Llistat de punts

L’esperança de l’Advent

No us volia dir res més en aquest primer diumenge d’Advent, quan comencem a comptar els dies que ens acosten al Naixement del Salvador. Hem vist la realitat de la vocació cristiana; com el Senyor ha confiat en nosaltres per dur ànimes cap a la santedat, per acostar-les a Ell, unir-les a l’Església, estendre el regne de Déu en tots els cors. El Senyor vol que ens donem, que siguem fidels, delicats, amorosos. Ens vol sants, molt seus.

D’una banda la supèrbia, la sensualitat i el tedi, l’egoisme; d’una altra, l’amor, la donació d’un mateix, la misericòrdia, la humilitat, el sacrifici, l’alegria. N’hi ha per triar. Has estat cridat a una vida de fe, d’esperança i de caritat. No pots abaixar el punt de mira i restar en un aïllament mediocre.

En una ocasió vaig veure una àguila tancada en una gàbia de ferro. Estava bruta, mig plomada. Tenia a les urpes un tros de carronya. Aleshores vaig pensar què seria de mi si abandonava la vocació rebuda de Déu. Em féu llàstima aquell animal solitari, engrillonat, que havia nascut per anar molt amunt i mirar el sol de fit a fit. Ens podem remuntar fins a les humils altures de l’amor de Déu, del servei a tots els homes. Però per això cal que en l’ànima no hi hagi racons on no pugui entrar el sol de Jesucrist. Hem de foragitar totes les preocupacions que ens n’aparten; i així Crist en la teva intel·ligència, Crist en els teus llavis, Crist en el teu cor, Crist en les teves obres. Tota la vida ―el cor i les obres, la intel·ligència i les paraules― plena de Déu.

Obriu els ulls i aixequeu el cap, que la vostra redempció s’acosta,⁵⁰ hem llegit a l’Evangeli. El temps d’Advent és temps d’esperança. Tot el panorama de la nostra vocació cristiana, aquesta unitat de vida que té com a nervi la presència de Déu, Pare Nostre, pot ésser una realitat diària, i ha de ser-ho.

Demana-ho amb mi a Nostra Senyora, imaginant-te com Ella devia passar aquests mesos, tot esperant el Fill que havia de néixer. I Nostra Senyora, Santa Maria, farà que siguis alter Christus, ipse Christus, un altre Crist, el mateix Crist!

Dret a la intimitat

Tornem a l’escena del guariment del cec. Jesucrist ha replicat als seus deixebles que aquella desgràcia no és conseqüència del pecat, sinó l’ocasió perquè es manifesti el poder de Déu. l, amb una meravellosa senzillesa, decideix que el cec hi vegi.

Comença aleshores, juntament amb la felicitat, el turment d’aquell home. No el deixaran en pau. Primer són els veïns i els que abans l’havien vist captar.¹⁰ L’Evangeli no ens diu que se n’alegressin, sinó que no s’ho arribaven a creure, malgrat que el cec insistia en el fet que aquest, que abans no hi veia i ara hi veu, és ell mateix. En comptes de deixar-lo que gaudeixi serenament d’aquella gràcia, l’emmenen cap als fariseus, els quals li demanen novament com ha estat. I ell respon, per segona vegada: m’ha posat fang als ulls, m’he rentat i hi veig.¹¹

I els fariseus volen demostrar que això que ha passat, un bé i un gran miracle, no ha passat. Alguns recorren a raonaments mesquins, hipòcrites, molt poc equànimes: ha fet la guarició en dissabte, i com que treballar en dissabte és prohibit, neguen el prodigi. D’altres inicien allò que avui en diríem una enquesta. Van cap als pares del cec: ¿és aquest, el vostre fill, que dieu que va néixer cec? Doncs, ¿com és que ara hi veu?¹² La por als poderosos indueix els pares a respondre amb una proposició, que reuneix totes les garanties del mètode científic: sabem que aquest es el nostre fill i que va néixer cec; però com és que ara hi veu, no ho sabem ni qui li ha obert els ulls, no ho sabem, pregunteu-li-ho a ell, ja és prou gran perquè s’expliqui.¹³

Els qui fan l’enquesta no poden creure, perquè no volen creure. Cridaren per segona vegada el qui havia estat cec i li digueren:...nosaltres sabem que aquest home ―Jesucrist― és un pecador.¹⁴

Amb poques paraules, el relat de sant Joan exemplifica aquí un model d’atemptat tremend contra el dret bàsic, que per naturalesa correspon a tothom, d’ésser tractats amb respecte.

El tema continua essent actual. No costaria gens d’assenyalar, en aquesta època, casos d’aquesta curiositat agressiva que porta a furgar morbosament en la vida privada dels altres. Un mínim sentit de la justícia exigeix d’anar amb cautela i moderació, fins i tot en la investigació d’un presumpte delicte, sense prendre com a cert allò que només es una possibilitat. Hom comprèn clarament fins a quin punt la curiositat malsana d’esventrar allò que no tan solament no es cap delicte, sinó que pot ésser una acció honrosa i tot, hagi de qualificar-se com a perversió.

Davant els negociadora de la sospita, que fan l’efecte d’organitzar un tràfic de la intimitat, cal defensar la dignitat de cada persona, el seu dret al silenci. En aquesta defensa solen coincidir tots els homes honrats, tant si són cristians com no, perquè s’hi ventila un valor comú: la legítima decisió d’ésser un mateix, de no exhibir-se, de conservar en una justa i pudorosa reserva les seves alegries, penes i dolors de família; i, per damunt de tot, de fer el be sense espectacle, d’ajudar per pur amor els necessitats, sense l’obligació de publicar aquestes feines en servei dels altres i, menys encara, de descobrir la intimitat de la seva ànima davant la mirada indiscreta i obliqua de persones que no abasten ni desitgen abastar res de vida interior, si no es per mofar-se’n impiament.

Però, i que n’és de difícil de veure’s alliberats d’aquesta agressivitat tafanera! Els mètodes, per a no deixar l’home tranquil, s’han anat multiplicant. Em refereixo als mètodes tècnics, i també a sistemes d’argumentar acceptats, contra els quals es difícil d’enfrontar-se si hom vol conservar la reputació. Així, a vegades es pren com a punt de partida el fet que tothom es comporta malament; per tant, amb aquesta manera errònia de discórrer, apareix inevitable el meaculpisme, l’autocrítica. Si un no llença damunt seu una tona de llot, dedueixen que a més d’un dolent rematat, és hipòcrita i arrogant.

A voltes, el procediment és un altre: qui parla o escriu calumniant, està disposat a admetre que sou un home íntegre, però que altres potser no faran el mateix, i poden publicar que ets un lladre: ¿com ho demostres, que no ets un lladre? O bé: vostè ha afirmat incansablement que la seva conducta és neta, noble, recta. ¿El molestaria de considerar-ho de nou per comprovar si ―al contrari― aquesta conducta és tal vegada bruta, innoble i torçada?