Llistat de punts

La sal de la mortificació

Al cristià corrent ―que no és un religiós, que no s’aparta del món, perquè el món és el lloc del seu encontre amb Crist― per a santificar-se no li cal hàbit extern, ni signes distintius. Els seus signes són interns: la presència de Déu constant i l’esperit de mortificació. De fet, una sola cosa, perquè la mortificació no és més que l’oració dels sentits.

La vocació cristiana és vocació de sacrifici, de penitència, d’expiació. Hem de fer reparació pels nostres pecats ―en quantes d’ocasions no haurem girat la cara, per no veure Déu!― i per tots els pecats dels homes. Hem de seguir de prop les petjades de Crist: sempre duem en el nostre cos la mortificació, l’abnegació de Crist, el seu abatiment en la Creu, a fi que també la vida de Jesús es manifesti en els nostres cossos.⁴⁴ El nostre camí és d’immolació i, en aquesta renúncia, hi trobarem el gaudium cum pace, l’alegria i la pau.

No mirem el món amb posat trist. Potser, involuntàriament, han fet un pobre servei a la catequesi aquells biògrafs de sants que volien trobar a tota costa coses extraordinàries en els servents de Déu, fins i tot en llurs primers vagits. I conten, d’alguns d’ells, que en la infantesa no ploraven, que per mortificació no mamaven els divendres... Tu i jo vam néixer plorant com Déu mana; i ens agafàvem al pit de la mare sense preocupar-nos de Quaresmes ni de Témpores...

Ara, amb l’auxili de Déu, hem après a descobrir, tot al llarg de la jornada en aparença sempre igual, spatium verae poenitentiae, temps de veritable penitència; i en aquells instants fem propòsits de emendatio vitae, de millorar la nostra vida. Aquest és el camí per disposar-nos a la gràcia i a les inspiracions de l’Esperit Sant en l’ànima. I amb aquesta gràcia ―ho torno a dir― ve el gaudium cum pace, l’alegria, la pau i la perseverança en el camí.⁴⁵

La mortificació és la sal de la nostra vida. I la millor mortificació és la que combat ―en petits detalls, durant tot el dia―, la concupiscència de la carn, la concupiscència dels ulls i la supèrbia de la vida. Mortificacions que no mortifiquin els altres, que ens facin ser més delicats, més comprensius, més oberts a tothom. Si ets susceptible, no tens esperit de mortificació; si estàs només pendent dels teus egoismes; si trepitges els altres, si no saps privar-te d’allò que és superflu, i a vegades, del necessari; si t’entristeixes quan les coses no et surten tal com les havies previstes. En canvi, et mortifiques, si saps donar-te tot per a tots, per guanyar-los tots.⁴⁶

Lluita incessant

La guerra del cristià és incessant, perquè en la vida interior hom comença i torna a començar perpètuament, i això evita que, amb supèrbia, ens imaginem ja perfectes. És inevitable que hi hagi moltes dificultats en el nostre camí; si no hi trobéssim entrebancs, ja no seríem criatures de carn i ossos. Sempre tindrem passions que ens estiren cap avall, i sempre ens haurem de defensar d’aquests deliris més o menys vehements.

Veure que en el cos i en l’ànima hi ha l’agulló de la supèrbia, de la sensualitat, de l’enveja, de la peresa, del desig de sotmetre els altres, no hauria de significar cap descobriment. És un mal antic, confirmat sistemàticament per la nostra experiència personal; és el punt de partida i l’ambient corrent per a guanyar en la nostra cursa vers la casa del Pare, en aquest íntim esport. Per això ensenya Sant Pau: jo corro, no pas a l’atzar; faig pugilat, no pas donant cops a l’aire; sinó que em copejo el cos i me’l faig esclau, no fos cas que havent predicat als altres, quedés jo reprovat.⁸

Per iniciar o sostenir aquesta contesa, el cristià no ha d’esperar manifestacions exteriors o sentiments favorables. La vida interior no és cosa de sentiments, sinó de gràcia divina i de voluntat, d’amor. Tots els deixebles foren capaços de seguir Crist el dia del seu triomf a Jerusalem, però gairebé tots el van abandonar a l’hora de l’oprobi de la Creu.

Per a estimar de debò cal ésser fort, lleial, amb el cor fermament ancorat en la fe, en l’esperança i en la caritat. Només la lleugeresa insubstancial canvia capritxosament l’objecte dels seus amors, que no són amors, sinó compensacions egoistes. Quan hi ha amor, hi ha enteresa: capacitat de donació, de sacrifici, de renúncia. I enmig d’aquella donació, del sacrifici i de la renúncia, amb el suplici de la contradicció, la felicitat i l’alegria. Una alegria que res ni ningú no podrà llevar-nos.

En aquest torneig d’amor no ens han d’entristir les caigudes, ni que fossin caigudes greus, si acudim a Déu amb dolor i bon propòsit en el sagrament de la Penitència. El cristià no és un maníac col·leccionista d’un full de serveis immaculat. Jesucrist Nostre Senyor es commou tant amb la innocència i la fidelitat de Joan com, després de la caiguda de Pere, s’entendreix amb el seu penediment. Jesús comprèn la nostra feblesa i ens atreu vers Ell, com fent-nos anar sobre un pla inclinat, desitjós que sapiguem insistir en l’esforç de pujar una mica, de dia en dia. Ens busca, com buscà Tomàs i li ensenyà, fent que les toqués amb els dits, les ferides obertes a les mans i al costat. Jesucrist sempre espera que tornem a Ell, justament perquè coneix la nostra debilitat.

La lluita interior

Suporta les dificultats com un bon soldat del Crist Jesús,⁹ ens diu sant Pau. La vida del cristià és milícia, guerra, una bellíssima guerra de pau, que no coincideix en res amb les empreses bèl·liques humanes, perquè s’inspiren en la divisió i molts cops en els odis, i la guerra dels fills de Déu contra el propi egoisme es basa en la unitat i en l’amor. El cert és que tot i viure en la carn, no militem segons la carn; perquè les armes de la nostra lluita no són pas carnals, sinó poderoses en Déu per destruir fortaleses; és a dir que amb elles destruïm els raonaments i qualsevol altivesa que s’alci contra el coneixement de Déu.¹⁰ És l’escaramussa sense treva contra l’orgull, contra la prepotència que ens disposa a obrar el mal, contra els judicis amb envaniment.

En aquest Diumenge de Rams, quan Nostre Senyor comença la setmana decisiva per a la nostra salvació, deixem-nos de consideracions superficials, anem al gra, a allò que és veritablement important. Mireu, el que hem de pretendre és d’anar al cel. Si no, no hi ha res que pagui el tret. Per a anar al cel, és indispensable la fidelitat a la doctrina de Crist. Per a ésser fidel, és indispensable ésser obstinat amb constància en la nostra contesa contra els obstacles que s’oposen a la nostra eterna felicitat.

Ja sé que, de seguida, en parlar de combatre, se’ns posa al davant la nostra debilitat, i preveiem les caigudes, els errors. Déu ja hi compta. És inevitable que, tot caminant, fem polseguera. Som criatures i estem plens de defectes. Jo diria que n’hi ha d’haver sempre: són l’ombra que, en la nostra ànima, aconsegueix que destaquin més, per contrast, la gràcia de Déu i el nostre intent per a correspondre a la mercè divina. I aquest clarobscur ens farà humans, humils, comprensius, generosos.

No ens enganyem: en la nostra vida, si comptem amb coratge i amb victòries, haurem de comptar amb defallences i amb derrotes. Aquesta ha estat sempre la peregrinació del cristià aquí a la terra, també la d’aquells que venerem en els altars. ¿Us recordeu de Pere, d’Agustí, de Francesc? No m’han agradat mai aquestes biografies de sants en els quals, amb ingenuïtat, però també amb manca de doctrina, ens presenten les gestes d’aquests homes com si estiguessin confirmats en gràcia des del si matern. No. Les veritables biografies dels herois cristians són com les nostres vides: lluitaven i guanyaven, lluitaven i perdien. I aleshores, contrits, tornaven a la lluita.

No ens ha d’estranyar que siguem derrotats amb una relativa freqüència, d’ordinari i fins i tot sempre en matèries de poca importància, que ens fiblen com si en tinguessin molta. Si ha amor de Déu, si hi ha humilitat, si hi ha perseverança i tenacitat en la nostra milícia, aquestes derrotes no tindran gaire importància. Perquè vindran les victòries, que seran glòria als ulls de Déu. Els fracassos no existeixen si un obra amb rectitud d’intenció i volent complir la voluntat de Déu, comptant sempre amb la seva gràcia i amb el nostre no-res.

Però ens sotja un enemic potent, que s’oposa al nostre desig d’encarnar acabadament la doctrina de Crist: la supèrbia, que creix quan no intentem descobrir, després dels fracassos i de les derrotes, la mà benefactora i misericordiosa del Senyor. Llavors, l’ànima s’omple de penombres ―una trista obscuritat l’envaeix― i es creu perduda. La imaginació inventa obstacles que no són reals, que desapareixerien si miréssim només amb una miqueta d’humilitat. Amb la supèrbia i la imaginació, l’ànima s’endinsa a vegades en calvaris tortuosos; però en aquests calvaris Crist no hi és, perquè allà on hi ha el Senyor es frueix de pau i d’alegria, encara que l’ànima es trobi en carn viva i voltada de tenebres.

Un altre enemic hipòcrita de la nostra santificació: el fet de pensar que aquesta batalla interior s’ha de dirigir contra obstacles extraordinaris, contra dracs que respiren foc. És una altra manifestació d’orgull. Volem lluitar, però estrepitosament, amb clamors de trompetes i tremolor d’estendards.

Hem de convèncer-nos que el major enemic de la roca no es el pic o la destral, ni el cop de qualsevol altra eina, per contundent que sigui: és l’aigua menuda que es va ficant de gota en gota, entre les escletxes de la penya, fins a malmetre’n l’estructura. El perill més fort per al cristià és menysprear la lluita en aquestes escaramusses, que van calant a poc a poc en l’ànima, fins a estovar-la, fer-la trencadissa i indiferent, insensible a les veus de Déu.

Escoltem el Senyor que ens diu: qui és fidel en el poc, també és fidel en el molt, i qui és injust en el poc, també ho és en el molt.¹¹ Que és com si ens recordés: lluita cada instant en aquests detalls petits en aparença, però grans als meus ulls; viu amb puntualitat el compliment del deure; somriu a qui ho necessiti mal que tinguis l’ànima adolorida; dedica, sense regatejar, el temps que calgui a l’oració; vés a ajudar el qui et cerca; practica la justícia, tot engrandint-la amb la gràcia de la caritat.

Aquestes i altres de semblants són les mocions que sentirem cada dia dintre nostre, com un avís silenciós que ens emmena a entrenar-nos en aquest esport sobrenatural de vèncer el propi jo. Que la llum de Déu ens il·lumini perquè en puguem percebre les advertències; que ens ajudi a lluitar, que estigui de la part nostra en la victòria; que no ens abandoni a l’hora de la caiguda, perquè així ens trobarem sempre en condicions d’aixecar-nos i de continuar combatent.

No ens poden aturar. El Senyor ens demana que batallem com més va més de pressa, cada cop més profundament, cada vegada més àmpliament. Estem obligats a superar-nos, ja que en aquesta competició, l’única meta és l’arribada a la glòria del cel. I si no hi arribéssim, res no hauria pagat la pena.