crist: si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu cada dia i que em segueixi.²⁵ Ho veieu? La creu cada dia. Nulla dies sine cruce!, cap dia sense Creu: cap jornada en la qual no ens carreguem sobre les espatlles la creu del Senyor, en la qual no acceptem el seu jou. Per això, no he volgut deixar de recordar-vos que l’alegria de la resurrecció és conseqüència del dolor de la Creu.

No tingueu por, però, perquè el mateix Senyor ens ha dit: veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us alleujaré. Preneu el meu jou damunt vostre i aprengueu de mi, que sóc mansuet i humil de cor, i trobareu repòs per a les vostres ànimes, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera.²⁶ Veniu ―glossa sant Joan Crisòstom―, no pas a retre comptes, sinó perquè sigueu deslliurats dels vostres pecats; veniu, perquè jo no tinc necessitat de la glòria que em pugueu procurar: tinc necessitat de la vostra salvació... No tingueu por, en sentir parlar de jou, perquè és suau; no tingueu por si parlo de càrrega, perquè és lleugera.²⁷

El camí de la nostra santificació personal passa, quotidianament, per la Creu: no és un camí desgraciat per tal com és Crist mateix qui ens ajuda i amb Ell no hi cap la tristesa. In laetitia, nulla dies sine cruce!, m’agrada de repetir; amb l’ànima traspassada d’alegria, cap dia sense Creu.