Llistat de punts

Quelcom de semblant s’ha esdevingut en nosaltres. Sense gaires dificultats podríem trobar dins la nostra família, entre els nostres amics i companys, per no referir-me a l’immens panorama del món, tantes altres persones més dignes que nosaltres de rebre la crida de Crist. Més senzills, més savis, més influents, més importants, més agraïts, més generosos.

M’avergonyeixo de pensar-hi. Però també m’adono que la nostra lògica humana no serveix per explicar les realitats de la gràcia. Déu sol cercar instruments febles, per tal que es vegi amb una clara evidència que l’obra és seva. Sant Pau recorda tremolant la seva vocació: després de tots, se m’aparegué a mi, que sóc com un avortó i el més petit dels apòstols, que no sóc digne d’ésser anomenat apòstol, perquè vaig perseguir l’Església de Déu.¹⁵ Així ho escriu Saule de Tars, amb una personalitat i una empenta que la història no ha fet més que engrandir.

Sense que hi hagi intervingut cap mèrit per la nostra banda, us deia: perquè a la base de la vocació hi ha el coneixement de la nostra misèria, la consciència que les llums que il·luminen l’ànima ―la fe―, l’amor amb què estimem ―la caritat― i el desig pel qual ens sostenim ―l’esperança―, són dons gratuïts de Déu. Per això, no créixer en humilitat significa perdre de vista l’objectiu de l’elecció divina: ut essemus sancti, la santedat personal.

Ara, des d’aquesta humilitat, podem entendre tota la meravella de la crida divina. La mà de Crist ens ha tret d’un camp de blat: el sembrador estreny dins la mà nafrada el grapat de gra. La sang de Crist mulla la llavor, l’amara. En acabat, el Senyor llança en l’aire aquest blat per tal que morint esdevingui vida i, enfonsant-se en la terra, sigui capaç de multiplicar-se en espigues d’or.

Quan arriba Nadal, m’agrada de contemplar les imatges del Nen Jesús. Aquestes figures que ens mostren el Senyor que s’anorrea, em recorden que Déu ens crida, que l’Omnipotent ha volgut presentar-se desvalgut, que ha volgut valer-se dels homes. Des del bressol de Betlem, Crist em diu i et diu que ens necessita, ens urgeix a una vida cristiana sense avinences, a una vida de donació d’un mateix, de treball, d’alegria.

Mai no aconseguirem el veritable bon humor si de veritat no imitem Jesús; si no som humils com Ell. Hi tornaré a insistir: ¿heu vist on s’amaga la grandesa de Déu? En una menjadora, en uns bolquers, en una gruta. L’eficàcia redemptora de les nostres vides només pot actuar-se amb la humilitat, deixant de pensar en nosaltres mateixos i sentint la responsabilitat d’ajudar els altres.

A vegades és corrent, fins i tot entre ànimes bones, provocar-se conflictes personals, que arriben a causar preocupacions serioses, per bé que mancades duna base objectiva. El seu origen radica en la falta de coneixement propi, que mena a la supèrbia: el desig de convertir-se en el centre de l’atenció i de l’estimació de tothom, la inclinació a no quedar malament, no resignar-se a fer el bé i desaparèixer, l’afany de seguretat personal. I així, moltes ànimes que podrien fruir d’una pau meravellosa, que podrien assaborir una alegria immensa, per urc i presumpció es transformen en malaurades i infecundes.

Crist fou humil de cor.¹⁸ Al llarg de la seva vida, no va voler per a Ell res d’especial, cap privilegi. Comença estant nou mesos en el si de la seva Mare, com tot home, amb una naturalitat extrema. El Senyor sabia de sobres que la humanitat patia una urgent necessitat d’Ell. Per això tenia fam de venir a la terra per salvar totes les ànimes: i no precipita el temps. Vingué a la seva hora, com arriben al món els altres homes. Des de la concepció fins al naixement, ningú ―tret de sant Josep i santa Isabel― no s’adona d’aquesta meravella: Déu que ve a habitar entre els homes.

El Nadal també és rodejat d’una senzillesa admirable: el Senyor ve sense aparat, desconegut de tothom. A la terra, només Maria i Josep participen en l’aventura divina. I després aquells pastors, avisats pels àngels. I més endavant aquells savis d’Orient. Així s’esdevé el fet transcendental, amb el qual s’uneixen el cel i la terra, Déu i l’home.

¿Com és possible tanta duresa de cor, que fa que ens acostumem a aquestes escenes? Déu s’humilia per tal que ens puguem acostar a Ell, perquè puguem correspondre al seu amor amb el nostre amor, perquè la nostra llibertat es rendeixi no tan sols davant l’espectacle del seu poder, sinó també davant la meravella de la seva humilitat.

Grandesa d’un Infant que és Déu: el seu Pare és el Déu que ha fet els cels i la terra, i Ell és aquí, dins una menjadora, quia non erat eis locus in diversorio,¹⁹ perquè no hi havia cap altre lloc a la terra per a l’amo de totes les coses creades.

Ja hem parlat molt d’aquest tema en d’altres ocasions, però permeteu-me d’insistir novament en la naturalitat i en la senzillesa de la vida de sant Josep, que no es distanciava dels seus conveïns ni posava entremig tanques innecessàries.

Per això, encara que potser convingui en alguns moments o en algunes situacions, d’ordinari no m’agrada parlar d’obrers catòlics, d’enginyers catòlics, de metges catòlics, etc., com si es tractés d’una espècie dins un gènere, com si els catòlics forméssiu un grupet separat dels altres, talment que fa l’efecte que hi ha un fossat entre els cristians i la resta de la Humanitat. Respecto l’opinió oposada, però penso que és molt més propi parlar d’obrers que son catòlics, o de catòlics que són obrers; d’enginyers que són catòlics o de catòlics que són enginyers. Perquè l’home que té fe i exerceix una professió intel·lectual, tècnica o manual, és i se sent unit als altres, igual que els altres amb els mateixos drets i obligacions, amb el mateix desig de millorar, amb el mateix afany d’enfrontar-se amb els problemes comuns i de trobar-hi solució.

El catòlic, assumint tot això, sabrà fer de la seva vida diària un testimoni de fe, d’esperança i de caritat; testimoni senzill, normal, sense necessitat de manifestacions aparatoses, posant en relleu ―amb la coherència de la seva vida― la presencia constant de l’Església en el món, ja que tots els catòlics són ells mateixos Església, per tal com són membres, amb ple dret, de l’únic Poble de Déu.

Potser hi ha algú que es demani com, de quina manera pot donar aquest coneixement a la gent. I jo us responc: amb naturalitat, amb senzillesa, vivint com viviu enmig del món, lliurats al vostre treball professional i a la cura de la vostra família, participant en els afanys nobles dels homes, tot respectant la legítima llibertat de cadascú.

Fa gairebé trenta anys que Déu m’ha posat al cor l’ànsia de fer entendre a persones de qualsevol estat, de qualsevol condició o ofici, aquesta doctrina: que la vida ordinària pot ésser santa i plena de Déu, que el Senyor ens crida a santificar la feina corrent, perquè en això també està la perfecció cristiana. Considerem-ho una altra vegada, contemplant la vida de Maria.

No oblidem que la quasi totalitat dels dies que Nostra Senyora va passar a la terra transcorregueren d’una manera molt semblant a les jornades d’altres milions de dones, lliurades a la cura de la seva família, a pujar els fills, a tirar endavant les feines de la llar. Maria santifica les menudències, allò que molts consideren equivocadament com intranscendent i sense vàlua: el treball de cada dia, els detalls d’atenció envers les persones estimades, les converses i les visites amb motiu de parentiu o d’amistat. Beneïda normalitat, que pot ser plena de tant d’amor de Déu!

Perquè això és el que explica la vida de Maria: el seu amor. Un amor portat fins a l’extrem, fins a l’oblit complet de si mateixa, contenta de trobar-se allà, on Déu la vol, i complint amb cura la voluntat divina. És això el que fa que el gest seu més petit no sigui mai banal, sinó que es manifesti ple de contingut. Maria, la Nostra Mare, és per a nosaltres exemple i camí. Hem de procurar ésser com Ella, en les circumstàncies concretes en què Déu ha volgut que visquem.

Actuant així, donarem als qui ens volten el testimoniatge d’una vida senzilla i normal, amb les limitacions i els defectes propis de la nostra condició humana, però coherent. I en veure’ns iguals a ells en totes les coses, els altres se sentiran invitats a preguntar-nos: com s’explica la vostra alegria?, ¿d’on traieu les forces per vèncer l’egoisme i la comoditat?, ¿qui us ensenya a viure la comprensió, la neta convivència i la donació, el servei als altres?

Aleshores és el moment de descobrir-los el secret diví de l’existència cristiana: de parlar-los de Déu, de Crist, de l’Esperit Sant, de Maria. El moment de procurar transmetre, a través de les nostres pobres paraules, aquesta bogeria de l’amor de Déu que la gràcia ha vessat en els nostres cors.