Llistat de punts

T'aconsello que intentis alguna vegada tornar… al començament de la teva «primera conversió», cosa que, si no és fer-se com a nens, s'hi assembla molt: en la vida espiritual, cal deixar-se portar amb entera confiança, sense pors ni falsies; s'ha de parlar amb absoluta claredat d'allò que es té al cap i a l'ànima.

¡Com te'n sortiràs d'aquest estat de tebiesa, de lamentable languidesa, si no hi poses els mitjans! Lluites molt poc i, quan t'esforces, ho fas com per rabieta i amb disgust, gairebé desitjant que els teus febles desigs no produeixin efecte, i així autojustificar-te: per no exigir-te i que no t'exigeixin més.

—Estàs complint la teva voluntat; no la de Déu. Si no canvies, de debò, ni seràs feliç, ni aconseguiràs la pau que ara et falta.

—Humilia't davant Déu, i procura estimar de veritat.

Quina pèrdua de temps i quina visió tan humana, quan tot ho redueixen a tàctiques, com si això fos el secret de l'eficàcia.

—Obliden que la «tàctica» de Déu és la caritat, l'Amor sense límits: així salvà Ell la distància insalvable que l'home obre, amb el pecat, entre el Cel i la terra.

Tingues sinceritat «salvatge» a l'examen de consciència; és a dir, valentia: la mateixa amb què et mires al mirall, per saber on t'has ferit o on t'has embrutat, o bé on són els teus defectes, que has d'eliminar.

Haig de prevenir-te contra una argúcia de «satanàs» —així, amb minúscula!, perquè no es mereix més—, que intenta servir-se de les circumstàncies més normals, per desviar-nos poc o molt del camí que ens duu a Déu.

Si lluites, i encara més si lluites de veritat, no pot estranyar-te que et sobrevingui el cansament o el temps de «anar a contrapèl», sense cap consol espiritual ni humà. Mira el que m'escrivien fa temps, i que vaig recollir pensant en alguns que consideren ingènuament que la gràcia prescindeix de la naturalesa: «Pare, des de fa uns dies estic amb una mandra i una apatia tremendes, per a complir el pla de vida; tot ho faig a la força i amb molt poc esperit. Pregui per mi per tal que passi aviat aquesta crisi, que em fa patir molt quan penso que pot fer-me perdre el camí».

—Em vaig limitar a respondre: ¿és que no sabies que l'Amor exigeix sacrifici? Llegeix a poc a poc les paraules del Mestre: «qui no agafa la seva Creu cotidie —cada dia, no és digne de mi». I més endavant: «no us deixaré orfes…». El Senyor permet aquesta aridesa teva, que se't fa tan dura, perquè l'estimis més, perquè confiïs només en Ell, perquè amb la Creu corredimeixis, perquè el trobis.

Que poc llest que sembla el diable!, em comentaves. No entenc la seva estupidesa: sempre els mateixos enganys, les mateixes falsedats…

—Tens tota la raó. Però els homes som més poc llestos, i no aprenem a escarmentar en cap d'altri… I satanàs compta amb tot això, per temptar-nos.

Vaig sentir en certa ocasió que en les grans batalles es repeteix un curiós fenomen. Encara que la victòria estigui assegurada amb antelació per la superioritat numèrica i de mitjans, després, en el tràfec del combat, no hi falten moments que amenaça la derrota per la debilitat d'un sector. Vénen aleshores les ordres terminants de l'alt comandament, i es cobreixen les escletxes del flanc en dificultat.

—Vaig pesar en tu i en mi. Amb Déu, que no perd batalles, serem sempre vencedors. Per això, en la lluita per la santedat, si et notes sense forces, escolta els mandats, fes cas, deixa't ajudar…, perquè Ell no falla.

Vas obrir sincerament el cor al teu Director, tot parlant en la presència de Déu…, i fou magnífic comprovar que tu sol anaves trobant resposta adient als teus intents d'evasió.

Estimem-la, la direcció espiritual!