Llistat de punts

Aquest llindar de la Setmana Santa, tan pròxim ja al moment en què es va consumar sobre el Calvari la Redempció de tota la humanitat, em sembla un temps particularment apropiat perquè tant tu com jo considerem per quins camins ens ha salvat Jesús Nostre Senyor; perquè contemplem aquest amor seu —veritablement inefable— envers unes pobres criatures, formades amb fang de la terra.

Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris (Ritu d’imposició de la Cendra [Cfr. Gen III, 19]), ens amonestava la nostra Mare l’Església, en iniciar-se la Quaresma, amb el fi que mai no oblidéssim que som molt poca cosa, que qualsevol dia el nostre cos —ara tan ple de vida— es desfarà, com el nuvolet de polsim que fan els nostres peus en caminar; es dissiparà com boira encalçada pels raig del sol (Sap II, 3).

Exemple de Crist

Però jo voldria, després de recordar-vos tan cruament la nostra personal insignificància, encarir als vostres ulls una altra estupenda realitat: la magnificència divina que ens sosté i que ens deïfica. Escolteu les paraules de l’Apòstol: ja coneixeu la liberalitat del Nostre Senyor Jesucrist com, essent ric, es féu pobre per vosaltres, per tal que vosaltres esdevinguessiu rics per mitjà de la seva pobresa (2 Cor VIII, 9). Fixeu-vos amb calma en l’exemple del Mestre, i entendreu de seguida que disposem de tema abundant per meditar tota la vida, per concretar propòsits sincers de més generositat. Perquè, i no em perdeu de vista aquesta meta que hem d’assolir, cada un de nosaltres s’ha d’identificar amb Jesucrist, el qual —ja ho heu sentit— es féu pobre per tu, per mi, i patí, tot donant-nos exemple, per tal que seguim les seves petjades(Cfr. 1 Pet II, 21).

¿No t’has demanat mai, mogut per una curiositat santa, com dugué a terme Jesucrist aquest devessall d’amor? Altra vegada sant Pau s’ocupa de respondre’ns: essent, ell, de condició divina, (…) malgrat això s’anorreà ell mateix, prenent la condició d’esclau esdevenint consemblant als homes (Phil II, 6-7). Fills, meravelleu-vos agraïts davant aquest misteri, i apreneu: tot el poder, tota la majestat, tota la bellesa, tota l’harmonia infinita de Déu, les seves grans i incommensurables riqueses, tot un Déu!, restà amagat en la Humanitat de Crist per servir-nos. L’Omnipotent es presenta decidit a enfosquir la seva glòria durant un temps, per tal de facilitar l’encontre redemptor amb les seves criatures.

Déu, escriu l’Evangelista sant Joan, mai ningú no l’ha vist. El Fill Unigènit, que és al si del Pare, és qui l’ha fet conèixer (Ioh I, 18), compareixent davant la mirada atònita dels homes: primer, com un nadó, a Betlem; després, com un nen igual que els altres; més endavant, en el Temple, com un adolescent assenyat i espavilat; i, finalment, amb aquella figura amable i atraient del Mestre, que removia els cors de les multituds que l’acompanyaven entusiasmades.

N’hi ha prou amb uns trets de l’Amor de Déu que s’encarna, i la seva generositat ens toca l’ànima, ens encén, ens empeny suaument a un dolor contrit pel nostre comportament, mesquí i egoista en tantes ocasions. A Jesucrist no li fa res de rebaixar-se per elevar-nos de la misèria a la dignitat de fills de Déu, de germans seus. Tu i jo, en canvi, sovint ens enorgullim nèciament dels dons i talents rebuts, fins a convertir-los en pedestal per a imposar-nos als altres, com si el mèrit d’unes accions, acabades amb una perfecció relativa, depengués exclusivament de nosaltres: què tens, tu, que no ho hagis rebut de Déu? I, si ho has rebut, de què presumeixes com si no ho haguessis rebut? (1 Cor IV, 7).

En considerar la donació de Déu i el seu anorreament —parlo perquè ho meditem, pensant cadascú en ell mateix—, la vanaglòria, la presumpció del superbiós es revela com un pecat horrible, justament perquè col·loca la persona a l’extrem oposat al model que Jesucrist ens ha assenyalat amb la seva conducta. Penseu-ho a poc a poc: Ell es va humiliar, essent Déu. L’home, envanit pel seu propi jo, pretén d’enaltir-se a tota costa, sense reconèixer que és fet d’un dolent fang de càntir.

Senyoriu del cristià

Cors generosos, amb un despreniment de debò, demana el Senyor. Ho aconseguirem si deixem anar amb enteresa les amarres o els fils subtils que ens lliguen al nostre jo. No us amagaré que aquest determini demana una lluita constant, un salt per damunt de l’enteniment personal i de la pròpia voluntat, un renunciament —en poques paraules— més ardu que l’abandó dels béns materials més cobejats.

Aquesta generositat que el Mestre va predicar, que Ell espera de tots els cristians, comporta necessàriament manifestacions externes. Jesucrist coepit facere et docere (Act I, 1): abans que amb la paraula, va anunciar la seva doctrina amb les obres. L’heu vist néixer en un estable, en la fretura més absoluta, i l’heu vist reclinat damunt la palla d’una menjadora fent els seus primers sons a la terra. Després, durant els anys dels seus itineraris apostòlics, entre molts d’altres exemples, recordareu la clara advertència a un dels qui es van oferir per acompanyar-lo com a deixeble: les guineus tenen caus i els ocells del cel nius; però el Fill de l’home no té on reclinar el cap (Lc IX, 58). I no deixeu de contemplar aquella escena que recull l’Evangeli, en què els Apòstols, per apaivagar la fam, arrenquen pel camí, un dissabte, unes espigues de blat(Cfr. Mc II, 23).

Comportant-nos amb normalitat —com els nostres iguals— i amb sentit sobrenatural, no fem més que seguir l’exemple de Jesucrist, veritable Déu i veritable Home. Fixeu-vos que tota la seva vida és plena de naturalitat. Passa sis lustres ocult, sense cridar l’atenció, com un treballador més, i el coneixen al poblet com el fill del fuster. Al llarg de la seva vida pública, tampoc no s’hi veu res que desentoni, per estrany o per excèntric. Es rodejava d’amics, com qualsevol dels seus conciutadans, i no se’n diferenciava en la parença. Talment, que Judes, per a assenyalar-lo, necessita concertar una pista: aquell que jo besaré, es ell (Mt XXVI, 48). No hi havia en Jesús cap indici extravagant. A mi, m’emociona aquesta norma de conducta del nostre Mestre, que passa com un de més entre els homes.

Joan el Baptista —seguint una crida especial— vestia amb pell de camell i es nodria amb llagostes i mel salvatge. El Salvador usava una túnica d’una sola peça, menjava i bevia igual que els altres, s’emplenava de joia amb la felicitat d’altri, es commovia davant el dolor del proïsme, no rebutjava el descans que li oferien les seves amistats, i tothom sabia que s’havia guanyat la vida, durant molts anys, treballant amb les seves pròpies mans al costat de Josep, l’artesà. És així com ho hem de fer nosaltres en mig de aquest món: igual que Nostre Senyor. Et diria, amb poques paraules, que ens cal anar amb la roba neta, amb el cos net i, principalment, amb l’ànima neta.

Fins i tot —per què no notar-ho—, el Senyor que predica un despreniment tan meravellós dels béns terrenals, ens mostra alhora una cura admirable a no malversar-los. Després d’aquell miracle de la multiplicació dels pans, que tan generosament van satisfer més de cinc mil homes, digué als seus deixebles: recolliu els bocins que sobren, que no se’n faci malbé gens. Ho van fer així, i van omplir-ne dotze paneres (Ioh VI, 12-13). Si mediteu atentament tota aquesta escena, aprendreu de no ésser mai avars, sinó uns bons administradors dels talents i mitjans materials que Déu us concedeixi.