Llistat de punts

Quan sant Pau evoca aquest misteri, prorromp també en un himne joiós, que avui podem assaborir amb deteniment: tingueu entre vosaltres els mateixos sentiments que tingué Jesucrist. Essent, ell, de condició divina, no fou per usurpació, sinó per essència, això d’ésser igual a Déu, i no obstant s’anorreà a ell mateix prenent la condició d’esclau, i esdevenint semblant als homes. I trobat, d’aspecte, com un altre home s’humilià a si mateix fent-se obedient fins a la mort, i mort de Creu (Phil II, 5-8).

Jesucrist, Senyor Nostre, molt sovint ens proposa en la seva predicació l’exemple de la seva humilitat: apreneu de mi, que sóc mans i humil de cor (Mt XI, 29). Perquè tu i jo sapiguem que no hi ha cap altre camí, que només el coneixement sincer del nostre no res enclou la força d’atreure envers nosaltres la divina gràcia. Per nosaltres, Jesús vingué a patir fam i a nodrir, vingué a tenir set i a donar de beure, vingué a vestir-se de la nostra mortalitat i a vestir d’immortalitat, vingué pobre per a fer rics (St. Agustí, Enarrationes in Psalmos, XLIX, 19 [PL 36, 577]).

Un burret per tron

Tornem a l’Evangeli. Mirem-nos en el nostre model, en Crist Jesús.

Jaume i Joan, per mitjà de la seva mare, han demanat a Crist de posar-se a la seva esquerra i a la seva dreta. Els altres deixebles s’indignen amb ells. I Nostre Senyor, què contesta?: el qui vulgui arribar a ser gran entre vosaltres, perquè el vostre servidor; i el qui entre vosaltres vulgui ser el primer, ha de ser criat de tots: perquè el Fill de l’home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir i a donar la vida com a redempció de molts (Mc X, 43-45).

En una altra ocasió anant a Cafarnaüm, potser Jesús —com en d’altres jornades— els anava al davant. I arribats a casa els preguntava: què discutieu pel camí? Però ells no badaven boca; és que pel camí havien discutit —una vegada més— entre ells qui era el més gran. Aleshores, tot asseient-se, va cridar els dotze i els digué: si algú vol ser el primer, serà el darrer de tots i el servidor de tots. Llavors prengué un nen i el posà enmig d’ells i, tot abraçant-lo, els digué: qui acull un d’aquests nens en nom meu, a mi m’acull; i el qui m’acull, no m’acull a mi, sinó aquell qui m’ha enviat (Mc IX, 32-36).

No us enamora aquesta manera de fer de Jesús? Els ensenya la doctrina i, per tal que l’entenguin, els presenta un exemple viu. Crida un nen d’entre els que devien córrer per aquella casa i l’estreny contra el seu pit. Ah, aquest silenci tan eloqüent de Nostre Senyor! Ja ho ha dit tot: Estima aquells qui es fan com nens. Després afegeix que el resultat d’aquesta senzillesa, d’aquesta humilitat d’esperit és poder abraçar-lo a Ell i al Pare que és al cel.

Quan s’acosta el moment de la seva Passió, i Jesús vol mostrar d’una manera gràfica la seva reialesa, entra triomfalment a Jerusalem, a cavall d’un burret! Estava escrit que el Messies havia de ser un rei d’humilitat: digueu a la filla de Sió: guaita, ve cap a tu el teu Rei ple de mansuetud i muntant una somera i el seu pollí, fill d’aquella que està avesada al jou (Mt XXI, 5; Zach IX, 9).

Ara, en l’última Cena, Crist ho ha preparat tot per acomiadar-se dels seus deixebles, mentre que ells s’han embrancat en una enèsima discussió sobre qui d’aquest grup escollit seria tingut com el més gran. Jesús s’aixeca de taula, es treu el mantell i se cenyeix una tovallola al cos. Després tira aigua en un gibrell i comença a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia cenyida (Ioh XIII, 4-5).

Ha tornat a predicar amb l’exemple, amb obres. Davant els deixebles que discutien per motius de supèrbia, de vanaglòria, Jesús s’inclina i fa de gust l’ofici de servent. En acabat, quan torna a taula, els comenta: ho enteneu, el que us he fet? Vosaltres em dieu Mestre, Senyor, i feu bé de tractar-me així, perquè ho sóc. Ara, si jo, el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, vosaltres també us heu de rentar els peus els uns als altres (Ioh XIII, 12-14). A mi em commou aquesta delicadesa del nostre Crist. Perquè no afirma: si jo me n’ocupo, què no hauríeu de fer vosaltres? Es posa al mateix nivell, no coacciona: fustiga amorosament la falta de generositat d’aquells homes.

Com als primers dotze, també a nosaltres el Senyor ens pot insinuar i ens insinua contínuament: exemplum dedi vobis (Ioh XIII, 15), us he donat exemple d’humilitat. M’he convertit en servent, perquè vosaltres sapigueu, amb cor benigne i humil, servir tots els homes.

¿No t’has demanat mai, mogut per una curiositat santa, com dugué a terme Jesucrist aquest devessall d’amor? Altra vegada sant Pau s’ocupa de respondre’ns: essent, ell, de condició divina, (…) malgrat això s’anorreà ell mateix, prenent la condició d’esclau esdevenint consemblant als homes (Phil II, 6-7). Fills, meravelleu-vos agraïts davant aquest misteri, i apreneu: tot el poder, tota la majestat, tota la bellesa, tota l’harmonia infinita de Déu, les seves grans i incommensurables riqueses, tot un Déu!, restà amagat en la Humanitat de Crist per servir-nos. L’Omnipotent es presenta decidit a enfosquir la seva glòria durant un temps, per tal de facilitar l’encontre redemptor amb les seves criatures.

Déu, escriu l’Evangelista sant Joan, mai ningú no l’ha vist. El Fill Unigènit, que és al si del Pare, és qui l’ha fet conèixer (Ioh I, 18), compareixent davant la mirada atònita dels homes: primer, com un nadó, a Betlem; després, com un nen igual que els altres; més endavant, en el Temple, com un adolescent assenyat i espavilat; i, finalment, amb aquella figura amable i atraient del Mestre, que removia els cors de les multituds que l’acompanyaven entusiasmades.

N’hi ha prou amb uns trets de l’Amor de Déu que s’encarna, i la seva generositat ens toca l’ànima, ens encén, ens empeny suaument a un dolor contrit pel nostre comportament, mesquí i egoista en tantes ocasions. A Jesucrist no li fa res de rebaixar-se per elevar-nos de la misèria a la dignitat de fills de Déu, de germans seus. Tu i jo, en canvi, sovint ens enorgullim nèciament dels dons i talents rebuts, fins a convertir-los en pedestal per a imposar-nos als altres, com si el mèrit d’unes accions, acabades amb una perfecció relativa, depengués exclusivament de nosaltres: què tens, tu, que no ho hagis rebut de Déu? I, si ho has rebut, de què presumeixes com si no ho haguessis rebut? (1 Cor IV, 7).

En considerar la donació de Déu i el seu anorreament —parlo perquè ho meditem, pensant cadascú en ell mateix—, la vanaglòria, la presumpció del superbiós es revela com un pecat horrible, justament perquè col·loca la persona a l’extrem oposat al model que Jesucrist ens ha assenyalat amb la seva conducta. Penseu-ho a poc a poc: Ell es va humiliar, essent Déu. L’home, envanit pel seu propi jo, pretén d’enaltir-se a tota costa, sense reconèixer que és fet d’un dolent fang de càntir.

Ací ens teniu, consummati in unum! (Ioh XVII, 23), en unitat de petició i d’intencions, disposats a començar aquesta estona de conversa amb el Senyor, amb el desig renovat d’ésser instruments eficaços en les seves mans. Davant Jesús Sagramentat —com m’agrada de fer un acte de fe explícita en la presència real del Senyor en l’Eucaristia!—, fomenteu en els vostres cors l’afany de transmetre, amb la vostra oració, un batec ple de fortalesa que arribi a tot arreu de la terra, fins a l’últim racó del planeta on hi hagi un home que doni generosament la seva existència en el servei de Déu i de les ànimes. Perquè, gràcies a la inefable realitat de la Comunió dels Sants, som solidaris —cooperadors, diu sant Joan(3 Ioh, 8)— en la tasca de difondre la veritat i la pau del Senyor.

És raonable que pensem en la nostra manera d’imitar el Mestre; que ens deturem, que reflexionem, per aprendre directament de la vida del Senyor algunes de les virtuts que han de resplendir en la conducta nostra, si volem aspirar de debò a estendre el regne de Crist.