Llistat de punts

Jesucrist, perfecte Déu i perfecte home

El Fill de Déu es féu carn i és perfectus Deus, perfectus homo,² perfecte Déu i perfecte home. En aquest misteri hi ha quelcom que hauria de commoure els cristians. Jo estava i estic commogut encara: m’agradaria de tornar a Loreto. Me n’hi vaig amb el desig, per reviure els anys de la infantesa de Jesús, en repetir i considerar aquest Hic Verbum caro factum est.

lesus Christus, Deus Homo, Jesucrist Déu-Home. Una de les magnalia Dei,³ de les meravelles de Déu, que hem de meditar i que hem d’agrair a aquest Senyor que ha vingut a portar la Pau a la Terra als homes de bona voluntat.⁴ A tots els homes que vulguin unir la seva voluntat a la Voluntat bona de Déu no solament als rics, ni solament als pobres!, sinó a tots els homes, a tots els germans! Que tots som germans en Jesús, fills de Déu, germans de Crist: la seva Mare és la nostra Mare.

No hi ha més que una raça a la terra: la raça dels fills de Déu. Tots hem de parlar la mateixa llengua, la que ens ensenya el nostre Pare que està en el cel: la llengua del diàleg de Jesús amb el seu Pare, la llengua que hom parla amb el cor i amb el cap, la que ara feu servir vosaltres en la vostra oració. La llengua de les ànimes contemplatives, la dels homes que són espirituals, perquè s’han adonat de llur filiació divina. Una llengua que es manifesta en mil mocions de la voluntat, en llums clares de l’enteniment, en afectes del cor, en decisions de vida recta, de bé, de joia, de pau.

Cal mirar el Nen, Amor nostre, en el bressol. Hem de mirar-lo sabent que ens trobem davant un misteri. Ens cal acceptar el misteri per la fe i, també per la fe, aprofundir-ne el contingut. Per això, ens fan falta les disposicions humils de l’ànima cristiana: no voler reduir la grandesa de Déu als nostres pobres conceptes, a les nostres explicacions humanes, sinó comprendre que aquest misteri, en la seva obscuritat, és una claror que guia la vida dels homes.

Veiem ―diu Sant Joan Crisòstom― que Jesús ha sortit de nosaltres i de la nostra substància humana, i que ha nascut de Mare verge: però no entenem com es pot haver fet aquest prodigi. No ens cansem mirant de descobrir-lo: acceptem més aviat amb humilitat allò que Déu ens ha revelat, sense escodrinyar amb curiositat el que Déu ens té amagat.⁵ Així, en aquest acatament, sabrem comprendre i estimar; i el misteri serà per a nosaltres una ensenyança esplèndida, més convincent que qualsevol raonament humà.

El pa i la sega: comunió amb tots els homes

Jesús, us deia al començament, és el sembrador. I per mitjà dels cristians, prossegueix la seva sembra divina. Crist prem el blat amb les seves mans ferides i el xopa amb la seva sang, el neteja, el purifica i el llança dins el solc, que és el món. Tira els grans d’un en un, perquè cada cristià, en el seu propi ambient, doni testimoni de la fecunditat de la Mort i de la Resurrecció del Senyor.

Si estem en les mans de Crist, ens hem d’amarar amb la seva sang redemptora, deixar-nos llançar a eixam, acceptar la nostra vida tal com Déu la vol. I convèncer-nos que, per a fructificar, la llavor s’ha d’enterrar i morir.¹⁷ Després creix la tija i sorgeix l’espiga. De l’espiga, el pa que serà convertit per Déu en el Cos de Crist. I així ens tornem a reunir en Jesús, que fou el nostre sembrador. Ja que el pa és un, nosaltres, tot i que som molts, formem un sol cos; ja que tots participem en aquest únic pa.¹⁸

No hem de perdre mai de vista que no hi ha fruit si abans no hi ha sembra: per això cal, doncs, escampar generosament la Paraula de Déu, fer que els homes coneguin Crist i que, coneixent-lo, en tinguin fam. Aquesta festa del Corpus Christi ―Cos de Crist, Pa de vida― és una bona ocasió per a meditar sobre totes les menes de fam que hom veu en el poble: de veritat, de justícia, d’unitat i de pau. Davant la fam de pau, hem de repetir amb Sant Pau: Crist és la nostra pau, pax nostra.¹⁹ Els desigs de veritat ens han de recordar que Jesús és el camí, la veritat i la vida.²⁰ Als qui aspiren a la unitat hem de posar-los davant de Crist que prega perquè estiguem consummati in unum, consumats en la unitat.²¹ La fam de justícia ens ha de dur a la font originaria de la concòrdia entre els homes: ésser i saber-se fills del Pare, germans.

Pau, veritat, unitat, justícia. Que difícil que sembla, a vegades, la tasca de sobrepassar les barreres, que impedeixen la convivència humana! I, així i tot, els cristians som cridats a realitzar aquest gran miracle de la fraternitat: aconseguir, amb la gràcia de Déu, que els homes es tractin cristianament, portant els uns les càrregues dels altres,²² vivint el manament de l’Amor, que és vincle de la perfecció i resum de la llei.²³

Jesús a la Creu, amb el cor traspassat d’Amor pels homes, és una resposta eloqüent ―els mots hi sobren― a la pregunta pel valor de les coses i de les persones. Els homes valen tant, amb llur vida i felicitat, que el mateix Fill de Déu es dóna per redimir-los, per rentar-los, per elevar-los. ¿Qui no estimarà el seu Cor tat ferit?, preguntava davant això una ànima contemplativa. I continuava preguntant: ¿qui no retornarà amor per amor? ¿Qui no abraçarà un Cor tan pur? Nosaltres, que som de carn, pagarem amor per amor, abraçarem el nostre ferit, al qual els impius travessaren mans i peus, el costat i el Cor. Demanem que es digni lligar el nostre cor amb el vincle del seu amor i ferir-lo amb una llança, perquè encara és dur i impenitent.²⁴

Són pensaments, afectes, converses que les ànimes enamorades sempre han dedicat a Jesús. Però per entendre aquest llenguatge, per a saber de veritat què és el cor humà i el Cor de Crist i l’amor de Déu, cal la fe i també la humilitat. Amb fe i humilitat, sant Agustí ens va deixar unes paraules universalment famoses: ens heu creat, Senyor, perquè siguem vostres, i el nostre cor restarà inquiet fins a reposar en Vós.²⁵

Quan la humilitat és descurada, l’home pretén apropiar-se de Déu, bé que no d’aquesta manera divina que el mateix Crist ha fet possible dient preneu i mengeu, perquè això és el meu cos:²⁶ sinó mirant de reduir la grandesa divina als límits humans. La raó, aquesta raó freda i cega que no és la intel·ligència que procedeix de la fe, ni tampoc la intel·ligència recta de la criatura capaç d’assaborir i d’estimar les coses, es converteix en la desraó de qui ho sotmet tot a les seves pobres experiències habituals, que empetiteixen la veritat sobrehumana, que recobreixen el cor de l’home amb una crosta insensible a les mocions de l’Esperit Sant. La pobra intel·ligència nostra estaria perduda, si no fos pel poder misericordiós de Déu que trenca les fronteres de la nostra misèria: us donaré un cor nou i us revestiré d’un esperit nou; us trauré el cor de pedra i us en donaré un de carn. ²⁷ I l’ànima recobra la llum i s’omple de goig, davant les promeses de l’Escriptura Santa.

Jo tinc pensaments de pau i no d’aflicció,²⁸ declara Déu per boca del profeta Jeremies. La litúrgia aplica aquestes paraules a Jesús, perquè en Ell se’ns manifesta amb tota claredat que Déu ens vol així. No ve a condemnar-nos, a retreure’ns la nostra indigència o la nostra mesquinesa: ve a salvar-nos, a perdonar-nos, a disculpar-nos, a dur-nos la pau i l’alegria. Si reconeixem aquesta meravellosa relació del Senyor amb els seus fills, els nostres cors necessàriament es canviaran, i ens farem càrrec que davant els nostres ulls s’obre un panorama absolutament nou, ple de relleu, de fondària i de llum.

La pau de Crist

Però us haig de proposar encara una altra consideració: que hem de lluitar sense desmaiar per obrar el bé, justament perquè sabem que és difícil que els homes ens decidim seriosament a exercitar la justícia, i manca molt perquè la convivència terrenal sigui inspirada per l’amor, i no per l’odi o la indiferència. Tampoc no desconeixem que encara que aconseguíssim una distribució raonable dels béns i una organització harmoniosa de la societat, no desapareixerà el dolor de la malaltia, el de la incomprensió o el de la soledat, el de la mort de les persones que estimem, el de l’experiència de la pròpia limitació.

Davant d’aquestes penes, el cristià només té una resposta autèntica, una resposta que és definitiva: Crist a la Creu, Déu que pateix i mor, Déu que ens lliura el seu Cor, que una llança obrí per amor a tots. Nostre Senyor abomina les injustícies i condemna el qui les comet, però com que respecta la llibertat de cada individu, permet que n’hi hagi. Déu Nostre Senyor no causa el dolor de les criatures, però el tolera perquè després del pecat original, forma part de la condició humana. Tot i així, el seu Cor ple d’Amor pels homes, li féu carregar damunt seu, juntament amb la Creu, totes aquestes tortures: el nostre sofriment, la nostra tristesa, la nostra angoixa, la nostra fam i set de justícia.

L’ensenyança cristiana sobre el dolor no és un programa de consols fàcils. És, en primer terme, una doctrina d’acceptació d’aquest patiment, que de fet és inseparable de tota vida humana. No us puc ocultar ―amb alegria, perquè sempre he predicat i he mirat de viure que on hi ha la Creu, hi ha Crist, l’Amor― que el dolor ha aparegut sovint a la meva vida; i més d’un cop he tingut ganes de plorar. En d’altres ocasions, he sentit que el meu desencís creixia davant la injustícia i el mal. I he hagut d’assaborir el disgust de veure que no hi podia fer res, que malgrat els meus bons desigs i els meus esforços, no aconseguia millorar aquelles iniqües situacions.

Quan us parlo de dolor, no us parlo tan sols de teories. Ni em limito tampoc a recollir una experiència d’altre, en confirmar-vos que, si ―davant la realitat del sofriment― algun cop sentiu que la vostra ànima vacil·la, el remei és mirar Crist. L’escena del Calvari proclama a tothom que les afliccions han d’ésser santificades, si vivim units a la Creu.

Perquè les tribulacions nostres, cristianament viscudes, es converteixen en reparació, en desgreuge, en participació en el destí i en la vida de Jesús que voluntàriament va experimentar, per Amor als homes, tota la gamma del dolor, tota mena de turments. Nasqué, visqué i morí pobre; fou atacat, insultat, difamat, calumniat i condemnat injustament; conegué la traïció i l’abandó dels deixebles; experimentà la soledat i les amargors del càstig de la mort. Ara mateix Crist continua patint en els seus membres, en la humanitat entera que pobla la terra i de la qual Ell és Cap, i Primogènit, i Redemptor.

El dolor entra en els plans de Déu. Aquesta és la realitat encara que ens costi d’entendre. Així mateix, com a Home, a Jesucrist li costà de suportar-la: Pare, si ho voleu, allunyeu de mi aquest calze, però que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra.³⁶ Amb aquesta tensió de suplici i d’acceptació de la voluntat del Pare, Jesús va a la mort serenament, tot perdonant els qui el crucifiquen.

Justament, aquesta admissió sobrenatural del dolor suposa, al mateix temps, la major conquesta. Jesús, morint a la Creu, ha vençut la mort; de la mort, Déu en treu vida. L’actitud d’un fill de Déu no és la d’un que es resigna a la seva tràgica desventura; és la satisfacció de qui ja assaboreix amb anticipació la victòria. En nom d’aquest amor victoriós de Crist, els cristians hem de llançar-nos per tots els camins de la terra, per ésser sembradors de pau i d’alegria amb la nostra paraula i amb les nostres obres. Hem de lluitar ―lluita de pau― contra el mal, contra la injustícia, contra el pecat, per proclamar així que l’actual condició humana no és la definitiva; que l’amor de Déu, manifestat en el Cor de Crist, assolirà el gloriós triomf espiritual dels homes.