Llistat de punts

El Senyor necessita ànimes fermes i audaces, que no pactin amb la mediocritat i penetrin amb pas segur en tots els ambients.

Serè i equilibrat de caràcter, inflexible voluntat, fe profunda i pietat ardent: característiques imprescindibles d'un fill de Déu.

Fins de les pedres pot treure el Senyor fills d'Abraham… Però hem de procurar que la pedra no sigui trencadissa. D'un roc sòlid, encara que sigui informe, pot fer-se'n més fàcilment un carreu magnífic.

L'apòstol no ha de quedar-se en l'arrasador d'una criatura mediocre. Déu el crida perquè actuï com a portador d'humanitat i transmissor d'una novetat eterna. —Per això, l'apòstol necessita ser una ànima llargament, pacientment, heroicament formada.

Cada dia descobreixo coses noves en mi, em dius… I et responc: ara comences a conèixer-te.

Quan s'estima de debò… sempre es troben detalls per estimar encara més.

Seria lamentable que algú, en veure com actuen els catòlics en la vida social, arribés a la conclusió que ho fan encongits i capitidisminuïts.

No es pot oblidar que el nostre Mestre era —és!— perfectus Homo —Home perfecte.

Si el Senyor t'ha donat una bona qualitat —o una habilitat—, no és solament perquè hi frueixis, o per envanir-te'n, sinó per desplegar-la amb caritat en servei del proïsme. —¿I quan trobaràs una ocasió millor per servir que ara, que convius amb tantes ànimes, les quals comparteixen el teu mateix ideal?

Davant la pressió i l'impacte d'un món materialitzat, hedonista, sense fe…, ¿com es pot exigir i justificar la llibertat de no pensar com «ells», de no obrar com «ells»?…

—A un fill de Déu no li cal demanar aquesta llibertat, perquè Crist ja ens l'ha guanyada d'una vegada per sempre més: però ha de defensar-la i demostrar-la en qualsevol ambient. Només així, entendran «ells» que la nostra llibertat no està encadenada per l'entorn.

Els teus parents, els teus col·legues, les teves amistats, van notant el canvi, i s'adonen que això teu no és una transició momentània, que ja no ets el mateix.

—No t'amoïnis, continua endavant!: s’acompleix el vivit vero in me Christus —ara és Crist qui viu en tu.

Aprecia els qui sàpiguen dir-te que no. I, a més, demana'ls que et raonin la seva negativa, per aprendre…, o per corregir.

Abans eres pessimista, indecís i apàtic.

Ara t'has transformat totalment: et sents audaç, optimista, segur de tu mateix…, perquè a la fi t'has decidit a buscar el teu suport només en Déu.

Trista situació la d'una persona amb magnífiques virtuts humanes, i mancada absolutament de visió sobrenatural: perquè aquelles virtuts fàcilment les aplicarà només als seus fins particulars. —Medita-ho.

Compleixes un pla de vida exigent: et lleves de bon matí, fas oració, freqüentes els Sagraments, treballes o estudies molt, ets sobri, et mortifiques…, ¡però notes que et manca alguna cosa!

Porta al teu diàleg amb Déu aquesta consideració: com que la santedat —la lluita per aconseguir-la— és la plenitud de la caritat, has de revisar el teu amor a Déu i, per Ell, als altres. Tal vegada descobriràs aleshores, amagats en la teva ànima, grans defectes, contra els quals ni tan sols lluitaves: no ets bon fill, bon germà, bon company, bon amic, bon col·lega: i, com que estimes desordenadament «la teva santedat», ets envejós.

Et «sacrifiques» en molts detalls «personals»: per això estàs enganxat al teu jo, a la teva persona i, en el fons, no vius per a Déu ni per als altres: només per a tu.

Per anar endavant, en la vida interior i en l'apostolat, no és la devoció sensible allò que cal; sinó la disposició decidida i generosa, de la voluntat, davant els requeriments divins.

Sense el Senyor no podràs fer ni un pas segur. —Aquesta certesa sobre la necessitat de la seva ajuda, et durà a unir-te més a Ell, amb confiança ferma, perseverant, ungida d'alegria i de pau, encara que el camí es faci aspre i pendent.

Mira la gran diferència que hi ha entre la manera d'obrar natural i la sobrenatural. La primera comença bé, i acaba després afluixant. La segona s'inicia igualment bé…, però tot seguit s'esforça per tal de continuar encara millor.

No és dolent comportar-se bé per nobles raons humanes. —Però… ¡quina diferència quan «manen» les sobrenaturals!

Tot contemplant aquella alegria davant el treball dur, demanà aquell amic: però, totes aquestes tasques es fan per entusiasme? —I li respongueren amb alegria i serenitat: «per entusiasme?…, ens hauríem lluït!»; per Dominum Nostrum Iesum Christum! —per Nostre Senyor Jesucrist!, que ens espera contínuament.

El món està necessitant que espavilem els endormiscats, que animem els tímids, que guiem els desorientats; en un mot, que els enquadrem en les files de Crist, per tal que no es malbaratin tantes energies.

Potser també t'aprofitarà a tu aquella indústria sobrenatural —delicadesa de voluntari amor— que es repetia una ànima molt de Déu, davant les distintes exigències: «ja és hora que et decideixis, de debò, a fer alguna cosa que pagui la pena».

¿Quina perfecció cristiana pretens assolir, si sempre fas el teu caprici, «allò que t'agrada»…? Tots els teus defectes, no combatuts, donaran un fruit constant i lògic de males obres. I la teva voluntat —que no estarà temperada en una lluita perseverant— no et servirà de res, quan arribi una ocasió difícil.

La façana és d'energia i fermesa. —Però, ¡quanta fluixedat i falta de voluntat per dintre!

—Fomenta la decisió que les teves virtuts no es transformin en disfressa, sinó en hàbits que defineixin el teu caràcter.

«En conec algunes i alguns que no tenen forces ni per a demanar socors», em dius disgustat i apenat. —No passis de llarg; la teva voluntat de salvar-te i de salvar-los pot ser el punt de partença de la seva conversió. A més, si fas memòria, t'adonaràs que a tu també et van allargar la mà.

La gent flonjota, la que es queixa de mil petiteses ridícules, és la que no sap sacrificar-se en aquestes menuderies diàries per Jesús…, i molt menys encara pels altres.

¡Quina vergonya si el teu capteniment —¡tan dur, tan exigent amb els altres!— pateix d'aquella flongesa en el teu quefer quotidià!