Llistat de punts
Quina llàstima, viure així, practicant la sola ocupació de matar el temps, que és un tresor de Déu! No hi caben les excuses, per a justificar aquesta actuació. Que ningú no digui: disposo solament d’un talent, no puc aconseguir res. També amb un sol talent pots obrar d’una manera meritòria (St. Joan Crisòstom, In Matthaeum homiliae, LXXVIII, 3 [PG 58, 714]). Quina tristesa no treure partit, un autèntic rendiment de totes les facultats, poques o moltes, que Déu concedeix a l’home perquè es dediqui a servir les ànimes i la societat!
Quan el cristià mata el seu temps a la terra, es posa en perill de matar el seu Cel: quan per egoisme es retreu, s’amaga, es despreocupa. Qui estima Déu, no tan sols dóna allò que té, allò que és, al servei de Crist: es dóna ell mateix. No veu —amb mirada mesquina— el seu jo en la salut, en el nom, en la carrera.
Meu, meu, meu…, pensen, diuen i fan molts d’ells. Quina cosa més molesta! Comenta sant Jeroni que veritablement, allò que és escrit: per a buscar excuses als pecats, es realitza en aquesta gent que, al pecat de supèrbia, hi afegeix la peresa i la negligència (St. Jeroni, Commentariorum in Matthaeum libri, 4, 25 [PL 26, 195]).
És la supèrbia, la que conjuga contínuament aquest meu, meu, meu… Un vici que converteix l’home en criatura estèril, que anul·la les ànsies de treballar per Déu, que el mena a desaprofitar el temps. No perdis l’eficàcia, anihila en canvi l’egoisme. La teva vida per a tu? La teva vida per a Déu, per al bé de tots els homes, per amor al Senyor. Desenterra aquest talent! Fes-lo productiu, i assaboriràs l’alegria que, en aquest negoci sobrenatural, no hi fa res que el resultat no sigui a la terra una meravella que els homes poden admirar. El que és essencial és donar tot el que som i posseïm, procurar que el talent rendeixi, i comprometre’ns contínuament a produir un bon fruit.
Potser Déu ens concedeix un altre any per a servir-lo. No pensis en cinc ni en dos. Fixa’t només en aquest: en un, en el que hem començat: dóna’l, no el colguis! Aquest ha de ser el nostre determini.
Estem enumerant ràpidament algunes virtuts humanes. Sé que, en la vostra oració al Senyor, n’afloraran moltes altres. Jo voldria aturar-me ara uns instants en una qualitat meravellosa: la magnanimitat.
Magnanimitat: grandesa d’ànim, ànima àmplia, on en caben molts. És la força que ens disposa a sortir de nosaltres mateixos, per preparar-nos a emprendre obres de vàlua, en benefici de tothom. L’estretor no nia en el magnànim; no hi juga la gasiveria, ni el càlcul egoista, ni la trapelleria interessada. El magnànim dedica sense reserves la seva força a allò que val la pena; per això és capaç de donar-se ell mateix. No es conforma amb donar: es dóna. I aleshores aconsegueix d’entendre la major mostra de magnanimitat: donar-se a Déu.
Document imprès des de https://escriva.org/ca/book-subject/amigos-de-dios/5324/ (09/05/2024)