Llistat de punts

Filiació divina

¿Com s’explica aquesta oració confiada, aquest saber que no morirem en la batalla? És un convenciment que arrenca d’una realitat que mai no em cansaré d’admirar: la nostra filiació divina. El Senyor que, en aquesta Quaresma ens demana de convertir-nos, no és un dominador tirànic, ni un jutge rígid i implacable: és el nostre Pare. Ens parla dels nostres pecats, dels nostres errors, de la nostra manca de generositat: però és per deslliurar-nos-en, per prometre’ns la seva Amistat i el seu Amor. La consciència de la nostra filiació divina dóna alegria a la nostra conversió: ens diu que ja tornem a la casa del Pare. La filiació divina és el fonament de l’esperit de l’Opus Dei. Tots els homes són fills de Déu. Però un fill pot reaccionar, davant el seu pare, de moltes maneres. Cal esforçar-se a ésser uns fills que procuren adonar-se que el Senyor, en estimar-nos com a fills, ha fet que visquem a casa seva, enmig d’aquest món, que siguem de la seva família, que allò que és seu és nostre i el que és nostre és seu, que tinguem aquesta familiaritat i confiança en Ell que ens fa demanar, com el nen petit, la lluna!

Un fill de Déu tracta el Senyor com a Pare. El seu tracte no és un obsequi servil, ni una reverència formal, de mera cortesia, sinó que és ple de sinceritat i de confiança. Déu no s’escandalitza dels homes. Déu no es cansa de les nostres infidelitats. El nostre Pare del Cel perdona qualsevol ofensa, quan el fill hi retorna altra vegada, quan es penedeix i demana perdó. Nostre Senyor és tan Pare, que preveu els nostres desigs d’ésser perdonats, i s’avança, obrint-nos els braços amb la seva gràcia.

Mireu que no m’invento res. Recordeu aquella paràbola que el Fill de Déu ens va explicar perquè entenguéssim l’amor del Pare que és al cel: la paràbola del fill pròdig.³⁷

Encara era un tros lluny, diu l’Escriptura, que el seu pare el va veure, i se li entendriren les entranyes i, corrents, se n’anà al seu encontre, se li va tirar al coll, i el besava.³⁸ Aquestes són les paraules del llibre sagrat: i el besava, se’l menjava a petons. ¿Cap home pot parlar més humanament? ¿Cap home pot descriure d’una manera més gràfica l’amor paternal de Déu envers els homes?

Davant un Déu que corre cap a nosaltres, no podem callar, i li direm com sant Pau, Abba, Pater!³⁹ Pare, Pare meu!, ja que, essent el Creador de l’univers, no li importa que no fem servir títols altisonants, ni troba a faltar la deguda confessió de la seva senyoria. Vol que li diguem Pare, que assaborim aquest mot, omplint-nos l’ànima de goig.

La vida humana és, en certa manera, un retorn constant a la casa del nostre Pare. Tornar per mitjà de la contrició, aquesta conversió del cor que suposa el desig de canviar, la decisió ferma de millorar la nostra vida, i que ―per tant― es manifesta en obres de sacrifici i de donació d’un mateix. Tornar a la casa del Pare, mitjançant aquest sagrament del perdó en el qual, en confessar els nostres pecats, ens revestim de Crist i ens fem així germans seus, membres de la família de Déu.

Déu ens espera, com el pare de la paràbola, amb els braços oberts, encara que no ho meresquem. No hi fa res, el nostre deute. Com en el cas del fill pròdig, només ens cal obrir el cor, sentir enyorament de la llar del nostre Pare, i que ens meravellem i ens alegrem davant el do que Déu ens fa de poder-nos anomenar i d’ésser, malgrat tanta manca de correspondència per la nostra banda, veritablement fills seus.

Viure la Santa Missa és romandre en oració contínua: convèncer-nos que per a cadascun de nosaltres, és un trobament personal amb Déu: adorem, lloem, demanem, donem gràcies, reparem pels nostres pecats, ens purifiquem, ens sentim una sola cosa en Crist amb tots els cristians.

Potser, a vegades, ens hem demanat com podem correspondre a tant d’amor de Déu; potser hem desitjat de veure exposat ben clar un programa de vida cristiana. La solució és fàcil, i és a l’abast de tots els fidels: participar amorosament en la Santa Missa, aprendre en la Missa de tractar Déu, perquè en aquest Sacrifici s’enclou tot allò que el Senyor vol de nosaltres.

Deixeu-me recordar-vos allò que en tantes ocasions heu observat: el transcurs de les cerimònies litúrgiques. Tot seguint-les pas a pas, és molt possible que el Senyor faci descobrir a cada un de nosaltres allò en què ha de millorar, quins vicis ha d’extirpar, com ha de ser el nostre tracte fraternal amb tots els homes.

El sacerdot s’adreça a l’altar de Déu, del Déu que alegra la nostra joventut. La Santa Missa s’inicia amb un cant d’alegria, perquè Déu és aquí. És l’alegria que, juntament amb el reconeixement i l’amor, es manifesta amb el bes a la taula de l’altar, símbol de Crist i record dels sants: un espai petit, santificat perquè en aquesta ara es confecciona el Sagrament de la infinita eficàcia.

El Confiteor ressalta la nostra indignitat; no el record abstracte de la culpa, sinó la presència, tan concreta, dels nostres pecats i de les nostres faltes. Per això repetim: Kyrie eleison, Christe eleison, Senyor, tingueu pietat de nosaltres; Crist, tingueu pietat de nosaltres. Si el perdó que necessitem estigués en relació amb els nostres mèrits, en aquest moment brollaria en l’ànima una tristor amarga. Però per bondat divina, el perdó ens ve de la misericòrdia de Déu, el qual ja enaltim ―Glòria!―, perquè Vós sou l’únic Sant, Vós l’únic Senyor, Vós l’únic Altíssim, Jesucrist, amb l’Esperit Sant, en la glòria de Déu Pare.

La pau de Crist

Però us haig de proposar encara una altra consideració: que hem de lluitar sense desmaiar per obrar el bé, justament perquè sabem que és difícil que els homes ens decidim seriosament a exercitar la justícia, i manca molt perquè la convivència terrenal sigui inspirada per l’amor, i no per l’odi o la indiferència. Tampoc no desconeixem que encara que aconseguíssim una distribució raonable dels béns i una organització harmoniosa de la societat, no desapareixerà el dolor de la malaltia, el de la incomprensió o el de la soledat, el de la mort de les persones que estimem, el de l’experiència de la pròpia limitació.

Davant d’aquestes penes, el cristià només té una resposta autèntica, una resposta que és definitiva: Crist a la Creu, Déu que pateix i mor, Déu que ens lliura el seu Cor, que una llança obrí per amor a tots. Nostre Senyor abomina les injustícies i condemna el qui les comet, però com que respecta la llibertat de cada individu, permet que n’hi hagi. Déu Nostre Senyor no causa el dolor de les criatures, però el tolera perquè després del pecat original, forma part de la condició humana. Tot i així, el seu Cor ple d’Amor pels homes, li féu carregar damunt seu, juntament amb la Creu, totes aquestes tortures: el nostre sofriment, la nostra tristesa, la nostra angoixa, la nostra fam i set de justícia.

L’ensenyança cristiana sobre el dolor no és un programa de consols fàcils. És, en primer terme, una doctrina d’acceptació d’aquest patiment, que de fet és inseparable de tota vida humana. No us puc ocultar ―amb alegria, perquè sempre he predicat i he mirat de viure que on hi ha la Creu, hi ha Crist, l’Amor― que el dolor ha aparegut sovint a la meva vida; i més d’un cop he tingut ganes de plorar. En d’altres ocasions, he sentit que el meu desencís creixia davant la injustícia i el mal. I he hagut d’assaborir el disgust de veure que no hi podia fer res, que malgrat els meus bons desigs i els meus esforços, no aconseguia millorar aquelles iniqües situacions.

Quan us parlo de dolor, no us parlo tan sols de teories. Ni em limito tampoc a recollir una experiència d’altre, en confirmar-vos que, si ―davant la realitat del sofriment― algun cop sentiu que la vostra ànima vacil·la, el remei és mirar Crist. L’escena del Calvari proclama a tothom que les afliccions han d’ésser santificades, si vivim units a la Creu.

Perquè les tribulacions nostres, cristianament viscudes, es converteixen en reparació, en desgreuge, en participació en el destí i en la vida de Jesús que voluntàriament va experimentar, per Amor als homes, tota la gamma del dolor, tota mena de turments. Nasqué, visqué i morí pobre; fou atacat, insultat, difamat, calumniat i condemnat injustament; conegué la traïció i l’abandó dels deixebles; experimentà la soledat i les amargors del càstig de la mort. Ara mateix Crist continua patint en els seus membres, en la humanitat entera que pobla la terra i de la qual Ell és Cap, i Primogènit, i Redemptor.

El dolor entra en els plans de Déu. Aquesta és la realitat encara que ens costi d’entendre. Així mateix, com a Home, a Jesucrist li costà de suportar-la: Pare, si ho voleu, allunyeu de mi aquest calze, però que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra.³⁶ Amb aquesta tensió de suplici i d’acceptació de la voluntat del Pare, Jesús va a la mort serenament, tot perdonant els qui el crucifiquen.

Justament, aquesta admissió sobrenatural del dolor suposa, al mateix temps, la major conquesta. Jesús, morint a la Creu, ha vençut la mort; de la mort, Déu en treu vida. L’actitud d’un fill de Déu no és la d’un que es resigna a la seva tràgica desventura; és la satisfacció de qui ja assaboreix amb anticipació la victòria. En nom d’aquest amor victoriós de Crist, els cristians hem de llançar-nos per tots els camins de la terra, per ésser sembradors de pau i d’alegria amb la nostra paraula i amb les nostres obres. Hem de lluitar ―lluita de pau― contra el mal, contra la injustícia, contra el pecat, per proclamar així que l’actual condició humana no és la definitiva; que l’amor de Déu, manifestat en el Cor de Crist, assolirà el gloriós triomf espiritual dels homes.

L’alegria és un bé cristià. Únicament s’oculta amb l’ofensa a Déu, perquè el pecat és producte de l’egoisme, i l’egoisme és causa de la tristesa. Llavors, aquesta alegria roman encara en el caliu de l’ànima, ja que ens consta que Déu i la seva Mare mai no s’obliden dels homes. Si ens penedim, si brolla del nostre cor un acte de dolor, si ens purifiquem en el sant sagrament de la Penitència, Déu surt al nostre encontre i ens perdona; i ja no hi ha tristor: és molt just d’alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort, i ha reviscut, s’havia perdut, i ha estat retrobat.³¹

Aquests mots recullen el final meravellós de la paràbola del fill pròdig, que mai no ens cansaren de meditar: heus aquí que el Pare ve al teu encontre, s’inclinarà damunt la teva esquena, et besarà con a penyora d’amor i de tendresa; farà que et posin vestit, anell i calçat. Tu encara tems que et reprengui, i ell et retorna la dignitat; tens por d’un càstig, i et besa; tens por d’una paraula airada, i et prepara un banquet.³²

L’amor de Déu és insondable. Si ho fa així amb qui l’ha ofès, ¿què no farà per a honorar la seva Mare, immaculada, Virgo fidelis, Verge Santíssima, sempre fidel?

Si l’amor de Déu es mostra tan gran quan la cabuda del cor humà ―sovint traïdor― és tan poca, ¿què no serà en el Cor de Maria, que mai no va posar el més petit obstacle a la Voluntat de Déu?

Vegeu com la litúrgia de la festa es fa ressò de la impossibilitat d’entendre la misericòrdia infinita del Senyor, amb raonaments humans; més que explicar, canta; fereix la imaginació perquè cadascú posi el seu entusiasme en la lloança. Perquè tots farem curt: i aparegué un gran prodigi al cel: una dona vestida de sol, amb la lluna sota els peus, i sobre el cap una corona de dotze estrelles.³³ El rei està corprès de la teva bellesa. La filla del rei, com resplendeix, amb el seu vestit de brocat d’or.³⁴

La litúrgia acaba amb unes paraules de Maria, en les quals la major humilitat es conjuga amb la major glòria: em diran benaurada totes les generacions perquè aquell qui és Totpoderós ha fet en mi coses grans (Lc I, 48-49).

Cor Mariae Dulcissimum, iter para tutum; Cor Dolcíssim de Maria, doneu força i seguretat al nostre camí a la terra: sigueu vós mateixa el nostre camí, puix que vós mateixa coneixeu el viarany i la drecera certa que ens menen, pel vostre amor, a l’amor de Jesucrist.

S’acaba l’any litúrgic, i en el Sant Sacrifici de l’Altar renovem al Pare l’oferiment de la Víctima, Crist, Rei de santedat i de gràcia, rei de justícia, d’amor i de pau, tal com ho llegirem de seguida en el Prefaci.¹ Tots sentiu en les vostres ànimes una alegria immensa, en considerar la santa Humanitat de Nostre Senyor: un Rei amb un cor de carn, com el nostre; que és l’autor de l’univers i de cada una de les criatures, i que no s’imposa dominant: demana l’almoina d’una mica d’amor, tot mostrant-nos, en silenci, les mans ferides.

¿Per què, aleshores, són tants els qui el desconeixen? ¿Per què se sent, encara, aquesta protesta cruel: nolumus hunc reginare super nos,² no volem que aquest regni sobre nosaltres? A la terra hi ha milions d’homes que així planten cara a Jesucrist o, més ben dit, a l’ombra de Jesucrist, perquè de fet, no coneixen Crist, ni li han vist la bellesa del rostre, ni saben la meravella de la seva doctrina.

Davant aquest trist espectacle, em sento inclinat a desagreujar el Senyor. En escoltar aquest clam que no para i que, més que de veus, és fet d’obres poc nobles, sento la necessitat de cridar ben fort: oportet illum regnare!,³ convé que Ell regni.

Oposició a Crist

N’hi ha molts que no suporten que Crist regni: s’hi oposen de mil maneres: en els dissenys generals del món i de la convivència humana; en els costums, en la ciència, en l’art. Fins i tot en la mateixa vida de l’Església! No parlo ―escriu Sant Agustí― dels malvats que reneguen de Crist. Són rars, en efecte, els qui el blasfemen amb la llengua, però són molts els qui el blasfemen amb la pròpia conducta.⁴

A alguns fins i tot els molesta l’expressió Crist Rei: per una superficial qüestió de mots, com si el regnat de Crist es pogués confondre amb fórmules polítiques; o perquè la confessió de la reialesa del Senyor els menaria a admetre una llei. I no toleren la llei, ni tan sols la del precepte entranyable de la caritat, perquè no desitgen d’apropar-se a l’amor de Déu: només ambicionen servir el propi egoisme.

El Senyor m’ha empès a repetir, des de fa molt de temps, un crit silenciós: serviam!, serviré. Que Ell ens augmenti aquests afanys de donació, de fidelitat a la seva crida divina ―amb naturalitat, sense aparat, sense soroll―, al mig del carrer. Donem-li gràcies des del fons del cor. Adrecem-li una oració de súbdits, de fills!, i tant la llengua com el paladar se’ns ompliran de llet i de mel, i sentirem un gust de bresca en tractar del Regne de Déu, que és un Regne de llibertat, de la llibertat que Ell ens ha guanyat.⁵