Llistat de punts

¿No us commou que l’Apòstol Joan, ja ancià, dediqui la major part d’una de les seves epístoles a exhortar-nos perquè ens captinguem segons aquesta doctrina divina? L’amor que hi ha d’haver entre els cristians neix de Déu, que és Amor. Caríssims, estimem-nos els uns als altres, que la caritat ve de Déu, i que tot aquell qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és Amor (1 Ioh IV, 7-8). Es detura en la caritat fraterna,puix que per Crist hem estat convertits en fills de Déu: Mireu quin amor tan gran ens ha donat el Pare, volent que siguem anomenats fills de Déu, i, de fet, ho som! (1 Ioh III, 1).

I mentre truca fort a les nostres consciències per tal que esdevinguin més sensibles a la gràcia divina, insisteix que hem rebut una prova meravellosa de l’amor del Pare pels homes: la caritat de Déu s’ha manifestat entre nosaltres en això: Déu ha enviat el seu Fill Unigènit al món a fi que per Ell tinguem vida (1 Ioh IV, 9). El Senyor prengué la iniciativa, venint al nostre encontre. Ens va donar aquest exemple perquè acudim amb Ell a servir els altres, perquè —m’agrada de tornar-ho a dir— posem generosament el nostre cor a terra, de manera que els altres trepitgin tou, i els sigui més amable la lluita. Ens hem de comportar així, perquè hem estat fets fills del mateix Pare, d’aquest Pare que no va dubtar a donar-nos el seu Fill molt estimat.

Nosaltres no construïm la caritat; ens envaeix amb la gràcia de Déu: perquè Ell ha estat el primer d’estimar-nos (1 Ioh IV, 10). Convé que ens amarem ben bé d’aquesta veritat bellíssima: si podem estimar Déu, és perquè hem estat estimats per Déu (Orígenes, Commentarii in Epistolam ad Romanos. IV. 9 [PL 14, 977]). Tant tu com jo estem en condicions de lliurar afecte pròdigament als qui ens volten, per tal com hem nascut a la fe, per l’amor del Pare. Demaneu amb gosadia aquest tresor al Senyor, aquesta virtut sobrenatural de la caritat, per exercitar-la fins a l’últim detall.

Sovint, els cristians no hem sabut correspondre a aquest do; de vegades l’hem rebaixat com si es limités a una almoina, sense ànima, freda; o l’hem reduït a una conducta de beneficència més o menys formulària. Expressava bé aquesta aberració la resignada queixa d’una malalta: aquí em tracten amb caritat, però la meva mare tenia cura de mi amorosament. L’amor que neix del Cor de Crist no pot donar lloc a aquesta mena de distincions.

Perquè se us fiqués ben bé dins el cap aquesta veritat, d’una forma gràfica, he predicat en milers d’ocasions que nosaltres no posseïm un cor per a estimar Déu, i un altre per a estimar les criatures: aquest pobre cor nostre, de carn, estima amb una afecció humana que, si va unida a l’amor de Crist, és també sobrenatural. Aquesta, i no cap altra, és la caritat que hem de conrear en l’ànima, la que ens durà a descobrir en els altres la imatge de Nostre Senyor.

Universalitat de la caritat

Amb el nom de proïsme, diu sant Lleó el Gran, no hem de considerar només els qui s’uneixen a nosaltres amb els llaços de l’amistat o del parentiu, sinó tots els homes, amb els quals tenim una naturalesa comuna… Un sol Creador ens ha fet, un sol Creador ens ha donat l’ànima. Tots gaudim d’un mateix cel i d’un mateix aire, dels mateixos dies i les mateixes nits i, per més que els uns són bons i d’altres són dolents, els uns justos i els altres injustos, Déu, malgrat tot, és generós i benigne amb tothom (St. Lleó el Gran, Sermo XII, 2 [PL 54, 170]).

Els fills de Déu ens forgem en la pràctica d’aquest manament nou, aprenem en l’Església a servir i a no ésser servits (Cfr. Mt XX, 28), i ens trobem amb forces per estimar la humanitat d’una manera nova, que tothom veurà com el fruit de la gràcia de Crist. El nostre amor no es confon amb una disposició sentimental, ni tampoc amb la simple companyonia, ni amb l’afany no gaire clar d’ajudar els altres per demostrar-nos a nosaltres mateixos que som superiors. No; és conviure amb el proïsme, venerar —hi insisteixo— la imatge de Déu que hi ha en cada home, procurant que ell també la contempli, perquè sàpiga adreçar-se a Crist.

Universalitat de la caritat significa, doncs, universalitat de l’apostolat; la traducció en obres i de debò, per la nostra banda, del gran deler de Déu, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat (1 Tim II, 4).

Si cal estimar també els enemics —em refereixo a aquells que ens col·loquen entre els seus enemics: jo no em sento enemic de ningú ni de res—, caldrà estimar, més que més, els qui solament són lluny, els qui ens són menys simpàtics, els qui, per la llengua, la cultura o l’educació, semblen allò que és oposat a tu i a mi.

De quin amor es tracta? La Sagrada Escriptura parla de dilectio, a fi que s’entengui bé que no és només una qüestió d’afecte sensible. Expressa més aviat una determinació ferma, de la voluntat. Dilectio deriva de electio, de «elegir». Jo hi afegiria que estimar, en cristià, significa voler estimar, fer el determini en Crist de cercar el bé de les ànimes sense discriminació de cap mena, aconseguint per a elles, abans que res, el millor: que coneguin Crist, que se n’enamorin.

El Senyor ens apressa: estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixen i calumnien (Mt V, 44). Podem no sentir-nos humanament atrets envers les persones que ens rebutjarien, si ens hi acostàvem. Però Jesús ens exigeix que no els tornem mal per mal; que no malbaratem les ocasions de servir-les amb el cor, per més que ens costi; que no deixem mai de tenir-les presents en les nostres oracions.

Aquesta dilectio, aquesta caritat, s’emplena de matisos més entranyables quan es refereix als germans en la fe, i especialment als qui, perquè Déu ho ha establert així, es troben més a prop de nosaltres: els pares, el marit o la muller, els fills i els germans, els amics i els col·legues, els veïns. Si no hi hagués aquesta estimació, amor humà noble i net, ordenat a Déu i fundat en Ell, no hi hauria caritat.

Manifestacions de l’amor

Em plau de recollir unes paraules que l’Esperit Sant ens comunica per boca del profeta Isaïes: discite benefacere (Is I, 17), apreneu a fer el bé. Acostumo a aplicar aquest consell als diversos aspectes de la nostra lluita interior, perquè la vida cristiana no s’ha de donar mai per acabada, per tal com el creixement en les virtuts ens ve com a conseqüència d’un compromís efectiu i quotidià.

En qualsevol tasca de la societat, com aprenem? Primer, examinem el fi desitjat i els mitjans per aconseguir-lo. En acabat, perseverem en l’ús d’aquests recursos, una vegada i una altra, fins a crear un hàbit, arrelat i ferm. Així que aprenem alguna cosa, en descobrim d’altres que ignoràvem i que són un estímul per a continuar aquesta labor sense dir mai prou.

La caritat amb el proïsme és una manifestació de l’amor a Déu. Per això, en esforçar-nos per millorar en aquesta virtut, no ens podem fixar cap límit. Amb el Senyor, l’única mesura és estimar sense mesura. D’una banda, perquè mai no arribarem a agrair-li prou el que ha fet per nosaltres; d’una altra, perquè el mateix amor de Déu envers les criatures es revela així: amb excés, sense càlcul, sense fronteres.

A tots els qui estem disposats a obrir-li l’oïda de l’ànima, Jesucrist ensenya en el sermó de la Muntanya el manament diví de la caritat. I en acabar, com a resum explica: estimeu els vostres enemics, feu bé i ajudeu sense esperar res a canvi, i la vostra recompensa serà gran, i sereu fills de l’Altíssim, perquè Ell és bo amb els ingrats i els dolents. Sigueu, doncs, misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós (Lc VI, 35-36).

La misericòrdia no es queda en una actitud seca de compassió: la misericòrdia s’identifica amb la sobreabundància de la caritat que, ensems, porta amb si mateixa la sobreabundància de la justícia. Misericòrdia vol dir mantenir el cor en carn viva, humanament i divinament impregnat d’un amor ferm, sacrificat, generós. Sant Pau glossa així la caritat en el seu cant a aquesta virtut: la caritat és pacient, és benigna; la caritat no té enveja, no obra precipitadament, no s’enorgulleix, no és ambiciosa, no busca el propi interès, no s’irrita, no pensa malament, no s’alegra de la injustícia, sinó que s’alegra amb la veritat; a tot s’adapta, ho creu tot, tot ho espera, tot ho suporta (1 Cor XIII, 4-7).

Una de les seves primeres manifestacions es concreta en iniciar l’ànima en els camins de la humilitat. Quan sincerament ens considerem no res; quan entenem que, sense l’ajut diví, la més feble i flaca de les criatures fóra millor que nosaltres; quan ens veiem capaços de tots els errors i de tots els horrors; quan sabem que som uns pecadors encara que breguem amb delit per apartar-nos de tantes infidelitats, com podríem pensar malament dels altres?, com es podrà alimentar en el cor el fanatisme, la intolerància, l’orgull?

La humilitat ens mena a aquesta forma de tractar el proïsme, que és la millor: la de comprendre tothom, conviure amb tothom, disculpar tothom; no crear divisions ni barreres; comportar-se —sempre!— com instruments d’unitat. No és en debades que existeix en el fons de l’home una aspiració forta envers la pau, envers la unió amb els consemblants, envers el respecte mutu dels drets de la persona, de manera que aquest mirament es transformi en fraternitat. Reflecteix una empremta d’allò que és més valuós de la nostra condició humana: si tots som fills de Déu, la fraternitat ni es redueix a un tòpic, ni resulta un ideal il·lusori: ressalta com una meta difícil, però real.

Davant tots els cínics, els escèptics, els desamorats, els qui han convertit la pròpia covardia en una mentalitat, els cristians hem de demostrar que aquesta afecció és possible. Potser hi ha moltes dificultats per a comportar-se així, ja que l’home fou creat lliure i està a la seva mà el fet d’enfrontar-se inútilment i amargament contra Déu: però és possible i és real, perquè aquesta conducta neix necessàriament com a conseqüència de l’amor de Déu i de l’amor a Déu. Si tu i jo ho volem, Jesucrist també ho vol. Aleshores entendrem en tota la seva profunditat i amb tota la seva fecunditat el dolor, el sacrifici i la donació desinteressada en la convivència diària.

L’exercici de la caritat

Pecaria d’ingenu aquell que s’imaginés que les exigències de la caritat cristiana s’acompleixen fàcilment. Es demostra molt distint allò que experimentem en el quefer habitual de la humanitat i, malauradament, en l’àmbit de l’Església. Si l’amor no obligués a callar, cadascú parlaria llargament de divisions, d’atacs, d’injustícies, de murmuracions, d’insídies. Hem d’admetre-ho amb senzillesa, per mirar de posar de la nostra part el remei oportú, que s’ha de traduir en un esforç personal per no ferir, per no maltractar, per corregir sense enfonsar ningú.

No són coses d’avui. Pocs anys després de l’Ascensió de Crist al Cel, quan encara anaven d’una banda a l’altra gairebé tots els apòstols, i era general un fervor estupend de fe i d’esperança, malgrat tot, ja eren molts els qui començaven a esgarriar-se, a no viure la caritat del Mestre.

Del moment que entre vosaltres hi ha gelosia i desacord —escriu sant Pau als de Corint—, no sou per ventura carnals i no us comporteu d’una manera massa humana? Perquè, quan l’un diu: jo sóc de Pau, i l’altre: jo, d’Apol·lo, no us declareu simplement humans (1 Cor III, 3-4) que no comprenen que Crist ha vingut a superar totes aquestes divisions? Què és Apol·lo? Què és Pau? Ministres d’aquell en qui heu cregut, cadascú segons allò que el Senyor li ha donat (1 Cor III, 4-5).

L’apòstol no rebutja la diversitat: cada u té de Déu el seu propi do, qui d’una manera, qui d’una altra (Cfr. 1 Cor VII, 7). Però aquestes diferències han d’estar al servei del bé de l’Església. Jo em sento mogut a demanar al Senyor, ara, —uniu-vos, si voleu, a aquesta oració meva— que no permeti que en la seva Església la manca d’amor sembri el jull en les ànimes. La caritat és la sal de l’apostolat dels cristians: si perd el gust, ¿com ens podrem presentar davant el món i explicar, amb el cap alt, que aquí hi ha el Crist?