Llistat de punts

Quelcom de semblant s’ha esdevingut en nosaltres. Sense gaires dificultats podríem trobar dins la nostra família, entre els nostres amics i companys, per no referir-me a l’immens panorama del món, tantes altres persones més dignes que nosaltres de rebre la crida de Crist. Més senzills, més savis, més influents, més importants, més agraïts, més generosos.

M’avergonyeixo de pensar-hi. Però també m’adono que la nostra lògica humana no serveix per explicar les realitats de la gràcia. Déu sol cercar instruments febles, per tal que es vegi amb una clara evidència que l’obra és seva. Sant Pau recorda tremolant la seva vocació: després de tots, se m’aparegué a mi, que sóc com un avortó i el més petit dels apòstols, que no sóc digne d’ésser anomenat apòstol, perquè vaig perseguir l’Església de Déu.¹⁵ Així ho escriu Saule de Tars, amb una personalitat i una empenta que la història no ha fet més que engrandir.

Sense que hi hagi intervingut cap mèrit per la nostra banda, us deia: perquè a la base de la vocació hi ha el coneixement de la nostra misèria, la consciència que les llums que il·luminen l’ànima ―la fe―, l’amor amb què estimem ―la caritat― i el desig pel qual ens sostenim ―l’esperança―, són dons gratuïts de Déu. Per això, no créixer en humilitat significa perdre de vista l’objectiu de l’elecció divina: ut essemus sancti, la santedat personal.

Ara, des d’aquesta humilitat, podem entendre tota la meravella de la crida divina. La mà de Crist ens ha tret d’un camp de blat: el sembrador estreny dins la mà nafrada el grapat de gra. La sang de Crist mulla la llavor, l’amara. En acabat, el Senyor llança en l’aire aquest blat per tal que morint esdevingui vida i, enfonsant-se en la terra, sigui capaç de multiplicar-se en espigues d’or.

El camí de fe

La meta no és fàcil: identificar-nos amb Crist. Però tampoc no és difícil, si vivim com el Senyor ens ha ensenyat: si acudim cada dia a la seva Paraula, si impregnem la nostra vida amb la realitat sagramental, ―l'Eucaristia― que Ell ens ha deixat per aliment, perquè el camí del cristià fa de bon fer, com ho recorda una antiga cançó de la meva terra. Déu ens ha cridat clarament i inequívocament. Com els Reis Mags, hem descobert una estrella, llum i guia, en el cel de l’ànima.

Hem vist a l'Orient la seva estrella i venim a adorar-lo.⁴ És la nostra experiència mateixa. També ens hem adonat que de mica en mica se’ns encenia una nova resplendor a l’ànima: el desig de ser plenament cristians; si em permeteu l’expressió, l’afany de prendre’ns Déu seriosament. Si cada un de vosaltres ara comencés a explicar en veu alta el procés íntim de la seva vocació sobrenatural, els altres judicaríem que tot allò era diví. Agraïm a Déu Pare, a Déu Fill, a Déu Esperit Sant i a Santa Maria, per qui ens arriben totes les benediccions del cel, aquest do que, juntament amb el de la fe, és el mes gran que el Senyor pot concedir a una criatura: l’afany ben determinat d’arribar a la plenitud de la caritat, amb el convenciment que també és necessària ―i no tan sols possible ―la santedat de les tasques professionals, socials...

Considereu amb quina finor ens invita el Senyor. S’expressa amb paraules humanes, com un enamorat: T’he cridat pel teu nom.... Ets meu.⁵ Déu, que és la perfecció, la grandesa, la saviesa, ens anuncia que som seus, que hem estat elegits com a terme del seu amor infinit. Cal una vida ferma de fe per a no desvirtuar aquesta meravella, que la Providència divina posa a les nostres mans. Una fe com la dels Reis Mags: la convicció que ni el desert, ni les tempestes, ni la tranquil·litat dels oasis no ens privaran d’arribar a la meta del Betlem etern: la vida definitiva amb Déu.

Un camí de fe és un camí de sacrifici. La vocació cristiana no ens treu del nostre lloc, però exigeix que abandonem tot allò que destorba el voler de Déu. La llum que s’encén només és el principi; hem de seguir-la si volem que aquesta claredat sigui estrella, i després sol. Mentre els Mags eren a Pèrsia ―escriu Sant Joan Crisòstom― no veien sinó un estel; però en abandonar la pàtria, veieren el mateix sol de justícia. Hom pot dir que no haurien continuat veient l’estel si haguessin restat al seu país. Afanyem-nos, doncs, també nosaltres; i encara que tothom ens ho impedeixi, correm cap a la casa d’aquest Infant.⁶

Fermesa en la vocació

Hem vist a l'Orient la seva estrella i venim a adorar-lo. Quan el rei Herodes ho va saber, es contorbà, i amb ell tot Jerusalem.⁷ Encara avui es repeteix aquesta escena. Davant la grandesa de Déu, davant la decisió, seriosament humana i profundament cristiana, de viure d’una manera coherent amb la pròpia fe, no manca qui s’estranya i fins s’escandalitza, desconcertat. Hom diria que no conceben cap altra realitat que la que té cabuda en els seus limitats horitzons terrenals. Davant els fets de generositat que perceben en la conducta d’altres que han escoltat la crida del Senyor, somriuen amb displicència, s’espanten o bé ―en casos que semblen veritablement patològics― concentren tot l’esforç a impedir la santa determinació que una consciència ha pres amb la llibertat més plena.

Jo he presenciat, a vegades, el gest que podria qualificar-se com una mobilització general, contra aquells qui havien decidit dedicar tota la seva vida al servei de Déu i dels altres homes. N’hi ha que estan convençuts que el Senyor no pot escollir qui vulgui sense demanar-los permís per elegir-ne d’altres; i que l’home no és capaç de tenir la llibertat més plena, per respondre que sí a l'Amor o per rebutjar-lo. La vida sobrenatural de cada ànima és cosa secundària per als qui raonen així; pensen que mereix de prestar-hi atenció, però només quan s’hagin satisfet les petites comoditats i els egoismes humans. Si fos així, què en restaria, del cristianisme? Les paraules de Jesús, amoroses i exigents alhora, ¿són només per a ésser oïdes, o per a oir-les i posar-les en pràctica? Ell digué: sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte.⁸

Nostre Senyor es dirigeix a tots els homes, perquè vagin al seu encontre, perquè siguin sants. No crida solament els Reis Mags, que eren savis i poderosos; abans ja havia enviat als pastors de Betlem, no un estel, sinó un dels seus àngels.⁹ Però, pobres o rics, savis o no tan savis, han de fomentar en l’ànima la disposició humil que permet d’escoltar la veu de Déu.

Considereu el cas d'Herodes: era un potent de la terra, i té l’oportunitat de servir-se de la col·laboració dels savis: va reunir tots els grans sacerdots i els escribes del poble, i els preguntava on havia de néixer el Messies.¹⁰ El seu poder i la seva ciència no el porten a reconèixer Déu. Per al seu cor empedreït, poder i ciència són instruments de maldat: el desig inútil d’anihilar Déu, el menyspreu de la vida d’un grapat de nens innocents.

Continuem llegint el sant Evangeli: ells respongueren: a Betlem de Judà, perquè així està escrit pel profeta: I tu, Betlem, terra de Judà, no ets pas la més petita entre els prínceps de Judà; perquè de tu sortirà un cabdill que pasturarà el meu poble d’Israel.¹¹ No podem passar per alt aquests detalls de misericòrdia divina: aquell que anava a redimir el món, neix en un llogarret perdut. I és que Déu no fa accepció de persones,¹² tal com ens ho repeteix insistentment l’Escriptura. No es fixa, per a invitar una ànima a una vida de plena coherència amb la fe, en mèrits de fortuna, en noblesa de família, en alts graus de ciència. La vocació precedeix tots els mèrits: l’estrella que havien vist a l'Orient els anava al davant fins que arribant sobre el lloc on era l’Infant va aturar-se.¹³

La vocació és abans que res; Déu ens estima abans que sapiguem dirigir-nos-hi, i posa en nosaltres l’amor amb el qual podem correspondre-li. La paternal bondat de Déu ens ve a trobar.¹⁴ Nostre Senyor no tan sols és just, sinó que és molt més: és misericordiós. No espera que hi anem, Ell s’avança, amb mostres inequívoques d’afecte paternal.

El tracte de Josep amb Jesús

Ja fa temps que m’agrada de recitar una commovedora invocació a sant Josep, que l’Església mateixa ens proposa, entre les oracions preparatòries de la missa: Josep, baró benaurat i feliç, a qui fou concedit de veure i sentir el Déu, que molts reis volgueren veure i oir i no oïren ni veieren. I no solament veure’l i oir-lo, sinó dur-lo en braços, besar-lo, vestir-lo i custodiar-lo: pregueu per nosaltres. Aquesta oració ens servirà per a entrar a l’últim tema que tocaré avui: el tracte entranyable de Josep amb Jesús.

Per a sant Josep, la vida de Jesús fou un descobriment continu de la pròpia vocació. Recordàvem abans aquells primers anys plens de circumstàncies en contrast aparent: glorificació i fugida, majestuositat dels Mags i pobresa del portal, cant dels Àngels i silenci dels homes. Quan arriba el moment de presentar el Nen al Temple, Josep, que porta l’ofrena modesta d’un parell de tórtores, veu com Simeó i Anna proclamen que Jesús és el Messies. El seu pare i la seva mare escoltaven amb admiració les coses que deien d’ell,²⁰ diu sant Lluc. Més endavant, quan l’Infant roman dins el Temple sense que Maria i Josep ho sàpiguen, en trobar-lo novament després de cercar-lo tres dies, el mateix evangelista narra que se’n meravellaren.²¹

Josep se sorprèn. Josep s’admira. Déu li va revelant els seus designis i ell s’esforça per entendre’ls. Com tota ànima que vol seguir Jesús de prop, descobreix de seguida que no és possible de caminar amb el pas cansat, que la rutina no hi cap. Perquè Déu no es conforma amb l’estabilitat en un nivell aconseguit, amb el descans en allò que ja té. Déu exigeix contínuament més i els seus camins no són els nostres camins humans. Sant Josep, com cap home abans o desprès d’ell, ha après de Jesús com estar atent per reconèixer les meravelles de Déu, com tenir l’ànima i el cor oberts.