Llistat de punts

Comença l’any litúrgic i l’introit de la Missa ens proposa una consideració relacionada íntimament amb el principi de la nostra vida cristiana: la vocació que hem rebut. Vias tuas, Domine demonstra mihi, et semitas tuas edoce me;¹ Senyor, indiqueu-me els vostres camins, ensenyeu-me els vostres viaranys. Demanem al Senyor que ens guiï, que ens mostri les seves petjades. per tal que ens puguem dirigir a la plenitud dels seus manaments, que és la caritat.²

M’afiguro que vosaltres, com jo mateix, en pensar en les circumstàncies que han acompanyat la vostra decisió d’esforçar-vos a viure del tot la fe, regraciareu molt el Senyor, tindreu el convenciment sincer ―sense falses humilitats― que no hi cap mèrit per la nostra banda. Ordinàriament hem après d‘invocar Déu des de la infantesa, dels llavis d’uns pares cristians: més endavant, mestres, companys, coneguts, ens han ajudat de mil maneres a no perdre de vista Jesucrist.

Un dia ―no vull generalitzar, obre el teu cor al Senyor i explica-li la teva història―, potser un amic, un cristià corrent igual que tu, et va descobrir un panorama profund i nou, que alhora era vell com l’Evangeli. Et va suggerir la possibilitat d’entestar-te de veres a seguir Crist, de fer-te apòstol d’apòstols. Potser llavors vas perdre la tranquil·litat i no la vas recobrar, convertida en pau, fins que lliurement, perquè et va donar la gana ―que és la raó més sobrenatural―, vas respondre que sí a Déu. I vingué l’alegria, vigorosa, constant, que solament desapareix quan t’apartes d’Ell.

No m’agrada parlar d’elegits ni de privilegiats, però és Crist qui parla, qui elegeix. És el llenguatge de l’Escriptura: elegit nos in ipso ante mundi constitutionem ―diu Sant Pau― ut esssemus sancti.³ Ens ha escollit, des d’abans de la constitució del món, perquè siguem sants. Jo sé que això no t’omple d’orgull, ni contribueix a fer que et consideris superior als altres homes. Aquesta elecció que és l’arrel de la crida, ha d’ésser la base de la teva humilitat. ¿Que per ventura erigim un monument als pinzells d’un gran pintor? Van servir per plasmar obres mestres, però el mèrit és de l’artista. Nosaltres, els cristians, només som instruments del Creador del món, del Redemptor de tots els homes.

Els Apòstols, homes corrents

A mi m’anima de considerar un precedent narrat, pas a pas, a les pàgines de l’Evangeli: la vocació dels primers dotze. Meditem-la a poc a poc, tot suplicant a aquests sants testimonis del Senyor perquè sapiguem seguir Crist com ells ho feren.

Aquells primers apòstols ―als quals servo una gran devoció i afecte― eren, segons els criteris humans, poca cosa. Quant a posició social, llevat de Mateu, que segurament es guanyava bé la vida i que ho va deixar tot quan Jesús li ho demanà, eren pescadors: vivien al dia, maldaven de nit per guanyar-se el manteniment.

Però la posició social no compta. No eren cultes, ni tan sols gaire intel·ligents, almenys pel que fa a les realitats sobrenaturals. Fins i tot els exemples i les comparacions més simples se’ls feien incomprensibles, i acudien al Mestre: Domine, edissere nobis parabolam,⁴ Senyor, explica’ns la paràbola. Quan Jesús, amb una imatge, fa al·lusió al ferment dels fariseus, entenen que els recrimina per no haver comprat pa.⁵

Pobres, ignorants. I ni tan sols senzills, planers. Dins llur limitació, eren ambiciosos. Molts cops discuteixen sobre qui seria més, quan ―segons la seva mentalitat― Crist instaurés a la terra el regne definitiu d’Israel. Discuteixen i s’acaloren en aquest moment sublim en què Jesús és a punt d’immolar-se per la humanitat: en la intimitat del Cenacle.⁶

De fe, poca. Jesucrist mateix ho diu.⁷ Han vist ressuscitar morts, guarir tota mena de malalties, multiplicar el pa i els peixos, calmar tempestes, expulsar dimonis. Sant Pere, escollit com a cap, és l’únic que sap respondre promptament: Vós sou el Crist, el Fill de Déu vivent.⁸ Però és una fe que ell interpreta a la seva manera, per això es permet d’encarar-se amb Jesucrist perquè no es doni en redempció pels homes. I Jesús li ha de respondre: Ves-te’n del meu davant, Satanàs! Que m’escandalitzes, perquè no entens les coses de Déu, sinó les dels homes.⁹Pere raonava humanament, comenta Sant Joan Crisòstom, i concloïa que tot allò ―la Passió i la Mort― era indigne de Crist, reprovable. Per això, Jesús el renya i li diu: no, patir no és cosa indigna de mi; tu ho judiques així perquè raones amb idees carnals, humanes.¹⁰

Aquells homes de poca fe, ¿que potser excel·lien en l’amor a Crist? No hi ha dubte que l’estimaven, si més no de paraula. A vegades es deixen emportar per l’entusiasme: anem-hi també nosaltres, i morim amb Ell.¹¹Però a l’hora de la veritat tots fugiren llevat de Joan, que de debò estimava amb obres. Només aquest adolescent, el més jove dels apòstols, s’està al costat de la Creu. Els altres no sentien aquest amor tan fort com la mort.¹²

Aquests eren els Deixebles escollits pel Senyor; així els tria Crist; així es mostraven abans que, plens de l’Esperit Sant, es convertissin en columnes de l’Església.¹³ Són homes corrents amb defectes, amb febleses, amb la paraula més llarga que les obres. I, no obstant això, Jesús els crida per fer-ne pescadors d’homes,¹⁴ corredemptors, administradors de la gràcia de Déu.

D’entre tantes escenes com en narren els evangelistes, aturem-nos a considerar-ne algunes, començant pels relats del tracte de Jesús amb els dotze. L’apòstol Joan, qui aboca en el seu Evangeli l’experiència de tota una vida, narra aquella primera conversa amb l’encís d’allò que un hom mai no oblida. Mestre, on us allotgeu? Jesús els diu: Veniu i ho veureu. Hi anaren, doncs, i veieren on s’allotjava, i es van quedar amb Ell aquell dia.²¹

Diàleg diví i humà que va transformar les vides de Joan i d’Andreu, de Pere, de Jaume i de tants d’altres, que preparà llurs cors per escoltar la paraula imperiosa que Jesús els adreçà allà tocant el mar de la Galilea. Jesús, tot caminant vora el mar de la Galilea, va veure dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu, el seu germà, que tiraven la xarxa a l’aigua, perquè eren pescadors. I els digué: Seguiu-me i faré que esdevingueu pescadors d’homes. Tots dos, a l’instant, havent deixat les xarxes, el seguiren.²²

Els tres anys successius, Jesús conviu amb els seus deixebles, els coneix, els respon les preguntes, els resol els dubtes. Es ―sí― el Rabbí, el Mestre que parla amb autoritat, el Messies enviat de Déu. Però és alhora assequible, proper. Un dia Jesús es retira en oració; els deixebles es trobaven a la vora, qui sap si tot mirant-se’l i intentant d’endevinar què deia. En tornar Jesús, un d’ells pregunta: Domine, doce nos orare, sicut docuit et Ioannes discipulos suos; ensenyeu-nos a pregar, tal com Joan en va ensenyar també als seus deixebles. I Jesús respongué: Quan us poseu a pregar, digueu: Pare, sigui santificat el vostre nom...²³

Amb autoritat de Déu i amb tendresa d’home, el Senyor rep així mateix els Apòstols els quals, esbalaïts dels fruits de llur primera missió, li comentaven les primícies de l’apostolat: Veniu a retirar-vos amb mi en un lloc despoblat, i reposeu un xic. ²⁴

Una escena molt semblant es repeteix cap a la fi de l’estada de Jesús a la terra, poc abans de l’Ascensió. Quan ja clarejava, Jesús es presentà a la riba, però els deixebles no conegueren que fos Ell. Aleshores Jesús els digué: Nois, que teniu res per a menjar? Aquell que ha preguntat com a home, parla després com a Déu: Tireu la xarxa a la banda dreta de la barca, i en trobareu. La hi van tirar, doncs, i ja no la podien treure per l’abundor de peixos. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava, digué a Pere: És el Senyor.

I Déu els espera a la riba: Així que baixaren en terra veieren unes brases amb peix al damunt, i pa. Jesús els digué: Porteu peixos dels que ara heu agafat. Simó Pere pujà i arrossegà la xarxa a terra, plena de cinquanta-tres peixos grossos; i, malgrat que eren tants, no es va esquinçar la xarxa. Jesús els diu: Veniu, mengeu. Cap dels qui menjaven no gosava preguntar-li: Qui sou, Vós? sabent que era el Senyor. Jesús hi anà, prengué el pa i els en donà, i semblantment féu amb el peix.²⁵

Aquesta delicadesa i afecte els manifesta Jesús no solament amb un grup petit de deixebles, sinó amb tots. Amb les santes dones, amb representants del Sanedrí com Nicodem i amb publicans com Zaqueu, amb malalts i amb gent sana, amb doctors de la llei i amb pagans, amb persones individuals i amb multituds enteres.

Ens diuen els Evangelis que Jesús no tenia on reclinar el cap, però ens conten també que tenia amics estimats i de confiança, desitjosos d’acollir-lo a casa. I ens parlen de la seva compassió pels malalts, del seu dolor pels que ignoren i erren, del seu enuig davant la hipocresia. Jesús plora per la mort de Llàtzer, s’aïra amb els marxants que profanen el temple, deixa que el seu cor s’entendreixi davant el dolor de la vídua de Naïm.

Permeteu-me que conti un esdeveniment de la meva vida personal, que tingué lloc ja fa molts anys. Un dia, un amic de bon cor, però que no tenia fe, em va dir, mentre assenyalava un mapamundi: miri, de nord a sud i d’est a oest. Què vols que miri? li vaig demanar. La seva resposta fou: el fracàs de Crist. Tants de segles mirant de ficar en la vida dels homes la seva doctrina, i vegi’n els resultats. En un primer moment em vaig omplir de tristesa: és un gran dolor, en efecte, considerar que són molts els qui encara no coneixen el Senyor i que, entre els qui el coneixen, també són molts els qui viuen com si no el coneguessin.

Aquesta sensació, però, només va durar un instant, per deixar pas a l’amor i a l’agraïment, perquè Jesús sempre ha volgut fer cada home cooperador lliure de la seva obra redemptora. No ha fracassat: la seva doctrina i la seva vida fecunden el món contínuament. La redempció, que Ell porta a terme, es suficient i sobreabundosa.

Déu no vol esclaus, sinó fills, i respecta la nostra llibertat. La salvació continua i nosaltres hi participem: és voluntat de Crist ―segons les fortes paraules de sant Pau― que acomplim en la nostra carn, en la nostra vida, allò que manca a la seva Passió, pro Corpore eius, quod est Ecclesia, en benefici del seu cos, que és L’Església.¹¹

Val la pena Jugar-se la vida, donar-se del tot, per correspondre a l’amor i a la confiança que Déu diposita en nosaltres. Val la pena. abans que res, que ens decidim a prendre seriosament la nostra fe cristiana. Recitant el Credo, professem creure en Déu Pare totpoderós, en el seu Fill Jesucrist que morí i ressuscità, en l’Esperit Sant, Senyor i donador de vida. Confessem que l’Església, una, santa, catòlica i apostòlica, és el cos de Crist animat per l’Esperit Sant. Ens alegrem davant la remissió dels pecats i davant l’esperança de la resurrecció futura. Però aquestes veritats ¿penetren fins al fons del cor o bé no passen dels llavis? El missatge diví de victòria, d’alegria i de pau de la Pentecosta ha d’ésser el fonament infrangible en la forma de pensar, de reaccionar i de viure de tot cristià.

Conèixer el Cor de Crist Jesús

No puc deixar de confiar-vos una cosa que per mi és un motiu de pena i d’estímul per a l’acció: pensar en els homes que encara no coneixen Crist, que no sospiten encara la profunditat de la joia que ens espera en el Cel, i que van per la terra com cecs perseguint una alegria el veritable nom de la qual ignoren, o bé perdent-se per camins que els allunyen de la felicitat autèntica. Que bé que s’entén allò que devia sentir l’Apòstol Pau aquella nit a la ciutat de Troas quan, entre somnis, tingué una visió: un home macedoni se li posà davant i el pregava: vine a la Macedònia i ajuda’ns. Després d’aquesta visió tot seguit miraren ―Pau i Timoteu― de partir cap a la Macedònia, segurs que Déu els cridava a predicar l’Evangeli a aquella gent.⁹

¿No sentiu també vosaltres que Déu ens crida, que ―a través de tot allò que s’esdevé al voltant nostre― ens empeny a proclamar la bona nova de la vinguda de Jesús? Però a vegades, els cristians encongim la nostra vocació, caiem en la superficialitat, perdem el temps en disputes i renyines. O bé, cosa encara pitjor, no manca qui s’escandalitza falsament en veure com d’altres viuen certs aspectes de la fe o determinades devocions, i en comptes d’obrir, ells, el camí esforçant-se per veure-les de la manera que consideren recta, es dediquen a destruir i a criticar. Certament poden sorgir, i de fet sorgeixen, deficiències en la vida dels cristians, però allò que compta no som nosaltres ni les nostres misèries: l’únic que val és Ell, Jesús. És de Crist, de qui hem de parlar, i no de nosaltres mateixos.

Les reflexions que acabo de fer, són provocades per alguns comentaris sobre una suposada crisi en la devoció al Sagrat Cor de Jesús. No hi ha tal crisi: la veritable devoció ha estat i és actualment una actitud viva, plena de sentit humà i de sentit sobrenatural. Els seus fruits han estat i continuen essent fruits saborosos de conversió, de donació d’un mateix, de compliment de la voluntat de Déu, de penetració amorosa en els misteris de la Redempció.

Cosa ben diversa, en canvi, són les manifestacions d’aquest sentimentalisme ineficaç, dejú de doctrina, amb un enfit de pietisme. A mi tampoc no m’agraden les imatges emmelades, aquestes figures del Sagrat Cor que no poden inspirar cap mena de devoció a persones amb sentit comú i amb sentit sobrenatural de cristià. Però no és una mostra de bona lògica convertir uns abusos pràctics, que acaben desapareixent tots sols, en un problema doctrinal, teològic.

Si hi ha crisi, és una crisi en el cor dels homes, que no encerten ―per miopia, per egoisme, per estretor de mires― a entreveure l’insondable amor de Crist Senyor Nostre. La litúrgia de la santa Església, des que s’instituí la festa d’avui, ha sabut oferir l’aliment de la veritable pietat, recollint com a lectura per a la Missa un text de Sant Pau, en el qual se’ns proposa tot un programa de vida contemplativa ―coneixement i amor, oració i vida―, que comença amb aquesta devoció al Cor de Jesús. Déu mateix, per boca de l’Apòstol, ens invita a anar per aquest camí: que el Crist habiti per la fe en els vostres cors, i que, arrelats i fonamentats en la caritat, pugueu comprendre amb tots els sants quina es l’amplària i la llargària, l’altitud i la profunditat del misteri, i conèixer també aquell amor de Crist que sobrepuja tot coneixement perquè us empleneu de tota la plenitud de Déu.¹⁰

La plenitud de Déu se’ns revela i se’ns dóna en Crist, en l’amor de Crist, en el Cor de Crist. Perquè és el Cor d’Aquell en qui habita tota la plenitud de la divinitat corporalment.¹¹ Per això, quan es perd de vista aquest gran designi de Déu ―el corrent d’amor instaurat en el món per l’Encarnació, per la Redempció i per la Pentecosta―, no s’entendran les delicadeses del Cor del Senyor.