Llistat de punts

Quan m’adreço a vosaltres, quan conversem tots plegats amb Déu Nostre Senyor, continuo en veu alta la meva oració personal: m’agrada de recordar-ho sovint. I vosaltres també us heu d’esforçar a alimentar la vostra oració dintre les vostres ànimes, encara que per qualsevol circumstància, com ara la d’avui, hàgim de tractar un tema que a primer cop d’ull no sembla gaire a propòsit per a un diàleg d’amor: que això és el nostre col·loqui amb el Senyor. Dic al primer cop d’ull, perquè tot el que ens passa, tot el que s’esdevé al costat nostre pot ser, i ha de ser, tema de la nostra meditació.

Us haig de parlar del temps, d’aquest temps que se’ns en va. No repetiré la coneguda afirmació que un any més és un any menys… Tampoc no us suggereixo que aneu demanant pertot arreu què en pensen, del decurs dels dies, ja que probablement —si ho fèieu— sentiríeu alguna resposta d’aquest estil: joventut, diví tresor, que te’n vas per no tornar… Per bé que no excloc que també podríeu sentir una consideració amb més sentit sobrenatural.

Tampoc no em vull deturar en el punt concret de la brevetat de la vida, amb accents de nostàlgia. Als cristians, la fugacitat de la caminada terrenal ens hauria d’incitar a aprofitar millor el temps, de cap manera témer Nostre Senyor, i menys encara a mirar-nos la mort com un final desastrós. Un any que s’acaba —s’ha dit de mil maneres, més o menys poètiques—, amb la gràcia i la misericòrdia de Déu, és un pas més que ens acosta al Cel, la nostra Pàtria definitiva.

En pensar en aquesta realitat, entenc molt bé aquella exclamació que sant Pau escriu als de Corint: tempus breve est! (1 Cor VII, 29), que n’és de breu, la durada del nostre pas per la terra! Aquests mots, per un cristià coherent, ressonen dins el més íntim del seu cor, com un retret davant la falta de generositat, i com una invitació constant a ésser lleial. Veritablement, el nostre temps d’estimar, de donar, de desagreujar, és curt. No és just, doncs, que el malbaratem, ni que irresponsablement llancem aquest tresor per la finestra: no podem desbaratar aquesta etapa del món que Déu confia a cadascun de nosaltres.

Per atènyer aquesta meta, ens hem de captenir moguts per l’Amor, no pas com qui suporta el pes d’un càstig o una maledicció: i tot allò que feu de paraula o d’obra, feu-ho tot en nom de nostre Senyor Jesucrist, donant per mitjà d’Ell gràcies a Déu Pare (Col III, 17). I així acabarem la tasca amb perfecció, omplint el temps, perquè serem instruments enamorats de Déu, que s’adonen de tota la responsabilitat i confiança que el Senyor diposita damunt les seves espatlles, malgrat la pròpia feblesa. En cada una de les teves activitats, per tal com comptes amb la fortalesa de Déu, has de portar-te com aquell qui es mou exclusivament per Amor.

Però no tanquem els ulls a la realitat, tot conformant-nos amb una visió ingènua, superficial, que ens meni a la idea que ens espera un camí fàcil, i que n’hi ha prou, per a recórrer-lo, amb uns propòsits sincers i uns desigs ardents de servir Déu. No en dubteu: al llarg dels anys, es presentaran —potser abans que no ens pensem— situacions particularment costoses, que exigiran molt d’esperit de sacrifici i un major oblit d’un mateix. Fomenta aleshores la virtut de l’esperança i, amb audàcia, fes teu el crit de l’Apòstol: perquè penso que els sofriments de la vida present, no es poden pas comparar amb aquella glòria futura que s’ha de manifestar en nosaltres (Rom VIII, 18); medita amb seguretat i amb pau: com serà l’Amor infinit de Déu abocat damunt aquesta pobra criatura! Ha arribat l’hora, enmig de les teves ocupacions ordinàries, d’exercitar la fe, de despertar l’esperança, d’avivar l’amor; és a dir, d’activar les tres virtuts teologals, que ens impulsen a desterrar de seguida, sense dissimulacions, sense embuts, sense embolics, els equívocs en la nostra conducta professional i en la nostra vida interior.

A vegades, quan tot ens surt a l’inrevés de com ens ho afiguràvem, ens ve espontàniament a la boca: Senyor, que se m’enfonsa tot, tot, tot…! Ha arribat l’hora de rectificar: jo, amb Vós, avançaré segur, perquè Vós sou la mateixa fortalesa: quia tu es, Deus, fortitudo mea (Ps XLII, 2).

T’he pregat que, enmig de les teves ocupacions, procuris alçar l’esguard al Cel, de forma perseverant, perquè l’esperança ens impulsa a aferrar-nos a aquesta mà forta que Déu ens dóna sempre, a fi que no perdem el punt de mira sobrenatural; també quan les passions s’aixequen i ens escometen per engrillonar-nos en el reducte mesquí del nostre jo, o bé quan —amb una vanitat pueril— ens sentim el centre de l’univers. Jo visc convençut que, sense mirar cap amunt, sense Jesús, mai no aconseguiré res; i sé que la meva fortalesa per vèncer-me i per vèncer, neix de repetir aquell crit: ho puc tot en Aquell qui em conforta (Phil IV, 13), que aplega la promesa segura de Déu de no abandonar els seus fills, si els seus fills no l’abandonen.

Fiqueu-vos sovint enmig dels personatges del Nou Testament. Assaboriu aquelles escenes commovedores en les quals el Mestre actua amb gestos divins i humans, o bé relata amb trets humans i divins la història sublim del perdó, la del seu Amor ininterromput pels seus fills. Aquests transsumptes del Cel també es renoven ara, en la perenne actualitat de l’Evangeli: es palpa, es nota, podem afirmar que es toca amb les mans la protecció divina; una empara que guanya en vigoria, quan anem avançant malgrat les ensopegades, quan comencem i tornem a començar, perquè això és la vida interior, viscuda amb l’esperança en Déu.

Sense aquest afany de superar els obstacles de dins i de fora, no se’ns concedirà el premi. Cap atleta no serà premiat, si no lluita de debò (2 Tim II, 5), i no fóra autèntic el combat si faltava l’adversari contra el qual calia lluitar. Així és que si no hi ha adversari, no hi haurà corona; perquè no pot haver-hi un vencedor on no hi ha un vençut (St. Gregori, De perfecta christiani forma [PL 46, 386]).

Lluny de descoratjar-nos, les contrarietats han d’ésser un estímul per créixer com a cristians: en aquesta lluita ens santifiquem, i la nostra tasca apostòlica adquireix una major eficàcia. En meditar sobre aquests moments en què Jesucrist —a l’Hort de les Oliveres i més endavant, en l’abandó i el ludibri de la Creu— accepta i ama la Voluntat del Pare, mentre sent el pes gegantí de la Passió, ens hem de convèncer que per imitar Crist, per a ser-ne uns bons deixebles, cal que ens abracem al seu consell: si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que es carregui la seva creu i que em segueixi (Mt XVI, 24). Per això, m’agrada de demanar a Jesús, per a mi: Senyor, cap dia sense creu! Així, amb la gràcia divina, es reforçarà el nostre caràcter, i farem de punt de suport al nostre Déu, per damunt de les nostres misèries personals.

Comprèn-ho: si en clavar un clau a la paret, no hi trobessis resistència, què hi podries penjar? Si no ens enrobustim, amb l’auxili diví, mitjançant el sacrifici, no arribarem a tenir la condició d’instruments del Senyor. En canvi, si ens decidim a aprofitar amb alegria les contrarietats, per amor de Déu, no ens costarà davant les coses difícils i desagradables, davant les coses dures i incòmodes, d’exclamar amb els Apòstols Jaume i Joan: podem! (Mc X, 39).

Aquesta lluita del fill de Déu no va unida a tristos renunciaments, a obscures resignacions, a privacions d’alegria: és la reacció de l’enamorat, que mentre treballa i mentre descansa, mentre frueix i mentre pateix, posa el pensament en la persona estimada, i per ella s’enfronta de gust amb els diferents problemes. En el nostre cas, a més a més, com que Déu —hi insisteixo— no perd batalles, nosaltres amb Ell ens direm vencedors. Tinc l’experiència que si m’ajusto fidelment als seus requeriments, em posa en prats verds i em mena a fresques aigües, i allí em retorna. Em guia pels camins segurs per amor del seu nom. Ni quan passo per una vall tenebrosa no tinc por de cap mal, perquè vós sou amb mi; la vostra vara i el vostre bàcul són el meu consol (Ps XXII, 2-4).

En els combats de l’ànima, l’estratègia és molts cops una qüestió de temps, d’aplicar el remei convenient, amb paciència, amb tenacitat. Augmenteu els actes d’esperança. Us recordo que sofrireu derrotes, o que passareu per alts i baixos —Déu permet que siguin imperceptibles— en la vostra vida interior, ja que no hi ha ningú que es vegi lliure d’aquests contratemps. Sinó que el Senyor, que és omnipotent i misericordiós, ens ha concedit els mitjans idonis per a vèncer. N’hi ha prou que els emprem, com us deia abans, amb la resolució de començar a cada moment, si calgués.

Acudiu setmanalment —i sempre que en tingueu necessitat, sense donar cabuda als escrúpols— al sant Sagrament de la Penitència, al sagrament del perdó diví. Revestits de la gràcia, anirem a través de les muntanyes (Cfr. Ps CIII, 10), i pujarem el pendent del deure cristià sense detenir-nos. Fent servir aquests recursos, amb bona voluntat, i pregant el Senyor que ens atorgui una esperança cada dia més gran, posseirem l’alegria contagiosa dels qui se saben fills de Déu: si Déu està de part nostra, qui se’ns posarà en contra? (Rom VIII, 31). Optimisme, doncs. Moguts per la força de l’esperança, combatrem per esborrar la taca viscosa que estenen els sembradors de l’odi, i redescobrirem el món amb una perspectiva joiosa, perquè sortí bell i net de les mans de Déu, i així de bell l’hi tornarem, si aprenem de penedir-nos.