Llistat de punts

La sal de la mortificació

Al cristià corrent ―que no és un religiós, que no s’aparta del món, perquè el món és el lloc del seu encontre amb Crist― per a santificar-se no li cal hàbit extern, ni signes distintius. Els seus signes són interns: la presència de Déu constant i l’esperit de mortificació. De fet, una sola cosa, perquè la mortificació no és més que l’oració dels sentits.

La vocació cristiana és vocació de sacrifici, de penitència, d’expiació. Hem de fer reparació pels nostres pecats ―en quantes d’ocasions no haurem girat la cara, per no veure Déu!― i per tots els pecats dels homes. Hem de seguir de prop les petjades de Crist: sempre duem en el nostre cos la mortificació, l’abnegació de Crist, el seu abatiment en la Creu, a fi que també la vida de Jesús es manifesti en els nostres cossos.⁴⁴ El nostre camí és d’immolació i, en aquesta renúncia, hi trobarem el gaudium cum pace, l’alegria i la pau.

No mirem el món amb posat trist. Potser, involuntàriament, han fet un pobre servei a la catequesi aquells biògrafs de sants que volien trobar a tota costa coses extraordinàries en els servents de Déu, fins i tot en llurs primers vagits. I conten, d’alguns d’ells, que en la infantesa no ploraven, que per mortificació no mamaven els divendres... Tu i jo vam néixer plorant com Déu mana; i ens agafàvem al pit de la mare sense preocupar-nos de Quaresmes ni de Témpores...

Ara, amb l’auxili de Déu, hem après a descobrir, tot al llarg de la jornada en aparença sempre igual, spatium verae poenitentiae, temps de veritable penitència; i en aquells instants fem propòsits de emendatio vitae, de millorar la nostra vida. Aquest és el camí per disposar-nos a la gràcia i a les inspiracions de l’Esperit Sant en l’ànima. I amb aquesta gràcia ―ho torno a dir― ve el gaudium cum pace, l’alegria, la pau i la perseverança en el camí.⁴⁵

La mortificació és la sal de la nostra vida. I la millor mortificació és la que combat ―en petits detalls, durant tot el dia―, la concupiscència de la carn, la concupiscència dels ulls i la supèrbia de la vida. Mortificacions que no mortifiquin els altres, que ens facin ser més delicats, més comprensius, més oberts a tothom. Si ets susceptible, no tens esperit de mortificació; si estàs només pendent dels teus egoismes; si trepitges els altres, si no saps privar-te d’allò que és superflu, i a vegades, del necessari; si t’entristeixes quan les coses no et surten tal com les havies previstes. En canvi, et mortifiques, si saps donar-te tot per a tots, per guanyar-los tots.⁴⁶

Lluita, compromís d’amor i de justícia

Però aquest llenguatge, no resulta ja antiquat? ¿Que no ha estat substituït per un idioma d’ocasió, de claudicacions personals encobertes amb una vestidura pseudo-científica? ¿Que no hi ha l’acord tàcit segons el qual els béns reals són: el diner que tot ho compra, la puixança temporal, la murrieria per quedar sempre a dalt, la saviesa humana que s’autodefineix adulta, que es pensa que ja ha superat el que és sagrat?

No sóc pessimista, ni ho he estat mai perquè la fe em diu que Crist ha vençut definitivament i ens ha donat, com a penyora de la seva conquesta, un manament que es així mateix un compromís: lluitar. Els cristians tenim un compromís d’amor, que hem acceptat lliurement, davant la crida de la gràcia divina: una obligació que ens anima a combatre amb tenacitat, perquè sabem que som tan fràgils com els altres homes. Però al mateix temps no podem oblidar que si hi posem els mitjans, serem la sal, la llum i el llevat del món: serem el consol de Déu.

El nostre ànim de perseverar, entestats en aquest propòsit d’Amor es, a més a més, un deure de justícia. I la matèria d’aquesta exigència, comuna a tots els fidels, es concreta en una batalla constant. Tota la tradició de l’Església ha parlat dels cristians com de milites Christi, soldats de Crist. Soldats que duen la serenitat als altres, mentre combaten contínuament contra les males inclinacions personals. A vegades, per la manca de sentit sobrenatural, per un fet pràctic de no creure, no es vol entendre res de la vida a la terra com a milícia. Insinuen maliciosament que si ens considerem milites Christi, hi ha el perill de fer servir la fe amb fins temporals de violència, de faccions. Aquesta forma de pensar és una trista simplificació poc lògica:, que molt sovint va lligada a la comoditat i a la covardia.

Res no és més lluny de la fe cristiana que el fanatisme, amb què es presenten els estranys maridatges entre allò que és profà i allò que és espiritual, siguin del signe que siguin. Aquest perill no hi és si la lluita s’entén com ens ho ha ensenyat Crist: com una guerra de cadascú amb si mateix, com un esforç sempre renovat d’estimar més Déu, de desterrar l’egoisme, de servir tots els homes. Renunciar a aquesta contesa, amb qualsevol excusa, és declarar-se derrotat abans d’hora, anihilat, sense fe, amb l’ànima caiguda, dispersada en complaences mesquines.

Per al cristià, el combat espiritual davant Déu i tots els germans en la fe, és una necessitat, una conseqüència de la seva condició. Per això, si hi ha algú que no lluita, fa traïció a Jesucrist i a tot el seu cos místic, que és l’Església.

Lluita incessant

La guerra del cristià és incessant, perquè en la vida interior hom comença i torna a començar perpètuament, i això evita que, amb supèrbia, ens imaginem ja perfectes. És inevitable que hi hagi moltes dificultats en el nostre camí; si no hi trobéssim entrebancs, ja no seríem criatures de carn i ossos. Sempre tindrem passions que ens estiren cap avall, i sempre ens haurem de defensar d’aquests deliris més o menys vehements.

Veure que en el cos i en l’ànima hi ha l’agulló de la supèrbia, de la sensualitat, de l’enveja, de la peresa, del desig de sotmetre els altres, no hauria de significar cap descobriment. És un mal antic, confirmat sistemàticament per la nostra experiència personal; és el punt de partida i l’ambient corrent per a guanyar en la nostra cursa vers la casa del Pare, en aquest íntim esport. Per això ensenya Sant Pau: jo corro, no pas a l’atzar; faig pugilat, no pas donant cops a l’aire; sinó que em copejo el cos i me’l faig esclau, no fos cas que havent predicat als altres, quedés jo reprovat.⁸

Per iniciar o sostenir aquesta contesa, el cristià no ha d’esperar manifestacions exteriors o sentiments favorables. La vida interior no és cosa de sentiments, sinó de gràcia divina i de voluntat, d’amor. Tots els deixebles foren capaços de seguir Crist el dia del seu triomf a Jerusalem, però gairebé tots el van abandonar a l’hora de l’oprobi de la Creu.

Per a estimar de debò cal ésser fort, lleial, amb el cor fermament ancorat en la fe, en l’esperança i en la caritat. Només la lleugeresa insubstancial canvia capritxosament l’objecte dels seus amors, que no són amors, sinó compensacions egoistes. Quan hi ha amor, hi ha enteresa: capacitat de donació, de sacrifici, de renúncia. I enmig d’aquella donació, del sacrifici i de la renúncia, amb el suplici de la contradicció, la felicitat i l’alegria. Una alegria que res ni ningú no podrà llevar-nos.

En aquest torneig d’amor no ens han d’entristir les caigudes, ni que fossin caigudes greus, si acudim a Déu amb dolor i bon propòsit en el sagrament de la Penitència. El cristià no és un maníac col·leccionista d’un full de serveis immaculat. Jesucrist Nostre Senyor es commou tant amb la innocència i la fidelitat de Joan com, després de la caiguda de Pere, s’entendreix amb el seu penediment. Jesús comprèn la nostra feblesa i ens atreu vers Ell, com fent-nos anar sobre un pla inclinat, desitjós que sapiguem insistir en l’esforç de pujar una mica, de dia en dia. Ens busca, com buscà Tomàs i li ensenyà, fent que les toqués amb els dits, les ferides obertes a les mans i al costat. Jesucrist sempre espera que tornem a Ell, justament perquè coneix la nostra debilitat.

La lluita interior

Suporta les dificultats com un bon soldat del Crist Jesús,⁹ ens diu sant Pau. La vida del cristià és milícia, guerra, una bellíssima guerra de pau, que no coincideix en res amb les empreses bèl·liques humanes, perquè s’inspiren en la divisió i molts cops en els odis, i la guerra dels fills de Déu contra el propi egoisme es basa en la unitat i en l’amor. El cert és que tot i viure en la carn, no militem segons la carn; perquè les armes de la nostra lluita no són pas carnals, sinó poderoses en Déu per destruir fortaleses; és a dir que amb elles destruïm els raonaments i qualsevol altivesa que s’alci contra el coneixement de Déu.¹⁰ És l’escaramussa sense treva contra l’orgull, contra la prepotència que ens disposa a obrar el mal, contra els judicis amb envaniment.

En aquest Diumenge de Rams, quan Nostre Senyor comença la setmana decisiva per a la nostra salvació, deixem-nos de consideracions superficials, anem al gra, a allò que és veritablement important. Mireu, el que hem de pretendre és d’anar al cel. Si no, no hi ha res que pagui el tret. Per a anar al cel, és indispensable la fidelitat a la doctrina de Crist. Per a ésser fidel, és indispensable ésser obstinat amb constància en la nostra contesa contra els obstacles que s’oposen a la nostra eterna felicitat.

Ja sé que, de seguida, en parlar de combatre, se’ns posa al davant la nostra debilitat, i preveiem les caigudes, els errors. Déu ja hi compta. És inevitable que, tot caminant, fem polseguera. Som criatures i estem plens de defectes. Jo diria que n’hi ha d’haver sempre: són l’ombra que, en la nostra ànima, aconsegueix que destaquin més, per contrast, la gràcia de Déu i el nostre intent per a correspondre a la mercè divina. I aquest clarobscur ens farà humans, humils, comprensius, generosos.

No ens enganyem: en la nostra vida, si comptem amb coratge i amb victòries, haurem de comptar amb defallences i amb derrotes. Aquesta ha estat sempre la peregrinació del cristià aquí a la terra, també la d’aquells que venerem en els altars. ¿Us recordeu de Pere, d’Agustí, de Francesc? No m’han agradat mai aquestes biografies de sants en els quals, amb ingenuïtat, però també amb manca de doctrina, ens presenten les gestes d’aquests homes com si estiguessin confirmats en gràcia des del si matern. No. Les veritables biografies dels herois cristians són com les nostres vides: lluitaven i guanyaven, lluitaven i perdien. I aleshores, contrits, tornaven a la lluita.

No ens ha d’estranyar que siguem derrotats amb una relativa freqüència, d’ordinari i fins i tot sempre en matèries de poca importància, que ens fiblen com si en tinguessin molta. Si ha amor de Déu, si hi ha humilitat, si hi ha perseverança i tenacitat en la nostra milícia, aquestes derrotes no tindran gaire importància. Perquè vindran les victòries, que seran glòria als ulls de Déu. Els fracassos no existeixen si un obra amb rectitud d’intenció i volent complir la voluntat de Déu, comptant sempre amb la seva gràcia i amb el nostre no-res.

L’experiència del pecat, doncs, no ens ha de fer dubtar de la nostra missió. Certament, els nostres pecats poden fer difícil de reconèixer Crist. Per tant, ens hem d’enfrontar amb les nostres pròpies misèries personals, cercar la purificació, però sabent que Déu no ens ha promès la victòria absoluta sobre el mal durant aquesta vida, sinó que ens demana lluita. Sufficit tibi gratia mea,³⁴ en tens prou amb la meva gràcia, respongué Déu a Pau, que demanava d’ésser alliberat de l’agulló que l’humiliava.

El poder de Déu es manifesta en la nostra feblesa, i ens impulsa a lluitar, a combatre contra els nostres defectes, tot i saber que mai no obtindrem del tot la victòria durant el camí terrenal. La vida cristiana és començar i recomençar constant, renovar-se cada dia.

Crist ressuscita en nosaltres, si ens fem coparticipants de la seva Creu i de la seva Mort. Hem d’amar la creu, la pròpia donació, la mortificació. L’optimisme cristià no és un optimisme esdolceït, ni tampoc una confiança humana per la qual tot sortirà bé. És un optimisme que enfonsa les seves arrels en la consciència de la llibertat i en la fe de la gràcia; és un optimisme que porta a exigir-nos a nosaltres mateixos, a esforçar-nos per correspondre a la crida de Déu.

Així, no malgrat la nostra misèria, sinó en certa manera a través de la nostra misèria, de la nostra vida d’homes fets de carn i de fang, es manifesta Crist: en l’esforç per ésser millors, per realitzar un amor que aspira a ser pur, per dominar l’egoisme, per donar-nos plenament als altres, fent de la nostra existència un servei constant.