Llistat de punts

En meditar aquelles paraules de Nostre Senyor: Jo per amor d’ells em santifico a mi mateix per tal que també ells siguin santificats en la veritat (Ioh XVII, 19), ens adonem clarament del nostre únic fi: la santificació, o bé, que hem de ser sants per santificar. Alhora, com una temptació subtil, potser ens assaltarà el pensament que som molt pocs els qui estem decidits a respondre a aquesta invitació divina, a part del fet que ens veiem com a instruments d’una categoria molt escassa. Certament, som pocs, en comparació amb la resta de la humanitat, i personalment no valem res; però l’afirmació del Mestre ressona amb autoritat: el cristià és llum, sal, ferment del món, i una mica de llevat fermenta tota la massa (Gal V, 9). Justament per això sempre he predicat que ens interessen totes les ànimes —de cent, totes cent—, sense discriminacions de cap mena, amb la certesa que Jesucrist ens ha redimit a tots, i vol ocupar-nos uns quants, malgrat tota la nostra nul·litat personal, perquè fem conèixer aquesta salvació.

Un deixeble de Crist mai no tractarà malament ningú; de l’error en diu error, però corregirà amb afecte el qui està equivocat: si no, no el podrà ajudar, no el podrà santificar. Cal conviure, cal comprendre, cal disculpar, cal que siguem fraternals; i, tal com ho aconsellava sant Joan de la Creu, tothora cal posar amor, on no hi ha amor, perquè llevi amor (Cfr. St. Joan de la Creu. Carta a María de la Encarnación, 6-VII-1591); també en aquestes circumstàncies aparentment intranscendents que ens deparen el treball professional i les relacions familiars i socials. Així, doncs, tu i jo aprofitarem fins i tot les oportunitats més banals que se’ns presentin, per tal de santificar-les, per tal de santificar-nos i per tal de santificar aquells qui amb nosaltres comparteixen els mateixos afanys quotidians, mentre sentim en les nostres vides el pes dolç i suggestiu de la corredempció.

Un burret per tron

Tornem a l’Evangeli. Mirem-nos en el nostre model, en Crist Jesús.

Jaume i Joan, per mitjà de la seva mare, han demanat a Crist de posar-se a la seva esquerra i a la seva dreta. Els altres deixebles s’indignen amb ells. I Nostre Senyor, què contesta?: el qui vulgui arribar a ser gran entre vosaltres, perquè el vostre servidor; i el qui entre vosaltres vulgui ser el primer, ha de ser criat de tots: perquè el Fill de l’home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir i a donar la vida com a redempció de molts (Mc X, 43-45).

En una altra ocasió anant a Cafarnaüm, potser Jesús —com en d’altres jornades— els anava al davant. I arribats a casa els preguntava: què discutieu pel camí? Però ells no badaven boca; és que pel camí havien discutit —una vegada més— entre ells qui era el més gran. Aleshores, tot asseient-se, va cridar els dotze i els digué: si algú vol ser el primer, serà el darrer de tots i el servidor de tots. Llavors prengué un nen i el posà enmig d’ells i, tot abraçant-lo, els digué: qui acull un d’aquests nens en nom meu, a mi m’acull; i el qui m’acull, no m’acull a mi, sinó aquell qui m’ha enviat (Mc IX, 32-36).

No us enamora aquesta manera de fer de Jesús? Els ensenya la doctrina i, per tal que l’entenguin, els presenta un exemple viu. Crida un nen d’entre els que devien córrer per aquella casa i l’estreny contra el seu pit. Ah, aquest silenci tan eloqüent de Nostre Senyor! Ja ho ha dit tot: Estima aquells qui es fan com nens. Després afegeix que el resultat d’aquesta senzillesa, d’aquesta humilitat d’esperit és poder abraçar-lo a Ell i al Pare que és al cel.

Amb aquesta perspectiva, convenceu-vos que si de debò volem seguir el Senyor de prop i prestar un servei autèntic a Déu i a la humanitat entera, hem d’estar seriosament despresos de nosaltres mateixos: dels dons de la intel·ligència, de la salut, de l’honra, de les ambicions nobles, dels triomfs, dels èxits.

Em refereixo també —perquè fins aquí ha d’arribar la teva decisió— a aquestes il·lusions netes, amb les quals busquem exclusivament de donar tota la glòria a Déu i alabar-lo, ajustant la nostra voluntat a aquesta norma clara i precisa: Senyor, vull això o allò només si a Vós us agrada, perquè si no, a mi, per a què m’interessa? Així clavem un cop mortal a l’egoisme i a la vanitat, que serpentegen en totes les consciències; al mateix temps que assolim la veritable pau en les nostres animes, amb un deseiximent que acaba en la possessió de Déu, com més va més íntima i més intensa.

Per a imitar Jesucrist, el cor s’ha de veure del tot lliure d’adherències. Si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que es carregui la seva creu i que em segueixi. Perquè aquell qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; però, qui perdi la seva vida per causa meva, la trobarà. Perquè ¿què en traurà, l’home, de guanyar tot el món, si perd la seva ànima? (Mt XVI, 24-26). I comenta sant Gregori: no n’hi hauria prou amb viure deseixits de les coses, si no renunciéssim, a més, a nosaltres mateixos. Però… on anirem, fora de nosaltres? Qui és el qui renuncia, si es deixa a si mateix? (St. Gregori el Gran, Homiliae in Evangelia, XXXII, 2 [PL 76, 1233]).

Sapigueu que una cosa és la nostra situació com a caiguts pel pecat; i una altra cosa quant a formats per Déu. D’una forma hem estat creats, i és en una altra que ens trobem a causa de nosaltres mateixos. Renunciem-nos, tocant a allò en què ens hem convertit pecant, i mantinguem-nos segons que hem estat constituïts per la gràcia. Així, el qui ha estat superbiós, si convertit a Crist es fa humil, ja ha renunciat a si mateix; si un luxuriós passa a una vida de continència, també s’ha renunciat en allò que era abans; si un avar ja no sent cobejança i en comptes d’apoderar-se d’allò que no és seu, comença a esdevenir generós amb les coses pròpies, certament s’ha negat a si mateix.

Hom pot dir que Nostre Senyor, davant de la missió rebuda del Pare, viu al dia, tal i com ho aconsellava en una de les ensenyances més suggestives que sortiren de la seva boca divina: no us preocupeu per la vostra vida, sobre què menjareu, ni pel vostre cos, de què us vestireu. Perquè la vida és més que el nodriment, i el cos més que el vestit. Fixeu-vos en els corbs, que no sembren ni seguen, ni tenen rebost ni graner, i Déu els nodreix; quant més no valeu vosaltres que no pas ells!... Repareu com creixen els lliris: no treballen ni filen i és cert que Déu els alimenta. I jo us dic que ni Salomó, en tota la seva magnificència, no anava vestit com una d’aquestes flors. I, si al camp, l’herba que avui és i demà és tirada al forn, Déu la vesteix així, quant més no farà amb vosaltres, homes de poquíssima fe (Lc XII, 22-24, 27-28).

Si visquéssim més confiats en la Providència divina, segurs —amb una fe ben ferma!— d’aquesta protecció diària que mai no ens falta, quantes preocupacions o inquietuds ens estalviaríem! Desapareixerien tot de quimeres que, amb frase de Jesús, són pròpies dels pagans, dels homes mundans (Lc XII, 30), de les persones que són mancades de sentit sobrenatural. Jo voldria, en confidència d’amic, de sacerdot, de pare, portar-vos a la memòria en cada circumstància, que nosaltres, per la misericòrdia de Déu, som fills d’aquest Pare Nostre, totpoderós, que és al Cel i alhora en la intimitat del cor; voldria gravar al foc en la vostra ment que tenim tots els motius per caminar amb optimisme per aquesta terra, amb l’ànima ben deseixida de tantes coses que semblen imprescindibles, ja que prou sap el vostre Pare què necessiteu! (Lc XII, 30), i Ell proveirà. Creieu-me que solament així ens comportem com a senyors de la Creació (Cfr. Gen I, 26-31) i evitarem el trist esclavatge en què tants cauen, perquè obliden llur condició de fills de Déu, en l’afany per un demà o per un després que potser ni arribaran a veure.

Si voleu actuar a cada moment com a senyors de vosaltres mateixos, us aconsello que feu tot el que pugueu per estar despresos de tot, sense por, sense temences ni recels. Després, quan atengueu i compliu les vostres obligacions personals, familiars…, empreu els mitjans terrenals honestos amb rectitud, pensant en el servei a Déu, a l’Església, als de casa vostra, a la vostra feina professional, al vostre país, a la humanitat entera. Mireu que allò que importa no es concreta en la materialitat de posseir tal cosa o bé de mancar de tal altra, sinó en captenir-se segons la veritat que ens ensenya la nostra fe cristiana: els béns creats són solament això: mitjans. Rebutgeu, doncs, els mirallets de considerar-los com quelcom definitiu: No us amuntegueu tresors a la terra, on el corc i el rovell els malmeten i on els lladres furguen i els roben. Més aviat amuntegueu-vos tresors al cel, on ni el corc ni el rovell no els malmeten, i on els lladres ni furguen ni els roben: que allí on tens el tresor, allí tindràs també el cor (Mt VI, 19-20).

Quan algú centra la seva felicitat exclusivament en les coses d’aquí baix —he estat testimoni de veritables tragèdies—, perverteix el seu ús raonable i destrueix l’ordre disposat sàviament pel Creador. Aleshores el cor resta trist i insatisfet; s’endinsa per camins d’un descontentament etern i acaba esclavitzat ja a la terra, víctima d’aquests mateixos béns que potser han estat obtinguts amb esforços i renúncies sense fi. Però, per damunt de tot, us recomano que no oblideu mai que Déu no cap, no habita en un cor enfangat per un amor sense ordre, tosc i inútil. Ningú no pot servir dos senyors, perquè, o bé avorrirà l’un i s’afeccionarà a l’altre, o bé estimarà el primer i menysprearà l’altre: no podeu servir Déu i les riqueses (Mt VI, 24). Ancorem, doncs, el cor en l’amor capaç de fer-nos feliços… Desitgem els tresors del cel (St Joan Crisòstom, In Matthaeum homiliae, LXIII, 3 [PG 58, 607]).

No vull menar-te vers un abandó en el compliment dels teus deures o en l’exigència dels teus drets. Al contrari, per a cada un de nosaltres, d’ordinari, una retirada en aquest front equival a desertar covardament de la lluita per ser sants, a la qual Déu ens ha cridat. Per això, amb seguretat de consciència, has de tenir la fal·lera —especialment en la teva feina— per tal que ni a tu ni als teus us falti mai el que convé per a viure amb una cristiana dignitat. Si en cap moment experimentes en la teva carn el pes de la indigència, no te n’entristeixis ni t’hi rebel·lis; però, hi insisteixo, procura emprar tots els recursos nobles per superar aquesta situació, ja que si obraves d’una altra forma fóra com temptar Déu. I mentre lluites, recorda’t, a més, que omnia in bonum!, tot —també l’escassetat, la pobresa— coopera al bé dels qui estimen el Senyor(Cfr. Rom VIII, 28); acostuma’t, ja des d’ara, a afrontar amb alegria les petites limitacions, les incomoditats, el fred, la calor, la privació de quelcom que consideres imprescindible, el fet de no poder reposar com i quan voldries, la fam, la soledat, la ingratitud, la incomprensió, la deshonra…

El camí del cristià

Que transparent que resulta l’ensenyança de Crist! Com de costum, obrim el Nou Testament, en aquesta ocasió pel capítol XI de sant Mateu: apreneu de mi, que sóc mansuet i humil de cor (Mt XI, 29). T’hi fixes? Hem d’aprendre d’Ell, de Jesús, el nostre únic model. Si vols tirar endavant prevenint ensopegades i esgarriaments, no has de fer més que anar per on Ell va anar, posar els peus sobre l’empremta de les seves petjades, endinsar-te en el seu Cor humil i pacient, beure de la deu dels seus manaments i afectes; en un mot, t’has d’identificar amb Jesucrist, has de mirar de convertir-te de debò en un altre Crist entre els teus germans els homes.

Perquè ningú no se senti enganyat, llegirem una altra cita de sant Mateu. En el capítol XVI, el Senyor encara precisa més la seva doctrina: si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi (Mt XVI, 24). El camí de Déu és de renúncia, de mortificació, de donació de si mateix, però no és de tristesa ni d’apocament.

Repassa l’exemple de Crist, des del bressol de Betlem fins al tron del Calvari. Considera la seva abnegació, les seves privacions: fam, set, fatiga, calor, son, maltractaments, incomprensions, llàgrimes… (Cfr. Mt IV, 1-11; Mt VIII, 20; Mt VIII, 24; Mt XII, 1; Mt XXI, 18-19; Lc II, 6-7; Lc IV, 16-30; Lc XI, 53-54; Ioh IV, 6; Ioh XI, 33-35; etc.); i la seva alegria de salvar la humanitat entera. M’agradaria que ara gravessis profundament en el teu pensament i en el teu cor —per tal que hi meditis molts cops, i el tradueixis en conseqüències pràctiques— aquell resum de sant Pau, quan invitava els d’Efes a seguir sense titubacions els passos del Senyor: sigueu imitadors de Déu, com a fills estimats, i obreu amb amor, com el Crist us va estimar i es va oferir ell mateix a Déu com una oblació i una víctima d’olor suavíssim (Eph V, 1-2).

Fixem novament la mirada en el Mestre. Potser tu també escoltes en aquest moment el retret adreçat a Tomàs: porta el dit aquí, i mira les meves mans. Porta la mà i posa-la al meu costat, i no siguis més incrèdul, sinó fidel (Ioh XX, 27); i, amb l’Apòstol, sortirà de la teva ànima amb una sincera contrició, aquell crit: Senyor meu i Déu meu! (Ioh XX, 28), us reconec definitivament com a Mestre, i ja per sempre —amb el vostre auxili— atresoraré les vostres ensenyances i m’esforçaré a seguir-les amb lleialtat.

Unes pàgines abans, en l’Evangeli, revivim aquesta escena en què Jesús s’ha retirat en oració, i els deixebles són a prop, probablement contemplant-lo. Així que Ell va acabar, un d’aquests es decidí a suplicar-li: Senyor, ensenyeu-nos de pregar, tal com Joan n’ha ensenyat als seus deixebles. Jesús els respongué: quan pregueu, digueu: Pare, sigui santificat el vostre nom (Lc XI, 1-2).

Noteu com n’és de sorprenent, la resposta: els deixebles conviuen amb Jesucrist i, enmig dels seus col·loquis, el Senyor els indica com han de pregar; els revela el gran secret de la misericòrdia divina: que som fills de Déu, i que podem parlar confiadament amb Ell, com un fill enraona amb el seu pare.

Quan veig de quina manera alguns plantegen la vida de pietat, el tracte d’un cristià amb el seu Senyor, i em presenten aquesta imatge desagradable, teòrica, formulària, plagada de cantarelles sense ànima, que afavoreixen més l’anonimat que no pas la conversa personal, de tu a tu, amb el Nostre Pare Déu —l’oració vocal autèntica mai no suposa anonimat—, em recordo d’aquell consell del Senyor: quan pregueu, no xerreu com els gentils, que es pensen que es faran escoltar a còpia de xerrameca. No us feu, doncs, com ells: el vostre Pare ja sap de sobres allò que us convé, abans i tot que li ho demaneu (Mt VI, 7-8). I comenta un Pare de l’Església: penso que Crist ens mana d’evitar les oracions llargues; llargues, no quant al temps, sinó per la rècula inacabable de paraules… El Senyor mateix ens posà l’exemple de la vídua que a força de súpliques, vencé la resistència del jutge inic; i l’altre d’aquell inoportú que va arribar a deshora a la nit i per la seva tossuderia més que per l’amistat, va aconseguir que l’amic es llevés. Amb aquests dos exemples, ens mana que demanem constantment, però no component oracions interminables, sinó contant-li amb senzillesa les nostres necessitats (St Joan Crisòstom, In Matthaeum homiliae, XIX, 4 [PG, 57, 278]).

De tota manera, si en iniciar la vostra meditació no arribeu a concentrar l’atenció per a conversar amb Déu, us sentiu eixuts i us sembla que el pensament no és capaç d’expressar ni una idea, o bé que els vostres afectes resten insensibles, us aconsello allò que sempre he mirat de practicar en unes circumstàncies semblants: poseu-vos en presència del vostre Pare, i manifesteu-li, si més no: Senyor, no sé pregar; que no se m’acudeix res per a explicar-vos-ho!... I estigueu segurs que en aquest mateix instant heu començat a fer oració.

Fiqueu-vos sovint enmig dels personatges del Nou Testament. Assaboriu aquelles escenes commovedores en les quals el Mestre actua amb gestos divins i humans, o bé relata amb trets humans i divins la història sublim del perdó, la del seu Amor ininterromput pels seus fills. Aquests transsumptes del Cel també es renoven ara, en la perenne actualitat de l’Evangeli: es palpa, es nota, podem afirmar que es toca amb les mans la protecció divina; una empara que guanya en vigoria, quan anem avançant malgrat les ensopegades, quan comencem i tornem a començar, perquè això és la vida interior, viscuda amb l’esperança en Déu.

Sense aquest afany de superar els obstacles de dins i de fora, no se’ns concedirà el premi. Cap atleta no serà premiat, si no lluita de debò (2 Tim II, 5), i no fóra autèntic el combat si faltava l’adversari contra el qual calia lluitar. Així és que si no hi ha adversari, no hi haurà corona; perquè no pot haver-hi un vencedor on no hi ha un vençut (St. Gregori, De perfecta christiani forma [PL 46, 386]).

Lluny de descoratjar-nos, les contrarietats han d’ésser un estímul per créixer com a cristians: en aquesta lluita ens santifiquem, i la nostra tasca apostòlica adquireix una major eficàcia. En meditar sobre aquests moments en què Jesucrist —a l’Hort de les Oliveres i més endavant, en l’abandó i el ludibri de la Creu— accepta i ama la Voluntat del Pare, mentre sent el pes gegantí de la Passió, ens hem de convèncer que per imitar Crist, per a ser-ne uns bons deixebles, cal que ens abracem al seu consell: si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que es carregui la seva creu i que em segueixi (Mt XVI, 24). Per això, m’agrada de demanar a Jesús, per a mi: Senyor, cap dia sense creu! Així, amb la gràcia divina, es reforçarà el nostre caràcter, i farem de punt de suport al nostre Déu, per damunt de les nostres misèries personals.

Comprèn-ho: si en clavar un clau a la paret, no hi trobessis resistència, què hi podries penjar? Si no ens enrobustim, amb l’auxili diví, mitjançant el sacrifici, no arribarem a tenir la condició d’instruments del Senyor. En canvi, si ens decidim a aprofitar amb alegria les contrarietats, per amor de Déu, no ens costarà davant les coses difícils i desagradables, davant les coses dures i incòmodes, d’exclamar amb els Apòstols Jaume i Joan: podem! (Mc X, 39).

Enmig de la multitud, un d’aquells entesos que no encertaven ja a discernir les ensenyances revelades a Moisès, embullades per ells mateixos amb una estèril casuística, ha fet una pregunta al Senyor. Jesús obre els seus llavis divins per respondre a aquest doctor de la Llei i contesta pausadament, amb la segura persuasió d’aquell qui ho té ben experimentat: estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tota la ment. Aquest és el primer i el màxim manament. El segon li és semblant: estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. En aquests dos manaments culminen tota la llei i els profetes (Mt XXII, 37-40).

Ara fixeu-vos en el Mestre reunit amb els seus deixebles, en la intimitat del Cenacle. En acostar-se el moment de la seva Passió, el Cor de Crist, voltat d’aquells que Ell estima, esclata en flamarades inefables: un manament nou us dono: que us estimeu els uns als altres; que així com jo us he estimat, us estimeu també els uns als altres. En això coneixerà tothom que sou deixebles meus, si us teniu amor els uns als altres (Ioh XIII, 34-35).

Per acostar-se al Senyor mitjançant les pàgines del Sant Evangeli, recomano sempre que us esforceu a ficar-vos a l’escena de tal manera, que hi participeu com un personatge més. Així —jo ho sé de tantes ànimes normals i corrents que ho viuen—, us abstraureu com Maria, pendent de les paraules de Jesús o bé, com Marta, us atrevireu a manifestar-li sincerament les vostres inquietuds, fins i tot les més petites (Cfr. Lc X, 39-40).

Manifestacions de l’amor

Em plau de recollir unes paraules que l’Esperit Sant ens comunica per boca del profeta Isaïes: discite benefacere (Is I, 17), apreneu a fer el bé. Acostumo a aplicar aquest consell als diversos aspectes de la nostra lluita interior, perquè la vida cristiana no s’ha de donar mai per acabada, per tal com el creixement en les virtuts ens ve com a conseqüència d’un compromís efectiu i quotidià.

En qualsevol tasca de la societat, com aprenem? Primer, examinem el fi desitjat i els mitjans per aconseguir-lo. En acabat, perseverem en l’ús d’aquests recursos, una vegada i una altra, fins a crear un hàbit, arrelat i ferm. Així que aprenem alguna cosa, en descobrim d’altres que ignoràvem i que són un estímul per a continuar aquesta labor sense dir mai prou.

La caritat amb el proïsme és una manifestació de l’amor a Déu. Per això, en esforçar-nos per millorar en aquesta virtut, no ens podem fixar cap límit. Amb el Senyor, l’única mesura és estimar sense mesura. D’una banda, perquè mai no arribarem a agrair-li prou el que ha fet per nosaltres; d’una altra, perquè el mateix amor de Déu envers les criatures es revela així: amb excés, sense càlcul, sense fronteres.

A tots els qui estem disposats a obrir-li l’oïda de l’ànima, Jesucrist ensenya en el sermó de la Muntanya el manament diví de la caritat. I en acabar, com a resum explica: estimeu els vostres enemics, feu bé i ajudeu sense esperar res a canvi, i la vostra recompensa serà gran, i sereu fills de l’Altíssim, perquè Ell és bo amb els ingrats i els dolents. Sigueu, doncs, misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós (Lc VI, 35-36).

La misericòrdia no es queda en una actitud seca de compassió: la misericòrdia s’identifica amb la sobreabundància de la caritat que, ensems, porta amb si mateixa la sobreabundància de la justícia. Misericòrdia vol dir mantenir el cor en carn viva, humanament i divinament impregnat d’un amor ferm, sacrificat, generós. Sant Pau glossa així la caritat en el seu cant a aquesta virtut: la caritat és pacient, és benigna; la caritat no té enveja, no obra precipitadament, no s’enorgulleix, no és ambiciosa, no busca el propi interès, no s’irrita, no pensa malament, no s’alegra de la injustícia, sinó que s’alegra amb la veritat; a tot s’adapta, ho creu tot, tot ho espera, tot ho suporta (1 Cor XIII, 4-7).

Per tal de canalitzar l’oració, acostumo a materialitzar fins i tot allò que és més espiritual, cosa que potser també podria ajudar a algun de vosaltres. Nostre Senyor feia servir aquest procediment. Li agradava d’ensenyar amb paràboles, tretes de l’ambient que el voltava: del pastor i de les ovelles, del cep i de les sarments, de barques i de xarxes, de la llavor que el sembrador llança indiscriminadament…

Ha caigut en la nostra ànima la Paraula de Déu. Quina mena de terra li hem preparat? Hi abunden els rocs? És plena d’esbarzers? Potser és un indret massa trepitjat per caminar merament humans, petits, sense empenta? Senyor, que la meva parcel·la sigui terra bona, fèrtil, exposada generosament a la pluja i al sol; que la vostra sembra hi arreli; que produeixi espigues granades, bon blat.

Jo sóc el cep i vosaltres les sarments (Ioh XV, 5). Som a setembre i els ceps són carregats de plançons llargs, prims, flexibles i nuosos, atapeïts de fruit, a punt per a la verema. Mireu aquestes sarments plenes, perquè participen de la saba del tronc: només així s’han pogut convertir en polpa dolça i madura, que sadollarà d’alegria la vista i el cor de la gent (Cfr. Ps CIII, 15), aquells minúsculs brots d’uns mesos abans. Qui sap si a terra encara hi ha uns pals solts, mig enterrats. També eren sarments, però assecades, eixarreïdes. Són el símbol més gràfic de l’esterilitat. Perquè sense mi, no podeu fer res (Ioh XV, 5).

El tresor. Afigureu-vos el goig immens de l’afortunat que el troba. S’han acabat les estretors, les angoixes. Ven tot el que té i compra aquell camp. Tot el seu cor batega allà: on amaga la seva riquesa (Cfr. Mt. 21). El nostre tresor és Crist. No ens ha de fer res de llençar per la borda tot el que siguin noses, per poder seguir-lo. I la barca, sense aquest llast inútil, navegarà de dret cap al port segur de l’Amor de Déu.