Llistat de punts

La supèrbia, l’enemic

I què és el que impedeix aquesta humilitat, aquesta deïficació bona? La supèrbia. Aquest es el pecat capital que mena a la deïficació dolenta. La supèrbia porta a seguir, potser en les qüestions més menudes, la insinuació que Satanàs va presentar als nostres primers pares: se us obriran els ulls i sereu com Déu, coneixedors del bé i del mal (Gen III, 5). Podem llegir també a l’Escriptura que el principi de la supèrbia és que l’home s’aparti del Senyor (Ecclo X, 14). Perquè aquest vici, un cop ha arrelat, influeix en tota l’existència de l’home fins a convertir-se en allò que sant Joan anomena superbia vitae (1 Ioh II, 16), supèrbia de la vida.

Supèrbia? De què? L’Escriptura Santa recull accents, tràgics i còmics alhora, per estigmatizar la supèrbia: de què et glorieges, pols i cendra? Ja en vida vomites les entranyes. Una lleugera malaltia: el metge somriu. L’home que avui és rei, demà serà mort (Cfr. Ecclo X, 9, 11-12).

Quan l’orgull s’apodera de l’ànima, no és estrany que al darrera vinguin en corrua tots el vicis: l’avarícia, les intemperàncies, l’enveja, la injustícia. L’orgullós intenta inútilment treure del seu soli Déu, que és misericordiós amb totes les criatures, i així poder-s’hi acomodar ell, que actua amb entranyes de crueltat.

Hem de demanar al Senyor que no ens deixi caure en aquesta temptació. La supèrbia és el pitjor dels pecats, i el més ridícul. Si aconsegueix d’emmordassar amb les seves múltiples al·lucinacions, la persona atacada es vesteix d’aparença, s’emplena de buidor, s’envaneix com el gripau de la faula, que inflava el pap, tot presumint, fins que va rebentar. La supèrbia és desagradable, també humanament: qui es considera superior a tothom i a tot, s’està contemplant contínuament a si mateix i menyspreant els altres, que li corresponen fent burla de la seva vana fatuïtat.

Sentim parlar de supèrbia, i potser ens imaginem una conducta despòtica, asservidora: una gran remor de veus aclamatòries i el triomfador que passa, com un emperador romà, per sota els alts arcs, amb el gest d’acotar el cap, no fos cas que el seu front gloriós arribés a tocar el marbre blanc.

Siguem realistes: aquest orgull només es pot donar en una fantasia esbojarrada. Hem de lluitar contra unes altres formes més subtils, més freqüents: l’orgull de preferir la pròpia excel·lència a la del proïsme; la vanitat en les converses, en els pensaments i en els gests; una susceptibilitat gairebé malaltissa, que se sent ofesa amb paraules i accions que de cap manera no signifiquen un greuge.

Tot això sí que pot ser, i ho és, una temptació corrent. L’home es considera a si mateix com el sol i el centre dels qui són al seu voltant. Tot ha de girar al seu entorn. I no és estrany que recorri, amb el seu afany morbós, fins a la simulació del dolor, de la tristesa i la malaltia, per tal que els altres el curin i l’afalaguin.

La major part dels conflictes, que es plantegen en la vida interior de molta gent, els fabrica la imaginació: que si han dit, que si pensaran, que si em consideren… I aquesta pobra ànima pateix, per la seva trista fatuïtat, amb sospites que no són reals. En aquesta aventura desgraciada, la seva amargor és contínua i mira de produir desassossec en els altres: perquè no sap ésser humil, perquè no ha après a oblidar-se de si mateixa per lliurar-se, generosament, al servei dels altres per amor de Déu.