Llistat de punts

A la barca de Crist

Com a Nostre Senyor, a mi també m’agrada molt parlar de barques i xarxes, per tal que tots traguem d’aquestes escenes evangèliques propòsits ferms i determinats. Ens conta sant Lluc que uns pescadors rentaven i adobaven les xarxes a la vora del llac de Genesaret. Jesús s’apropa a aquelles barques atracades a la riba i puja en una: la de Simó. Amb quina naturalitat el Mestre s’enfila a la barca de cada un de nosaltres!: per complicar-nos la vida, com hom repeteix en to de queixa. Amb vosaltres i amb mi mateix s’ha topat el Senyor en el nostre camí, per complicar-nos l’existència delicadament, amorosament.

Després de predicar de la barca de Pere estant, es dirigeix als pescadors: duc in altum, et laxate retia vestra in capturam! (Lc V, 4), vogueu mar endins i caleu les xarxes! Refiats de la paraula de Crist, obeeixen i obtenen aquella pesca prodigiosa. I tot mirant Pere que, com Jaume i Joan, no se’n sabia avenir, el Senyor li explica: no temis, des d’ara seran homes el que has de pescar. I ells, havent dut les barques a terra, deixant totes les coses, el seguiren (Lc V, 10-11).

La teva barca —els teus talents, les teves aspiracions, ni res que assolexis— no t’ha de valer gens, si no és que la deixes a disposició de Jesucrist, que permetis que pugui entrar-hi amb llibertat, que no la converteixis en un ídol. Tu tot sol, amb la teva barca, si deixes de banda el Mestre, sobrenaturalment parlant, te’n vas de dret al naufragi. Únicament si admets, si cerques, la presència i el govern del Senyor, seràs lliure de les tempestes i dels contratemps de la vida. Posa-ho tot en les mans de Déu: que els teus pensaments, les bones aventures de la teva imaginació, les teves ambicions humanes nobles, els teus amors nets, passin pel cor de Crist. Altrament, tard o d’hora, s’enfonsaran amb el teu egoisme.

Si consents que Déu senyoregi la teva nau, que en sigui l’amo, quina seguretat!..., i també quan sembla que se n’absenta, que resta endormiscat, que se’n desentén, i que es desferma el temporal enmig de les tenebres més obscures. Diu sant Marc que els Apòstols es trobaven en aquestes circumstàncies; i Jesús, en veure’ls escarrassar-se remant, perquè el vent els era contrari, devers la quarta vetlla de la nit, es dirigí cap a ells caminant sobre el mar… Tingueu confiança! sóc jo, no tingueu por. I pujà amb ells a la barca, i el vent amainà (Mc VI, 48, 50-51).

Fills meus, ocorren tantes coses a la terra!.. Us podria explicar treballs, sofriments, maltractaments, martiris —no en trec ni una lletra— heroisme de moltes animes. Als nostres ulls, en la nostra intel·ligència brolla de vegades la impressió que Jesús dorm, que no ens sent; però sant Lluc ens conta com es comporta el Senyor amb els seus: tot navegant amb ells —els deixebles— Jesús s’adormí, mentre un fort temperi esvalotà les ones, talment que omplint-se la barca d’aigua, ells perillaven. Llavors s’atansaren a Ell, i el despertaren dient: Mestre, que estem perduts. I Jesús, posant-se dempeus, increpà el vent i la maror perquè es calmessin, i immediatament es van parar, i hi hagué una gran bonança. Llavors va dir-los: on és la vostra fe? (Lc VIII, 23-25).

Si ens donem, Ell se’ns dóna. Cal confiar plenament en el Mestre, cal abandonar-se en les seves mans, sense gasiveria; manifestar-li, amb les nostres obres, que la barca és seva; que volem que disposi al seu gust de tot el que ens pertany.

Acabo, acudint a la intercessió de Santa Maria, amb aquests propòsits: viure de fe; perseverar amb esperança; romandre aferrats a Jesucrist; estimar-lo de debò, de debò, de debò; recórrer i assaborir la nostra aventura d’Amor, puix que estem enamorats de Déu; deixar que Crist entri en la nostra pobra barca i que prengui possessió de la nostra ànima com a Amo i Senyor; manifestar-li amb sinceritat que ens esforçarem a mantenir-nos sempre en la seva presència, de dia i de nit, ja que Ell ens ha cridat a la fe: ecce ego quia vocasti me! (I Reg III, 9), i venim a la seva cleda, atrets pels seus crits i els xiulets de Bon Pastor, amb la certesa que és solament a la seva ombra que trobarem la veritable felicitat temporal i eterna.

Moltes vegades us he recordat aquella escena commovedora que ens relata l’Evangeli: Jesús és a la barca de Pere, des d’on ha parlat a la gent. Aquella multitud que el seguia ha remogut l’afany d’ànimes que consumeix el seu Cor, i el Diví Mestre vol que els seus deixebles participin ja d’aquest zel. Després de dir-los que es llancin mar endins —duc in altum!— (Lc V, 4), suggereix a Pere que cali les xarxes per pescar.

No m’entretindré ara en els detalls, tan alliçonadors, d’aquells moments. Desitjo que considerem la reacció del Príncep dels Apòstols, a la vista del miracle: aparteu-vos de mi, Senyor, que sóc un home pecador (Lc V, 8). Una veritat —no en tinc cap dubte— que escau perfectament a la situació personal de tothom. No obstant això, us asseguro que en topar-me durant tota la vida amb tants de prodigis de la gràcia, obrats a través de mans humanes, m’he sentit inclinat, cada dia més, a cridar: Senyor, no us aparteu de mi, que sense Vós no puc fer res de bo.

Entenc molt bé, justament per això, aquells mots del Bisbe d’Hipona, que ressonen com un cant meravellós a la llibertat: Déu, que et va crear sense tu (St. Agustí, Sermó CLXIX, 13 [PL 38, 923]), no et salvarà sense tu, perquè cadascun de nosaltres, tu i jo, ens movem sempre amb la possibilitat —la trista desventura— d’aixecar-nos contra Déu, de rebutjar-lo —potser amb el nostre capteniment— o d’exclamar: no volem que regni sobre nosaltres (Lc XIX, 14).

Comportant-nos amb normalitat —com els nostres iguals— i amb sentit sobrenatural, no fem més que seguir l’exemple de Jesucrist, veritable Déu i veritable Home. Fixeu-vos que tota la seva vida és plena de naturalitat. Passa sis lustres ocult, sense cridar l’atenció, com un treballador més, i el coneixen al poblet com el fill del fuster. Al llarg de la seva vida pública, tampoc no s’hi veu res que desentoni, per estrany o per excèntric. Es rodejava d’amics, com qualsevol dels seus conciutadans, i no se’n diferenciava en la parença. Talment, que Judes, per a assenyalar-lo, necessita concertar una pista: aquell que jo besaré, es ell (Mt XXVI, 48). No hi havia en Jesús cap indici extravagant. A mi, m’emociona aquesta norma de conducta del nostre Mestre, que passa com un de més entre els homes.

Joan el Baptista —seguint una crida especial— vestia amb pell de camell i es nodria amb llagostes i mel salvatge. El Salvador usava una túnica d’una sola peça, menjava i bevia igual que els altres, s’emplenava de joia amb la felicitat d’altri, es commovia davant el dolor del proïsme, no rebutjava el descans que li oferien les seves amistats, i tothom sabia que s’havia guanyat la vida, durant molts anys, treballant amb les seves pròpies mans al costat de Josep, l’artesà. És així com ho hem de fer nosaltres en mig de aquest món: igual que Nostre Senyor. Et diria, amb poques paraules, que ens cal anar amb la roba neta, amb el cos net i, principalment, amb l’ànima neta.

Fins i tot —per què no notar-ho—, el Senyor que predica un despreniment tan meravellós dels béns terrenals, ens mostra alhora una cura admirable a no malversar-los. Després d’aquell miracle de la multiplicació dels pans, que tan generosament van satisfer més de cinc mil homes, digué als seus deixebles: recolliu els bocins que sobren, que no se’n faci malbé gens. Ho van fer així, i van omplir-ne dotze paneres (Ioh VI, 12-13). Si mediteu atentament tota aquesta escena, aprendreu de no ésser mai avars, sinó uns bons administradors dels talents i mitjans materials que Déu us concedeixi.

La fe de Bartimeu

Aquest cop és sant Marc qui ens explica la curació d’un altre cec. En sortir de Jericó amb els deixebles i amb una gran multitud, Bartimeu, el cec, fill de Timeu, seia arran del camí per captar (Mc X, 46). Quan sentí aquella gran remor de gent, el cec preguntà: què passa? Li respongueren: Jesús de Natzaret. Aleshores se li encengué tant l’ànima en la fe de Crist, que es posà a cridar: Jesús, fill de David, tingueu compassió de mi! (Mc X, 47).

¿No et vénen ganes de cridar, a tu, que també estàs parat a la vora del camí, d’aquest camí de la vida, que és tan curta; a tu, que et falta llum; a tu, que necessites més gràcies per a decidir-te a cercar la santedat? ¿No sents la urgència de clamar: Jesús, fill de David, tingueu compassió de mi? Quina jaculatòria tan bonica, perquè la repeteixis sovint!

Us aconsello que mediteu a poc a poc els moments que precedeixen el prodigi, a fi que conserveu ben gravada en la vostra ment una idea molt clara: que en són, de diferents, del Cor misericordiós de Jesús, els nostres pobres cors! Sempre us farà servei, i d’una manera especial a l’hora de la prova, de la temptació, i també a l’hora de la resposta generosa en els petits quefers i en les ocasions heroiques.

Molts reptaven Bartimeu perquè callés (Mc X, 48). Com a tu, quan has sospitat que Jesús passava a prop teu. El teu pit bategà més de pressa i també vas començar a clamar, agitat per una íntima inquietud. I amics, costums, comoditat, ambient, tots t’aconsellaven: calla, no cridis! Per què l’has de cridar, Jesús? No l’amoïnis!

Però el pobre Bartimeu no se’ls escoltava, i continuava encara amb més força: Fill de David, tingueu compassió de mi. El Senyor, que l’havia sentit des del començament, va deixar que perseverés en la seva oració. Igual que a tu. Jesús percep la primera invocació de la nostra ànima, però s’espera. Vol que ens convencen que el necessitem; vol que el preguem, que siguem tenaços, con aquell cec que s’estava arran del camí que sortia de Jericó. Imitem-lo. Encara que Déu no ens concedeixi de seguida el que li demanem, encara que n’hi hagi molts que intentin d’allunyar-nos de l’oració, no parem d’implorar-lo (St. Joan Crisòstom, In Matthaeum homiliae, LXVI, I [PG 58, 626]).

Llavors, Jesús deturant-se el féu cridar. I alguns d’entre els millors que el rodejaven, diuen al cec: coratge, aixeca’t, que et crida (Mc X, 49). És la vocació cristiana! Però no és una sola, la crida de Déu. Considereu, a més, que el Senyor ens busca a cada instant: aixeca’t —ens indica—, surt de la teva indolència, de la teva comoditat, dels teus petits egoismes, dels teus petits problemes sense importància. Desenganxa’t de la terra, on t’estàs tan pla, camús, informe. Pren alçària, pes i volum i visió sobrenatural.

Aquell home, llençant la capa i aixecant-se dret d’un bot, anà cap a Jesús (Mc X, 50). Llençant la capa! No sé si mai has estat a la guerra. Ja fa molts anys que jo vaig poder trepitjar alguna vegada el camp de batalla, tot just després d’unes hores que el combat s’havia acabat; i allà hi havia, abandonats per terra, mantes, cantimplores i sarrons plens de records de família: cartes, fotografies de persones estimades… I no eren pas dels derrotats; eren dels victoriosos! Allò, tot allò els sobrava, per a córrer més de pressa i saltar el parapet enemic. Com a Bartimeu, per exalçar Crist.

No oblidis que per poder arribar fins a Crist, cal el sacrifici; llençar tot allò que destorba: manta, sarró, cantimplora. Tu també ho has de fer així en aquesta brega per la glòria de Déu, en aquesta lluita d’amor i de pau, amb la qual mirem d’estendre el regnat de Crist. Per servir l’Església, el Romà Pontífex i les ànimes, et cal estar disposat a renunciar a tot el que sobri; a quedar-te sense aquesta manta, que et fa d’abric en les nits crues; sense aquests records estimats de família; sense el refrigeri de l’aigua. Lliçó de fe, lliçó d’amor. Perquè és així com s’ha d’estimar Crist.

Fe amb obres

I immediatament comença un diàleg diví, un diàleg meravellós, que commou, que encén, perquè tu i jo ara som Bartimeu. Obre Crist la boca divina i pregunta: quid tibi vis faciam?, què vols que faci per tu? I el cec: Mestre, que hi vegi (Mc X, 51). Quina cosa més lògica! I tu, hi veus? No t’ha passat mai, el mateix que a aquest cec de Jericó? No puc deixar de recordar que, en meditar aquest passatge molts anys enrera, en comprovar que Jesús esperava quelcom de mi —quelcom que jo no sabia què era!—, vaig fer les meves jaculatòries. Senyor, què voleu? què em demaneu? Pressentia que em cercava per alguna cosa nova i el Rabboni, ut videam —Mestre, que hi vegi— em mogué a suplicar Crist, en una contínua oració: Senyor, això que Vós voleu, que es faci.

Demaneu amb mi al Senyor: doce me facere voluntatem tuam, quia Deus meus es tu (Ps CXLII, 10), ensenyeu-me a complir la vostra Voluntat, perquè Vós sou el meu Déu. En un mot, que brolli dels nostres llavis l’afany sincer de correspondre, amb un desig eficaç, a les invitacions del nostre Creador, procurant de seguir-ne els designis amb una fe que no es trenca, amb el convenciment que Ell no pot fallar.

Amant així la Voluntat divina, entendrem que el valor de la fe no està solament en la claredat amb què és exposada, sinó en la resolució per defensar-la amb les obres: i actuarem en conseqüència.

Però tornem a l’escena que té lloc a la sortida de Jericó. Ara és a tu, a qui Crist parla. Et diu: què vols de Mi? Que hi vegi, Senyor, que hi vegi! I Jesús: Vés, la teva fe t’ha salvat. I a l’instant hi va veure, i el seguia pel camí (Mc X, 52). Seguir-lo pel camí. Tu has conegut allò que el Senyor et proposava, i has decidit d’acompanyar-lo pel camí. Tu mires de trepitjar les seves petjades, vestir-te amb la vestidura de Crist, ésser el mateix Crist: per tal com la teva fe, fe en aquesta llum que el Senyor et va donant, ha d’ésser operativa i sacrificada. No et facis il·lusions, no pensis a descobrir maneres noves. La fe que Ell ens reclama és així: hem d’anar al seu ritme amb obres plenes de generositat, arrencant i deixant anar allò que destorba.

Fe i humilitat

Ara és sant Mateu qui ens conta una situació commovedora. Heus aquí que una dona, que feia dotze anys que patia pèrdues de sang, se li atansà per darrera i li tocà el voraviu del vestit (Mt IX, 20). Quina humilitat, la seva! És que es deia dintre seu: només que li toqui el vestit estic salvada (Mt IX, 21). Mai no falten malalts que imploren, com Bartimeu, amb una fe gran, que no els fa res confessar a crits. Però vegeu com, en el camí de Crist, no hi ha dues ànimes que siguin iguals. Gran és també la fe d’aquesta dona, i ella no crida: s’acosta sense que ningú se n’adoni. En té prou tocant una mica la roba de Jesús, perquè està segura que es guarirà. Quan tot just ho ha fet, Nostre Senyor es gira i se la mira. Ja sap què passa en l’interior d’aquell cor; s’ha adonat de la seva seguretat: tingues confiança, filla, la teva fe t’ha salvat (Mt IX, 22).

Va tocar delicadament la vora del mantell, s’atansà amb fe, cregué i sabé que havia estat guarida… Així nosaltres, si volem ésser salvats, toquem amb fe el vestit de Crist (St. Ambròs, Expositio Evangelii secundum Lucam, VI, 56, 58 [PL 15, 1682-1683]). Ho veus, com ha de ser la nostra fe? Humil. Qui ets tu, qui sóc jo, per merèixer aquesta crida de Crist? Qui som, per estar tan a prop d’Ell? Igual que a aquella pobra dona entre la gentada, ens ha ofert una ocasió. I no per tocar una mica del seu vestit, o un moment la vora del seu mantell, l’orla. El tenim a Ell. Se’ns dóna del tot amb el seu Cos, amb la seva Sang, amb la seva Ànima i amb la seva Divinitat. I el mengem cada dia, hi parlem íntimament, tal com es parla amb el pare, com es parla amb l’Amor. I això és veritat. No són imaginacions.

Feines de pesca

Vet aquí, diu el Senyor, que enviaré molts pescadors, i pescaré aquests peixos (Ier XVI, 16). Així ens concreta la gran labor: pescar. De vegades, hom parla o escriu sobre el món, comparant-lo a un mar. I hi ha veritat en aquesta comparació. En la vida humana, com en el mar, hi ha períodes de calma i de borrasca, de tranquil·litat i de vents forts. Sovint, les criatures neden en aigües amargues, enmig de grans onades; caminen entre tempestes, en una anada trista, per bé que sembla que tenen alegria, per bé que sembla que fan molt de soroll: són riallades que volen encobrir el descoratjament, el disgust, la vida sense caritat i sense comprensió. Es devoren els uns als altres, els homes igual que els peixos.

És tasca dels fills de Déu aconseguir que tots els homes entrin —en llibertat— dins la xarxa divina, perquè s’estimin. Si som cristians, ens hem de convertir en aquests pescadors que descriu el profeta Jeremies, amb una metàfora que també va emprar repetidament Jesucrist: seguiu-me, i us faré pescadors d’homes (Mt IV, 19), diu a Pere i a Andreu.

Acompanyem Crist en aquesta pesca divina. Jesús és a la vora del llac de Genesaret i la gent s’amuntega al seu voltant, delerosa d’escoltar la paraula de Déu (Lc V, 1). Com ara! Que no ho veieu? Desitgen sentir el missatge de Déu, per bé que externament ho dissimulen. Potser n’hi ha que han oblidat la doctrina de Crist; d’altres —sense que hi tinguin cap culpa— mai no l’aprengueren, i pensen en la religió com en una cosa estranya. Convenceu-vos, però, d’una realitat sempre actual: sempre arriba un moment que l’ànima no pot més, no en té prou amb les explicacions habituals, no la satisfan les mentides dels falsos profetes. I, encara que aleshores no ho admetin, aquestes persones tenen fam de saciar la seva inquietud amb l’ensenyament del Senyor.

Deixem que ho conti sant Lluc: Veié dues barques parades a la vora del llac; i els pescadors n’havien baixat, i esbandien les xarxes. Ell pujà en una de les barques, que era de Simó, i el pregà que s’apartés una mica de terra i, assegut, de la barca estant ensenyava les multituds (Lc V, 2-3). En acabar la seva catequesi, va ordenar a Simó: vés mar endins i tireu les xarxes per pescar (Lc V, 4). És Crist l’amo de la barca; és Ell qui prepara la feina: per això ha vingut al món, per ocupar-se que els seus germans trobin el camí de la glòria i de l’amor al Pare. L’apostolat cristià, no l’hem inventat nosaltres. Els homes, si per cas, l’entrebanquem: perquè som maldestres, amb la nostra manca de fe.

Simó li respongué: Mestre, tota la nit que ens hi hem escarrassat, i no hem agafat res (Lc V, 5). La resposta sembla raonable. D’ordinari, pescaven en aquestes hores; i, justament en aquella ocasió, la nit havia estat infructuosa. Com pescaran de dia? Però, Pere té fe: només per la vostra paraula, tiraré la xarxa (Lc V, 5). Decideix de fer com Crist li ho ha suggerit; es compromet a treballar, confiat en la Paraula del Senyor. Què passa aleshores? I, havent-ho fet, agafaren una quantitat tan gran de peixos, que la xarxa se’ls esquinçava. Aleshores feren senyal als companys de l’altra barca que hi anessin a ajudar-los. Hi anaren i ompliren totes dues barques, talment que gairebé s’enfonsaven (Lc V, 6-7).

Jesús, en sortir del mar amb els seus deixebles, no mirava tan solament aquesta pesca. Per això, quan Pere se li llança als peus i confessa amb humilitat: aparteu-vos de mi, Senyor, que sóc un home pecador! Nostre Senyor respon: no tinguis por, d’ara endavant seràs pescador d’homes (Lc V, 8-10). I en aquesta nova pesca, tampoc no fallarà tota l’eficàcia divina: instruments de grans prodigis són els apòstols, malgrat llurs personals misèries.