Llistat de punts

Permeteu-me de tornar un altre cop a la ingenuïtat, a la senzillesa de la vida de Jesús, que ja us he fet considerar tantes vegades. Aquests anys ocults del Senyor, no són pas res sense significat, ni tampoc una simple preparació dels anys que havien de venir després: els de la seva vida pública. Des de 1928 vaig comprendre clarament que Déu desitja que els cristians prenguin exemple de tota la vida del Senyor. Vaig entendre especialment la seva vida oculta, la seva vida de treball ordinari enmig dels homes: el Senyor vol que moltes ànimes trobin llur camí en els anys de vida callada i sense brillantor. Obeir la voluntat de Déu és sempre, doncs, sortir del nostre egoisme; però no necessàriament implica reduir això a allunyar-se de les circumstàncies ordinàries de la vida dels homes, igual que nosaltres pel seu estat, per la seva professió, per la seva situació en la societat.

Somio ―i el somni s’ha fet realitat― multituds de fills de Déu, santificant-se en la vida de ciutadans corrents, compartint afanys, il·lusions i esforços amb les altres criatures. Necessito dir-los a crits aquesta veritat divina: si resteu enmig del món, no és perquè Déu s’hagi oblidat de vosaltres, no és perquè el Senyor no us hagi cridat. Us ha invitat a continuar amb les activitats i amb les ansietats de la terra, perquè us ha fet saber que la vostra vocació humana, la vostra professió, les vostres qualitats, no són gens alienes als seus designis divins, sinó que Ell les ha santificades com una ofrena gratíssima al Pare.

Imitar Maria

La Nostra Mare és model de correspondència a la gràcia i, en contemplar la seva vida, el Senyor ens il·luminarà perquè sapiguem divinitzar les festes marianes, i en bastants moments de les jornades corrents, els cristians pensem molts cops en la Mare de Déu. Si aprofitem aquests instants, afigurant-nos com es captindria la Nostra Mare en aquelles feines que nosaltres hem de fer, anirem aprenent a poc a poc: i acabarem assemblant-nos-hi, talment els fills s’assemblen a la mare.

Imitació, primer de tot, del seu amor. La caritat no s’atura en els sentiments: ha d’estar en les paraules, però sobretot en les obres. La Verge no solament digué fiat, sinó que va complir en tot moment aquesta decisió ferma i irrevocable. També nosaltres: quan ens agulloni l’amor de Déu i coneguem allò que Ell vol, ens hem de comprometre a ésser fidels, lleials, i a ésser-ho efectivament. Perquè, no tothom qui diu Senyor, Senyor, entrarà al regne del cel, sinó el què fa la voluntat del meu Pare del cel.¹²

Hem d’imitar la seva elegància natural i sobrenatural. Ella és una criatura privilegiada de la historia de la salvació: en Maria, el Verb es féu carn i habità entre nosaltres.¹³ Fou un testimoni delicat, que passa ocult; no li va agradar de rebre lloances, perquè no ambicionà la seva pròpia glòria. Maria assisteix als misteris de la infantesa del seu Fill, misteris normals, si és que es pot parlar així. A l’hora dels grans miracles i de les aclamacions de les masses, desapareix. A Jerusalem, quan Crist ―cavalcant en un ruquet― és victorejat com a Rei, Maria no hi és. Però reapareix al costat de la Creu, quan tothom fuig. Aquesta manera de comportar-se té el regust, sense buscar-lo, de la grandesa, de la profunditat, de la santedat de la seva ànima.

Mirem d’aprendre, seguint el seu exemple en l’obediència a Déu, en aquesta delicada combinació d’esclavitud i de senyoria. En Maria, no hi ha res d’aquella actitud de les verges nècies, que obeeixen, però esbojarradament. Nostra Senyora escolta amb atenció allò que Déu vol, pondera el que no entén, pregunta el que no sap. Després, es dóna tota al compliment de la voluntat divina: Heus aquí l’esclava del Senyor; que es faci en mi segons la vostra paraula.¹⁴ Heu vist la meravella? Santa Maria, mestra de tota la nostra conducta, ens ensenya ara que l’obediència a Déu no és servilisme, no subjuga la consciència: ens mou íntimament a descobrir la llibertat dels fills de Déu.¹⁵