Llistat de punts

Mireu que el Senyor sospira per conduir-nos a uns passos meravellosos, divins i humans, que es tradueixen en una abnegació feliç, d’alegria amb dolor, d’oblit d’un mateix. Si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix (Mt XVI, 24). Un consell que tots hem sentit. Ens hem de decidir a seguir-lo de cor: que el Senyor es pugui servir de nosaltres per tal que posats a totes les cruïlles del món —tot estant nosaltres ficats en Déu—, siguem sal, llevat, llum. Tu, en Déu, per il·luminar, per donar sabor, per acréixer, per fermentar.

Però no oblidis que nosaltres no creem aquesta llum: únicament la reflectim. No som nosaltres els qui salvem les ànimes, empenyent-los d’obrar el bé: som tan sols un instrument, més o menys digne, per als designis salvadors de Déu. Si alguna vegada pensàvem que el bé que fem és obra nostra, tornaria la supèrbia. més recargolada encara; la sal perdria el sabor, el llevat es podriria, la claror es convertiria en tenebres.

Simó li respongué: Mestre, tota la nit que ens hi hem escarrassat, i no hem agafat res (Lc V, 5). La resposta sembla raonable. D’ordinari, pescaven en aquestes hores; i, justament en aquella ocasió, la nit havia estat infructuosa. Com pescaran de dia? Però, Pere té fe: només per la vostra paraula, tiraré la xarxa (Lc V, 5). Decideix de fer com Crist li ho ha suggerit; es compromet a treballar, confiat en la Paraula del Senyor. Què passa aleshores? I, havent-ho fet, agafaren una quantitat tan gran de peixos, que la xarxa se’ls esquinçava. Aleshores feren senyal als companys de l’altra barca que hi anessin a ajudar-los. Hi anaren i ompliren totes dues barques, talment que gairebé s’enfonsaven (Lc V, 6-7).

Jesús, en sortir del mar amb els seus deixebles, no mirava tan solament aquesta pesca. Per això, quan Pere se li llança als peus i confessa amb humilitat: aparteu-vos de mi, Senyor, que sóc un home pecador! Nostre Senyor respon: no tinguis por, d’ara endavant seràs pescador d’homes (Lc V, 8-10). I en aquesta nova pesca, tampoc no fallarà tota l’eficàcia divina: instruments de grans prodigis són els apòstols, malgrat llurs personals misèries.

Es repetiran els miracles

També a nosaltres, si breguem diàriament per obtenir la santedat cada un en el seu propi estat en el món i en l’exercici de la pròpia professió, en la nostra vida ordinària, goso assegurar que el Senyor ens farà instruments capaços d’obrar miracles i, si calia, dels més extraordinaris. Donarem claror als cecs. ¿Qui no podria contar mil casos de com un cec gairebé de naixement recobra la vista, rep tota l’esplendor de la llum de Crist? I un altre era sord, i un altre mut, que no podien sentir o articular una paraula com a fills de Déu… I se’ls han purificat els sentits, i escolten i s’expressen ja com homes, no pas com bèsties. In nomine lesu! (Act III, 6), en el nom de Jesús els seus Apòstols donen la facultat de moure’s a aquell paralític, incapaç d’una acció útil; i aquell altre gandul, que sabia les seves obligacions però no les complia… En nom del Senyor, surge et ambula! (Act III, 6), aixeca’t i camina.

L’altre, difunt, podrit, que feia tuf de cadàver, ha copsat la veu de Déu, com en el miracle del fill de la vídua de Naïm: noi, jo t’ho mano, aixeca’t! (Lc VII, 14). Miracles com els de Crist, miracles com els dels primers Apòstols són els que farem. Potser en tu mateix, en mi, s’han operat aquests prodigis: tal vegada érem cecs, o sords, o paralítics, o bé pudíem de mort, i la paraula del Senyor ens ha aixecat de la nostra prostració. Si estimem Crist, si el seguim sincerament, si no ens busquem a nosaltres mateixos sinó tan sols a Ell, en el seu nom podrem transmetre a d’altres, per gràcia, allò que per gràcia ens ha estat concedit.

Les ànimes són de Déu

Els altres deixebles arribaren amb la barca, arrossegant la xarxa plena de peixos, perquè només eren lluny de terra cosa de dues-centes colzades (Ioh XXI, 8). De seguida posen la pesca als peus del Senyor, perquè és d’Ell. Perquè aprenguem que les ànimes són de Déu, que ningú d’aquesta terra no pot atribuir-se’n la propietat, que l’apostolat de l’Església —el seu anunci i la seva realitat de salvació— no es basa en el prestigi d’unes persones, sinó en la gràcia divina.

Jesucrist interroga Pere, tres cops, com si volgués donar-li una repetida possibilitat de reparar la tripla negació. Pere ja ho ha après, escarmentat en la seva pròpia misèria: està profundament convençut que sobren aquelles temeràries jactàncies, conscient de la seva feblesa. Per això ho posa tot en mans de Crist. Senyor, Vós sabeu que us estimo. Senyor, Vós ho sabeu tot, Vós sabeu que us estimo (Ioh XXI, 15-17). I Crist, què respon? Pastura els meus anyells, pastura les meves ovelles (Ioh XXI, 15-17). No les teves, no les vostres: les meves! Perquè Ell ha creat l’home. Ell l’ha redimit, Ell ha comprat cada ànima, una per una, al preu —ho repeteixo— de la seva Sang.

Quan els donatistes, en el segle V, organitzaven els seus atacs contra els catòlics, defensaven la impossibilitat que el bisbe d’Hipona, Agustí, professés la veritat, perquè havia estat un gran pecador. I sant Agustí suggeria, als seus germans en la fe, com havien de replicar: Agustí és bisbe en l’Església Catòlica; ell porta la seva càrrega, de la qual ha de donar compte a Déu. El vaig conèixer entre els bons. Si per cas és dolent, ell s’ho sap; si és bo, ni tan sols en ell he posat l’esperança. Perquè la primera cosa que he après a l’Església Catòlica, és no posar la meva esperança en un home (St. Agustí, Enarrationes in Psalmos, XXXVI, III, 20 [PL 36, 395]).

No fem pas el nostre apostolat. En aquest cas, què podríem dir? Nosaltres fem —perquè Déu ho vol, perquè així ens ho ha manat: aneu per tot el món i prediqueu l’Evangeli (Mc XVI, 15)— l’apostolat de Crist. Les errades són nostres; els fruits, del Senyor.