Llistat de punts

Correspondència humana

L’existència del cristià es desenvolupa en aquest clima de la misericòrdia de Déu. Aquest és l’àmbit del seu esforç per tal com es comporta com a fill del Pare. I, quins són els mitjans principals per aconseguir que la vocació s’afermi? Avui, te n’assenyalaré dos, que són com eixos vius de la conducta cristiana: la vida interior i la formació doctrinal, el coneixement profund de la nostra fe.

Vida interior, primer de tot. Que pocs n’hi ha que entenguin això, encara! En sentir parlar de vida interior pensen en la fosca del temple, si és que no pensen en els ambients resclosits d’algunes sagristies. Ja fa més d’un quart de segle que dic que no és això. Descric la vida interior de cristians corrents, que solen trobar-se en ple carrer, a l’aire lliure; i que al carrer, a la feina, amb la família i en les estones de diversió estan pendents de Jesús tot el dia. I què és això sinó vida d’oració contínua? ¿Oi que has vist la necessitat de ser una ànima d’oració amb un tracte amb Déu que et deïfica? Aquesta és la fe cristiana i així ho han entès sempre les ànimes d’oració; aquell home es fa Déu, escriu Climent d’Alexandria, perquè vol el mateix que vol Déu.⁴¹

Al començament costa: cal esforç per adreçar-se al Senyor, per agrair la seva pietat paternal i concreta envers nosaltres. A poc a poc l’amor de Déu es palpa ―bé que no és cosa de sentiments―, com una urpada a l’ànima. És Crist, que ens persegueix amorosament: Mira, sóc a la porta i truco.⁴² Com et va la vida d’oració? ¿No sents, de vegades, durant el dia, desigs d’enraonar amb Ell més a poc a poc? ¿No li dius: en acabat us ho explicaré, en acabat en parlaré amb Vós?

En les estones dedicades expressament a aquest col·loqui amb el Senyor, el cor s’esplaia, la voluntat s’enforteix, la intel·ligència ―ajudada per la gràcia― impregna de realitats sobrenaturals, les realitats humanes. Com a fruit, sempre sortiran uns propòsits clars, pràctics, de millorar la teva conducta, de tractar finament amb caritat tots els homes, d’esmerçar-te amb el delit dels bons esportistes, en aquesta lluita cristiana d’amor i de pau.

L’oració esdevé contínua, com els batecs del cor, com el pols. Sense aquesta presència de Déu, no hi ha vida contemplativa; i sense vida contemplativa de poc serveix treballar per Crist, perquè s’esforcen debades els qui construeixen, si Déu no sosté la casa.⁴³

Arriscada seguretat del cristià

Qui habitat in adiutorio Altissimi, in protectione Dei coeli commorabitur,⁴ habitar sota la protecció de Déu, viure amb Déu: aquesta és l’arriscada seguretat del cristià. Cal estar persuadits que Déu ens escolta, que està pendent de nosaltres: així el nostre cor s’omplirà de pau. Però viure amb Déu és indubtablement córrer un risc, perquè el Senyor no s’acontenta compartint: ho vol tot. I acostar-se una mica més a Ell vol dir estar disposat a una nova conversió, a una nova rectificació, a escoltar-ne més atentament les inspiracions, els sants desigs que fa brollar en la nostra ànima i a posar-los per obra.

Des de la nostra primera decisió conscient de viure amb integritat la doctrina de Crist, és segur que hem avançat molt pel camí de la fidelitat a la seva Paraula. Tot i així, ¿no és cert que encara hi ha moltes coses per fer?, ¿oi que per damunt de tot hi ha molta supèrbia? Falta, sens dubte, un nou canvi, una lleialtat més plena, una humilitat més profunda, talment que, en decréixer el nostre egoisme, creixi Crist en nosaltres, ja que illum oportet crescere, me autem minui,⁵ cal que Ell creixi i que jo minvi.

No és possible restar immòbils. Cal anar endavant cap a la meta que sant Pau assenyalava: no visc jo, sinó que és Crist qui viu en mi.⁶ L’ambició és alta i nobilíssima: la identificació amb Crist, la santedat, però no hi ha cap més camí, si hom vol ser coherent amb la vida divina que, pel Baptisme, Déu ha fet néixer en les nostres ànimes. L’avenç és progrés en santedat: el retrocés és negar-se al desenvolupament normal de la vida cristiana. Perquè el foc de l’amor de Déu necessita ésser alimentat, créixer cada dia, arrelant-se en l’ànima; i el foc es manté viu cremant coses noves. Per això, si no es fa més gran, perilla d’extingir-se.

Recordeu les paraules de sant Agustí: Si dius prou, estàs perdut. Vés sempre endavant, camina sempre, progressa sempre. No et quedis al mateix lloc, no reculis, no et desviïs.⁷

Ara la Quaresma ens posa davant d’aquestes preguntes fonamentals: ¿Avanço en la meva fidelitat a Crist?, en desigs de santedat?, en generositat apostòlica en la meva vida diària, en el meu treball ordinari entre els companys de professió?

Cadascú, sense remor de paraules, que respongui aquestes preguntes, i veurà com cal una nova transformació perquè Crist visqui en nosaltres, perquè la seva imatge es reflecteixi netament en la nostra conducta.

Si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu cada dia i que em segueixi.⁸ Ens ho diu Crist una altra vegada, com a cau d’orella, íntimament: la Creu cada dia. No solament ―escriu sant Jeroni― en temps de persecució, o quan ens ve la possibilitat del martiri, sinó en tota situació, en tota obra, en tot pensament, en tota paraula, hem de negar el que érem abans i hem de confessar el que ara som, ja que hem renascut en Crist.⁹

Aquestes consideracions no són en realitat res més que el ressò d’aquelles altres de l’Apòstol: En altre temps éreu tenebres; però ara sou llum en el Senyor. Comporteu-vos, doncs, com a fills de la llum. El fruit de la llum consisteix a caminar en tota bondat, justícia i veritat: cercant tot el que és agradable a Déu.¹⁰

La conversió és cosa d’un instant; la santificació és una feina per a tota la vida. La llavor divina de la caritat, que Déu ha posat en les nostres ànimes, aspira a créixer, a manifestar-se en obres, a donar fruits que responguin a cada moment a allò que és agradable al Senyor. És indispensable per això, estar disposats a recomençar, a retrobar ―en les noves situacions de la nostra vida― la llum, l’impuls de la primera conversió. I aquesta és la raó per la qual hem de preparar-nos amb un examen profund, demanant ajut al Senyor, per tal que puguem conèixer-lo millor i conèixer-nos millor a nosaltres mateixos. No hi ha cap més camí, si ens hem de convertir, altra vegada.

Fe, doncs, sense permetre que ens domini el descoratjament; sense deturar-nos en càlculs merament humans. Per sobrepujar els obstacles, cal començar treballant, ficant-se de ple a la tasca, de forma que l’esforç mateix ens dugui a obrir noves senderes. Davant una dificultat qualsevol, això és la panacea: santedat personal, donació de si mateix al Senyor.

Ésser sants és viure tal com el nostre Pare del cel ha disposat que visquem. Em direu que és difícil. Sí, l’ideal és molt alt. Però alhora és fàcil: ho tenim a l’abast de la mà. Quan una persona es posa malalta, de vegades passa que ningú no aconsegueix de trobar el remei. En el pla sobrenatural és així. La medecina és sempre a prop: és Crist Jesús, present en la Sagrada Eucaristia, que ens dóna a més la seva gràcia en els altres Sagraments que va instituir.

Tornem-ho a dir: amb la paraula i amb les obres: Senyor, jo confio en Vós, en tinc prou amb la vostra providència ordinària, el vostre ajut de cada dia. No tenim per què demanar a Déu grans miracles. Hem de suplicar, en canvi, que augmenti la nostra fe, que il·lumini la nostra intel·ligència, que enforteixi la nostra voluntat. Jesús roman sempre amb nosaltres, i es capté sempre com qui és.

Des del començament de la meva predicació, us he previngut contra una falsa deïficació. Que no et torbi el fet de conèixer-te com ets: així, de fang. Que això no et preocupi. Perquè tu i jo som fills de Déu ―i aquesta deïficació és bona―, escollits per una crida divina des de tota l’eternitat: el Pare ens elegí, en el Crist, abans de la creació del món, perquè siguem sants i immaculats en la seva presència.³² Nosaltres, que som especialment de Déu, instruments seus malgrat la nostra pobra misèria personal, serem eficaços si no perdem el coneixement de la nostra pròpia feblesa.

Si sentiu decaïment, en experimentar ―potser d’una manera particularment viva― la pròpia mesquinesa, és el moment d’abandonar-se completament, amb docilitat, a les mans de Déu. Diuen que un dia un captaire sortí a l’encontre d’Alexandre el Gran i li demanà una almoina. Alexandre es deturà i va manar que el fessin senyor de cinc ciutats. El pobre, confós i atordit, va exclamar: jo no demanava tant! I Alexandre contestà: has demanat com qui ets i jo dono com qui sóc.

Fins i tot en els moments en què percebem més profundament la nostra limitació, podem i devem mirar Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant, sabent que som partícips de la vida divina. Mai no hi ha cap raó suficient perquè girem la cara enrera:³³ el Senyor és al nostre costat. Hem de ser fidels, lleials, afrontar les nostres obligacions, trobar en Jesús l’amor i l’estímul per comprendre les equivocacions dels altres i superar les nostres pròpies errades. Així totes aquestes defallences ―les teves, les meves, les de tots els homes― seran també un suport per al regne de Crist.

Reconeguem les nostres malalties, però confessem el poder de Déu. L’optimisme, l’alegria, el convenciment ferm que el Senyor vol servir-se de nosaltres, han d’informar la vida cristiana. Si ens sentim part d’aquesta Església Santa, si ens considerem sostinguts per la roca ferma de Pere i per l’acció de l’Esperit Sant, ens decidirem a acomplir el petit deure de cada instant: sembrar una mica cada dia. I la collita es vessarà dels graners.