Llistat de punts

Però em preguntareu, quan aconseguim allò que estimem amb tota l’ànima ja no continuarem buscant. Ha desaparegut la llibertat? Jo us asseguro que aleshores és més operativa que mai, perquè l’amor no s’acontenta amb un acompliment rutinari ni es compagina amb el tedi o amb l’apatia. Estimar significa recomençar cada dia a servir, amb obres d’afecte.

Hi insisteixo: voldria gravar-ho al foc en cadascú: la llibertat i la donació no es contradiuen: se sostenen mútuament. La llibertat només pot lliurar-se per amor; no concebo cap altra mena de despreniment. No és cap joc de paraules, més o menys encertat. En la donació voluntària, a cada instant d’aquesta dedicació, la llibertat renova l’amor, i renovar-se és ser contínuament jove, generós, capaç de grans ideals i de grans sacrificis. Recordo que em vaig endur una alegria en saber que dels joves, en portuguès, se’n diu os novos. I ho són. Us explico aquesta anècdota perquè ja he complert bastants anys, però quan reso al peu de l’altar al Déu que omple d’alegria la meva joventut (Ps XLII, 4), em sento molt jove i sé que mai no arribaré a considerar-me vell; perquè, si sóc fidel al meu Déu, l’Amor em vivificarà contínuament: es renovarà, com la de l’àliga, la meva joventut (Cfr. Ps CII, 5).

Per amor a la llibertat, ens lliguem. Únicament la supèrbia atribueix a aquests lligams el pes d’una cadena. La veritable humilitat, que ens ensenya Aquell que és mans i humil de cor, ens mostra que el seu jou és suau i la seva càrrega lleugera (Cfr. Mt XI, 29-30); el jou és la llibertat, el jou és l’amor, el jou es la unitat, el jou és la vida, que Ell ens guanyà a la Creu.

No sé si us hauran contat, en la vostra infantesa, la faula d’aquell camperol, al qual van regalar un faisà daurat. Passat el primer moment d’alegria i de sorpresa d’un tal obsequi, el nou amo mirà on el podria tancar. Al cap d’unes quantes hores, i després de molts dubtes i plans diferents, va decidir de ficar-lo al galliner. Les gallines, meravellades per la bellesa del nouvingut, giraven al seu voltant amb l’admiració de qui descobreix un semidéu. Enmig de tanta gatzara, va tocar l’hora de la pitança i, així que l’amo va deixar anar els primers grapats de segó, el faisà —famèlic per l’espera— es llançà àvidament a treure el ventre de pena. Davant un espectacle tan vulgar —aquell prodigi de formosor menjava amb la mateixa ànsia de l’animal més corrent— les desencisades companyes de corral es van enfurismar a cops de bec contra l’ídol caigut, fins a arrencar-li totes les plomes. Ves si és trist l’esfondrament de l’egòlatra; tant més desastrós com més s’ha enfilat damunt les seves pròpies forces, confiat presumptuosament en la seva capacitat personal.

Traieu-ne conseqüències pràctiques per a la vostra vida diària, tot sentint-vos dipositaris d’uns talents —sobrenaturals i humans— que heu d’aprofitar rectament, i rebutgeu el ridícul engany que hi ha quelcom que us pertoca, com si fos únicament el fruit del vostre esforç. Recordeu-vos que hi ha un sumand –Déu— del qual ningú no pot prescindir.

Amb aquesta perspectiva, convenceu-vos que si de debò volem seguir el Senyor de prop i prestar un servei autèntic a Déu i a la humanitat entera, hem d’estar seriosament despresos de nosaltres mateixos: dels dons de la intel·ligència, de la salut, de l’honra, de les ambicions nobles, dels triomfs, dels èxits.

Em refereixo també —perquè fins aquí ha d’arribar la teva decisió— a aquestes il·lusions netes, amb les quals busquem exclusivament de donar tota la glòria a Déu i alabar-lo, ajustant la nostra voluntat a aquesta norma clara i precisa: Senyor, vull això o allò només si a Vós us agrada, perquè si no, a mi, per a què m’interessa? Així clavem un cop mortal a l’egoisme i a la vanitat, que serpentegen en totes les consciències; al mateix temps que assolim la veritable pau en les nostres animes, amb un deseiximent que acaba en la possessió de Déu, com més va més íntima i més intensa.

Per a imitar Jesucrist, el cor s’ha de veure del tot lliure d’adherències. Si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que es carregui la seva creu i que em segueixi. Perquè aquell qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; però, qui perdi la seva vida per causa meva, la trobarà. Perquè ¿què en traurà, l’home, de guanyar tot el món, si perd la seva ànima? (Mt XVI, 24-26). I comenta sant Gregori: no n’hi hauria prou amb viure deseixits de les coses, si no renunciéssim, a més, a nosaltres mateixos. Però… on anirem, fora de nosaltres? Qui és el qui renuncia, si es deixa a si mateix? (St. Gregori el Gran, Homiliae in Evangelia, XXXII, 2 [PL 76, 1233]).

Sapigueu que una cosa és la nostra situació com a caiguts pel pecat; i una altra cosa quant a formats per Déu. D’una forma hem estat creats, i és en una altra que ens trobem a causa de nosaltres mateixos. Renunciem-nos, tocant a allò en què ens hem convertit pecant, i mantinguem-nos segons que hem estat constituïts per la gràcia. Així, el qui ha estat superbiós, si convertit a Crist es fa humil, ja ha renunciat a si mateix; si un luxuriós passa a una vida de continència, també s’ha renunciat en allò que era abans; si un avar ja no sent cobejança i en comptes d’apoderar-se d’allò que no és seu, comença a esdevenir generós amb les coses pròpies, certament s’ha negat a si mateix.

Déu estima el qui dóna amb alegria

Dins aquest marc del despreniment total que el Senyor ens demana, us assenyalaré un altre punt que té una importància particular: la salut. Ara, la major part de vosaltres, sou joves: travesseu aquesta etapa formidable de plenitud de vida, que sobreïx d’energies. Però passa el temps i implacablement comença a notar-se el desgast físic; vénen en acabat les limitacions de la maduresa, i per últim les xacres de la vellesa. A més a més, qualsevol de nosaltres, en qualsevol moment, es pot posar malalt o patir algun trastorn corporal.

Solament si aprofitem amb rectitud —cristianament— les èpoques de benestar físic, els bons temps, acceptarem també amb una alegria sobrenatural els esdeveniments que la gent equivocadament qualifica de dolents. Sense aturar-me en gaires detalls, desitjo transmetre-us la meva experiència personal. Mentre estem malalts, podem ésser uns pesats: que no m’atenen bé, que ningú no es preocupa per mi, que no tenen cura de mi com em mereixo, que ningú no m’entén… El dimoni, que sempre està a l’aguait, ataca per qualsevol flanc; i en la malaltia, la seva tàctica consisteix a fomentar una mena de psicosi, que aparti de Déu, que amargui l’ambient, o que destrueixi aquest tresor de mèrits que, per a bé de totes les ànimes, hom assoleix en portar amb optimisme sobrenatural —quan s’estima!— el dolor. Per tant, si és voluntat de Déu que ens arribi la urpada de l’aflicció, preneu-vos-ho com a senyal que ens considera madurs per a associar-nos més estretament a la seva Creu redemptora.

Cal, doncs, una preparació remota, feta cada dia amb un sant deseiximent d’un mateix, per tal de disposar-nos a suportar amb posat alegre —si el Senyor així ho permet— la malaltia o la desventura. Serviu-vos ja de les ocasions normals, d’alguna privació, del dolor en les seves petites manifestacions habituals, de la mortificació, i poseu en exercici les virtuts cristianes.