Llistat de punts

Considerem ara per uns instants els textos d’aquesta Missa del dimarts de Passió. Pensem de quina manera els homes es deïfiquen. Perquè cal que sapiguem distingir la deïficació bona de la deïficació dolenta. Parlarem d’humilitat, ja que aquesta és la virtut que ens ajuda a conèixer, simultàniament, la nostra misèria i la nostra grandesa.

La nostra misèria ressalta amb prou evidència. No vull dir les limitacions naturals: tantes grans aspiracions en les quals l’home somia i que, en canvi, mai no farà efectives, mal que sigui per falta de temps. Penso més aviat en allò que fem malament, en les caigudes, en les errades que podrien evitar-se i no s’eviten. Contínuament experimentem la nostra ineficàcia personal. Però, de vegades, sembla com si s’ajuntessin totes aquestes coses, com si se’ns manifestessin amb un major relleu, perquè ens adonem de la poqueta cosa que arribem a ser. Què hem de fer?

Expecta Dominum (Ps XXVI, 14 [Introit de la Missa]), espera en el Senyor; viu de l’esperança, ens suggereix l’Església, amb amor i amb fe. Viriliter age (Ps XXVI, 14 [Introit de la Missa]), comporta’t baronívolament. Què hi fa que siguem criatures de fang, si tenim l’esperança posada en Déu? I si mai una ànima sofreix una caiguda, un retrocés —cosa que no cal pas que s’esdevingui—, s’hi posa remei, com se sol fer en la vida ordinària amb la salut del cos, i tornem-hi!

¿No us heu fixat en les famílies, quan conserven una peça decorativa de valor i fràgil —un gerro, posem per cas—, com en tenen cura perquè no es trenqui? Fins que arriba un dia que el nen, tot jugant el tira a terra, i aquell record preciós s’esmicola en mil trossos. El disgust és gran, però de seguida ve l’adob; es recompon, s’enganxa amb tot el mirament i, un cop restaurat, a la fi és tan bonic com abans.

Però, quan l’objecte és de terrissa o només de terra cuita, generalment n’hi ha prou amb unes grapes de ferro o de qualsevol altre metall, que mantindran els trossos units. I l’atuell, reparat així, cobra un encís original.

Portem això a la vida interior. Davant les nostres misèries i els nostres pecats, davant els nostres errors —bé que, per la gràcia divina, siguin de poc pes—, anem a l’oració i diguem al nostre Pare: Senyor, en la meva pobresa, en la meva fragilitat, en aquest fang meu d’atuell trencat, Senyor, poseu-m’hi unes grapes i —amb el meu dolor i amb el vostre perdó— seré més fort i més agraciat que no pas abans! Una oració consoladora, per repetir-la quan s’esmicoli aquest pobre fang nostre.

Que no ens sorprengui pensar que som tan trencadissos, que no ens sobti si comprovem que el nostre capteniment s’esbocina per un no res; confieu en el Senyor, que té l’auxili sempre preparat: el Senyor és la meva llum i la meva salvació, qui em pot fer mal? (Ps XXVI, 14 [Introit de la Missa]). Ningú: tractant així el nostre Pare del Cel, no tinguem por de ningú ni de res.

Us recordo que si sou sincers, si us mostreu com sou, si us deïfiqueu, a base d’humilitat, no de supèrbia, vosaltres i jo estarem segurs en qualsevol ambient: podrem parlar sempre de victòries, i ens direm vencedors. Amb aquestes íntimes victòries de l’amor de Déu, que porten la serenitat, la felicitat de l’ànima, la comprensió.

La humilitat ens empenyerà a dur a terme grans empreses; però a condició que no perdem de vista la consciència de la nostra poquedat, amb un convenciment de la nostra pobra indigència que creixi de dia en dia. Admet sense vacil·lacions que ets un servent obligat a fer un gran nombre de serveis. No et gloriegis d’ésser anomenat fill de Déu —reconeguem la gràcia sense oblidar la nostra naturalesa-; no t’envaneixis si has servit bé, perquè has complert allò que havies de fer. El sol fa la seva feina, la lluna obeeix; els àngels compleixen llur missió. L’instrument escollit pel Senyor per als gentils, diu: jo no em mereixo el nom d’Apòstol, perquè he perseguit l’Església de Déu… No pretenguem tampoc nosaltres d’ésser lloats per nosaltres mateixos (St. Ambròs, Expositio Evangelii secundum Lucam, VIII, 32 [PL 15, 1774]): pels nostres mèrits, sempre mesquins.

¿Què hi fa que s’ensopegui, si en el dolor de la caiguda trobem l’energia que ens redreça una altra vegada i ens impulsa a tirar endavant amb un nou delit? No us oblideu que no és sant qui no cau, sinó aquell que sempre s’aixeca, amb humilitat i amb una santa tossuderia. Si en el llibre dels Proverbis s’hi comenta que el just cau set cops el dia (Cfr. Prv XXIV, 16), tu i jo —pobres criatures— no ens hem d’estranyar ni descoratjar-nos davant les pròpies misèries personals, davant les nostres ensopegades, perquè continuarem endavant, si cerquem la fortalesa en Aquell qui ens ha promès: veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us alleujaré (Mt XI, 28). Gràcies, Senyor, quia tu es, Deus, fortitudo mea (Ps XLII, 2), perquè heu estat Vós, i solament Vós, Déu meu, la meva fortalesa, el meu refugi, el meu suport.

Si de debò desitges progressar en la vida interior, sigues humil. Acudeix amb constància, confiadament, a l’ajuda del Senyor i de la seva beneïda Mare, que és també Mare teva. Amb serenitat, tranquil, per molt de mal que et faci la ferida, que encara no s’ha tancat, de la teva darrera relliscada, abraça novament la creu i digues: Senyor, amb el vostre auxili, lluitaré per no aturar-me, respondré fidelment a les vostres invitacions, sense por de les pujades dures, ni de l’aparent monotonia de la feina habitual, ni dels cards i rocs del camí. Em consta que m’assisteix la vostra misericòrdia, i que al capdavall trobaré la felicitat eterna, l’alegria i l’Amor pels segles infinits.

En acabat, dins el mateix somni, aquell escriptor descobria una tercera ruta: estreta, guarnida també d’asprors i de pujades, tot dur com el segon camí. Per allí només n’avançaven uns pocs enmig de mil penalitats, amb gest solemne i majestuós. Malgrat això, acabaven en el mateix precipici horrible on anava a parar la primera sendera. És el camí que recorren els hipòcrites, els mancats de rectitud d’intenció, aquells qui es mouen per un zel fals, els qui perverteixen les obres divines en barrejar-les amb egoismes temporals. És una niciesa emprendre una empresa costosa amb el fi d’ésser admirats; guardar els manaments de Déu a base d’un esforç ardu, però aspirar a una recompensa terrenal. Aquell qui amb l’exercici de les virtuts pretén beneficis humans, és com qui malvèn un objecte preciós per pocs diners: pot conquerir el Cel, i en canvi s’acontenta amb una lloança efímera… Per això es diu que les esperances dels hipòcrites són com la teranyina: tant d’esforç per teixir-la, i al capdavall se l’enduu d’una bufada el vent de la mort (St. Gregori el Gran, Moralia, 2, 8, 43-44 [PL, 75, 844-845]).