Llistat de punts

Senyoriu del cristià

Cors generosos, amb un despreniment de debò, demana el Senyor. Ho aconseguirem si deixem anar amb enteresa les amarres o els fils subtils que ens lliguen al nostre jo. No us amagaré que aquest determini demana una lluita constant, un salt per damunt de l’enteniment personal i de la pròpia voluntat, un renunciament —en poques paraules— més ardu que l’abandó dels béns materials més cobejats.

Aquesta generositat que el Mestre va predicar, que Ell espera de tots els cristians, comporta necessàriament manifestacions externes. Jesucrist coepit facere et docere (Act I, 1): abans que amb la paraula, va anunciar la seva doctrina amb les obres. L’heu vist néixer en un estable, en la fretura més absoluta, i l’heu vist reclinat damunt la palla d’una menjadora fent els seus primers sons a la terra. Després, durant els anys dels seus itineraris apostòlics, entre molts d’altres exemples, recordareu la clara advertència a un dels qui es van oferir per acompanyar-lo com a deixeble: les guineus tenen caus i els ocells del cel nius; però el Fill de l’home no té on reclinar el cap (Lc IX, 58). I no deixeu de contemplar aquella escena que recull l’Evangeli, en què els Apòstols, per apaivagar la fam, arrenquen pel camí, un dissabte, unes espigues de blat(Cfr. Mc II, 23).

Si voleu actuar a cada moment com a senyors de vosaltres mateixos, us aconsello que feu tot el que pugueu per estar despresos de tot, sense por, sense temences ni recels. Després, quan atengueu i compliu les vostres obligacions personals, familiars…, empreu els mitjans terrenals honestos amb rectitud, pensant en el servei a Déu, a l’Església, als de casa vostra, a la vostra feina professional, al vostre país, a la humanitat entera. Mireu que allò que importa no es concreta en la materialitat de posseir tal cosa o bé de mancar de tal altra, sinó en captenir-se segons la veritat que ens ensenya la nostra fe cristiana: els béns creats són solament això: mitjans. Rebutgeu, doncs, els mirallets de considerar-los com quelcom definitiu: No us amuntegueu tresors a la terra, on el corc i el rovell els malmeten i on els lladres furguen i els roben. Més aviat amuntegueu-vos tresors al cel, on ni el corc ni el rovell no els malmeten, i on els lladres ni furguen ni els roben: que allí on tens el tresor, allí tindràs també el cor (Mt VI, 19-20).

Quan algú centra la seva felicitat exclusivament en les coses d’aquí baix —he estat testimoni de veritables tragèdies—, perverteix el seu ús raonable i destrueix l’ordre disposat sàviament pel Creador. Aleshores el cor resta trist i insatisfet; s’endinsa per camins d’un descontentament etern i acaba esclavitzat ja a la terra, víctima d’aquests mateixos béns que potser han estat obtinguts amb esforços i renúncies sense fi. Però, per damunt de tot, us recomano que no oblideu mai que Déu no cap, no habita en un cor enfangat per un amor sense ordre, tosc i inútil. Ningú no pot servir dos senyors, perquè, o bé avorrirà l’un i s’afeccionarà a l’altre, o bé estimarà el primer i menysprearà l’altre: no podeu servir Déu i les riqueses (Mt VI, 24). Ancorem, doncs, el cor en l’amor capaç de fer-nos feliços… Desitgem els tresors del cel (St Joan Crisòstom, In Matthaeum homiliae, LXIII, 3 [PG 58, 607]).

No vull menar-te vers un abandó en el compliment dels teus deures o en l’exigència dels teus drets. Al contrari, per a cada un de nosaltres, d’ordinari, una retirada en aquest front equival a desertar covardament de la lluita per ser sants, a la qual Déu ens ha cridat. Per això, amb seguretat de consciència, has de tenir la fal·lera —especialment en la teva feina— per tal que ni a tu ni als teus us falti mai el que convé per a viure amb una cristiana dignitat. Si en cap moment experimentes en la teva carn el pes de la indigència, no te n’entristeixis ni t’hi rebel·lis; però, hi insisteixo, procura emprar tots els recursos nobles per superar aquesta situació, ja que si obraves d’una altra forma fóra com temptar Déu. I mentre lluites, recorda’t, a més, que omnia in bonum!, tot —també l’escassetat, la pobresa— coopera al bé dels qui estimen el Senyor(Cfr. Rom VIII, 28); acostuma’t, ja des d’ara, a afrontar amb alegria les petites limitacions, les incomoditats, el fred, la calor, la privació de quelcom que consideres imprescindible, el fet de no poder reposar com i quan voldries, la fam, la soledat, la ingratitud, la incomprensió, la deshonra…

El despreniment que predico, després d’esguardar el nostre Model, és senyoriu: no és el reflex d’una manera de pobretejar clamorosa i cridanera, careta de la peresa i de l’abandó. Has d’anar vestit a to amb la teva condició, el teu ambient, la teva família, la teva feina…, com els teus companys, però per Déu, amb l’afany de donar una imatge autèntica i atraient de la veritable vida cristiana. Amb naturalitat, sense extravagàncies: us asseguro que és millor que pequeu per excés que per defecte. Tu, com te l’imagines l’aire de Nostre Senyor? ¿No has pensat amb quina dignitat devia dur aquella túnica inconsútil, que probablement devien haver teixit les mans de Santa Maria? ¿No recordes com es queixa, a casa de Simó, que no li han ofert aigua per a rentar-se les mans abans de posar-se a taula?(Cfr. Lc VII, 36-50). Certament, Ell va portar a col·lació aquesta falta de cortesia per realçar amb aquesta anècdota l’ensenyança que en els detalls petits es mostra l’amor, però també mira de deixar clar que s’atén als costums socials de l’ambient. Així doncs, tu i jo ens esforçarem a estar deslligats dels béns i de les comoditats de la terra, però sense sortides de to ni fer coses estranyes.

Per mi, una manifestació de sentir-nos senyors del món, administradors fidels de Déu, és tenir cura d’allò de què ens valem, amb interès en què es conservi, que duri, que llueixi, que serveixi com més temps millor per a la seva finalitat, sense que es malmeti. Als Centres de l’Opus Dei trobareu una decoració senzilla, acollidora, i, sobretot, neta, perquè cal no confondre una casa pobra amb el mal gust i la brutícia. Això no obstant, comprenc que tu, d’acord amb les teves possibilitats i les teves obligacions socials, familiars, posseeixis objectes valuosos i els vetllis amb esperit de mortificació, amb despreniment.

Fa molts anys —més de vint-i-cinc— jo anava per un d’aquests menjadors de caritat, per a captaires que no tastaven cada dia res més que el menjar que allí els donaven. Es tractava d’un local gran que atenien un grup de bones senyores. Després de la primera distribució i per tal de recollir les sobralles, hi anaven uns altres captaires, i d’entre els d’aquest segon grup, n’hi va haver un que em va cridar l’atenció: era propietari duna cullera de peltre! Se la treia amb tota cura de la butxaca, amb cobdícia, se la mirava amb fruïció, i així que havia acabat d’assaborir la seva ració, tornava a mirar-se la cullera amb uns ulls que deien: és meva!, hi feia dues llepades per netejar-la i se la guardava altra vegada tot satisfet entre els plecs dels seus parracs. De debò, era seva! Un pobrissó miserable, que entre aquella gent, companya de desventures, es considerava ric.

Per aquells temps, jo coneixia una senyora, amb títol nobiliari, Gran d’Espanya. Davant Déu, això no compta per a res: tots som iguals, tots fills d’Adam i d’Eva, criatures febles, amb virtuts i defectes, capaços —si el Senyor ens abandona— dels crims pitjors. Des que Crist ens ha redimit, no hi ha diferència de raça, ni de llengua ni de color, ni de nissaga, ni de riqueses…: tots som fills de Déu. Aquesta persona, de la qual ara us parlo, residia en una casa de llinatge, però no despenia per a si mateixa ni dues pessetes el dia. En canvi, retribuïa molt bé el servei, i la resta era destinada a ajudar els necessitats, mentre passava, ella mateixa, privacions de tota mena. No li faltaven, a aquesta dona, molts d’aquests béns que tanta gent ambiciona, però ella era personalment pobra, molt mortificada, despresa de tot per complet. M’heu entès? Ens basta, a més, escoltar les paraules del Senyor: benaurats els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el regne del cel (Mt V, 3).

Si vols arribar a tenir aquest esperit, t’aconsello que siguis moderat amb tu mateix, i molt generós amb els altres; evita les despeses supèrflues per luxe, per vel·leïtat, per vanitat, per comoditat…; no et creïs necessitats. En un mot, aprèn com sant Pau de viure en la pobresa i de viure en l’abundor, d’estar sadollat i de tenir fam, que et sobri i que pateixis penúria: tot ho puc en Aquell qui em conforta (Phil IV, 12-13). I com l’Apòstol, així també sortirem vencedors de la lluita espiritual, si mantenim el cor deseixit, lliure de lligams.

Tots els qui venim a la palestra de la fe, diu sant Gregori el Gran, assumim al nostre càrrec la lluita contra els esperits malignes. Els dimonis no posseeixen res d’aquest món i, per tant, com que hi vénen despullats, nosaltres també hem de lluitar despullats. Ja que si n’hi ha un que està vestit lluita amb un altre que no té roba, aviat anirà per terra, per tal com l’enemic ja té per on agafar-lo. ¿I què són les coses de la terra, sinó una mena d’indumentària? (St. Gregori el Gran, Homiliae in Evangelia, XXXII, 2 [PL 76, 1233]).