Llistat de punts

Escollir la vida

Hem après amb agraïment, ja que percebem la felicitat a què som cridats, que totes les criatures han estat tretes del no-res per Déu i per a Déu: les racionals, els homes, tot i que perdem la raó tan sovint; i les irracionals, aquelles que tresquen per la superfície de la terra, o que habiten en les entranyes del món, o que travessen la blavor del cel, algunes fins a mirar el sol de fit a fit. Però enmig d’aquesta meravellosa varietat, només nosaltres, els homes —no parlo aquí dels àngels— ens unim al Creador per l’exercici de la nostra llibertat: podem retre al Senyor la glòria que li correspon com a Autor de tot allò que existeix, o negar-la-hi.

Aquesta possibilitat compon el clarobscur de la llibertat humana. El Senyor ens invita; ens impulsa —perquè ens estima entranyablement!— a escollir el bé. Mira: avui jo poso davant teu la vida amb el bé, la mort amb el mal. Si obeeixes el precepte de Jahvè, el teu Déu, que avui t’imposo, d’estimar Jahvè, el Déu, de seguir els seus camins i observar els seus manaments, decrets i preceptes, viuràs… Escull, doncs, la vida perquè visquis (Dt XXX, 15-16, 19).

¿Vols pensar —jo també el faig, el meu examen— si mantens immutable i ferma la teva elecció de Vida? ¿Si en sentir aquesta veu de Déu, amabilíssima, que t’estimula a la santedat, respons lliurement que sí? Tornem a girar l’esguard al nostre Jesús, quan parlava a la gent per les ciutats i els camps de Palestina. No pretén d’imposar-se. Si vols ésser perfecte… (Mt XIX, 21) diu al jove ric. Aquell xicot rebutjà la insinuació, i l’Evangeli diu que abiit tristis (Mt XIX, 22), que se’n va anar entristit. Per això algun cop l’he anomenat l’au trista: va perdre l’alegria perquè es va negar a lliurar la seva llibertat a Déu.

En les coses del Pare

Em sembla que per a acabar millor aquestes reflexions, ens ajudarà un passatge de l’Evangeli de sant Lluc, en el capítol segon. Crist és un nen. Quin dolor, el de la seva Mare i el de sant Josep, perquè —en retornar a Jerusalem— no venia entre els parents i els amics! I quina alegria quan el veuen, ja de lluny, ensenyant els mestres d’Israel! Però mireu les paraules, dures en aparença, que surten de la boca del Fill, en respondre a la Mare: per què em cercàveu? (Lc II, 49).

Que no era raonable, que el cerquessin? Les ànimes que saben què és perdre Crist i trobar-lo poden entendre-ho… Per què em cercàveu? No sabíeu que em cal estar per les coses del meu Pare? (Lc II, 49). ¿Que no sabíeu que he de dedicar tot el meu temps al meu Pare celestial?

Si us hi fixeu, entre les moltes lloances que foren dites a Jesús pels qui en contemplaren la vida, n’hi ha una que en certa manera les abraça totes. Vull dir aquella exclamació, reblida d’accents d’esbalaïment i d’entusiasme, que la multitud repetia espontàniament en presenciar atònita els seus miracles: bene omnia fecit (Mc VII, 37), tot ho ha fet admirablement bé: els grans prodigis i les coses petites, quotidianes, que no van enlluernar ningú, però que Crist va realitzar amb la plenitud de qui és perfectus Deus, perfectus homo (Símbol Quicumque), perfecte Déu i home perfecte.

Tota la vida del Senyor m’enamora. Tinc, a més a més, una debilitat particular pels seus trenta anys d’existència oculta a Betlem, a Egipte i a Natzaret. Aquest temps —llarg— del qual, a l’Evangeli, amb prou feines se’n parla, ens apareix desproveït de significat propi als ulls de qui el considera amb superficialitat. I, això no obstant, sempre he sostingut que aquest silenci sobre la biografia del Mestre és ben eloqüent i enclou lliçons de meravella per als cristians. Van ésser uns anys intensos de treball i d’oració, durant els quals Jesucrist va menar una vida corrent —com la nostra, si així ho volem—, divina i humana alhora; en aquell taller d’artesà, senzill i ignorat, com després davant la multitud, tot ho acomplí a la perfecció.

Lluiteu contra aquesta excessiva comprensió que cada u té amb si mateix: exigiu-vos! De vegades pensem massa en la salut; en el descans que no ha de faltar, justament perquè cal per al retorn a la feina amb renovades forces. Però aquest repòs —ja fa tants d’anys que ho vaig escriure— no és pas no fer res: és distreure’ns en activitats que exigeixen menys d’esforç.

En d’altres ocasions, amb falses excuses, som massa còmodes, ens oblidem de la beneïda responsabilitat que pesa damunt les nostres espatlles, ens conformem amb allò que basta per a sortir del compromís, ens deixem arrossegar per raons enganyoses perquè ens estiguem amb les mans plegades, mentre Satanàs i els seus aliats no fan vacances. Escolta amb atenció, i medita-ho, allò que escrivia sant Pau als cristians servents d’ofici: els instava que obeïssin els amos, no servint-los solament quan tenen els ulls posats en vosaltres, com si només creguéssiu plaure als homes, sinó com a servents de Crist que compleixen la voluntat de Déu de tot cor, servint amb amor, fent-vos càrrec que ho feu al Crist i no als homes (Eph VI, 6-7). ¡Quin bon consell perquè el seguim, tant tu com jo!

Demanem llum a Jesucrist Senyor Nostre, i preguem-li que ens ajudi a descobrir, a cada instant, aquest sentit diví que transforma la nostra vocació professional en la polleguera sobre la qual es fonamenta i gira la nostra crida a la santedat. A l’Evangeli, trobareu que Jesús era conegut com faber, filius Mariae (Mc VI, 3), l’obrer, el fill de Maria; així també nosaltres, amb un sant orgull, hem de demostrar amb fets que som treballadors!, homes i dones feiners!

Ja que ens hem de captenir sempre com a enviats de Déu, hem de tenir molt present que no el servim amb lleialtat quan abandonem la feina; quan no compartim amb els altres el deler i l’abnegació en el compliment dels compromisos professionals, quan podem ésser assenyalats com a dropos, informals, frívols, desordenats, mandrosos, inútils… Perquè qui negligeix aquestes obligacions, en aparença menys importants, difícilment vencerà en les altres de vida interior, que certament costen més. Qui és fidel en el mínim, és fidel en el molt, i qui és injust en el mínim, és injust en el molt (Lc XVI, 10).

En resum, germans meus estimats —altra vegada la veu de sant Pau— manteniu-vos ferms i incommovibles, dedicats constantment a l’obra del Senyor. I tingueu per ben sabut que el vostre treball no és pas debades (1 Cor XV, 58). Ho veieu? És tota una trama de virtuts que es posa en joc, en exercir el nostre ofici, amb el propòsit de santificar-lo: la fortalesa, per a perseverar en la nostra labor, a pesar de les naturals dificultats i sense deixar-se vèncer mai per l’atabalament; la temperància, perquè sigui gastada sense reserves i per tal de superar la comoditat i l’egoisme; la justícia, per al compliment dels nostres deures envers Déu, envers la societat, la família, els col·legues; la prudència per saber en cada cas què convé fer, i llançar-nos a l’obra sense dilacions… I tot, hi insisteixo, per Amor, amb el sentit viu i immediat de la responsabilitat del fruit del nostre treball i del seu abast apostòlic.

Obres són amors i no bones raons, diu un refrany, i em sembla que no cal afegir-hi res més.

Senyor, concediu-nos la vostra gràcia. Obriu-nos la porta del taller de Natzaret, a fi que aprenguem a contemplar-vos a Vós, amb la vostra Mare Santa Maria, i amb el sant Patriarca Josep —que estimo tant i tant venero—, dedicats tots tres a una vida de treball sant. Es remouran els nostres pobres cors, us cercarem i us trobarem en la labor quotidiana, que Vós desitgeu que convertim en obra de Déu, obra d’Amor.

Ho conta sant Lluc, en el capítol setè: un fariseu l’invità a menjar amb ell. I havent entrat, doncs, a casa del fariseu, es posà a taula (Lc VII, 36). Aleshores arriba una dona de la ciutat, coneguda públicament com a pecadora, i s’avança per rentar els peus de Jesús, que, segons el costum de l’època, menja recolzat. Les llàgrimes són l’aigua d’aquest commovedor lavatori: l’eixugamans, els cabells. Amb bàlsam portat en un ric vas d’alabastre, ungeix els peus del Mestre, i els hi besa.

El fariseu malpensa. No li cap al cap que Jesús albergui tanta misericòrdia al cor. Si aquest fos un profeta —va dir-se—, sabria qui és i com és aquesta dona que el toca, ja que és pecadora (Lc VII, 39). Jesús llegeix els seus pensaments, i li aclareix: Veus aquesta dona? He entrat a casa teva i no m’has donat aigua per rentar els meus peus; aquesta, en canvi, me’ls ha mullats amb les llàgrimes, i amb els seus cabells, me’ls ha eixugats. Tu no m’has donat una besada; ella, però, d’ençà que ha entrat, no ha parat de besar-me els peus. Tu no has ungit amb oli el meu cap; aquesta, al contrari, m’ha escampat perfum als peus. Per això et dic que li són perdonats molts pecats, perquè ha estimat molt (Lc VII, 44-47).

Ara no ens podem aturar en les divines meravelles del Cor misericordiós de Nostre Senyor. Ens fixarem en un altre aspecte de l’escena: com troba a faltar Jesús tots aquests detalls de cortesia i delicadesa humanes, que el fariseu no ha estat capaç de manifestar-li. Crist és perfectus Deus, perfectus homo (Símbol Quicumque), Déu, Segona Persona de la Trinitat Beatíssima, i home perfecte. Porta la salvació, i no la destrucció de la natura; i aprenem d’Ell que no és cristià comportar-se malament amb l’home, criatura de Déu, fet a la seva imatge i semblança (Cfr. Gen I, 26).

Continua l’escena evangèlica: i li enviaren els seus deixebles —dels fariseus— juntament amb alguns herodians per dir-li: Mestre (Mt XXII, 16). Mireu de quina manera més recargolada li diuen Mestre; fan veure que són admiradors i amics, li dispensen un tractament que es reserva a l’autoritat, de la qual hom espera rebre una ensenyança. Magister, scimus quia verax es (Ibídem), sabem que sou veraç… quina astúcia tan infame! ¿Heu vist un doble sentit més gros? Aneu amb compte, per aquest món. No sigueu cautelosos, desconfiats; però, certament, heu de sentir damunt les espatlles —recordant aquella imatge del Bon Pastor que apareix a les catacumbes— el pes d’aquesta ovella, que no és una ànima sola, sinó l’Església entera, la humanitat entera.

Acceptant airosament aquesta responsabilitat, sereu audaços i sereu prudents per defensar i proclamar els drets de Déu. I aleshores, per l’enteresa del vostre capteniment, molts us consideraran i us diran mestres, sense que vosaltres ho pretengueu: que no busquem la glòria terrena. Però no us estranyeu si, entre tants que se us acosten, s’insinuen aquells que únicament pretenen adular-vos. Graveu en les vostres ànimes això que m’heu sentit repetir tantes vegades: ni les calumnies, ni les murmuracions, ni els respectes humans, ni el què diran, i molt menys les lloances hipòcrites, no ens han d’impedir mai de complir les nostres obligacions.

L’exemple de Crist

Jesucrist, Senyor Nostre, al llarg de la seva vida terrenal, ha estat cobert d’improperis, l’han maltractat de totes les maneres possibles. Us en recordeu? Propalen que es comporta com un esvalotador i afirmen que està endimoniat(Cfr. Mt XI, 18). En una altra ocasió, interpreten malament les manifestacions del seu Amor infinit, i el titllen d’amic de pecadors(Cfr. Mt IX, 11).

Més endavant, a Ell, que és la penitència i la temprança, li retreuen que freqüenta la taula dels rics(Cfr. Lc XIX, 7). També l’anomenen despectivament fabri filius (Mt XIII, 55), fill del treballador, del fuster, com si això fos una injúria. Permet que l’apostrofin com a bevedor i golut… Deixa que l’acusin de tot, menys de no ésser cast. En això els ha tapat la boca, perquè vol que nosaltres conservem aquest exemple sense cap ombra: un model meravellós de puresa, de netedat, de llum, d’amor que sap cremar tot el món per purificar-lo.

A mi, m’agrada de referir-me a la santa puresa, contemplant tothora la conducta de Nostre Senyor. Ell posà de manifest una gran delicadesa en aquesta virtut. Fixeu-vos en allò que relata sant Joan quan Jesús, fatigatus ex itinere, sedebat sic supra fontem (Ioh IV, 6), cansat de la caminada, s’assegué al brocal del pou.

Abaixeu amb recolliment els ulls de l’ànima i reviviu a poc a poc l’escena: Jesucrist, perfectus Deus, perfectus homo (Símbol Quicumque), està fatigat per la caminada i pel treball apostòlic. Tal com potser us ha esdevingut algun cop a vosaltres, que acabeu rendits, perquè ja no podeu més. És commovedor de veure el Mestre esgotat. A més, té fam: els deixebles han anat al poble veí, a cercar quelcom per menjar. I té set.

Però més que la fatiga del cos, el consumeix la set d’ànimes. Per això, en arribar la samaritana, aquella dona pecadora, el cor sacerdotal de Crist s’aboca, diligent, per recobrar l’ovella perduda: oblidant el cansament, la fam i la set.

S’ocupava el Senyor en aquella gran obra de caritat, mentre els Apòstols tornaven de la ciutat, i mirabantur quia cum muliere loquebatur (Ioh IV, 27), es van sorprendre que parlés tot sol amb una dona. Quin compte! Quin amor a la virtut encantadora de la santa puresa, que ens ajuda a ser més forts, més ferms, més fecunds, més capaços de treballar per Déu, més capaços de totes les coses grans!

L’Evangeli de la Santa Missa ens ha recordat aquella escena commovedora de Jesús, que roman a Jerusalem ensenyant al temple. Maria i Josep arribaren al terme de la jornada, i el buscaven entre els parents i coneguts. Com que no el trobaren se’n tornaren a Jerusalem a buscar-lo (Lc II, 44-45). La Mare de Déu, que cercà amb afany el seu Fill, perdut sense cap culpa per part d’Ella, que va experimentar l’alegria més gran en trobar-lo, ens ajudarà a desfer el camí fet, a rectificar el que calgui quan per les nostres lleugereses o pecats no reeixim a distingir Crist. Aconseguirem així l’alegria d’abraçar-nos novament amb Ell, per a dir-li que no el perdrem mai més.

Mare de la ciència és Maria, perquè amb Ella s’aprèn la lliçó que més importa: que res no val la pena, si no estem al costat del Senyor; que de res no serveixen totes les meravelles de la terra, totes les ambicions satisfetes, si en el nostre pit no crema la flama de l’amor viu, la llum de la santa esperança que és un avançament de l’amor interminable a la nostra Pàtria definitiva.

Mestra de fe, d’esperança i de caritat

Maria cooperà amb la seva caritat perquè nasquessin en l’Església els fidels, membres d’aquell Cap, del qual és efectivament mare segons el cos (St. Agustí, De Sancta Virginitate, 6 [PL 40, 399]). Com a Mare, ensenya; i, també com a Mare, les seves lliçons no fan remor. Cal tenir a l’ànima una base de finor, un toc de delicadesa, per entendre allò que ens manifesta, més que no pas amb promeses, amb obres.

Mestra de fe. Benaurada tu, que has cregut! (Lc I, 45), així la saluda Isabel, la seva cosina, quan Nostra Senyora puja a la muntanya per visitar-la. Havia estat meravellós aquell acte de fe de Santa Maria: heus aquí l’esclava del Senyor, faci’s en mi segons la vostra paraula (Lc I, 38). En el naixement del seu Fill contempla les grandeses de Déu a la terra: hi ha un cor d’àngels, i tant els pastors com els poderosos de la terra vénen a adorar el Nen. Però després la Sagrada Família ha de fugir cap a Egipte, per escapar dels intents criminals d’Herodes. En acabat, el silenci: trenta anys llargs de vida senzilla, ordinària, com la d’una llar més d’un poblet de la Galilea.

El Sant Evangeli, breument, ens facilita el camí per entendre l’exemple de la Nostra Mare. Maria retenia totes aquestes coses i les ponderava en el seu cor (Lc II, 19). Procurem nosaltres imitar-la, tractant amb el Senyor, en un diàleg enamorat, de tot el que ens passa, fins i tot dels esdeveniments més petits. No oblidem que hem de sospesar-los, avaluar-los, veure’ls amb ulls de fe, per tal de descobrir la Voluntat de Déu.

Si la nostra fe es dèbil, acudim a Maria. Ens conta sant Joan que pel miracle de les noces de Canà, que Crist va fer atenent el prec de la seva Mare, els seus deixebles cregueren en Ell (Ioh II, 11). La Nostra Mare intercedeix sempre davant el Fill perquè ens atengui i se’ns mostri, de tal manera que puguem confessar: Vós sou el Fill de Déu.

La Santa Creu

Afany d’adoració, ànsies de desgreuge amb una suavitat assossegada i amb sofriment. Esdevindrà vida en la vostra vida l’afirmació de Jesús: qui no pren la seva creu, i em segueix, no és digne de mi (Mt X, 38). I el Senyor se’ns manifesta com més va més exigent, ens demana reparació i penitència, fins a empènyer-nos a experimentar l’anhel fervent de voler viure per a Déu, crucificat juntament amb Crist (Gal II, 19). Però nosaltres duem aquest tresor en vasos de terrissa, fràgils i trencadissos, a fi que es vegi que la grandesa és del poder de Déu i no pas nostra (2 Cor IV, 7).

En tot patim tribulacions, i si bé no ens angoixen, ens trobem mancats de mitjans, encara que no desesperats o sense recursos; perseguits, per bé que no quedem desemparats; abatuts, encara que no fins a veure’ns perduts; sempre duent arreu en el cos la mortificació de Jesús (2 Cor IV, 8-10).

Ens imaginem que el Senyor, a més a més, no ens escolta, que anem enganyats, que només se sent el monòleg de la nostra veu. Ens trobem sobre la terra sense cap puntal i abandonats del Cel. Tot i així, és vertader i pràctic el nostre horror al pecat, encara que sigui venial. Amb la tossudesa de la Cananea, ens prostrem submisament com ella, que el va adorar, tot implorant: Senyor, socorreu-me (Mt XV, 25). Desapareixerà l’obscuritat, superada per la claror de l’Amor.