Llistat de punts

Respecte i caritat

Al començament ens sorprenia l’actitud dels deixebles de Jesús davant el cec de naixement. Es movien segons aquella màxima malaurada: pensa mal i no erraràs. Després, quan ja coneixen més el Mestre, quan s’adonen del significat de ser cristià, llurs opinions són inspirades en la comprensió.

En qualsevol home ―escriu Sant Tomàs d’Aquino― existeix algun aspecte segons el qual els altres homes poden considerar-lo com a superior, conforme a les paraules de l’Apòstol «en humilitat, considereu-vos els uns als altres com a superiors de vosaltres mateixos» (Philip. II, 3). Segons això, tots els homes s’han d’honrar mútuament.²¹ La humilitat és la virtut que mena a descobrir que les mostres de respecte envers la persona ―pel seu honor, per la seva bona fe, per la seva intimitat―, no són convencionalismes externs, sinó les primeres manifestacions de la caritat i de la justícia.

La caritat cristiana no es limita a socórrer el necessitós de béns econòmics: es dirigeix, abans que res, a respectar i comprendre cada individu com a tal, en la seva intrínseca dignitat d’home i de fill del Creador. Per això, els atemptats a la persona ―a la seva reputació, al seu honor― denoten, en qui els comet, que no professa o no practica algunes de les veritats de la nostra fe cristiana, i en qualsevol cas la manca de l’amor de Déu autèntic. La caritat per la qual estimem Déu i el proïsme és una mateixa virtut, perquè la raó d’estimar el proïsme és justament Déu, i estimem Déu quan estimem el proïsme amb caritat.²²

Espero que serem capaços de treure conseqüències ben concretes d’aquesta estona de conversa, en la presència del Senyor. Principalment, el propòsit de no judicar els altres, de no ofendre ni tan sols amb el dubte, d’ofegar el mal en abundor de bé, tot sembrant al nostre voltant la convivència lleial, la justícia i la pau.

I la decisió de no entristir-nos mai, si la nostra conducta recta és mal entesa pels altres: si el be que ―amb l’ajuda contínua del Senyor― procurem fer, és interpretat torçadament, atribuint-nos, a través d’un il·lícit procés a les intencions, designis de mal, conducta enganyosa i simuladora. Perdonem sempre, amb el somrís als llavis. Parlem clarament, sense rancúnia, quan pensem en consciència que hem de parlar. I deixem-ho tot a les mans del Nostre Pare Déu, amb un diví silenci ―lesus autem tacebat,²³ Jesús callava―, si es tracta d’atacs personals, per brutals i indecorosos que siguin. Preocupem-nos només de fer bones obres, que Ell ja s’encarregarà que resplendeixin davant els homes.²⁴

Jesús a la Creu, amb el cor traspassat d’Amor pels homes, és una resposta eloqüent ―els mots hi sobren― a la pregunta pel valor de les coses i de les persones. Els homes valen tant, amb llur vida i felicitat, que el mateix Fill de Déu es dóna per redimir-los, per rentar-los, per elevar-los. ¿Qui no estimarà el seu Cor tat ferit?, preguntava davant això una ànima contemplativa. I continuava preguntant: ¿qui no retornarà amor per amor? ¿Qui no abraçarà un Cor tan pur? Nosaltres, que som de carn, pagarem amor per amor, abraçarem el nostre ferit, al qual els impius travessaren mans i peus, el costat i el Cor. Demanem que es digni lligar el nostre cor amb el vincle del seu amor i ferir-lo amb una llança, perquè encara és dur i impenitent.²⁴

Són pensaments, afectes, converses que les ànimes enamorades sempre han dedicat a Jesús. Però per entendre aquest llenguatge, per a saber de veritat què és el cor humà i el Cor de Crist i l’amor de Déu, cal la fe i també la humilitat. Amb fe i humilitat, sant Agustí ens va deixar unes paraules universalment famoses: ens heu creat, Senyor, perquè siguem vostres, i el nostre cor restarà inquiet fins a reposar en Vós.²⁵

Quan la humilitat és descurada, l’home pretén apropiar-se de Déu, bé que no d’aquesta manera divina que el mateix Crist ha fet possible dient preneu i mengeu, perquè això és el meu cos:²⁶ sinó mirant de reduir la grandesa divina als límits humans. La raó, aquesta raó freda i cega que no és la intel·ligència que procedeix de la fe, ni tampoc la intel·ligència recta de la criatura capaç d’assaborir i d’estimar les coses, es converteix en la desraó de qui ho sotmet tot a les seves pobres experiències habituals, que empetiteixen la veritat sobrehumana, que recobreixen el cor de l’home amb una crosta insensible a les mocions de l’Esperit Sant. La pobra intel·ligència nostra estaria perduda, si no fos pel poder misericordiós de Déu que trenca les fronteres de la nostra misèria: us donaré un cor nou i us revestiré d’un esperit nou; us trauré el cor de pedra i us en donaré un de carn. ²⁷ I l’ànima recobra la llum i s’omple de goig, davant les promeses de l’Escriptura Santa.

Jo tinc pensaments de pau i no d’aflicció,²⁸ declara Déu per boca del profeta Jeremies. La litúrgia aplica aquestes paraules a Jesús, perquè en Ell se’ns manifesta amb tota claredat que Déu ens vol així. No ve a condemnar-nos, a retreure’ns la nostra indigència o la nostra mesquinesa: ve a salvar-nos, a perdonar-nos, a disculpar-nos, a dur-nos la pau i l’alegria. Si reconeixem aquesta meravellosa relació del Senyor amb els seus fills, els nostres cors necessàriament es canviaran, i ens farem càrrec que davant els nostres ulls s’obre un panorama absolutament nou, ple de relleu, de fondària i de llum.

Regnar tot servint

Si deixem que Crist regni en la nostra ànima, no ens convertirem en dominadors, serem servidors de tots els homes. Servei. Com m’agrada aquest mot! Servir el meu Rei i, per Ell, tothom que ha estat redimit amb la seva sang. Si els cristians sabéssim servir! Confiem al Senyor la nostra decisió d’aprendre de portar a terme aquesta tasca de servei, perquè només servint podrem conèixer i estimar Crist, i fer-lo conèixer i aconseguir que n’hi hagi d’altres que l’estimin.

I com el mostrarem a les ànimes? Doncs amb l’exemple: que siguem un testimoniatge d’Ell amb la nostra servitud voluntària a Jesucrist, en totes les nostres activitats, perquè és el Senyor de totes les realitats de la nostra vida, perquè és l’única i l’última raó de la nostra existència. Després, quan hàgim prestat aquest testimoniatge de l’exemple, serem capaços d’instruir amb la paraula, amb la doctrina. Així obrà Crist: coepit facere et docere,³⁶ primer va ensenyar amb obres i després amb la seva predicació divina.

Servir els altres, per Crist, exigeix d’ésser molt humans. Si la nostra vida es deshumanitza, Déu no hi edificarà res, ja que ordinàriament no construeix damunt el desordre, damunt l’egoisme, damunt la prepotència. Hem de comprendre tothom, hem de conviure amb tothom, hem de disculpar tothom, hem de perdonar tothom. No direm que allò que és injust és just, que l’ofensa a Déu no és ofensa a Déu, que la maldat és bondat. Però, davant el mal, no contestarem amb un altre mal, sinó amb la doctrina clara i amb l’acció bona: ofegant el mal en l’abundor del bé.³⁷ És així com Crist regnarà en la nostra ànima, i en les ànimes dels qui ens volten.

N’hi ha que intenten de construir la pau en el món sense posar amor de Déu en llurs propis cors, sense servir per amor de Déu les criatures. ¿Com serà possible d’acomplir, així, una missió de pau? La pau de Crist és la del regne de Crist; i el regne de Nostre Senyor s’ha de fonamentar en el desig de santedat, en la disposició humil per rebre la gràcia, en una esforçada acció de justícia, en un devessall diví d’amor.