Llistat de punts

L’esperança de l’Advent

No us volia dir res més en aquest primer diumenge d’Advent, quan comencem a comptar els dies que ens acosten al Naixement del Salvador. Hem vist la realitat de la vocació cristiana; com el Senyor ha confiat en nosaltres per dur ànimes cap a la santedat, per acostar-les a Ell, unir-les a l’Església, estendre el regne de Déu en tots els cors. El Senyor vol que ens donem, que siguem fidels, delicats, amorosos. Ens vol sants, molt seus.

D’una banda la supèrbia, la sensualitat i el tedi, l’egoisme; d’una altra, l’amor, la donació d’un mateix, la misericòrdia, la humilitat, el sacrifici, l’alegria. N’hi ha per triar. Has estat cridat a una vida de fe, d’esperança i de caritat. No pots abaixar el punt de mira i restar en un aïllament mediocre.

En una ocasió vaig veure una àguila tancada en una gàbia de ferro. Estava bruta, mig plomada. Tenia a les urpes un tros de carronya. Aleshores vaig pensar què seria de mi si abandonava la vocació rebuda de Déu. Em féu llàstima aquell animal solitari, engrillonat, que havia nascut per anar molt amunt i mirar el sol de fit a fit. Ens podem remuntar fins a les humils altures de l’amor de Déu, del servei a tots els homes. Però per això cal que en l’ànima no hi hagi racons on no pugui entrar el sol de Jesucrist. Hem de foragitar totes les preocupacions que ens n’aparten; i així Crist en la teva intel·ligència, Crist en els teus llavis, Crist en el teu cor, Crist en les teves obres. Tota la vida ―el cor i les obres, la intel·ligència i les paraules― plena de Déu.

Obriu els ulls i aixequeu el cap, que la vostra redempció s’acosta,⁵⁰ hem llegit a l’Evangeli. El temps d’Advent és temps d’esperança. Tot el panorama de la nostra vocació cristiana, aquesta unitat de vida que té com a nervi la presència de Déu, Pare Nostre, pot ésser una realitat diària, i ha de ser-ho.

Demana-ho amb mi a Nostra Senyora, imaginant-te com Ella devia passar aquests mesos, tot esperant el Fill que havia de néixer. I Nostra Senyora, Santa Maria, farà que siguis alter Christus, ipse Christus, un altre Crist, el mateix Crist!

És la fe en Crist, mort i ressuscitat, present en tots i cada un dels moments de la vida, la que il·lumina les nostres consciències, incitant-nos a participar amb totes les forces en les vicissituds i en els problemes de la història humana. En aquesta història, que es va iniciar amb la creació del món i que acabarà amb la consumació dels segles, el cristià no és un home sense pàtria. És un ciutadà de la ciutat dels homes, amb l’ànima plena del desig de Déu, l’amor del qual ja comença a entreveure en aquesta etapa temporal, i en el qual reconeix el fi a què estem cridats tots els que vivim a la terra.

Si el meu testimoni personal interessa, puc dir que sempre he concebut la meva tasca de sacerdot i de pastor d’ànimes com una feina encaminada a situar cadascú davant les exigències completes de la seva vida, ajudant-lo a descobrir allò que Déu, en concret, li demana, sense posar cap mena de limitació a aquesta independència santa ni a aquesta beneïda responsabilitat individual, que són característiques d’una consciència cristiana. Aquesta manera d’obrar i aquest esperit es basen en el respecte a la transcendència de la veritat revelada i en l’amor a la llibertat de la criatura humana. Podria afegir-hi que també es basa en la certesa de la indeterminació de la història, oberta a un gran nombre de possibilitats, que Déu no ha volgut cloure.

Seguir Crist no significa refugiar-se en el temple, arronsant les espatlles davant el desenvolupament de la societat, davant els encerts o les aberracions dels homes i dels pobles. La fe cristiana, en canvi, ens mena a veure el món com una creació del Senyor, a avaluar, per tant, tot el que és noble i tot el que és bell, a reconèixer la dignitat de cada persona, feta semblant a Déu, i a admirar aquest do especialíssim de la llibertat per la qual som els amos dels nostres propis actes i podem ―amb la gràcia del Cel― construir el nostre destí etern.

Fóra empetitir la fe, reduir-la a una ideologia terrenal, enarborant un estendard político-religiós per condemnar, no se sap en nom de quina investidura divina, els qui no pensen de la mateixa manera en qüestions que són, per la seva pròpia naturalesa, susceptibles de rebre solucions nombroses i vàries.

En considerar la dignitat de la missió a la qual Déu ens crida, pot sorgir, tal vegada, la presumpció, la supèrbia, en l’ànima humana. És una falsa consciència de la vocació cristiana, la que encega, la que ens fa oblidar que som fets de fang, que som pols i misèria. Que no solament hi ha mal en el món, al voltant nostre, sinó que el mal és dins de nosaltres, que nia en el nostre cor, fent-nos capaços de vileses i d’egoismes. Solament la gràcia de Déu és roca forta: nosaltres som sorra, i sorra movedissa.

Si recorrem amb la mirada la història dels homes o la situació actual del món, causa dolor de contemplar que, després de vint segles, n’hi ha tan pocs que es diguin cristians, i que els que s’adornen amb aquest nom, son tantes vegades infidels a la seva vocació. Fa anys, una persona que no tenia mal cor, però que no tenia fe, mentre assenyalava un mapamundi, em va comentar: Heus aquí el fracàs de Crist. Tants de segles procurant ficar en l’ànima dels homes la seva doctrina, i vegeu-ne els resultats: no hi ha cristians.

Avui no manquen els qui encara pensen així. Però Crist no ha fracassat: la seva paraula i la seva vida fecunden contínuament el món. L’obra de Crist, la tasca que el seu Pare li encomanà encara no ha arribat a terme, la seva força travessa la història portant la veritable vida i quan ja totes les coses li hauran estat sotmeses, llavors el mateix Fill se sotmetrà en tant que home al qui li ha sotmès totes les coses, per tal que Déu sigui tot en totes les coses. ³²

En aquesta feina que va fent en el món, Déu ha volgut que siguem cooperadors seus, ha volgut córrer el risc de la nostra llibertat. M’arriba al fons de l’ànima contemplar Jesús acabat de néixer a Betlem: un nen indefens, inerme, incapaç d’oferir resistència. Déu es lliurà en mans dels homes, se’ns acosta i s’abaixa fins a nosaltres.

Jesucrist, essent de condició divina, no tingué per usurpació la seva igualtat amb Déu, i amb tot s’anorreà, prenent la condició d’esclau.³³ Déu condescendeix amb la nostra llibertat, amb la nostra imperfecció, amb les nostres misèries. Consenteix que els tresors divins siguin duts en vasos de terrissa, que els fem conèixer mesclant les nostres deficiències humanes amb la seva força divina.