Llistat de punts

Escollir la vida

Hem après amb agraïment, ja que percebem la felicitat a què som cridats, que totes les criatures han estat tretes del no-res per Déu i per a Déu: les racionals, els homes, tot i que perdem la raó tan sovint; i les irracionals, aquelles que tresquen per la superfície de la terra, o que habiten en les entranyes del món, o que travessen la blavor del cel, algunes fins a mirar el sol de fit a fit. Però enmig d’aquesta meravellosa varietat, només nosaltres, els homes —no parlo aquí dels àngels— ens unim al Creador per l’exercici de la nostra llibertat: podem retre al Senyor la glòria que li correspon com a Autor de tot allò que existeix, o negar-la-hi.

Aquesta possibilitat compon el clarobscur de la llibertat humana. El Senyor ens invita; ens impulsa —perquè ens estima entranyablement!— a escollir el bé. Mira: avui jo poso davant teu la vida amb el bé, la mort amb el mal. Si obeeixes el precepte de Jahvè, el teu Déu, que avui t’imposo, d’estimar Jahvè, el Déu, de seguir els seus camins i observar els seus manaments, decrets i preceptes, viuràs… Escull, doncs, la vida perquè visquis (Dt XXX, 15-16, 19).

¿Vols pensar —jo també el faig, el meu examen— si mantens immutable i ferma la teva elecció de Vida? ¿Si en sentir aquesta veu de Déu, amabilíssima, que t’estimula a la santedat, respons lliurement que sí? Tornem a girar l’esguard al nostre Jesús, quan parlava a la gent per les ciutats i els camps de Palestina. No pretén d’imposar-se. Si vols ésser perfecte… (Mt XIX, 21) diu al jove ric. Aquell xicot rebutjà la insinuació, i l’Evangeli diu que abiit tristis (Mt XIX, 22), que se’n va anar entristit. Per això algun cop l’he anomenat l’au trista: va perdre l’alegria perquè es va negar a lliurar la seva llibertat a Déu.

El sentit de la llibertat

Mai no podrem acabar d’entendre aquesta llibertat de Jesucrist, immensa —infinita— com el seu amor. Però el tresor preciosíssim del seu generós holocaust ens ha de moure a pensar: ¿per què m’heu deixat, Senyor, aquest privilegi, amb què sóc capaç de seguir les vostres petjades, però també d’ofendre-us? Arribem així a calibrar el recte ús de la llibertat si es disposa devers el bé; i la seva errada orientació, quan amb aquesta facultat l’home s’oblida, s’aparta de l’Amor dels amors. La llibertat personal —que defenso i defensaré sempre amb totes les meves forces— en mena a demanar amb una seguretat convençuda, conscient també de la meva pròpia feblesa: ¿què espereu de mi, Senyor, perquè jo voluntàriament ho compleixi?

Ens ho respon Crist mateix: veritas liberavit vos (Ioh VIII, 32); la veritat us farà lliures. ¿Quina veritat és aquesta que inicia i consuma en tota la nostra vida el camí de la llibertat? Us la resumiré, amb l’alegria i amb la certesa que provenen de la relació entre Déu i les seves criatures: saber que hem sortit de les mans de Déu, que som objecte de la predilecció de la Trinitat Beatíssima, que som fills d’un Pare tan gran. Jo demano al Senyor que ens decidim a adonar-nos-en, a assaborir-ho de dia en dia: així obrarem com persones lliures. No ho oblideu: qui no se sap fill de Déu, desconeix la seva veritat més íntima, i manca en la seva actuació del domini i de la senyoria propis d’aquells qui estimen el Senyor per damunt de totes les coses.

Convenceu-vos-en, per guanyar el cel ens hi hem d’obstinar lliurement, amb una decisió plena, constant i voluntària. Però la llibertat no es basta a si mateixa: li cal un nord, una guia. No hi cap, que l’ànima faci via sense que ningú la regeixi; i per això ha estat redimida de manera que tingui Crist com a Rei, el jou del qual és suau i la càrrega lleugera, i no el diable, el regne del qual és pesant (Orígenes, Commentarii in Epistolam ad Romanos, V, 6 [PG 14, 1034-1035]).

Rebutgeu l’engany dels qui es conformen amb una trista cridòria: llibertat, llibertat! Molts cops dins aquest mateix clam, s’hi amaga una tràgica servitud: perquè l’elecció que s’estima més l’error, no allibera: és Crist l’únic que allibera (Cfr. Gal IV, 31), ja que només Ell és el Camí, la Veritat i la Vida (Cfr. Ioh XIV, 6).

Són ànimes que fan barricades amb la llibertat. La llibertat, la meva llibertat! La tenen i no la segueixen; la miren, la posen com un ídol de fang dins el seu enteniment mesquí. Això és llibertat? ¿Quin profit en treuen, d’aquesta riquesa, sense un compromís seriós, que orienti tota l’existència? Un comportament així s’oposa a la categoria pròpia, a la noblesa, de la persona humana. Falta la ruta, el camí clar que informi els passos damunt la terra: aquestes ànimes —les heu trobades, com jo— es deixaran arrossegar després per la vanitat pueril, per la ufanor egoista, per la sensualitat.

Llur llibertat es demostra estèril, o bé dóna fruits ridículs, també humanament. Qui no escull —amb plena llibertat!— una norma recta de conducta, tard o d’hora es veurà manejat per d’altres, viurà en la indolència —com un paràsit—, subjecte a allò que els altres determinin. Es prestarà a ésser sacsejat per qualsevol cop de vent, i els altres ho resoldran tot sempre per ell. Aquests núvols són sense aigua, portats d’ací d’allà per les ventades, arbres tardorencs, infructuosos, morts dues vegades, sense arrels (Iudae, 12), per més que s’encobreixin amb un xerroteig continuat, amb pal·liatius amb els quals intenten d’esfumar l’absència de caràcter, de valentia i d’honradesa.

Però no em coacciona ningú!, repeteixen obstinadament. Ningú? Tots coaccionen aquesta il·lusòria llibertat, que no s’arrisca a acceptar responsablement les conseqüències d’actuacions lliures, personals. On no hi ha amor de Déu, s’hi fa un buit d’exercici individual i responsable, de la pròpia llibertat: allí —malgrat les aparences— tot és coacció. L’indecís, el qui és irresolut, és com una matèria blanca a mercè de les circumstàncies; qualsevol l’emmotlla al seu voler i, abans que res, ho fan les passions i les tendències pitjors de la naturalesa ferida pel pecat.