Llistat de punts

Són molts els cristians persuadits que la Redempció es realitzarà en tots els ambients del món, i que hi deu haver algunes ànimes —no saben quines— que amb Crist contribueixen a realitzar-la. Però ho veuen a un termini de segles, de molts segles…: serien una eternitat, si es fes al pas de la seva entrega.

Tu pensaves així, fins que van venir a «despertar-te».

L’entrega és el primer pas d'una cursa de sacrifici, d'alegria, d'amor, d'unió amb Déu. —I així, tota la vida s'omple d'una beneïda bogeria, que fa trobar felicitat allà on la lògica humana no hi veu més que negació, sofriment, dolor.

«Pregui per mi —deies—: que sigui generós, que avanci, que arribi a transformar-me de tal manera que algun dia pugui ser útil en alguna cosa».

Bé. Però, ¿quins mitjans hi poses perquè aquests propòsits resultin eficaços?

Tot sovint et preguntes com és que ànimes, que han tingut la sort de conèixer el veritable Jesús des que eren nens, vacil·len tant a l'hora de correspondre amb allò que tenen de millor: la vida, la família, les il·lusions.

Mira: tu, justament perquè ho has rebut «tot» de cop, has de mostrar-te molt agraït al Senyor; tal com reaccionaria un cec que recuperés la vista de sobte, quan als altres ni tan sols se'ls acut que han de donar gràcies perquè hi veuen.

Però… no n'hi ha prou. Cada dia, has d'ajudar els qui et volten perquè es comportin amb gratitud per la seva condició de fills de Déu. Si no, no em diguis que ets agraït.

Medita això sense pressa: és molt poc el que se'm demana, per tot el que se'm dóna.

Per a tu, que no acabes d'engegar, considera allò que m'escrivia un germà teu: «Costa, però un cop s'ha pres la “decisió”, ¡quin respir de felicitat, en trobar-se segur dins el camí!».

Aquests dies —em comentaves— han transcorregut més feliços que mai. —I et vaig respondre sense vacil·lar: perquè, «has viscut» una mica més entregat que d'ordinari.

La crida del Senyor —la vocació— es presenta sempre així: «si algú vol venir darrera Meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi».

Sí: la vocació exigeix renúncia, sacrifici. Però, ¡que gustós que resulta el sacrifici —gaudium cum pace, alegria i pau—, si la renúncia és completa!

Quan li parlaren de comprometre's personalment, la seva reacció fou raonar així: «en aquest cas, podria fer això…, hauria de fer allò altre…».

—Li respongueren: «aquí no mercadegem amb el Senyor. La llei de Déu, la invitació del Senyor s'agafa o es deixa, tal com és. Cal decidir-se: endavant, sense cap reserva i amb molt d'ànim, o bé anar-se'n. Qui non est mecum… —el qui no és amb Mi, està contra Mi».

De la manca de generositat a la tebiesa no hi ha més que un pas.

Per tal que no l'imitis, copio d'una carta aquest exemple de covardia: «no cal dir-ho, li agraeixo força que es recordi de mi, perquè necessito moltes oracions. Però també li agrairia que, en suplicar al Senyor que em faci “apòstol”, no s'esforcés a demanar-li que m'exigeixi l'entrega de la meva llibertat».

Aquell conegut teu, molt intel·ligent, bon burgès, bona persona, deia: «complir la llei, però amb mida, sense passar-se de la ratlla, el més just que es pugui».

I afegia: «pecar?, no; però donar-se, tampoc». Causen veritable pena aquests homes mesquins, calculadors, incapaços de sacrificar-se, de lliurar-se per un ideal noble.

Aure audietis, et non intelligetis: et videntes videbitis, et non perspicietis. Paraules ben clares de l'Esperit Sant: senten amb les pròpies orelles, i no entenen; miren amb els seus ulls, i no perceben.

¿Per què t'amoïnes si alguns, «veient» l'apostolat i coneixent la seva grandesa, no s'entreguen? Prega tranquil, i persevera en el teu camí: si aquests no es llancen, d'altres en vindran!

D'ençà que li vas dir «sí», el temps va canviant el color de l'horitzó —cada dia, més bell—, que brilla més ampli i lluminós. Però has de continuar dient «sí».

La Verge Santa Maria, Mestra de donació sense límits. —Te'n recordes?: amb lloança adreçada a Ella, afirma Jesucrist: «¡el qui compleix la Voluntat del meu Pare, aquest —aquesta— és la meva mare!…».

Demana-li a aquesta Mare bona que en la teva ànima adquireixi força —força d'amor i d'alliberament— la seva resposta de generositat exemplar: ecce ancilla Domini! —heus aquí l'esclava del Senyor.

Et parlava de l'horitzó, que s'obre als nostres ulls, i del camí que hem de recórrer. —No hi veig dificultats!, vas declarar, com estranyat de «no veure'n»…

—Grava't bé això al cap: és que no n'hi ha d'haver!!

Potser també t'aprofitarà a tu aquella indústria sobrenatural —delicadesa de voluntari amor— que es repetia una ànima molt de Déu, davant les distintes exigències: «ja és hora que et decideixis, de debò, a fer alguna cosa que pagui la pena».

T'espantava el camí dels fills de Déu, perquè, en nom del Senyor, t'urgien a complir, a negar-te, a sortir de la teva torre de marfil. T'excusaves…, i et confesso que no m'estranya gens aquesta càrrega, que et pesa: un munt de complexos i sinuositats, de melindros i escrúpols, que et deixa inútil.

No t'enfadis si et dic que t'has portat amb més poca enteresa —com si fossis pitjor o inferior— que la gent depravada, pregonera audaç del mal.

Surge et ambula! —alça't i camina, decideix-te!, ¡encara pots alliberar-te d'aquest feix nefast si, amb la gràcia de Déu, escoltes el que Ell demana i, sobretot, si el secundes plenament i de bon grat!