Llistat de punts

Déu ens vol sants

Vosaltres i jo formem part de la família de Crist, perquè Ell mateix ens escollí abans de la creació del món, perquè fóssim sants i sense taca a la seva presència per la caritat, i ens predestinà com a fills adoptius per Jesucrist, a glòria seva per pur efecte de la seva bona voluntat (Eph I, 4-5). Aquesta elecció gratuïta, que hem rebut del Senyor, ens marca un fi ben determinat: la santedat personal, tal com ens ho repeteix insistentment sant Pau: haec est voluntas Dei: sanctificatio vestra (I Thhes IV, 3), aquesta és la Voluntat de Déu: la vostra santificació. No ho oblidem, doncs: som dins la cleda del Mestre, per conquerir aquest cim.

No se me’n va de la memòria una ocasió —d’ això ja fa molt de temps— en què vaig anar a pregar a la Catedral de València, i vaig passar per davant del sepulcre del Venerable Ridaura. Em van explicar aleshores que a aquest sacerdot, quan ja era molt vell i li preguntaven: quants anys té, vostè?, ell, molt convençut, responia en valencià: poquets, els que fa que serveixo Déu. Per a bastants de vosaltres, hom compta encara amb els dits de la mà els anys, des que us vau decidir a tractar Nostre Senyor, a servir-lo enmig del món, en el vostre propi ambient i a través de la pròpia professió o ofici. Aquest detall no hi fa gran cosa; el que interessa, en canvi, és que gravem amb foc en l’ànima, la certesa que la invitació a la santedat, adreçada per Jesucrist a tots els homes sense excepció, exigeix que cadascú conreï la vida interior, que s’exerciti diàriament en les virtuts cristianes; i no pas d’una manera qualsevol, ni per damunt del que és corrent, ni tan sols d’una manera excel·lent: hem d’esforçar-nos-hi fins a l’heroisme, en el sentit més fort i contundent de l’expressió.

La meta que us proposo —més ben dit, la que Déu ens assenyala a tots— no és un miratge o un ideal inassolible: podria relatar-vos tants exemples concrets de dones i d’homes del carrer, com vosaltres i com jo, que han trobat Jesús que passa quasi in occulto (Ioh VII, 10) per les cruïlles aparentment més vulgars, i que s’han decidit a seguir-lo abraçats amb amor a la creu de cada dia (Cfr. Mt XVI, 24). En aquesta època d’esfondrament general, de cessions i descoratjaments, o de llibertinatge i anarquia, em sembla encara més actual aquella convicció senzilla i profunda que, en els inicis de la meva labor sacerdotal, i sempre, m’ha consumit en desigs de comunicar-ho a la humanitat entera: aquestes crisis mundials són crisis de sants.

En meditar aquelles paraules de Nostre Senyor: Jo per amor d’ells em santifico a mi mateix per tal que també ells siguin santificats en la veritat (Ioh XVII, 19), ens adonem clarament del nostre únic fi: la santificació, o bé, que hem de ser sants per santificar. Alhora, com una temptació subtil, potser ens assaltarà el pensament que som molt pocs els qui estem decidits a respondre a aquesta invitació divina, a part del fet que ens veiem com a instruments d’una categoria molt escassa. Certament, som pocs, en comparació amb la resta de la humanitat, i personalment no valem res; però l’afirmació del Mestre ressona amb autoritat: el cristià és llum, sal, ferment del món, i una mica de llevat fermenta tota la massa (Gal V, 9). Justament per això sempre he predicat que ens interessen totes les ànimes —de cent, totes cent—, sense discriminacions de cap mena, amb la certesa que Jesucrist ens ha redimit a tots, i vol ocupar-nos uns quants, malgrat tota la nostra nul·litat personal, perquè fem conèixer aquesta salvació.

Un deixeble de Crist mai no tractarà malament ningú; de l’error en diu error, però corregirà amb afecte el qui està equivocat: si no, no el podrà ajudar, no el podrà santificar. Cal conviure, cal comprendre, cal disculpar, cal que siguem fraternals; i, tal com ho aconsellava sant Joan de la Creu, tothora cal posar amor, on no hi ha amor, perquè llevi amor (Cfr. St. Joan de la Creu. Carta a María de la Encarnación, 6-VII-1591); també en aquestes circumstàncies aparentment intranscendents que ens deparen el treball professional i les relacions familiars i socials. Així, doncs, tu i jo aprofitarem fins i tot les oportunitats més banals que se’ns presentin, per tal de santificar-les, per tal de santificar-nos i per tal de santificar aquells qui amb nosaltres comparteixen els mateixos afanys quotidians, mentre sentim en les nostres vides el pes dolç i suggestiu de la corredempció.

Prosseguiré aquesta estona de conversa davant el Senyor amb una nota que vaig fer servir anys enrere i que manté encara tota la seva actualitat. Vaig aplegar aleshores unes consideracions de Teresa d’Àvila: tot és no res, i menys que no res, el que s’acaba i no plau Déu (Sta. Teresa de Jesús. Libro de la vida, 20, 26). ¿Enteneu per què una ànima deixa d’assaborir la pau i la serenitat en allunyar-se del seu fi, quan s’oblida que Déu l’ha creada per a la santedat? Esforceu-vos a no perdre mai aquest punt de mira sobrenatural, tampoc a l’hora del lleure o de l’esplai, tan necessaris com el treball en la vida de cada un.

Ja podeu assolir el cim de la vostra tasca professional, ja podeu aconseguir els triomfs més ressonants, com a fruit d’aquesta libèrrima iniciativa que exerciu en les activitats temporals; però si m’abandoneu aquest sentit sobrenatural que ha de presidir tot el nostre quefer humà, haureu errat lamentablement el camí.

Però tornem al nostre tema. Abans us deia que ja podeu aconseguir els èxits més espectaculars en el camp social, en l’actuació pública, en els afers professionals, però si us descuideu interiorment i us aparteu del Senyor, al final haureu fracassat rotundament. Davant Déu, i és això el que compta al capdavall, aconsegueix la victòria qui lluita per captenir-se com un cristià autèntic: no hi cap una solució intermèdia. Per això en coneixeu tants que, si judiquem humanament la seva situació, haurien de sentir-se molt feliços i, malgrat tot, arrosseguen una existència inquieta, agra; sembla que venguin alegria a dojo, però grates una mica en llurs ànimes i resta al descobert un gust acerb, més amargant que el fel. Això no ens passarà, si de debò mirem de complir constantment la Voluntat de Déu, donar-li glòria, lloar-lo i fer arribar el seu regne a totes les criatures.

A la barca de Crist

Com a Nostre Senyor, a mi també m’agrada molt parlar de barques i xarxes, per tal que tots traguem d’aquestes escenes evangèliques propòsits ferms i determinats. Ens conta sant Lluc que uns pescadors rentaven i adobaven les xarxes a la vora del llac de Genesaret. Jesús s’apropa a aquelles barques atracades a la riba i puja en una: la de Simó. Amb quina naturalitat el Mestre s’enfila a la barca de cada un de nosaltres!: per complicar-nos la vida, com hom repeteix en to de queixa. Amb vosaltres i amb mi mateix s’ha topat el Senyor en el nostre camí, per complicar-nos l’existència delicadament, amorosament.

Després de predicar de la barca de Pere estant, es dirigeix als pescadors: duc in altum, et laxate retia vestra in capturam! (Lc V, 4), vogueu mar endins i caleu les xarxes! Refiats de la paraula de Crist, obeeixen i obtenen aquella pesca prodigiosa. I tot mirant Pere que, com Jaume i Joan, no se’n sabia avenir, el Senyor li explica: no temis, des d’ara seran homes el que has de pescar. I ells, havent dut les barques a terra, deixant totes les coses, el seguiren (Lc V, 10-11).

La teva barca —els teus talents, les teves aspiracions, ni res que assolexis— no t’ha de valer gens, si no és que la deixes a disposició de Jesucrist, que permetis que pugui entrar-hi amb llibertat, que no la converteixis en un ídol. Tu tot sol, amb la teva barca, si deixes de banda el Mestre, sobrenaturalment parlant, te’n vas de dret al naufragi. Únicament si admets, si cerques, la presència i el govern del Senyor, seràs lliure de les tempestes i dels contratemps de la vida. Posa-ho tot en les mans de Déu: que els teus pensaments, les bones aventures de la teva imaginació, les teves ambicions humanes nobles, els teus amors nets, passin pel cor de Crist. Altrament, tard o d’hora, s’enfonsaran amb el teu egoisme.

Si consents que Déu senyoregi la teva nau, que en sigui l’amo, quina seguretat!..., i també quan sembla que se n’absenta, que resta endormiscat, que se’n desentén, i que es desferma el temporal enmig de les tenebres més obscures. Diu sant Marc que els Apòstols es trobaven en aquestes circumstàncies; i Jesús, en veure’ls escarrassar-se remant, perquè el vent els era contrari, devers la quarta vetlla de la nit, es dirigí cap a ells caminant sobre el mar… Tingueu confiança! sóc jo, no tingueu por. I pujà amb ells a la barca, i el vent amainà (Mc VI, 48, 50-51).

Fills meus, ocorren tantes coses a la terra!.. Us podria explicar treballs, sofriments, maltractaments, martiris —no en trec ni una lletra— heroisme de moltes animes. Als nostres ulls, en la nostra intel·ligència brolla de vegades la impressió que Jesús dorm, que no ens sent; però sant Lluc ens conta com es comporta el Senyor amb els seus: tot navegant amb ells —els deixebles— Jesús s’adormí, mentre un fort temperi esvalotà les ones, talment que omplint-se la barca d’aigua, ells perillaven. Llavors s’atansaren a Ell, i el despertaren dient: Mestre, que estem perduts. I Jesús, posant-se dempeus, increpà el vent i la maror perquè es calmessin, i immediatament es van parar, i hi hagué una gran bonança. Llavors va dir-los: on és la vostra fe? (Lc VIII, 23-25).

Si ens donem, Ell se’ns dóna. Cal confiar plenament en el Mestre, cal abandonar-se en les seves mans, sense gasiveria; manifestar-li, amb les nostres obres, que la barca és seva; que volem que disposi al seu gust de tot el que ens pertany.

Acabo, acudint a la intercessió de Santa Maria, amb aquests propòsits: viure de fe; perseverar amb esperança; romandre aferrats a Jesucrist; estimar-lo de debò, de debò, de debò; recórrer i assaborir la nostra aventura d’Amor, puix que estem enamorats de Déu; deixar que Crist entri en la nostra pobra barca i que prengui possessió de la nostra ànima com a Amo i Senyor; manifestar-li amb sinceritat que ens esforçarem a mantenir-nos sempre en la seva presència, de dia i de nit, ja que Ell ens ha cridat a la fe: ecce ego quia vocasti me! (I Reg III, 9), i venim a la seva cleda, atrets pels seus crits i els xiulets de Bon Pastor, amb la certesa que és solament a la seva ombra que trobarem la veritable felicitat temporal i eterna.

Ens sentim remoguts, amb una forta sotragada al cor, en escoltar atentament aquell crit de sant Pau: aquesta és la voluntat de Déu, la vostra santificació (1 Thes IV, 3). Avui, m’ho proposo un altre cop, i també us ho recordo a vosaltres i a tota la humanitat: aquesta és la Voluntat de Déu, que siguem sants.

Per a pacificar les ànimes amb una pau autèntica, per a transformar la terra, per a cercar Déu Senyor Nostre en el món i a través de les coses del món, resulta indispensable la santedat personal. En les meves converses amb gent de tants països i dels ambients socials més diversos, sovint em pregunten: I què ens diu, als casats? Què, als qui treballem al camp? Què, a les vídues? Què, als joves?

Responc sistemàticament que només tinc una sola cassola. I solc puntualitzar que Jesucrist Senyor Nostre va predicar la bona nova per a tothom, sense cap mena de distinció. Una sola cassola i un sol aliment: el meu aliment és que faci la voluntat del qui m’ha enviat, que dugui a terme la seva obra (Ioh IV, 34). A cadascú crida a la santedat, de cadascú demana amor: joves i ancians, solters i casats, sans i malats, cultes i ignorants, treballin on treballin, siguin on siguin. Només hi ha una manera de créixer en la familiaritat i en la confiança en Déu: Tractar-lo en l’oració, parlar-hi, manifestar-li —de cor a cor— el nostre afecte.