Llistat de punts

Acomplí la voluntat del seu Pare Déu

No m’aparto de la veritat més rigorosa si us dic que Jesús continua cercant posada ara, en el nostre cor. Hem de demanar-li perdó per la nostra ceguera personal, per la nostra ingratitud. Hem de demanar-li la gràcia de no tancar-li mai més la porta de les nostres ànimes.

El Senyor no ens oculta que aquesta obediència rendida a la voluntat de Déu exigeix renúncia i donació d’un mateix, perquè l’Amor no demana drets: vol servir. Ell ha recorregut primer el camí. Jesús, ¿i tu, com obeïes? Usque ad mortem, mortem autem crucis,²⁰ fins a la mort i mort de creu. Cal sortir d’un mateix, complicar-se la vida, perdre-la per amor de Déu i de les ànimes. Heus aquí que volies viure, i no volies que et passés res; però Déu volgué una altra cosa. Hi ha dues voluntats: la teva ha d’ésser esmenada, per a identificar-se amb la voluntat de Déu; en lloc de tomar la de Déu perquè s’acomodi a la teva.²¹

Jo he vist amb goig moltes ànimes que s’han jugat la vida ―com Vós, Senyor, usque ad mortem―, en acomplir allò que la voluntat de Déu els demanava: han dedicat els seus afanys i la seva feina professional al servei de l’Església, per al bé de tots els homes.

Aprenguem a obeir, aprenguem a servir: No hi ha millor senyoria que voler donar-se voluntàriament per ser útils als altres. Quan sentim l’orgull que barboteja dintre nostre, la supèrbia que ens fa pensar que som uns superhomes, és el moment de dir que no, de dir que el nostre únic triomf ha de ser el de la humilitat. Així ens identificarem amb Crist a la Creu, no sentint-nos molests o inquiets o amb mala gràcia, sinó alegres: perquè aquesta alegria es l’oblit d’un mateix es la millor prova d’amor.

Per a servir, servir

Per comportar-se així, per santificar la professió, cal, en primer lloc, treballar bé, amb serietat humana i sobrenatural. Vull recordar ara, per contrast, allò que explica un d’aquells antics relats dels evangelis apòcrifs: El pare de Jesús, que era fuster, feia arades i jous. Una vegada ―continua la narració― li fou encarregat un llit, per certa persona de bona posició. Però va resultar que un dels bancals era més curt que l’altre i Josep es trobà sense saber què fer. Aleshores el Nen Jesús digué al seu pare: poseu a terra tots dos pals i igualeu-los d’un cap. Així ho féu Josep. Jesús anà a l’altra banda, prengué el bancal més curt i l’estirà, i el va deixar tan llarg com l’altre. Josep, el seu pare, restà admirat en veure el prodigi, i omplí el Nen d’abraçades i petons, tot dient: Feliç de mi, perquè Déu m’ha donat aquest Nen.¹⁷

Josep no devia donar gràcies a Déu per aquests motius; la seva feina no podia ésser així. Sant Josep no és l’home de les solucions fàcils i miracleres, sinó l’home de la perseverança, de l’esforç i ―quan convé― de l’enginy. El cristià sap que Déu fa miracles: que en va fer fa molts segles, que va continuar fent-ne després i que continua fent-ne ara, perquè non est abbreviata manus Domini,¹⁸ no ha minvat el poder de Déu.

Però els miracles són una manifestació de l’omnipotència salvadora de Déu, i no un expedient per a resoldre les conseqüències de la ineptitud o per a facilitar la nostra comoditat. El miracle que us demana el Senyor és la perseverança en la vostra vocació cristiana i divina, la santificació del treball de cada dia: el miracle de convertir la prosa diària en hendecasíl·labs, en vers heroic, per l’amor que poseu en la vostra ocupació habitual. Aquí us espera Déu, de tal manera que sigueu ànimes amb sentit de responsabilitat, amb afany apostòlic, amb competència professional.

Per això, com a lema per al vostre treball, puc indicar-vos aquest: per a servir, servir. Perquè, en primer lloc, per fer les coses, cal saber acabar-les. No crec en la rectitud d’intenció de qui no s’esforça a assolir la competència necessària, amb el fi d’acomplir com cal les feines que li han estat encomanades. No n’hi ha prou amb voler fer el bé, sinó que se n’ha de saber fer bé. I si realment ho volem, aquest desig es traduirà en l’afany de posar els mitjans adients per deixar les coses acabades, amb perfecció humana.

Però també aquest servei humà, aquesta capacitat que podríem anomenar tècnica, saber bé el seu ofici, ha d’anar informat per una característica que fou fonamental en la feina de sant Josep i que hauria d’ésser fonamental en tot cristià: l’esperit de servei, el desig de treballar per tal de contribuir al bé dels altres homes. El treball de Josep no fou una labor mirant a l’autoafirmació, per bé que la dedicació a una vida operativa hagi forjat en ell una personalitat madura, ben dibuixada. El Patriarca treballava amb la consciència de complir la voluntat de Déu, pensant en el bé dels seus, Jesús i Maria, i tenint present el bé de tots els habitants de la petita Natzaret.

A Natzaret, Josep devia ésser un dels pocs artesans, si és que no era l’únic. Un fuster, possiblement. Però, com sol passar en els pobles petits, també devia ésser capaç de fer altres coses: tornar a engegar el molí, que no anava, o tapar abans de l’hivern les escletxes d’un sostre. Josep treia molta gent de qualsevol destret, sens dubte, amb un treball ben enllestit. La seva feina professional era una ocupació ben orientada envers el servei, per fer agradable la vida a les altres famílies del vilatge, i acompanyada d’un somriure, d’una paraula amable, d’un comentari fet com de passada, però que retorna la fe i l’alegria a qui està a punt de perdre-les.

El pa i la sega: comunió amb tots els homes

Jesús, us deia al començament, és el sembrador. I per mitjà dels cristians, prossegueix la seva sembra divina. Crist prem el blat amb les seves mans ferides i el xopa amb la seva sang, el neteja, el purifica i el llança dins el solc, que és el món. Tira els grans d’un en un, perquè cada cristià, en el seu propi ambient, doni testimoni de la fecunditat de la Mort i de la Resurrecció del Senyor.

Si estem en les mans de Crist, ens hem d’amarar amb la seva sang redemptora, deixar-nos llançar a eixam, acceptar la nostra vida tal com Déu la vol. I convèncer-nos que, per a fructificar, la llavor s’ha d’enterrar i morir.¹⁷ Després creix la tija i sorgeix l’espiga. De l’espiga, el pa que serà convertit per Déu en el Cos de Crist. I així ens tornem a reunir en Jesús, que fou el nostre sembrador. Ja que el pa és un, nosaltres, tot i que som molts, formem un sol cos; ja que tots participem en aquest únic pa.¹⁸

No hem de perdre mai de vista que no hi ha fruit si abans no hi ha sembra: per això cal, doncs, escampar generosament la Paraula de Déu, fer que els homes coneguin Crist i que, coneixent-lo, en tinguin fam. Aquesta festa del Corpus Christi ―Cos de Crist, Pa de vida― és una bona ocasió per a meditar sobre totes les menes de fam que hom veu en el poble: de veritat, de justícia, d’unitat i de pau. Davant la fam de pau, hem de repetir amb Sant Pau: Crist és la nostra pau, pax nostra.¹⁹ Els desigs de veritat ens han de recordar que Jesús és el camí, la veritat i la vida.²⁰ Als qui aspiren a la unitat hem de posar-los davant de Crist que prega perquè estiguem consummati in unum, consumats en la unitat.²¹ La fam de justícia ens ha de dur a la font originaria de la concòrdia entre els homes: ésser i saber-se fills del Pare, germans.

Pau, veritat, unitat, justícia. Que difícil que sembla, a vegades, la tasca de sobrepassar les barreres, que impedeixen la convivència humana! I, així i tot, els cristians som cridats a realitzar aquest gran miracle de la fraternitat: aconseguir, amb la gràcia de Déu, que els homes es tractin cristianament, portant els uns les càrregues dels altres,²² vivint el manament de l’Amor, que és vincle de la perfecció i resum de la llei.²³

No se’ns pot ocultar que encara hi ha molt a fer. En una certa ocasió, contemplant potser el moviment suau de les espigues ja granades, Jesús digué als seus deixebles: les messes són abundants, però els treballadors són pocs; pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que enviï treballadors a les seves messes.²⁴ Com aleshores, ara manquen peons que vulguin portar el pes de la jornada i de la calor.²⁵ I si els qui hi treballem no som fidels, passarà allò que escriu el profeta Joel: destruïda la collita, la terra està de dol, perquè malmès el blat és sec, el vi s’ha perdut, s’ha estroncat l’oli. Llauradors estigueu confosos, planyeu-vos vinaters pel blat i l’ordi: s’ha perdut la collita!²⁶

No hi ha collita quan un no està disposat a acceptar generosament un treball constant, que pot resultar llarg i cansat: llaurar la terra, sembrar la llavor, portar les terres, segar i batre... En la història, en el temps, s’edifica el Regne de Déu. El Senyor ens ha confiat a tots aquesta feina i ningú no pot sentir-se’n eximit. Avui, en adorar i mirar Crist en l’Eucaristia, pensem que encara no ha arribat l’hora del repòs, que la jornada continua.

S’ha escrit en el llibre dels Proverbis: qui treballa la seva terra anirà sadoll de pa.²⁷ Mirem d’aplicar-nos espiritualment aquest passatge: qui no llaura la terra de Déu, qui no és fidel a la missió divina de donar-se als altres, ajudant-los a conèixer Crist, difícilment aconseguirà d’entendre què és el Pa eucarístic. Ningú no estima allò que no li ha costat cap esforç. Per a avaluar amar la Sagrada Eucaristia, cal recórrer el camí de Jesús, ésser blat, morir per a nosaltres mateixos, ressorgir plens de vida i donar fruit abundós: el cent per u!²⁸

Aquest camí es resumeix en un mot únic: estimar. Estimar és tenir el cor gran, sentir les preocupacions dels qui ens volten, saber perdonar i comprendre: sacrificar-se, amb Jesucrist, per totes les ànimes. Si estimem amb el cor de Crist aprendrem a servir, i defensarem la veritat clarament i amb amor. Per a estimar així, cal que cada un extirpi de la seva pròpia vida tot allò que destorba la Vida de Crist en nosaltres: l’afecció a la nostra comoditat, la temptació de l’egoisme, la tendència al lluïment propi. Només reproduint en nosaltres aquesta Vida de Crist, podrem transmetre-la als altres; només experimentant la mort del gra de blat, podrem treballar en les entranyes de la terra, transformar-la des de dins, fer-la fecunda.