Llistat de punts

Sembra de pau i alegria

Què hem de fer? Us deia que no he procurat descriure crisis socials o polítiques, esfondraments o malalties culturals. Tot enfocant la fe cristiana, em vaig referint al mal en el sentit precís de l’ofensa a Déu. L’apostolat cristià no és cap programa polític, ni cap alternativa cultural: suposa la difusió del bé, el contagi del desig d’estimar, una sembra concreta de pau i d’alegria. Sens dubte, d’aquest apostolat se’n derivaran beneficis espirituals per a tothom: més justícia, més comprensió, més respecte a l’home per l’home.

Hi ha moltes ànimes al voltant nostre, i no tenim dret a ser un obstacle per a llur bé etern. Estem obligats a ser plenament cristians, a ser sants, a no defraudar Déu ni tota aquesta gent que espera del cristià l’exemple, la doctrina.

El nostre apostolat s’ha de basar en la comprensió. Hi insisteixo un altre cop: la caritat, més que donar, és comprendre. No us amago que jo mateix he aprés en la meva mateixa carn el que costa no ser comprés. M’he esforçat sempre per fer-me comprendre, però n’hi ha que s’entesten a no entendre’m. És una altra raó, pràctica i viva, perquè jo desitgi comprendre tothom. Però no és cap impuls circumstancial que ens ha d’obligar a tenir aquest cor ampli, universal, catòlic. L’esperit de comprensió és una mostra de la caritat cristiana del bon fill de Déu: perquè el Senyor ens vol per tots els camins dreturers de la terra, per escampar la llavor de la fraternitat ―i no del jull―, de la disculpa, del perdó, de la caritat, de la pau. Mai no us heu de sentir enemics de ningú.

El cristià s’ha de mostrar sempre disposat a conviure amb tothom, a donar a tothom, amb el seu tracte, la possibilitat d’apropar-se a Crist Jesús. S’ha de sacrificar gustosament per tothom, sense distincions, sense dividir les ànimes en departaments estancs, sense posar-los etiquetes com si fossin mercaderies o insectes dissecats. El cristià no es pot separar dels altres, perquè la seva vida seria miserable i egoista: s’ha de fer tot per a tots per salvar-los a tots.⁴¹

Si visquéssim així, si sabéssim impregnar el nostre capteniment amb aquesta sembra de generositat, amb aquest desig de convivència, de pau! D’aquesta forma es fomentaria la legítima independència personal dels homes; cadascú assumiria la seva responsabilitat pels quefers que el concerneixen en les tasques temporals. El cristià sabria defensar abans que res la llibertat d’altri, per tal de poder defensar la pròpia després. Tindria la caritat d’acceptar els altres com són ―perquè cadascú, sense excepcions, arrossega misèries i comet errors―, ajudant-los amb la gràcia de Déu i amb delicadesa humana a sobrepujar el mal, a arrencar el jull, a fi que tots puguem sostenir-nos mútuament i portar amb dignitat la nostra condició d’homes i de cristians.

L’amor de Crist portat als altres

Però fixeu-vos que Déu no ens declara: en comptes del cor, us donaré una voluntat de pur esperit. No: ens dóna un cor, i un cor de carn, com el de Crist. Jo no tinc un cor per a estimar Déu, i un altre per a estimar les persones de la terra. Amb el mateix cor amb què he estimat els meus pares i estimo els amics, amb aquest mateix cor jo estimo Crist, i el Pare, i l’Esperit Sant i Santa Maria. No em cansaré de repetir-ho: hem de ser molt humans; perquè, altrament, tampoc no podrem ser divins.

L’amor humà, l’amor d’aquí baix quan és de debò, ens ajuda a assaborir l’amor diví. Així entreveiem l’amor amb què gaudirem de Déu i el que hi haurà entre nosaltres, allà al cel, quan el Senyor sigui tot en totes les coses.²⁹ Aquest fet de començar a entendre què és l’amor diví ens empenyerà a manifestar-nos habitualment més compassius, més generosos.

Hem de donar el que rebem, ensenyar allò que aprenem; fer partícips els altres ―sense envaniment, amb senzillesa― d’aquest coneixement de l’amor de Crist. Quan realitzeu el vostre treball, quan exerciu la vostra professió en la societat, podeu i heu de convertir la vostra ocupació en una tasca de servei. La feina ben feta, que progressa i fa progressar, que té en compte els avanços de la cultura i de la tècnica, compleix una gran funció, sempre útil a la humanitat entera, si ens mou la generositat, i no l’egoisme, el bé de tots, i no el profit propi: si és ple de sentit cristià de la vida.

Amb ocasió d’aquest quefer, en la mateixa trama de les relacions humanes, heu de mostrar la caritat de Crist i els seus resultats concrets d’amistat, de comprensió, d’afecte humà, de pau. Tal com Crist va passar fent el bé³⁰ per tots els camins de Palestina, vosaltres, en els camins humans de la família, de la societat civil, de les relacions del treball professional ordinari, de la cultura i del descans, heu de dur a terme també una gran sembra de pau. Serà la millor prova que el regne de Déu ha arribat al vostre cor: nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida ―escriu l’apòstol Sant Joan― perquè estimem els germans.³¹

Ningú, però, no viu aquest amor, si no es forma en l’escola del Cor de Jesús. Solament si mirem i contemplem el Cor de Crist, aconseguirem que el nostre s’alliberi de l’odi i de la indiferència; solament així sabrem reaccionar d’una manera cristiana davant els sofriments dels altres. davant el dolor.

Recordeu l’escena que ens conta Sant Lluc, quan Crist caminava cap a la ciutat de Naïm.³² Jesús veu l’angoixa d’aquella gent, amb qui es creuava ocasionalment. Podia haver passat de llarg, o bé esperar una crida, una petició. Però ni se’n va ni s’espera. Pren la iniciativa, mogut per l’aflicció duna dona vídua, que havia perdut la sola cosa que li restava: el fill.

L’evangelista ens conta que Jesús se’n compadí: potser també es devia commoure externament, com en la mort de Llàtzer. No era, no és, Jesucrist, insensible al sofriment, que neix de l’amor, ni s’esplaia separant els fills dels pares: supera la mort per donar la vida, per tal que siguin a prop els qui s’estimen, exigint abans i alhora la preeminència de l’Amor diví que ha d’informar l’autèntica existència cristiana.

Crist coneix que l’envolta una multitud, que romandrà sorpresa davant el miracle i anirà pregonant l’esdeveniment per tota la contrada. Però el Senyor no actua artificiosament, per fer un gest: se sent senzillament afectat per la sofrença d’aquella dona, i no pot deixar de consolar-la. En efecte, s’hi atansà i li digué: no ploris.³³ Que és com donar-li a entendre: no et vull veure plorar, perquè jo he vingut a portar a la terra el goig i la pau. Després té lloc el miracle, manifestació del poder de Crist Déu. Però abans hi hagué la commoció de la seva ànima, manifestació evident de la tendresa del Cor de Crist Home.

Crist, Senyor del món

M’agradaria que consideréssim com aquest Crist ―Nen amable― que vam veure néixer a Betlem, és el Senyor del món: ja que per Ell foren creats tots els éssers en el cel i en la terra; Ell ha reconciliat totes les coses amb el Pare en restablir la pau entre el cel i la terra, mitjançant la sang que vessà en la creu.⁶ Avui Crist regna, a la dreta del Pare: aquells dos àngels de blanques vestidures declaren als deixebles que estaven atònits contemplant els núvols, després de l’Ascensió del Senyor: homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant el cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, vindrà de la mateixa manera que l’heu contemplat anant-se’n cap al cel.⁷

Per Ell regnen els reis,⁸ amb la diferència que els reis, les autoritats humanes, passen: i el regne de Crist romandrà per tota l’eternitat,⁹el seu regne és un regne etern i el seu imperi perdura de generació en generació.¹⁰

El regne de Crist no és una forma de dir, ni una imatge retòrica. Crist viu, també com a home, amb aquell mateix cos que va assumir en l’Encarnació, que ressuscità després de la Creu i subsisteix glorificat en la Persona del Verb juntament amb la seva ànima humana. Crist, Déu i Home vertader, viu i regna i és el Senyor del món. Solament per Ell es manté en vida tot allò que viu.

¿Per què, doncs, no apareix ara amb tota la seva glòria? Perquè el seu regne no és d’aquest món,¹¹ bé que està en el món. Jesús havia replicat a Pilat: Jo sóc rei. Jo per això he nascut: per donar testimoniatge de la veritat; tot aquell qui és de la veritat escolta la meva veu.¹²

Els qui esperaven del Messies un poder temporal visible, l’erraven: que el regne de Déu no rau pas en cosa de menjar o de beure, sinó en la justícia, en la pau i en el goig de l’Esperit Sant.¹³

Veritat i justícia; pau i goig en l’Esperit Sant. Aquest és el regne de Crist: l’acció divina que salva els homes i que culminarà quan la història s’acabi, i el Senyor, que seu al cim del paradís, vingui a judicar definitivament els homes.

Quan Crist comença la seva predicació a la terra, no ofereix un programa polític, sinó que diu: feu penitència, que el regne del cel és a prop;¹⁴ encomana als deixebles que anunciïn aquesta bona nova¹⁵ i ensenya que en l’oració es demani l’adveniment del regne.¹⁶ Això és el regne de Déu i la seva justícia, una vida santa: allò que hem de cercar primer que tot,¹⁷ la sola cosa veritablement necessària.¹⁸

La salvació que predica Nostre Senyor Jesucrist, és una invitació dirigida a tothom: al regne del Cel li passa com a un rei que va celebrar les noces del seu fill. Va enviar els seus criats a cridar els convidats a les noces.¹⁹ Per això, el Senyor revela que el regne del Cel és enmig de vosaltres.²⁰

Ningú no es troba exclòs de la salvació si s’emmotlla lliurement a les exigències amoroses de Crist: tornar a néixer,²¹ fer-se petits com nens, en la senzillesa d’esperit―,²² allunyar el cor de tot allò que aparti de Déu.²³ Jesús vol fets, no tan solament paraules.²⁴ I un esforç enardit, puix que només els qui lluiten seran mereixedors de l’herència eterna.²⁵

La perfecció del regne ―el judici definitiu de salvació o de condemna― no s’esdevindrà a la terra. Ara el regne és com una sembra,²⁶ com el creixement del gra de mostassa;²⁷ la seva fi serà com la pesca amb la xarxa que tot ho arreplega, de la qual, ―un cop estesa a la platja― seran extrets, per a tenir distinta sort, els qui obraren la justícia i els qui hauran comès la iniquitat.²⁸ Però mentre vivim aquí, el regne s’assembla al llevat que una dona va agafar i la va mesclar, amb tres mesures de farina, fins que va fermentar tota.²⁹

Qui entén el regne que Crist ens proposa, veu que val la pena de jugar-s’ho tot per aconseguir-ho: és la perla que el marxant compra a costa de vendre tots els béns que posseeix, és el tresor trobat al camp.³⁰ El regne del Cel és una conquesta difícil: ningú no està segur d’assolir-lo³¹ però el clam humil de l’home penedit aconsegueix que se li n’obrin les portes de bat a bat. Un dels lladres que foren crucificats amb Jesús li suplica: Senyor, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre regne. I Jesús li respongué: en veritat et dic que avui seràs amb mi al Paradís.³²

Regnar tot servint

Si deixem que Crist regni en la nostra ànima, no ens convertirem en dominadors, serem servidors de tots els homes. Servei. Com m’agrada aquest mot! Servir el meu Rei i, per Ell, tothom que ha estat redimit amb la seva sang. Si els cristians sabéssim servir! Confiem al Senyor la nostra decisió d’aprendre de portar a terme aquesta tasca de servei, perquè només servint podrem conèixer i estimar Crist, i fer-lo conèixer i aconseguir que n’hi hagi d’altres que l’estimin.

I com el mostrarem a les ànimes? Doncs amb l’exemple: que siguem un testimoniatge d’Ell amb la nostra servitud voluntària a Jesucrist, en totes les nostres activitats, perquè és el Senyor de totes les realitats de la nostra vida, perquè és l’única i l’última raó de la nostra existència. Després, quan hàgim prestat aquest testimoniatge de l’exemple, serem capaços d’instruir amb la paraula, amb la doctrina. Així obrà Crist: coepit facere et docere,³⁶ primer va ensenyar amb obres i després amb la seva predicació divina.

Servir els altres, per Crist, exigeix d’ésser molt humans. Si la nostra vida es deshumanitza, Déu no hi edificarà res, ja que ordinàriament no construeix damunt el desordre, damunt l’egoisme, damunt la prepotència. Hem de comprendre tothom, hem de conviure amb tothom, hem de disculpar tothom, hem de perdonar tothom. No direm que allò que és injust és just, que l’ofensa a Déu no és ofensa a Déu, que la maldat és bondat. Però, davant el mal, no contestarem amb un altre mal, sinó amb la doctrina clara i amb l’acció bona: ofegant el mal en l’abundor del bé.³⁷ És així com Crist regnarà en la nostra ànima, i en les ànimes dels qui ens volten.

N’hi ha que intenten de construir la pau en el món sense posar amor de Déu en llurs propis cors, sense servir per amor de Déu les criatures. ¿Com serà possible d’acomplir, així, una missió de pau? La pau de Crist és la del regne de Crist; i el regne de Nostre Senyor s’ha de fonamentar en el desig de santedat, en la disposició humil per rebre la gràcia, en una esforçada acció de justícia, en un devessall diví d’amor.